Internacional Cultura Societat Politica Tecnologia Medi ambient
logo
Connectats: 281
Raconaires: 84
Anònims: 197

15792 raconaires
Barra temes
Barra de temes
 
peu_caixa

Dijous, 13 de gener de 2005 a les 13:17
Informa: peres
ImatgeD’acord amb les dades trobades pels investigadors italians Francesco Sorti i Rita Monaldi, els reis espanyols ocupen el tron de Madrid gràcies a una falsificació documental, tal com s’explica a l’obra “Secretum” (ed. Plon, París 2004), de la qual parlava ahir el suplement “Cultura/s” de La Vanguardia.

“Hem demostrat -diuen els autors- que els Borbons ocuparen el tron espanyol il·lícitament. Vam descobrir que Lluís XIV (Borbó) féu falsificar el testament del rei espanyol Carles II (Habsburg) per tal que, quan morí sense descendència el 1700, nomenés com a successor al tron espanyol el nét del Rei Sol, Felip d’Anjou. El regnat de Felip V gràcies a un testament fals va fer canviar la història de França, Espanya i Catalunya.”

La conclusió definitiva la van obtenir arran de l’examen fet del testament de Carles II per dos pèrits grafòlegs, Marina Tonini, pèrit del Tribunal de Verona, i Andrea Faiello, del Tribunal de Nàpols. Segons aquests dos estudiosos, la firma que apareix al testament no és de Carles II, que es va morir sense fills mascles, i per aquesta raó es va veure obligat a triar el seu successor d’una altra casa reial. El testament bo sembla que va ser bescanviat per un de fals per impedir que Carles escollís un Habsburg d’Àustria, la casa amb la qual estava emparentat el sobirà, com pensava tothom que faria. Com se sap, Catalunya no va acceptar finalment el Felipe V, i per aquest motiu va perdre la seva independència, després d’una guerra sagnant que va acabar l’any 1714. Si les investigacions italianes es confirmessin, aquesta guerra no s’hauria produït i Catalunya potser continuaria sent a hores d’ara sobirana.

Llindar:  de 32 comentaris
Mode: 
fluxe
avatar
  per yagooara 13 de gener de 2005 a les 14:18
Sí...explica-els-ho als castellanots enamorats del seu rei i "els putos amos d'Espanya", ja que la cultura castellana i la cultura espanyola NO Sæquot;N LA MATEIXA COSA però així ens ho han fet creure i avui dia qui no digue "Viva España" ja és inferior i traïdor. 
 Editat al dia 29 de gener de 2007 a les 0:50
pixelfluxe
avatar
  per metall pesata 13 de gener de 2005 a les 14:46
encara ens diran que hem comprat a aquests perits que ho van confirmar perque diguessin aixo o alguna paranoia semblant com les que ens hem sentit a dir massa sovint... (posare un exemple mes, a mes d'un lloc he llegit que no ens han de donar l'independència perquè mai ha sigut un pais independent, no com irlanda, per exemple, que ja havia sigut independent avans de que l'invadis anglaterra etcetcetc..)
fluxe
avatar
  per wika 13 de gener de 2005 a les 14:49
"Si les investigacions italianes es confirmessin"

ja triguen.
pixelfluxe
avatar
  per Retruca 13 de gener de 2005 a les 17:36

Segons dos investigadors italians els Borbó regnen a Espanya gràcies a un testament fals
Rebel·lió / Agències - 30-10-2004

http://www.rebelion.org/notícia.php?aneu=6935.


Dos periodistes italians sostenen que la signatura de Carlos II en el seu testament a favor de Felipe de Anjou, amb el qual es va entronitzar a Espanya la dinastia Borbó, és fals. Es basen per a això en el peritaje efectuat per dos expert judicials en grafología (Marina Tonini, del Tribunal de Verona, i Andrea Faiello, del Tribunal de Nàpols). Segons aquestes dades, el fals document hauria estat fabricat per emissaris del rei Luis XIV després de la mort de Carlos II, amb la finalitat d'evitar que el tron passés a la família Habsburgo.

