1. Els termes de la qüestió

Catalunya (els Països Catalans) i Occitània són nacions diferents, però similars. Són nacions veïnes; les enllacen múltiples lligams històrics; llurs llengües són intercomprensibles en grau considerable (sobretot entre l’occità llenguadocià i qualsevol forma de català), i aquesta intercomprensió milloraria amb un canvi de prejudicis lingüístics; llurs pobles comparteixen bon nombre d’elements culturals; llurs estructures socioeconòmiques són complementàries…

Similitud, veïnatge i interrelació continuada han pesat enormement en la consciència de catalans i occitans al llarg dels segles; en tenim multitud de testimonis. Això explica que la intel·lectualitat d’ambdós països hagi interpretat la similitud com a identitat, en determinades circumstàncies històriques. Vegem-ho.

Retorn a l’inici
 
 

2. Normalitat plena i consciència dicotòmica

És ben sabut que el català, com totes les llengües romàniques, apareix com a llengua plenament formada, ja diferent del llatí, a cavall dels segles VII i VIII. Es considera que la plena consciència de parlar una llengua diferent del llatí es dóna entre els catalans cultes a partir de la primera meitat del segle IX (BASTARDAS 1989, 43). La plena lingüicitat del català resulta evident des dels primers testimonis documentals de la llengua: quan es diu (estudis filològics i històrics sobre el català, passim) que, a partir del segle IX, els documents llatins redactats a la petita Catalunya de l’època abunden en mots catalans, això significa que s’hi constaten els trets característics i privatius de la llengua catalana, incloent-hi els trets diferencials envers l’occità. Des del segle XI apareixen frases completes en català evidentíssim, mentre que tot de textos pseudollatins transparentaran el català que hi subjau fins que aquest acabi manifestant-se en documents complets, ja en el segle XII (MORAN/RABELLA 2001). És clar que en aquests segles incipients la similitud entre català i occità encara devia ser superior a l’actual, sobretot a les zones frontereres; però la diferència hi era, anirà perfilant-se amb la consolidació i aflorarà a la consciència quan s’hi donaran prou condicions.

En l’horitzó feudalitzat dels segles XI i XII, mentre va congriant-se la consciència unitària catalana, tant Occitània com Catalunya estan organitzades en estats independents i la interrelació ateny la màxima intensitat en tots els àmbits. Així com els cavallers castellans conreen el gallec literari, els trobadors catalans tenen l’occità com a llengua poètica habitual: és la llengua de la cultura veïna, fascinadora en la seva superioritat; i també un instrument literari plenament madur que, fet i fet, resulta raonablement afí al català de la vida quotidiana. Tot plegat potencia la vivència de continuum catalano-occità; entre catalans i occitans no hi ha una barrera d’alteritat tan palpable com la que ja distingeix catalans d’aragonesos, occitans de francesos.

Alhora, en les especials relacions entre els comtats catalans subjau la comuna realitat etnolingüística catalana. Al llarg del segle XII, diversos factors potencien l’ascens d’aquesta realitat a l’estadi de consciència, en el doble sentit d’autoreconeixement i de percepció d’un espai comú (SALRACH 1988; SABATÉ 1997, 267-367). És en el segle XII (ho hem vist i hi tornarem) quan el català accedeix conscientment a l’escriptura en textos jurídico-administratius i pietosos. Mentrestant, progressa la unificació política del país entorn dels nuclis barceloní i pirinenc. La cohesió interna del conjunt s’aguditza davant la unió dinàstica (1137) amb un Aragó manifestament altre. I, encara, autoreconeixement i cohesió es veuen poderosament estimulats per la mateixa expansió etnoterritorial de la catalanitat, que a mitjans de segle ja limita amb el Cinca i amb la Sénia. Un indici: l’aparició d’un corònim comú, Catalunya, aplicat, també des del segle XII, al conjunt de possessions del comte-rei; però, precisament, a les situades d’ençà les Corberes (COROMINES 1977, 77-79; GEC, s.v. "Catalunya" i "Catalunya Vella").

Ja el 1149 un document contraposa Cataloniae a Provença… i a l’Aragó (GEC, s.v. "Catalunya"). .

El 1175, el cavaller ripollès Ponç de la Guàrdia, marxant en campanya contra el comte de Tolosa, s’acomiada de la seva dama i del seu país en un poema redactat, és clar, en occità. Tot i no referir-se explícitament a la llengua, hi delimita clarament quin és el seu àmbit de pertinença, i ho fa mitjançant una frontera septentrional que no és altra que la frontera lingüística amb l’occità:

A Deu coman tot cant reman de sai:

ploran m’en part, car las domnas am nems.

Tot lo pais, de Salsas tro a Trems,

salv Deus, e plus cel on midons estai. 5 

"Era patent, cal dir-ho, la divergència idiomàtica occitano-catalana", remarca Sanchis Guarner, "i sovint els altres trobadors retreien als catalans els errors fonètics en què incorrien en les seves rimes, fent-hi confusions de /e/ oberta i /e/ tancada i faltes en l’ús de les desinències de la declinació. Cerverí de Girona es defensa dels atacs dels puristes:

‘Don català son reprès

que no sabon prim filar

motz, ne rimas afilar (…)" (SANCHIS 1980, 116)

