Com diu el títol del llibre de Xavier Roig (Barcelona, 1957), Catalunya està acorralada Entre l'Espanya i la paret (La Campana). De fet, Roig fa més èmfasi en la paret catalana contra la qual topa cada dia el seu esmolat sentit de la crítica que no pas en la mirada cap a Espanya, que ja dóna per inútil: "Per descomptat que no en traurem res, de Madrid, però alerta!, que ja no és un país de pandereta. Amb tot això de la guerra amb l'Iraq, al marge de si hi estem d'acord o no, hi ha un fet inqüestionable: quan Aznar telefona a Bush, aquest es posa al telèfon".

[ Continua ]

Però anem al mur de les lamentacions de l'autor, a la paret catalana, a un país que no funciona, que cada dia perd pistonada. El discurs és el mateix de l'anterior i exitós assaig amb què el desconegut Roig va saltar a l'arena del debat públic, Ni som ni serem (La Campana), del qual ja en vem parlar fa un temps, i que va vendre 14.000 exemplars, però amb les denúncies, els exemples i els interrogants posats al dia: quin nou Estatut hem de tenir i qui l'ha de concebre -"no el poden fer els polítics sols i encara menys a corre-cuita"-, qui ha permès que els purins contaminin les aigües de mig Catalunya, com és que l'economia del país cada cop es basa més en un turisme de llistó baix i en l'especulació de la totxana, per què ningú no s'atreveix a controlar i fiscalitzar els ajuntaments, per què el sector productiu industrial va perdent pes de manera inexorable, etcètera, etcètera.

Com ahir recordava Francesc-Marc Àlvaro, reincident a l'hora de presentar Roig, "fa un any la consigna a banda i banda de la plaça de Sant Jaume va ser que no se l'havia de llegir, una garantia que la va encertar".

Es veu que va trepitjar molts ulls de poll i que, malgrat la consigna, el va acabar cridant gent de tots els partits polítics. "També vaig veure'm amb entitats, amb empresaris molt importants que ningú no coneix, amb lectors, tot això m'ha sorprès i m'ha animat a seguir", diu Roig, que s'està creant una parròquia de seguidors, també al diari Avui, on escriu cada dissabte.

El consens entre partits que es tapen les vergonyes, la generació de polítics de la Transició que segueixen remenant les cireres del minso pastís de poder català -"a Madrid els que manen ja no són els que van fer la Transició"-, certes reivindicacions transversals convertides segons l'autor en banderes inútils -fer arribar el metro a l'aeroport o demanar autopistes de franc- irriten un Xavier Roig que reclama que la societat catalana passi pàgina. I que encari el futur amb un projecte de país clar: "No és un problema d'ideologies, de ser més o menys nacionalista o d'esquerres, sinó de posar sobre el paper la llista dels grans problemes que tenim i actuar; ens posaríem d'acord en el 95% dels casos".

Antivictimista, demòcrata radical i català desacomplexat, en aquest nou llibre Roig torna a fer sentir el seu punt de vista amb l'exageració retòrica que el caracteritza.

DEL LLIBRE

Mentre el ministeri de Medi Ambient contribueix en la col·locació de contenidors/retalladors de poder, la nostra Generalitat i els nostres ajuntaments deixen que més de tres-cents municipis tinguin l'aigua contaminada pels purins, i toleren que es reobrin abocadors il·legals arreu.

No se m'ha perdonat que, sense ser del ram, critiqués sense hipoteques tot allò que em semblava inconvenient de la vida col·lectiva catalana. Molt per sobre del que jo pensava, hi ha un país que s'inquieta, que s'indigna.

El nostre objectiu com a país no ha de ser impulsar una nova ONG anomenada Turistes Sense Fronteres amb seu a Lloret de Mar.

Jo voldria, per sortir de dubtes d'una vegada, que algú ens informés si, per unitat de superfície, a Barcelona hi ha el doble de burros que a Madrid. I de provincians. I de polítics botiflers. ¿És veritat el rumor que circula segons el qual hi ha més anticatalans a Barcelona que no pas antiespanyols a Madrid?

Haurem d'anar canviant les exposicions de cuina regional justificativa, model Catalunya tierra de acogida, per d'altres on l'escalivada tingui una mica més de pebrots.

Pel que fa a la llengua, caldria instaurar els mateixos drets i obligacions que el castellà amb una llei d'article únic que digués: "Les normatives que regulin l'ús de l'idioma català seran les mateixes que les que regulin el del castellà".

Ignasi Aragay

Font: AVUI