L'obra, que duu el títol Secretum i que serà presentat a França i Holanda en pocs mesos, va ser escrit per Rita Monaldi i Francesco Sorti. Aquest llibre es basa en documents històrics descoberts en els arxius de la cancelleria francesa, Quai d’Orsay, i en la biblioteca Marucelliana de Florència, va precisar Francesco Sorti. Ambdós investigadors van ser els autors en el 2001 del reeixit Imprimatur, sobre les intrigues de Luis XIV al Vaticà.

Les proves pericials, va precisar Sorti, han estat dipositades davant un notari vienés, de tal forma que puguin ser consultades per totes aquelles persones que ho desitgin. Secretum sortirà a Holanda i després a França en pocs dies. No serà publicat a Itàlia perquè vam ser víctimes d'un sabotatge per part del Vaticà després d'haver llançat Imprimatur", va admetre Sorti. "Decidim deixar de publicar a Itàlia", van assegurar els autors, qui resideixen en forma estable a Viena. També van assenyalar que el manuscrit no ha estat ofert encara a Espanya, on només s'han plantejat buscar editor després de la seva sortida a Holanda i França.

Circumstàncies històriques

Carlos II, fill de Felipe IV i Mariana d'Àustria, el regnat del qual va ser un veritable desastre, no va tenir descendència. I a la seva mort li va succeir en 1700 Felipe V -nét del rei francès Luis XIV-, encara que al tron espanyol li li va sortir altre pretendent, el archiduque Carlos d'Àustria, descendent també d'una princesa espanyola.

Aquest enfrontament dinàstic va donar lloc a una contesa general a Europa, coneguda com guerra de Successió, en la qual França va donar a Felipe V, i Anglaterra, Holanda, Àustria, Portugal, Saboya i part de la Corona d'Aragó es van alinear amb el archiduque Carlos.

Sostenen els autors que "si Carlos II hagués escollit un Habsburgo -com pensava-, Juan Carlos de Borbó no estaria avui en dia en el tron d'Espanya".

En Secretum, segons va explicar Sorti, es lucubra que el supòsit fals testament ho "van arreglar" emissaris de Luis XIV per a impedir l'accés al tron d'un Hasburgo austríac, amb la col·laboració de la italiana Maria Mancini, néta del cardenal Mazzarino i antiga pretesa per Luis XIV.

fluxe
  per anonimoa 13 de gener de 2005 a les 15:05

Siempre dando las vueltas a 1714, como si Cataluña perdiera su "imdependencia" entonces  Claro que no hubo generales castellanos que lucharon  contra los borbones...Ni´que el alineamiento de catalanes ( No todos ) contra felipeV tuviera más que ver con su adversión a lo Francés despues´de las guerras sufridas en tiempo de Carlos II. Pero claro es que no cuadra con la versión romantica
 
" GUERRA DE SUCESIÓN ESPAÑOLA (1702 - 1714)

SITIO DE BARCELONA (julio de 1713 - septiembre de 1714)

Conquista de la capital catalana tras catorce meses de asedio.

El mito de la cuestión catalana

La Guerra de Sucesión suscitó muchos mitos, especialmente sobre el conflicto en Cataluña. En aquel tiempo, era fácil caer en la imagen maniquea de leales y rebeldes. Para los realistas, partidarios de Felipe V, cualquiera que apoyase a los aliados y al archiduque Carlos era un rebelde. Es significativo que los duques de Berwick y de Orleans, dos de los principales generales de Felipe V, criticasen con dureza los intentos realistas de calificar la oposición como "rebelión".

Tanto en Castilla como en Aragón, así como en el resto de la península, casi toda la élite y la gente apoyaban el bando que conocían, y que daba la casualidad que era el bando del rey Felipe V. Pero también deseaban adaptarse a las realidades políticas, especialmente aquellas que tomaban la irresistible forma de un ejército de ocupación.

La guerra actuaba como una presión exterior que agravaba la división que había entre los españoles. Esto fue la causa de muchos conflictos civiles. Grupos y familias apoyaban un bando porque sus enemigos apoyaban al otro. Al amparo de la guerra, individuos y comunidades eliminaban a sus rivales; pueblos hacían la guerra contra pueblos rivales. Las élites en los ayuntamientos quedaban escindidas. Conflictos sociales, del tipo de los ocurridos en Valencia, ocurrieron en toda la Península.