L’occità literari medieval (provençal, llemosí, llengua d’oc) era una koiné artificial que calia aprendre; és evident que això resultava més fàcil als occitans que no als catalans, com també que resultava menys difícil als catalans que no als francesos, gal·loitàlics i d’altres (NADAL/PRATS 1982, 198-200). Pels volts del 1200, el català Ramon Vidal de Besalú redacta en occità el primer manual de versificació occitana, Razós de trobar, matriu d’una tipologia documental amb tant d’èxit internacional com el mateix occità trobadoresc. L’obra de Vidal és, alhora, el primer estudi gramatical sobre una llengua romànica i, també, el primer de redactat en una llengua romànica. Vidal hi defensa la unitat de la llengua occitana ("del nostre lengatge"), però, ens diu, l’únic registre literari és el Lemozi culte, raó per la qual "eu vull far aquest libre a dar a conexer la parladura a ceylls que la parlen dreyta e per ensenyar a ceylls qui no la saben". Vidal no cita explícitament altre territori que el Llemosí, de manera que no sabem si Catalunya és comptada entre "aquellas terras" "del nostre lengatge" "qui entorn li estan [del Llemosí] o son lur vesinas" (RAFANELL 1991, 31). Una de les funcions de l’obra devia ésser perfeccionar l’occità dels trobadors catalans, anàlogament a Terramagnino de Pisa quan versionarà Vidal adreçant-se als italians (Doctrina d’acort, v. 1275) (ZAMORA 1993, 29).

El 1220, el trobador occità Albertí de Sisteron evocarà la perduda unió amb Catalunya en termes d’opció occitana entre dos veïns poderosos: una Catalunya familiar i una França aliena. "Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai [de la banda dels catalans] Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés" (COROMINES 1977, 66; GEC, s.v. "català"; SANCHIS 1980, 111).

La consciència de catalanitat comuna resta cristal·litzada en el segle XIII (SALRACH 1988; SABATÉ 1997, 267-367): mentre l’imperialisme francès reïx a destruir la unitat catalano-occitana, el corònim Catalunya ja designa tot el domini lingüístic català, en incloure també els comtats nord-ocidentals, encara independents de Barcelona (COROMINES 1977, 78-79; GEC, s.v. "Catalunya" i "Catalunya Vella"). És l’època en què s’engega l’última gran embranzida etnoterritorial sud i mar enllà (amb la consegüent extensió del nom nacional); en què el català fa el salt decisiu a la prosa literària de creació; i en què la llengua comença a ésser designada en funció del gentilici. A partir d’ara, la consciència de la dicotomia entre català i occità pot començar a ésser explícita.

En la documentació catalana baixmedieval sovintegen les referències als occitans, percebuts com a poble diferent… i internament unitari. El capítol CXXXVII de la Crònica de Bernat Desclot (v. 1283-1288) descriu així una de les ales de la host del rei de França: "totes del hosts de Narbonès, e de Bederrès e de Termenès, e de Carcassès, e d’Eginès, e de Tolosa, e del comdat de Sant Gili, e de Burgunya e totes les altres gents que són de la llenga que dien ‘oc’ qui fossen de la senyoria del rei de França". 6  

A les acaballes d’aquest segle XIII, al cap de gairebé cent anys de les Razós de Vidal, un altre català, Jofre de Foixà, escriu en occità, a Sicília, les Regles de trobar (v. 1290), on apareix una certa delimitació de l’occità, ambigua pel que fa a Catalunya: "en trobar proensales se enten lengatges de Proença, de Vianes, d’Alvernya, e de Limosi, e d’altres terres que li son de pres, les quals parlen per cas". Ara bé: l’autor puntualitza que "si tu trobes en cantar proençals alcun mot que sia frances o catalanesch", aquest mot no és necessàriament erroni, atès el lèxic compartit, com ara "païs, va, sus, e d’altres motz qui son frances e lemosi; axi com dona, o castell, saber, haver e motz d’atres qui son catalans e proençals". És a dir: contraposa explícitament, a un mateix rang, el catalanesch al proençals i al francés; de fet, aquesta és la primera constància documental d’aplicació del gentilici català com a nom de la llengua. Més avall, Jofre de Foixà crida l’atenció sobre certs errors que els catalans cometen en la versificació occitana, és a dir, quan "mudon d’enteniment e de lengatge" (NADAL/PRATS 1982, 202-204).

En efecte, els autors catalans només usaven l’occità en la poesia culta. Riquer afirma: "Los catalanes de los siglos XIV y XV tenían plena conciencia de que el provenzal o el catalán provenzalizado que empleaban en sus poesías era una lengua arbitraria, totalmente distinta del genuino catalán en que redactaban sus obras en prosa (RIQUER 1955, 179).

Dels volts del 1300 es conserven traduccions catalanes de textos occitans (NADAL/PRATS 1982, 204). Hom sosté que les cèlebres Homilies d’Organyà, tradicionalment considerades el primer text literari en català, foren traduïdes així mateix d’un original occità: "El fet que les homilies d’Organyà fossin traduïdes de l’occità ens indica que, malgrat la similitud entre aquesta llengua i la catalana, ja hi havia una consciència de diferenciació entre amdues llengües, i que aquesta diferenciació si més no dificultava la comprensió entre el poble, a què eren dirigits aquests sermons" (MORAN/RABELLA 2001, 32). El Cançoner dels Masdovelles (segles XIV-XV) inclou un poema occità de l’oncle, Guillem, i la traducció catalana que en féu el nebot, Joan Berenguer.

Al cap d’un segle de Foixà, la branca catalana de la tradició que arrenca de Vidal ja s’expressa ben conscientment en català: el Torcimany de Lluís d’Averçó (v. 1400) explicita la plena consciència d’usar una llengua diferent de l’occità; testimonia l’alternança d’una i altra llengua en funció del gènere literari; i, encara, fa una proclamació de lleialtat lingüística d’una modernitat astoradora: "Jo no·m servesch en la present obra, per dues raons, dels llenguatges que los trobadors en lurs obras se servexen"; d’una banda, perquè escriu en prosa, quan l’occità serveix per a la poesia; i "l’altra rahó és que si jo·m servia d’altre lengatge sinó del català, que és mon lenguatge propi, he dupte que no·m fos notat a ultracuydament, car pus jo son català, no·m dech servir d’altre llenguatge sinó del meu."

