Comarques de Catalunya - El Baix Cinca

La comarca del Baix Cinca es troba al límit occidental del Principat de Catalunya. Limita a l’E amb el Segrià, al SE amb la Ribera d’Ebre i al S amb el Matarranya, i per la banda occidental limita amb diversos municipis aragonesos de parla espanyola. Històricament, la comarca és constituïda per cinc municipis. Fraga n’és la capital.

Al vessant N de l’Ebre, comprèn els darrers relleus i les darreres terrasses de la Depressió Ibèrica. Les canals de l’Ebre, el Segre i el Cinca s’encaixen en relleus tabulars dominants, en forma de canyó. Però la major part de la comarca és formada per planells i tossals, testimonis del nivell antic de tota la plana. Morfològicament cal distingir entre els planells i les valls. I en els planells cal distingir les plataformes tabulars dels vessants abruptes amb barrancades de tipus badlands. Les valls, altrament, són estretes i als Monegres l’aridesa del clima no ha permès d’excavar una xarxa hidrogràfica. Les precipitacions mitjanes són al voltant dels 350 mm. Les oscil·lacions tèrmiques anuals són fortes (mitjana d’agost, 25°C; de gener, 4,5°C). L’estiu és francament àrid, i la tardor, seca. La vegetació climàcica era la màquia de garric i d’arçot, que seria travessada pel bosc galeria d’àlbers i d’oms que segueix els rius, i la savina turífera als Monegres. Avui predominen els erms, de romaní i d’espart, que donen pastures magres. Les basses que recullen la pluja constitueixen, encara avui, un dels trets característics del paisatge del Baix Cinca. La densitat de població al 1991 era de 18,4 h/km². Fraga aplega el 61% de la població censada a la comarca. Els cereals constitueixen la monocultura de les estepes de la dreta del Cinca i del Segre. Tanmateix, el regadiu proporciona actualment les majors produccions, especialment fruiters (préssec i poma) i hortalisses. Cal distingir un sector de regadiu tradicional al llarg del Cinca, i els regatges nous derivats del canal d’Aragó i Catalunya. La ramaderia ovina transhuma pels ermots dels Monegres, però predominen el porcí i l’aviram. Dins les indústries era rellevant l’extractiva: lignit i carbó, activitat avui desapareguda. Actualment, la indústria és escassa i centrada a Fraga, predominant les indústries derivades de l’agricultura. El tràfic és canalitzat per la carretera de Barcelona a Madrid i per l’autopista de l’Ebre. Perpendicularment, dues carreteres voregen el Cinca fins a l’altura de Montsó.

La història

Durant l’època ibèrica, el Baix Cinca va pertànyer al territori dels ilergets. El poblament rural romà sembla que va ser intens, amb alguna gran vil·la, com la descoberta i excavada a Fraga. El Baix Cinca fou inclòs, a partir del segle XI, a la taifa de Lleida, i des de la conquesta catalana (el 1149) de Fraga i de Mequinensa pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona va ser incorporat al bisbat de Lleida. Tot i que el 1243 van ser concedits a Fraga els furs d’Osca, el 1255 Fraga fou atorgada per Jaume I a Guillem de Montcada, a canvi de Lleida, i fou unida al comtat de Barcelona. Incorporada a la vegueria de Lleida, Fraga es va mantenir dins el Principat de Catalunya fins al regnat de Ferran II, a la fi del segle XV; Saidí, per contra, va ser annexada, al Regne d’Aragó el 1305, annexió confirmada per Jaume II, però no admesa mai pel parlament català.

Quan el 1640 la Generalitat de Catalunya es va aixecar contra Felip IV de Castella i va acceptar Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, es va intentar la integració del Baix Cinca i la Llitera a la vegueria de Lleida. El rei de Castella, però, a l’estiu del 1644, amb un poderós exèrcit comandat pel general Felipe de Silva, va ocupar el Baix Cinca i el 30 de juliol es va apoderar de Lleida.

Després del decret de Nova Planta d’Aragó (1707), la comarca va ser repartida entre els corregiments de Saragossa (Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa) i de Barbastre (Vilella de Cinca i Saidí). Catalunya va perdre els Usatges i Aragó els Furs, i ambdós van patir una llarga centúria d’absolutisme a la francesa. Felip V, per tal d’atreure’s els aragonesos, els va oferir d’annexar Aragó, Lleida i Tortosa amb les seves contrades respectives, cosa que si s’hagués esdevingut hauria tornat a unir Fraga i Lleida sota una mateixa administració política, però el rei no va poder dur endavant aquesta arbitrarietat, gràcies a la ferma actitud d’oposició dels catalans.

El darrer intent d’incorporar les comarques frontereres —Baix Cinca, Llitera i Ribagorça— a Lleida el va fer Napoleó Bonaparte en dividir el Principat de Catalunya en quatre departaments amb les seves prefectures; un d’aquests era el departament de les Boques de l’Ebre, amb Lleida per capital (1812). Aquesta divisió va perdurar fins a l’evacuació francesa (1814).

Amb la divisió provincial espanyola del 1833 Mequinensa va ser atribuïda a la província de Saragossa, i la resta de viles de la comarca, a la d’Osca; el 1835 Fraga es va convertir en cap de partit judicial, que comprenia, a més de Torrent de Cinca, Saidí i Vilella de Cinca, els pobles hispanòfons de les dues riberes del Cinca, aigua avall de Montsó, i el cantó oriental dels Monegres, inclòs ja des del segle XII al bisbat de Lleida (Penyalba i Candasnos).