Todas estas circunstancias podían encontrase en Cataluña, donde el movimiento rebelde de 1705 provocó una autentica guerra civil. "Todo el Principado en armas se enfureció contra sí mismo." El 24 de septiembre de 1701 el rey Felipe V había entrado en Lérida y juró observar las leyes de Cataluña. El 30 de septiembre entró en Barcelona, donde permaneció seis meses y en cuya catedral juró las constituciones de Cataluña el 2 de octubre, recibiendo a cambio el homenaje de los tres estamentos. El 12 de octubre presidió la apertura de las Cortes de Cataluña, que clausuró en persona el 2 de enero de 1702. El 9 de abril abanbonó España desde el puerto de Barcelona con una flota de guerra rumbo a la campaña de Italia. El 20 de diciembre desembarcó de nuevo en Barcelona entre aclamaciones y vítores, pasó tres días de celebraciones en la ciudad y el 24 pasó las navidades en Monserrat.

La estancia del rey Felipe V en Barcelona entre 1701 y 1702 fue bien recordada por los catalanes, y las concesiones que las Cortes lograron del rey fueron "las más favorables que avía conseguido la provincia." Entre 1703 y 1704 el rey Felipe V no agravió las aspiraciones ni fueros catalanes, y el 30 de mayo de 1704 la ciudad de Barcelona fue bombardeada por mar por la flota anglo-holandesa del almirante Rooke, cuando el frente terrestre estaba en Portugal.

El 22 de agosto de 1705 una flota aliada fondeó en aguas de Barcelona, desembarcando tropas en tierra y poniendo cerco a la ciudad. El 13 de septiembre por la noche una fuerza de 1.000 hombres escaló por sorpresa los muros de Montjuic. En el combate murió el príncipe Jorge de Darmstadt, pero la guarnición española se rindió. Los aliados fortificaron la ciudadela y la utilizaron para bombardear la ciudad, que el 9 de octubre capituló ante el archiduque Carlos.

La enérgica resistencia de Barcelona a los ataques aliados demuestra que los catalanes no estaban bajo ningún concepto a favor de la rebelión. Aún así, existía una semilla de descontento, como lo demuestra el motín antiborbónico que se produjo en las calles de Barcelona a resultas de cual el impopular virrey de Cataluña, Francisco de Velasco, se vió obligado a embarcar apresuradamente en un navío inglés para escapar con vida.

Debido a los buenos recuerdos de la visita real de 1701 y 1702, la explicación a este descontento debe encontrarse en la dureza de ciertos gobernantes y en el arraigado sentimiento antifrancés existente en el Principado originado por las seculares guerras hispano-francesas libradas en territorio catalan, especialmente duras en el reciente reinado de Carlos II y aún en la memoria de los catalanes.

En Barcelona aún se recordaba con amargura el sangriento y salvaje bombardeo marítimo que los franceses lanzaron contra la ciudad en 1697, cuando el duque de Vendome dirigió el asedio: 2.500 casas fueron destruidas y para Barcelona fue el peor desastre del siglo. Muchos barceloneses prefirieron dejar la ciudad a vivir bajo el dominio francés. Por ello, en 1705, muchos catalanes rehusaban aceptar una nueva dinastía francesa y se unieron al partido del archiduque Carlos. Esta etapa tomó un cariz de guerra civil catalana, más que un rechazo expreso del régimen borbónico.

Este rechazo a lo francés también se puso de manifiesto a finales de diciembre de 1705 en Zaragoza y Valencia, donde la simple presencia de tropas regimentales francesas provocaron altercados populares, al margen del apoyo que dichas tropas daban al rey que meses antes el mismo pueblo había vitoreado. Con todo y con eso, cuando el archiduque Carlos entró en la vencida ciudad de Barcelona en octubre de 1705, muchos catalanes huyeron del territorio, manifestándose algo que se oculta: que el pretendiente en ningún momento tuvo un apoyo unánime o ni siquiera mayoritario en Cataluña. Sin embargo, la existencia de una fuerte presión por parte de un grupo rebelde, la superioridad militar aliada y su presencia naval en Barcelona indujo a muchas ciudades catalanas a inclinarse por la causa del archiduque "por la amenaza de las armas". Tal fue el caso de Tarragona, bombardeada desde el mar por buques aliadas y atacada por tierra por tropas del coronel Nebot.