En el segle XV, Ausiàs March, "lleixant a part l’estil dels trobadors", redacta tota l’obra poètica en català, conscientment.

Germà Colon ha estudiat l’acurada distinció entre català i occità que fan els inventaris de bibilioteques catalanes entre els segles XV i XVI (COLON 1978, 44-49).

Encara L’art de trobar del mallorquí Francesc d’Olesa (primera meitat del segle XVI) "distingeix entre la nostra llengua i la ‘lengua lemosina’, a partir de la qual ha redactat ‘no sens algun treball (…) la present col·lecció de preceptes i avisos’" (MASSOT 1985, 15).

Retorn a l’inici
 
 

3. Desvinculació política, divergència i continuïtat

El desastre de Muret (1213) i el consegüent tractat de Corbeil (1258) havien destruït els lligams polítics entre Catalunya i Occitània, que d’ençà de llavors seguiran trajectòries històriques molt divergents. Els diversos estats occitans aniran caient en mans del Regne de França, que sotmetrà el país a una dura opressió nacional. En canvi, Catalunya es consolida com a Estat independent, i, confederada amb l’Aragó, es bolca en l’expansió etnoterritorial cap al sud, en detriment d’al-Àndalus. Com ja hem vist, amb la llengua van estenent-se el corònim Catalunya i el gentilici català, en ús des del segle XII; i des de mitjans segle XIII el gentilici és aplicat a la llengua (catalanesc, pla català, català, llengua catalana), ús generalitzat a mitjans segle XIV, quan Catalunya ja ha esdevingut una potència imperialista mediterrània.

Arran de la unió dinàstica amb el Regne de Castella (1479, renovada el 1516), la Confederació Catalano-aragonesa esdevé un racó de l’imperi mundial habsbúrgic. La realitat lingüístico-nacional aragonesa accelera l’espiral de descomposició. A Catalunya, des del segle XVI la consciència lingüístico-nacional unitària va fraccionant-se regionalment (com constatarem en el nom de la llengua), alhora que el país es provincianitza sota l’hegemonia cultural espanyola. Els embats de l’imperialisme franco-espanyol culminen amb la pèrdua de la independència i la partició del país (1659-1716), la qual cosa comporta l’expulsió del català de tots els usos oficials.

La interrelació catalano-occitana no s’interromprà, tanmateix; i no tan sols per veïnatge geogràfic. Colon ha recollit testimonis de la consciència de germanor entre ambdós pobles, ben posteriors a Corbeil (COLON 1978, 55-59). Al llarg dels segles, però, les nombroses guerres franco-catalanes es lliuren en terres occitanes o nordcatalanes, i això farà que els catalans identifiquin els occitans amb França i sovint els considerin enemics; d’on el despectiu gavatxos, que serà transmès a l’espanyol amb el valor, distorsionat, de ‘francesos’. Però hi ha contactes civils continus, de la transhumància pirinenca al contraban (també de llibres), passant pel comerç i els espais de la vida quotidiana: a Mallorca, encara avui, un ‘celobert’ és un mompeller. Les universitats occitanes continuaran atraient estudiants catalans fins ben endins del segle XVIII, almenys. Les guerres de defensa nacional catalana contra l’imperialisme espanyol s’encavalquen sovint amb les grans revoltes nacionals occitanes (crocants, camisards) contra l’opressió francesa. I és ben conegut com, entre els segles XVI i XVII, la immigració occitana massiva contribuí decisivament a aixecar el greu dèficit demogràfic del Principat català, sense comportar el més mínim conflicte sociolingüístic: la integració era senzilla i immediata. Resulta suggestiu conjecturar si aquesta incorporació massiva de parlants mancats de referents hispànics reforçà l’autoconsciència dels principatins enfront d’una espanyolitat agressiva, mentre, com ha avançat Fuster, al País Valencià coetani la contínua afluència d’aragonesos ja hispanòfons era igualment assimilada en llengua, però, donada la fragilitat interna de la societat receptora, tal vegada al preu d’una progressiva satel·lització de referents identatitaris (FUSTER 1984, 133).

En efecte; ni que fos pel simple veïnatge geogràfic, la doble interposició (francesa pel nord, espanyola pel sud) no podia estroncar la interrelació catalano-occitana. Però la interposició hi era.

Retorn a l’inici
 

4. Anormalització i malentès

En contrast amb la situació medieval, en l’Edat Moderna molts corrents erudits identifiquen el català amb l’occità. De fet, el grau de similitud entre català i occità és equiparable a l’existent entre portuguès i espanyol, com remarcà Coromines en exemple clàssic (COROMINES 1977, 20). Ara bé: aquestes dues llengües no han estat confoses mai; la frontera estatal immunitzava d’aquest error.7 En el binomi català-occità, en canvi, aquesta autoafirmació blindada resultava impossible: mentre Portugal i Espanya acabaven de consolidar-se, Catalunya i Occitània havien estat anormalitzades.

Durant els darrers segles d’independència, i malgrat l’oficialitat lingüística, Catalunya, internament fragmentada i externament subordinada, es troba en una situació objectivament similar a la d’Occitània: manca de prou mecanismes d’autocentrament amb què contrarestar l’agressivitat assimilacionista. Des del segle XVIII, a més, Catalunya comparteix la mena d’experiència que ja és multisecular a Occitània: opressió nacional, poder estatal activament en contra, llengües estrangeres ocupant els usos oficials i –cada cop més— els espais públics i prestigiosos.