En todas las ciudades y pueblos había grupos partidarios de Felipe V y otros partidarios del archiduque Carlos. En general, la clase alta favorecía el régimen existente, el de Felipe V: tal fue el caso de Barcelona, Tortosa y Reus. Pero no se decidieron a hacer nada hasta que los acontecimientos militares no les forzaron a ello. La imagen romántica de un levantamiento nacional contra Castilla no tiene en realidad ningún fundamento.

En general, el pueblo catalán destestaba por igual que las tropas de ambos bandos ocuparan sus pueblos, por cuanto "I>"anaven continuament corrent lo Principat, menjant i benet, saquejant i cremant.". Y como apuntaba un verso de aquellos días en Valencia: "Entre Felipe Quinto // y Carlos Tercero // Nos quedamos desnudos // Y sin dinero."

Una lucha dentro de Espanya

Los grupos que favorecían la continuidad de la guerra porque contaban con el apoyo firme de de Inglaterra y Austria podían argumentar con razón la evidencia de que Castilla y Aragón estaban sujetas a un régimen que había cambiado sus leyes y empujado a sus nobles al presidio o al exilio. Cataluña quedó inundada de panfletos que representaban una imagen de "la nación atropellada, tantas ciudades, villas y poblaciones como tienen los reynos de Castilla, Aragón y Valencia, donde no hay arbitrio de vivir que no sea a costa de ser tiranía ..."

Siete años después de la revocación de los fueros de valencia, muchos de la élite veían claramente que Cataluña se encontraba ante la pérdida de sus constituciones históricas. Cuando todas las posibilidades de un acuerdo con Felipe V se desvanecieron, la ideología catalana también cambió. No era significativamente antiespañola, y no podía serlo porque muchos de los refugiados en Barcelona eran castellanos, aragoneses y valencianos opuestos al régimen borbónico.

En las últimas fases de la defensa de Barcelona, las autoridades hicieron un llamamiento al pueblo para que luchara "per son honor, per la pàtria i per la llibertat de tota Espanya". La "pàtria" se veía como una entidad integrada en el contexto de "Espanya". Los catalanes rebeldes luchaban por una España Libre, no por su independencia de España. Pero al mismo tiempo luchaban por sus propias leyes.

El asedio de Barcelona

La mayor parte de Cataluña se había recuperado hacía tiempo: Lérida en 1707 y 1711, sin que se tocasen los privilegios de la ciudad; Tortosa en 1708; Gerona en 1711 por el duque de Noailles, quien confirmó expresamente los privilegios de la ciudad. Tan solo quedaba la cuestión de Barcelona. En junio de 1713 las Corts se reunieron en el salón Sant Jordi del palacio de la Diputación. En una primera votación ganó la opción de someterse y rendirse. En una segunda votación ganó la opción de la lucha, y el 9 de julio se declaraba la guerra a Felipe V.

En julio de 1713 el duque de Popoli, al frente de las tropas borbónicas del rey Felipe V, inició el asedio de Barcelona. En sus filas se encontraba el teniente general Próspero de Verboom, Ingeniero General y Cuartel Maestre del ejército. Verboom aconsejó que se recurriese a las operaciones lentas y seguras de un sitio regular, pero el presuntuoso duque de Popoli desdeñó su opinión e inició una serie de violentos asaltos que no hicieron más que sobreexcitar el ardor de los defensores. Once meses de bloqueo y algunos días de bombardeo no pudieron reducir a Barcelona. Los barcos mallorquines abastecían la plaza y sus habitantes veían sin inmutarse sus casas derrumbarse bajo las bombas. Un convento de capuchinos, que habían fortificado los defensores a 250 metros de los glasis, resistió un ataque de varios dias.

Por fin, en julio de 1714 un ejército francés al mando del duque de Berwick se presentó ante Barcelona a reforzar las tropas del duque de Pópoli, recibiendo el mando de éste. Las fuerzas de los sitiadores españoles y franceses sumaban 35.000 soldados de infantería y 5.000 de caballería. Los defensores sumaban 16.000 soldados y sus ciudadanos, al mando de Villarroel. El duque de Berwick ofreció una rendición, que fue rechazada por los defensores. En septiembre su situación era desesperada. El 4 de septiembre el conseller en cap, Rafael Casanova, visitó al duque de Berwick al frente de una delegación pero se negó a hablar sobre la rendición. Villarroel dimitió, pues no le veía ningún sentido a la resistencia. Los barceloneses nombraron a la Virgen de la Merced como su nueva capitana.

El 11 de septiembre tuvo lugar el último combate, muy sangriento y con muchas pérdidas de vidas humanas. Poco despues del mediodía del 12 de septiembre la ciudad se rindió. Esa misma tarde las tropas borbónicas comenzaron a entrar en la ciudad.

Se estiman en 6.000 las bajas de los defensores y en 10.000 las bajas de los atacantes. Enfadado por la inutilidad de tantas muertes, se negó a recibir y despidió con sequedad dos días más tarde (13 de septiembre) a una delegación que había ido a verle. El 16 de septiembre ordenó la supresión del ayuntamiento (el Consell de Cent) y el gobierno del Principado (la Diputació).

pixelfluxe
  per anonimoa 13 de gener de 2005 a les 15:08
Apuesto a que este foro llega a los 70 posts en nada de tiempo
pixelpixelfluxe
  per listera 13 de gener de 2005 a les 17:42

no ets mes tonto pq no t'entrenes tio, si espanya com a tal es un inven de uns cuans ay deu meu , vareu perdre totes les colonies d'ultramar per miopes politicamen ,per lladres. no mes cal que miris sud america alla on eu estat vosaltres no mes hi han paisos sub-desarrolllats , golpistes, corrupcio etc, en canvi alla in estaren els anglesoso tot al inreves , neu amb comte que acabereu descomponen la peninsula i sera per culpa vostra que sou mes curts que un pany de cop, xapuseros.
amb tot els respectes a tots els castellans de debó i altres nacionalitats de la penissula,tot aixo va contra aquestos nacionalistes espanyols que son uns curts de gambals.
i aixo dels borbons no m'estarnyaria gens que fos cert de la manera que son, si actuan igual que aquest del pp. tot mentides.demagogia i corrupcio, em benefici propi mai per el pobles ,esclar.
pixelfluxe
  per Perot lo lladrea 13 de gener de 2005 a les 15:12

extret de fonts espanyoles...
 
"juan palomo, yo me lo guiso yo me lo como"
 
Au, a fer la mà colonitzador i explica la teva versió de la colonització americana!
pixelfluxe
avatar
  per noicata 13 de gener de 2005 a les 15:21
El saben aquell que diu...

Són divertidíssims aquests espanyolets
pixelpixelfluxe
  per anonimoa 13 de gener de 2005 a les 15:26

Hombre Noicat. Donde has dejado el fusil y tus iconos armados . ¿Ya te has recuperado?
 
 Os parece divertido, ¿verdad?. Pues es tan cercano a la realidad que la versión nazionalista que se maneja por este foro. A proposito es la visión que se maneja en Europa sobre el tema. El autor no es Castellano  Asi que no se que tal le sentará lo de Esapnyolet
pixelpixelpixelfluxe
avatar
  per Flagell_apanyoa 13 de gener de 2005 a les 16:15

Home anonimo. On ha deixat ta mare els meus calçotets que adornaren el meu fusell ahir? Ja s'ha recuperat?
 