D’altra banda, a l’Europa d’aquesta època les eines d’anàlisi científica de la realitat tenien moltes deficiències, com la historiografia, o eren incipients, com la lingüística. Així, en àmbits lingüístico-culturals tan establerts com l’espanyol, el francès o l’italià, era habitual que els erudits cerquessin l’origen de llur llengua en l’hebreu, el grec, el celta, etc.: podia ser evident la similitud entre les llengües romàniques, però tan sols un de tants corrents, l’engegat per Flavio Biondo (1435), en deduïa el parentiu i les relacionava amb el llatí (SOLÀ 1985, 460-466). En definitiva, no resultava fàcil detectar els elements mítics transmesos per la tradició cultural acumulada, ni tampoc clarificar determinades confusions (terminològiques, per exemple).

En aquestes circumstàncies, no és d’estranyar que tant la intel·lectualitat catalana com l’occitana tendissin a creure, de forma vaga i imprecisa, sovint contradictòria, que entre els Alps i el Segura s’estenia el domini d’una mateixa llengua, o bé d’un conjunt de llengües derivades d’un mòdul medieval comú. Al capdavall, aqueixos erudits (fossin fidels al seu poble o col·laboracionistes amb l’ocupant) tenien una certa consciència dels lligams històrics entre ambdós països: el paper dels monarques catalans com a grans senyors feudals de gran part d’Occitània en l’era més lluminosa de la història d’aquest país; el paper de l’occità com a llengua poètica de diverses generacions d’autors catalans, just en aquells temps en què la literatura occitana havia estat una de les més importants de la cultura europea… A més a més, alguns d’aquests erudits eren conscients de la similitud entre ambdues llengües en el present.

Aquest era el mapa mental de la qüestió durant l’Edat Moderna. Per la banda catalana, aquest mapa mental es traduïa en ideologia llemosinista.

Retorn a l’inici
 

5. La gran premissa: dissolució de la consciència unitària catalana

Ja hem vist que al llarg de l’Edat Moderna es produeixen la fragmentació onomàstica del país i la dilució de la consciència unitària. Convé examinar breument aquests processos, per tal de precisar que no són pas simultanis, sinó successius.

A Catalunya, sobre la gran expansió etnoterritorial del segle XIII s’havien constituït els regnes privatius de València i de Mallorca, al si de la Corona Catalano-aragonesa. Era lògic que amb el pas del temps aquests nous estats acabessin generant nous gentilicis estatals, valencià i mallorquí, i fins insulars, com menorquí, els quals tendiren a desplaçar el genèric català, tant més que un altre dels estats confederats era designat explícitament "Principat de Catalunya". Això, en principi, no comportà cap mena de conflicte identitari: els autodesignats "valencians", "mallorquins", etc., no tenien cap problema a reconèixer-se "catalans"; i menys encara enfront l’exterior, on, com és ben sabut, si bé el conjunt de la Corona era anomenat Aragó (Catalunya inclosa), tots els seus súbdits eren coneguts indistintament com a catalans (els aragonesos inclosos), de la mateixa manera que aqueix "Aragó" era identificat internacionalment amb la llengua catalana (lingua cathalaunica, cathalano ydyomate, etc.) (FUSTER 1962; SANCHIS 1972, 30; GEC, s.v. "català"; COROMINES 1977, 66).

Més endavant, els nous gentilicis són aplicats també a la llengua. En el segle XV apareixen al País Valencià glossònims del tipus valencià i llengua valenciana, els quals s’hi generalitzen ràpidament, sens dubte afavorits per la puixança de València com a autèntica capital de Catalunya durant aquest segle, mentre que a les Illes el nom habitual de la llengua continua essent català, si bé comencen a circular-hi formes del tipus mallorquí, llengua mallorquina, menorquí, etc. Al llarg del segle XVI, el glossònim català resta desplaçat de l’ús al País Valencià i esdevé minoritari a les Illes, on des del segle XVII els noms dialectals seran pràcticament exclusius (COLON 1978, 61-72; SANCHIS 1972, 21-38; MASSOT 1985, 13-36). Des d’aquest moment, els noms de Catalunya i de català resten circumscrits al Principat i a Catalunya Nord, tot perfilant la "qüestió de noms" que arriba als nostres dies.

Els orgulls regnícoles expansius dels segles XIV i XV havien estat de caire integrador; per a expressar-ho sintèticament: "Els mallorquins/valencians som els que parlem més bé el català". Avançada l’Edat Moderna, en canvi, el problema real –i per això ens hi hem aturat una mica— ja no és tant de termes com de conceptes: entre els segles XVI i XVII les divergències onomàstiques potencien, i alhora reflecteixen, la progressiva descomposició de la consciència lingüístico-nacional unitària. Per a dir-ho sintèticament: "El valencià/mallorquí és millor que el català", àlies "El català és millor que el mallorquí/valencià", i així successivament. No assistim pas a una exacerbació d’orgulls regnícoles, sinó a una retracció provincianitzada que afecta totes les regions, Principat i Catalunya Nord incloses. Com ja hem vist, la unió dinàstica amb Castella ha afluixat els vincles que relligaven entre si els diversos regnes de la Corona d’Aragó, ara pressionats separadament pel filoabsolutisme dels monarques espanyols i per la deserció lingüstico-cultural de les classes dominants catalanes, que, al seu torn, minen el prestigi cultural de la llengua nacional i forcen la castellanització de la literatura culta i del mercat del llibre. La semiconsciència pseudounitària es refugia en el confusionisme llemosinista.

Tot plegat significa que, en el segle XVII o XVIII, un bracer menorquí i un de valencià continuaven entenent-se tot-d’una, evidentment, però no tenien gens clar que parlessin la mateixa "llengua", ni menys encara que aquesta fos el "català", cosa de la gent de Barcelona, de Perpinyà, de Lleida… Entre parlants cultes, la percepció era la mateixa, amb l’afegitó que, probablement, menorquí i valencià admetien parlar "llemosí". Per què, precisament, "llemosí"?

Retorn a l’inici
 
 

6. El llemosinisme a Catalunya

L’occità medieval havia estat conegut pel nom genèric de llengua d’oc i pels dialectals de provençal i de llemosí, donat l’origen regional dels trobadors més importants i nombrosos. Usat per Vidal de Besalú en les Razós de trobar, el terme llemosí fou especialment popular entre els escriptors i erudits catalans, sempre designant la llengua occitana; n’hem vist un exemple cinccentista en Francesc d’Olesa.

El 1521, en la primera edició impresa del Blanquerna de Ramon Llull, Joan Bonllavi afirma que l’ha "traduhit y corregit" del "llemosí" "en llengua valenciana". Avui, mercès a recents estudis d’Albert Soler (RAFANELL 1991, 13), sabem que Bonllavi emprava els termes amb prou exactitud, perquè havia basat la seva edició en versions occitanes dels textos lul·lians. Però entre el públic lector català es produí una confusió d’efectes nefastos: molt ràpidament, el terme llemosí passà a designar el ‘català medieval’, percebut com a arcaic (no sense raó, però sobredimensionant els canvis diacrònics). Com que el terme conservava el valor occitanista originari, això, a més a més, duia implícita una segona confusió: entre català i occità medievals.

D’ací arrenca el monumental confusionisme paorós que coneixem com a llemosinisme i que omple la ideologia lingüística de la majoria d’escriptors i erudits catalans, de Salses a Guardamar, durant diversos segles, a comptar des del XVI. Al doble malentès inicial se superposarà la dilució de la consciència unitària, i el conjunt anirà essent trufat amb noves aportacions. Així, la ideologia llemosinista presentava tantes variants com opinadors; però a grans trets podríem caracteritzar-la com segueix. El llemosinisme confonia el català i l’occità medievals, que considerava la mateixa llengua, en la qual haurien escrit tant els trobadors com Ramon Llull i Ausiàs March. Anomenava aqueixa "llengua" unitària llemosí, tot confonent el nom d’un dialecte occità amb el conjunt de les llengües catalana i occitana. Considerava que aquest "llemosí" s’havia diversificat posteriorment en diverses "llengües llemosines" modernes, "català", "mallorquí" i "valencià", bàsicament, les quals serien diferents entre si i deurien la "similitud" a l’origen comú, sense copsar la identitat lingüística d’aquests parlars entre si i amb l’estadi medieval. En paral·lel lògic de la confusió respecte a l’època medieval, l’inventari de "llengües llemosines" modernes podia incloure dialectes occitans coetanis, tot i que rarament amb tanta precisió de recompte.

No és aquest el moment de fer una mostratge de textos llemosinistes: a banda dels nombrosos exemples que hom pot trobar en estudis d’història de la llengua, comptem amb una bona antologia monogràfica a cura d’August Rafanell (RAFANELL 1991). Remarquem, però, tres aspectes de la ideologia llemosinista:

a) com hem dit, el vehicle llemosinista, sovint imbricat amb l’apologia de la llengua, funciona com a refugi d’una semiconsciència pseudounitària, encara que sigui implícita i alienada. Aquesta semiconsciència pseudounitària no s’expressa tan sols en l’afirmació d’un origen comú, és a dir, en l’afirmació d’unitat lingüística referida al passat. S’expressa també en l’àmbit territorial que hom tria com a marc que cal estudiar en el present. És a dir: els llemosinistes se centren constantment en les parles catalanes modernes, perquè, d’una manera o altra, hi perceben un marc de referència superior que és comú. Tenen, doncs, clara consciència de quina és l’extensió territorial del català coetani. A partir d’ací, n’hi ha que neguen la unitat de la llengua en el present i n’hi ha que l’afirmen.

b) la majoria dels llemosinistes només té en compte l’occità com a referent medieval prestigiós, mentre que omet l’occità coetani; la referència occitana s’esfuma amb l’Edat Mitjana, de manera implícita o explícita.

c) tan sols una minoria de llemosinistes té en compte l’occità coetani, sigui per a incloure’l en l’inventari de "llengües llemosines", sigui per a identificar-lo plenament amb el català. Però, llavors, la territorialitat de l’occità modern és referida en termes imprecisos (llevat que sigui calcada dels referents medievals), en contrast amb la precisió amb què s’identifica el domini lingüístic català.

Vegem-ne uns exemples; de passada ens serviran per a verificar el grau d’heterogeneïtat i d’incoherència que caracteritza aquests testimonis.

a1) precisió en la territorialitat i negació de la unitat:

--Pere Anton Beuter (Primera parte de la Corónica general…, 1546): "la lengua nuestra valenciana que, naciendo de la catalana, parece diversa de ella, y mucho más de la mallorquina, que también de ella nació, y aun la mesma catalana, que de la franca nació"

--Andreu Bosch (Summari, índex o epítome…, 1628): "Per discurs de temps ha anat tant perdent la llengua llemosina (…) que ha vingut a tenir quiscuna llengua diferent títol, ço és, de catalana, valenciana, mallorquina, i així de les demés"

--Carles Ros (Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano, 1734): "se debe nombrar al tercer ramo principal de las lenguas de España con el de valenciana, y no con el de catalana, porque una y otra salieron de la limosina. (…) Pero las dos, como he dicho, dimanan de la limosina, comprehendiéndose en la de Cataluña la de Mallorca, Menorca e Ivisa"

a2) precisió en la territorialitat i afirmació de la unitat:

--Gaspar Escolano (Década primera…, 1610): "Estendieron sus límites los catalanes poco a poco a las islas de Mallorca, Menorca e Iviza, y a su paso fue su lengua estendiendo los suyos". És per això que la llengua llemosina és "la que (…) agora se habla en el Principado de Cataluña, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Ibiza y Sardeña". Això no obsta perquè tot seguit Escolano afirmi del valencià que "ha venido a tener nombre de por sí y llarmarse lengua valenciana y tener asiento entre las más dulces y graciosas del mundo".