Li va semblar divertit oi? Doncs es tan proper a la realitat com que avui et donarà dos euros per a que no passis per casa i vegis com la manipula. A propósit, és la visió que tenen ses veïns a l'escala sobre el nostre tema. No soc el seu amant 
Així que no se que tal li sentarà al teu pare.
pixelpixelpixelpixelfluxe
  per Aigüeraa 13 de gener de 2005 a les 16:45

De todas formas Felipe V, no era Español, era Francés.. y fué impuesto por las armas por la lucha de las potencias Europeas como resultado de la coyuntura del momento.. tal y como se puede comprender de la noticia. Respecto a Felipe V, respetó las leyes Vascas y Navarras y aplicó la politica que le habían enseñado en Francia; centralismo
 
Fué una guerra y Barcelona salió perdiendo.. que no lo exportaría al resto de Catalunya. A Francia, Inglaterra, Holanda, etc .. etc, bandos en conflicto Cataluña les tocaba las pelotas igual que ha Felipe V, el que le apoyó al archiduque fué represaliado. Hubiera dado lo mismo Barcelona que El Ferrol.
 
 
pixelpixelpixelpixelpixelfluxe
  per Perot lo lladrea 13 de gener de 2005 a les 17:05
l'important és que sanul.li el tractat de nova planta i ens tornin els nostres drets!
pixelpixelpixelpixelpixelpixelfluxe
avatar
  per gatboiga 13 de gener de 2005 a les 17:44
M'agrada, el teu avatar!  

pixelpixelpixelpixelpixelpixelpixelfluxe
  per Perot lo lladrea 13 de gener de 2005 a les 20:27

L'avatar el vaig agafar d'un altre raconaire però què et sembla l'ull???
 
Te bona vista eh? veu el futur!
pixelfluxe
avatar
  per setros_ppcca 13 de gener de 2005 a les 18:07
No és que sigués independent del tot, però tenia un rèfim similar al que tinguè Euskadi, amb Furs, Constitució, manteniment del sistema fiscal, etc. S'ha de recordar que el rei jurava la constitució (no ho era ben bé de constitució, però es l'equivalent a aquesta) de castella i els Furs de la Corona d'Aragó, ja que era rei d'ambdós regnes.
pixelpixelfluxe
avatar
  per sardanistaa 13 de gener de 2005 a les 19:38
Si que era una independènica, perquè els regens peninsulars l'únic que tenien en comú era el monarca. Es respectaven les lleis pròpies, le sfronteres, les aduanes... Euskadi i Navarra havia estar annexionat a Castella, tot i respectar-los els furs, però Catlaunya gaudia de total independència  l aprova és que per molt que els arbitristes toritzessin sobre la comoditat que suposaria per al govern dels regnes la uniformitat de lleis castellanes en tots els regnes mai no ho van poder fer, abans de l'ocupació militar.
pixelfluxe
avatar
  per Wolframa 13 de gener de 2005 a les 19:10
anónimo, ets monàrquic?
pixelfluxe
  per viaforaa 13 de gener de 2005 a les 20:50
Si t'interessa el tema et recomano una visita a www.geocities.com/versioantiga o una lectura de   THE REVOLT OF CATALANS  (1598-1640) de J. H. ELLIOTT   o, si t'es mes comode, de la seva traduccio al català, que n'hi ha.
pixelfluxe
  per Guillemota 13 de gener de 2005 a les 23:25

Tinc unes ganes de que es giri la truita... Tot arribarà.
fluxe
avatar
  per sardanistaa 13 de gener de 2005 a les 19:26

Us explicaré uns capítols de la Història d'Espanya que ajudarà a veure la manca d'encert que els governants espanyols han tingut. I això no seria el nostre problema si no fos perquè de retruc n'hem sortit esquitxats.
 
Quan Catalunya perd la Guerra dels Segadors (1652), i se signa la Pau dels Pirineus (1659) Espanya o més ben dit Castella, esquinça una part del territori català violant tota mena de Constitucions catalanes i la cedeix a l'estat francès. Poc després, França vol intercanviar amb Espanya aquests territoris pels Països Baixos que encara petanyien a l'imperi espanyol (Bèlgica). Espanya ho refusa, i al cap d'uns anys, després de la Guerra de Successió i segons el Tractat d'Utrecht (1713) Bèlgica s'erigeix independent, de manera que Espanya es queda sense la Catalunya Nord i sense Bèlgica, quan hauria pogut conservar lligada almenys la primera. No calia ser gaire espavilat per deduir que la qüestió d'independència de les Províncies Unides catòliques era qüestió de temps.
 