--Joan Dameto (Historia general del reino baleárico, 1632): en "nuestras islas" ha anat variant la llengua segons les dominacions; la llengua actual "comúnmente se llama lenguaje lemosín, derivado de una provincia de Francia (…). Trujéronla a Cataluña los primeros conquistadores de aquel nobilísimo prinzipado, de donde después la heredaron los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña".

--Josep Ullastra (1743, introducció a la Grammatica cathalána manuscrita): "Esta, púx, llengua Llemosina (…) vui en dia se manté en los Comtáds de Rosselló i Cerdáña, en nostra Provincia de Cathalúña, en lo Reine de Valencia, i en las Islas de Mallorca, Menorca é Ivissa".

b1) esfumatge implícit de l’occità en el present (cursives nostres):

--Joan Baptista Gualbes (pròleg a L’harmonia del Parnàs de Vicent Garcia, 1703): "és la llengua cathalana pròpia espanyola llengua [i.e. d’Hispània, i no de la Gàl·lia], y no tan arisca com la antigua castellana, y en centúrias atràs no menos estesa, puix per nostras gloriosas conquistas passà a las islas del vehí mar, com també a altras islas, y de ellas a las de l’Egeo, y a la difusa Àsia, esplayant-se per nòstron continent, des de Múrcia a Narbona, y encara, cerca de esta, se conserva una població dita Barceloneta, y en Nàpols (…)". Gualbes no esmenta el "llemosí" i parla directament del "català", potser identificant-lo amb el Principat en exclusiva, qui sap si amb la mateixa mena d’orgull provincial que Ros. D’altra banda, es refereix a glòries passades per a assumir implícitament que el domini lingüístic català ha patit tal retracció geogràfica que ja és incomparable amb el de l’espanyol. Certament, hi ha una subsumpció de l’occità en el català, implícita en l’afirmació que la llengua catalana s’havia parlat de Múrcia a Narbona; però, atès que Gualbes no podia ignorar la hispanofonia ja multisecular de Múrcia, ¿què pensava de la Narbona coetània? Observem, a més, que Occitània hi figura en la mateixa enumeració caòtica que Múrcia, Grècia i Àsia (l’empremta dels almogàvers!)... i la Catalunya Insular.

--marquès de Llió (Observaciones sobre los principios elementales de la historia, 1756): "Como el nombre de Provenza se extendía, no sólo a la actual y al Languedoc [observeu la submissió cultural implícita en l’ús d’aital gal·licisme], Alvernia, Limosín, Poiteu, Turena, Gascuña y todas las demás provincias que abarcan el Loire y los Pirineos, el idioma de todas ellas se llamó provenzal. Bajo este nombre fue generalmente conocido, no obstante de corresponderle con más propiedad el de catalán, aunque substancialmente era el mismo, pero con los primores de que le ilustraron nuestros Condes"; "de suerte que sólo duró el esplendor y el aplauso de este idioma en Provenza mientras permaneció en ella la corte catalana". D’aquest occità que substancialment "era" el mateix que el català, ¿què se n’ha fet? Es parla encara en totes aqueixes regions on es parlava? I si s’hi parla, ¿és encara el mateix que el català, o ha esdevingut llemosinísticament diferent?

b2) esfumatge explícit de l’occità en el present (cursives nostres):

--Gaspar Escolano (Loc. cit.): la llengua llemosina és "la que se hablaba en Provenza y toda la Guyaina y la Francia gótica, y la que agora se habla en el Principado de Cataluña, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Ibiza y Sardeña".

--Josep Ullastra (Loc. cit.): "Esta, púx, llengua Llemosina, ha estát tán extésa que dins de la França se parláva en l’Aquitánia i Occitania (...), i vui en dia se manté en los Comtáds de Rosselló i Cerdáña, en nostra Provincia de Cathalúña, en lo Reine de Valencia i en las Islas de Mallorca, Menorca é Ivissa". Reprendrem aquest citació més avall.

c) presència coetània d’un occità territorialment imprecís:

--Pere Gil (Contemptus Mundi, 1621): el català "entra algunes llegües dins el Regne d’Aragó i de França".

--Agustí Eura (Epílogo de poesías varias, 1720-1730): el català "se bosqueja en lo Llenguadoch".