No fent cas d'aquest precedent històric, al segle XIX (1807) Espanya i França signen un pacte (Fontainebreau), segons el qual, les tropes napoleòniques entren a Espanya per a conquerir Portugal i un cop es conquerís es permutaria el Sud de Portugal, que se'l quedaria Espanya, per Catalunya, que seria annexionada a França. Godoy, valido de Carles IV BORBÓ, accepta (perquè vegeu l'estima que ens han tingut els espanyols, utilitzant-nos de moneda de canvi). Quan entren els francesos, en lloc de tirar cap a Portugal ocupen l'estat i s'annexionen Catalunya. Si Napoleó no hagués perduit el 1814 a Waterloo tot Catalunya formaria part avui de l'estat Francès i el sud de Portugal no hagués quedat per Espanya, això segur.
 
Però això no és tot. Carles IV (el borbó pare) i Ferran VII (el borbó fill) es barallen per la corona, i per decidir qui té raó trien com a àrbitre l'invasor Napoleó, cosa que demostra la intel·ligència dels borbons (o la seva manca). Se'n van a Baiona on els espera Napoleó, els obliga a abdicar com a reis d'Espanya i concedeix la corona al seu germà, Josep I Bonaparte. Encara riuen els francesos.
 
L'estat francès és tan opressor com l'espanyol, però almenys han demostrat una mica més de sentit comú i no han fet el ridícul espantós de la història moderna d'Espanya, vergonyosa. Almenys Napoleó va copsar que Catalunya es trobava econòmicament avantatjada de Portugal, cosa que els espanyols preferien l'Algarve, tan deprimit com Extremadura o la Meseta.
 
I així podríem parlar també de tot l'or que arribava d'Amèrica a Sevilla, que tan bon punt arribava, sortia per Santander cap el Nord d'Europa. Castella produia llana de bona qualitat i en lloc d'establir manufactures tèxtils a Castella amb l'or americà, preferien vendre la matèria prima a baix preu a Anglaterra i Holanda i comprar-ne cars els seus productes manufacturats amb llana castellana. Què intel·ligents!
 
O podem parlar de la Guerra de Cuba, on els espanyols van participar amb vaixells de fusta, enfrontant-se als americans de ferro. Els vaixells espanyols foren enfonsats i milers de soldats aniquilats i ofegats, mentre cap americà va ser mort per l'artilleria espanyola ni cap vaixell enfonsat. I això perquè el govern espanyol va aprovar massa tard un projecte d'autonomia per a Cuba.
 
I el reconeixement d'Alfons XIII de BORBÓ al cop d'estat de Primo de Rivera? I el tema de l'informe Picasso, en la guerra del Marroc? i els bombardejos de Barcelona, on la Ciutadella i els canons de Montjuïc no miraven enfora per protegir la ciutat, sinó endins, per tal d'assetjar-la? Aquí és on Espartero (que havia assolit el poder gràcies al suport dels catalans) va dir que Barcelona havia de ser bombardejada cada mig segle per a escarni dels catalans. I encara es pensa igual, tot es vol imposar per força. Va, si us plau.
 
Són tants capítols històrics que no acabaríem mai. No crec que cap país pugués competir amb Espanya en despropòsits, ridículs patits i manca de destresa i estratègia militar.
 
I a sobre hi ha qui té orgull de ser espanyol o de la seva família reial. Em sembla molt bé, però que no obliguin als que tenim dos dits de front i coneixements històrics a compartir les seves falòrnies.
pixelfluxe
  per listera 13 de gener de 2005 a les 19:37
   VEUS el que dic jo, que han sigut tota la seva puta historia miopes i curts de gambals, i tambe que aquesta estirpe de borbons se la van treure del damunt els gabaxos pq ern una colla de malalts i subnormals que no servien ni per taco d'escopeta,ja sabien el que feien de treurels fora de França amb aquest babaus, ia au ara a empasarnos-los .
pixelfluxe
avatar
  per Valeriaa 13 de gener de 2005 a les 20:07

Totaslment dc'acord sardanista...
I a més a més el actual burbó el va imposar un dictador, ¿quina legalitat pot tenbir aquest rei?
fluxe
  per Luis_kcna 13 de gener de 2005 a les 20:13
Per descomptat la unica solucio es la III República Española i res mes, pero vullc dir ke Catalunya NO era independent, ke estava dins del mateix estat, pero ke tenien les seues Corts, com ara tenien el Regne de València i el Regne de Navarra, ke van ser supresses per l'arribada d'un rei, no n'estic segur kino, pero el estat era el mateix (i la nació), pero en les Corts era una especie d'autonomia com les ke tenim ara pero encara mes limitades. Una volta mes, voleu canviar fets historics en el vostre profit, ja ke Catalunya NO era independent
pixelfluxe
  per Perot lo lladrea 13 de gener de 2005 a les 20:17

Això és mentida, eren realitats diferents, cadascú tenia les seves lleis, exèrcit, frontera, moneda. Es parla de les españes i no España.
 
pixelfluxe
  per República_Federala 13 de gener de 2005 a les 21:14
Un republicà! Ja no estic sol!
pixelfluxe
avatar
  per SergiMa 13 de gener de 2005 a les 21:21

Hola
 
Ja sabem que Catalunya no era completament independent, però era algo semblant al que Canadà i Australia son al Regne Unit: tenen el mateix cap d'estat.
 
No obstant, els espanyols segueixen sense entendre que el nostre desig d'independència no es bassa en el que vam ser, sino, en el que volem i podem ser.
pixelfluxe
avatar
  per joaa 14 de gener de 2005 a les 3:50
Luis, dius: el estat era el mateix (i la nació), pero en les Corts era una especie d'autonomia com les ke tenim ara pero encara mes limitades. Una volta mes, voleu canviar fets historics en el vostre profit... (????)
  
Una mica d'OBJECTIVITAT, sisplau! Una especie d'autonomia com la que tenim ARA???? Fixa't en un DETALLET de res que ja dona la mida del error que fas (I TE'L DONA PRECISAMENT UN ESPANYOLISTA UN XIC MËS AMUNT):
 
...septiembre de 1701 el rey Felipe V había entrado en Lérida y juró observar las leyes de Cataluña. El 30 de septiembre entró en Barcelona, donde permaneció seis meses y en cuya catedral juró las constituciones de Cataluña el 2 de octubre, recibiendo a cambio el homenaje de los tres estamentos. El 12 de octubre presidió la apertura de las Cortes de Cataluña, que clausuró en persona el 2 de enero de 1702.
  
RECORDA: en cuya catedral juró las constituciones de Cataluña... s'assembla això en quelcom  a "una especie de autonomia però més limitada que la que tenim ARA"?.
  
I mira que soc favorable a la republica... però clar... REPUBLICA CATALANA.  
fluxe
avatar
  per SergiMa 13 de gener de 2005 a les 21:30
Ei, doncs ara que hi penso, això és un altre front que es pot obrir. Estaria bé saber qui hauria de ser ara el legítim rei d'Espanya. Alguns partits monàrquics, com CiU li podrien donar suport. Així tornariem a dividir Espanya (i entre el merder que es formaria, aprofitar per fugar-nos). Us imagineu unes guerres carlistes al segle XXI?
pixelfluxe
  per daixa 13 de gener de 2005 a les 21:42

Si teniem les nostres lleis, les nostres corts, les nostres fronteres, els nostres comtats autònoms (no autonòmics), la nostra moneda, etc.... i no erem independents, que collons erem??????? és clar, per això ens van invair els castellans, per controlar millor la mida de l'anxova al Mediterrani.......
 
S'ha de tindre en compte, que el nom d'Espanya és un nom de creació recent històricament parlant. Per tant, les alusions a aquest nom o a "espanyols" dintre de l'època en qüestió és un disbarat a l'alçada del que van cometre els anglesos deixant-nos penjats sense defensa militar a l'ocupació del 1714.