Retorn a l’inici
 

7. Parèntesi per a Bastero i el catalanoccitanisme

Enmig d’aquest desori d’errors garrafals, mitges veritats i contradiccions palmàries, destaca la figura singular d’Antoni de Bastero (Barcelona, 1675-Girona, 1737), que avui comencem a valorar en la justa mesura mercès als treballs de Francesc Feliu (BASTERO 1997). Maulet exiliat a Roma (1710-1724) arran de la Guerra de Successió, Bastero entra en contacte amb l’avantguarda de la incipient lingüística europea. D’ací el seu caràcter excepcional, per l’horitzó intel·lectual i la preparació tècnica palesats en La Crusca provenzale (Roma, 1724) i, sobretot, en la primera Historia de la lengua catalana (v. 1724-1737), que serà coneguda pels erudits però restarà inèdita fins al 1997. En efecte, l’obra de Bastero és prou metòdica i rigorosa; plenament científica per a l’època. De fet, Bastero és el gran precursor de la lingüística catalana, i això en múltiples aspectes: primer historiador de la llengua, és també el primer a plantejar-se la redacció d’una gramàtica catalana, que ja no serà a temps d’escriure; engega les tasques per a l’elaboració d’un ambiciós diccionari etimològic catalanoccità amb repertori bibliogràfic i antologia de textos; deixa inèdita una Gramàtica italiana per a ús dels catalans (v. 1714) que és la primera gramàtica d’una llengua viva a ésser redactada en català des de l’Edat Mitjana; fins i tot realitza treball de camp en forma del que ara anomenaríem enquestes dialectològiques amb finalitat comparativa, en les quals no oblida l’asturlleonès ni el romanx…

Patriota lingüístic, Bastero no és pròpiament llemosinista, sinó el que podríem anomenar catalanoccitanista. Contrastant amb la retòrica medievalista i el segregacionisme vergonyant dels llemosinistes, el centre d’interès de Bastero és allò que percep com a llengua catalanoccitana unitària, i que no existiria tan sols en les glòries del passat, sinó també en la quotidianitat del present. En La Crusca provenzale, i més explícitament en la Historia de la lengua catalana, Bastero fusiona la tradició llemosinista catalana amb la teoria occitano-francesa de la llengua romana, 8  teoria desconeguda a Catalunya fins llavors. Per a Bastero, doncs, l’evolució del llatí donà origen a una única "llengua romana" que no és altra que el català, és a dir, el catalanoccità. Aquesta "llengua romana" s’ha conservat inalterada a Catalunya i a Occitània, mentre que a la resta del domini originari s’ha corromput fins a donar lloc a noves llengües com el portuguès, l’espanyol, el francès, el retofurlà i l’italià, filles de la "llengua romana" i netes del llatí. És en aquest marc que Bastero proclama i argumenta la identitat entre català i occità, sota la designació de llengua romana o de català/llengua catalana, segons el context.

"Els primers filòlegs seriosos", ha remarcat Rafanell, són "tots deutors en gran manera de Bastero" (RAFANELL 1999, 135). Caldria seguir aquest fil per tal d’esbrinar si és la influència de Bastero el que empelta un cert grau de catalanoccitanisme en alguns dels llemosinistes posteriors (RAFANELL/ROSSICH 2000); perquè des d’aquesta època augmenta el nombre d’autors llemosinistes que, enmig de la confusió habitual, semblen tenir en compte l’occità coetani d’una manera o altra, en la línia que hem vist en Gil i en Eura. Ho fa, lògicament, Joan Torres i Oliva, amic personal i còmplice intel·lectual de Bastero. Descomptem la citada ambigüitat del marquès de Llió (1756) i el gal·limaties de Pere Màrtir Anglès (Prontuario…, 1742):9 ambdós han estat adduïts com a propugnadors de la dicotomia entre català i occità, i també com a catalanoccitanistes explícits; i llurs textos, segons i com, admeten ambdues lectures, i potser d’altres encara. No hi ha qui sàpiga ben bé el que pensava Antoni Francesc de Tudó entorn de la relació entre "català", "llemosí" i espanyol (Sobre la lengua catalana, 1792).10 Ens resten, però, afirmacions com la de Mateu Aymerich, que parlava de la "lengua catalana, lemosina, provenzala o valenciana" (Història geogràfica i natural de Catalunya, 1766), sembla que en referència al present (RAFANELL/ROSSICH 2000, 84). I resta la possible influència d’aquest corrent a l’estranger; el 1752, l’acadèmic madrileny Agustín de Montiano, en carta al seu col·lega barceloní Bernat Antoni de Boxadors, li espeta en to de complicitat: "La misma lengua proenzal, de que aun hoy usa V. Exc. con no grave alteración, fue también con la que Apolo habló primero para instruir a las demás naciones", etc., etc. És aquesta una de les fonts de Jovellanos?

Aquest excurs basterià no ens ha de fer perdre la perspectiva de conjunt: es tracta d’un corrent prou minoritari. La majoria d’autors de l’època es limita a transmetre els tòpics llemosinistes a l’ús. I aquests arribaran a la Renaixença sense solució de continuïtat.

Retorn a l’inici
 
 

8. Brusca colònia amb mirall que es desentela

D’altra banda, subratllem que els autors del segle XVIII pensen i escriuen en un nou clima intel·lectual. I no tan sols pels nous vents il·lustrats i més o menys academicistes. És, abans que res, que s’ha produït l’annexió franco-espanyola. Des del primer instant, els estats opressors, summament conscients de la relació entre llengua i consciència nacional, desfermen una política etnocida minuciosa. Voluntat política a banda, els dèficits infrastructurals de l’Ancien Régime només permeten atènyer de ple un cercle reduït de la societat catalana, però un d’estratègic: les classes dominants, incloent-hi força sectors de la burgesia en ascens. S’aguditza la subordinació provinciana de l’elit autòctona, que desenvolupa una mentalitat colonitzada i carregada d’autoodi, només relativitzada per uns interessos classistes i una dinàmica social endògena que col·loquen la classe i el país en contradicció amb l’Estat estranger. Les emperrucades acadèmies només s’interessen per la llengua nacional des de l’estricte angle de l’anàlisi científica: parlen de redactar-ne la gramàtica, de fixar-ne l’ortografia, d’analitzar-ne el lèxic, amb una insistència inoperant. Hi ha, sí, i des d’ara inaturable, una florida d’estudis ortogràfics i gramaticals, la majoria inèdits i generalment a càrrec de franctiradors d’escàs bagatge, amb resultats summament deficients. I diccionaris bilingües, inèdits o impresos, que sovint cerquen introduir els catalans al llatí o a la llengua dominant. Les apologies vindicatives de la llengua provenen ara de militants de base com Baldiri Rexach (Instruccions per la ensenyansa de minyons, 1749) o d’intel·lectuals isolats i progressivament pessimistes com Carles Ros o Manuel Joaquim Sanelo. Són gent perifèrica al poder. L’actitud característica de la intel·lectualitat orgànica aborigen es pot sintetitzar en els cèlebres mots d’una de les seves figures més representatives, el barceloní Antoni de Capmany, per al qual el català o llemosí és "un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa" (Memorias històricas…, 1779). No hi fa res que el país sigui massivament monolingüe en català. Ni que el mateix Capmany torturi l’espanyol amb una perfecta fonètica catalana.

Fins i tot Capmany, entre flors al català passat i fàstics al català present, pulsa la tecla llemosinista, amb curiosa constatació pancatalana i, potser, l’ombra d’un Bastero profundament desvirtuat. Cert que el llemosí de Capmany és un embolic conceptual notable. De vegades significa ‘català’ i es coordina amb el francès i l’occità. "la lengua lemosina" guarda "una estrechísima y original analogía con la francesa –y más aún con la provenzala-" (Memorias històricas…, 1779). De vegades s’eixampla fins a subsumir català i francès, i, potser, un occità que hom silencia: "Baxo de la denominación de lemosino entiendo, no sólo el francés, sino también el catalán, lenguaje hoy provincial usado en el Principado de Cataluña, y por comunicación, en los reynos de Valencia y de Mallorca, inclusas Menorca e Ibiza" (Teatro histórico-crítico de la eloquencia española, 1786). Ací, l’oblit de l’occità és voluntari: si hom considera "inútil" el català, ¿per a què adduir un occità probablement més "inútil" encara?

En aquest temps comencen a aparèixer aproximacions a una consciència lingüística unitària i ensems (implícitament) privativa: Lluís Galiana (1763) i el bisbe Climent (1776) vénen a dir que els diversos parlars catalans són més o menys la mateixa llengua. La novetat és que ho fan sense referència explícita al "llemosí". Lluís Galiana, en carta a Carles Ros (1763) sobre la necessària reimpressió dels clàssics valencians, l’hi anima perquè "qualsevol qu’imprimisca esta gran obra, res habia de perdre, perque tots los que foren de bon gust en aquest regne, y en Mallorca y Catalunya se quedarien molts eixemplars, per ser la llengua de estos regnes una mateixa en la substancia, y encara casi en lo modo, si parlém de feja més antiga". El 1776, en prendre possessió com a bisbe de Barcelona, el castellonenc Josep Climent considera que "si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad colonia de Cataluña. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias."

Apareixen, alhora, les primeres explicitacions del català com a llengua diferent de l’occità. Si ja hem dit que Pere Màrtir Anglès és confús en parlar-ne, 11 no ho és tant Josep Ullastra. Aquest, en el mateix text de 1743 on ens deia que el "llemosí" s’havia parlat a Occitània i ara es parla als Països Catalans, continua amb una afirmació d’independència lingüística catalana envers l’occità: el català "n'obstánt las differencias accidentals ab que s'parla, [i ja ens ha indicat les regions on es parla] es un sol Dialecto de la llengua Llatína i no Subdialecto de la llengua Llemosína que s'parla en la Fránça, miscuída de la llengua Francésa" (ULLASTRA 1980, 27). 12

La Gramática catalana predispositiva de Joan Petit i Aguilar (1796-1823, inèdita fins al 1998, però prou coneguda en medis erudits) no empra el terme llemosí ni fa cap al·lusió a l'occità (PETIT 1998, 69-70).

El 1804 ens durà la impressionant declaració d’Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841) en què la consciència d’unitat lingüística catalana reapareix diàfana i madura, sense reticències ni ambigüitats, i al si de la qual, subratllem-ho, el terme llemosí és emprat amb l’exclusiu valor de presumpte ‘nom antic de la llengua catalana’: "Jo he intitulád aquesta obra: Princípis Generáls de la Llèngua Menorquína, no perque considèrie qu’aquèsta llèngua dèguie el sèu orígên â Menórca sebent molt bé qu’aquesta illa fonc fundada de Valenciáns, Cataláns, etc. els quals ei portáren la sèua llèngua, qui es la matèxa que nosáltres usám, y antigament s’anomenava llemosína; sinó perqu’essent fêta â Menórca, y per un menorquí, es adequáda â la pronúncia que s’usa â n’aquesta illa, qui en cértas paráulas es algun tánt diferènt de la Valenciána, Catalána y Mallorquína. No obstánt, qu’axó es una cosa tan accidentál, que no será obstacle perque la majòr part de las règlas qu’en èlla es donarán, no púguien servir per uns y áltres. Es dóns: no unicamènt per els Menorquins, sinò també per els Mallorquins, Cataláns y Valencians, &c que jó hè treballád aquesta gramática (…)." Els Principis restaran inèdits, com la quasi totalitat de la producció d’aquest polígraf que és el més brillant dels intel·lectuals catalans del segle XVIII; un home gairebé aïllat en l’erm cultural d’aquesta remota província en què ha transformat Menorca l’annexió espanyola de 1802, més massissa per més tardana. És clar que el bagatge de Febrer i Cardona és incommensurable amb el dels col·legues de la resta del país; ens parla des d’un altre univers mental: com a hereu conscient d’aquella Menorca autogovernada sota dominació britànica on la cultura catalana es desenvolupava en plena llibertat i on el català era el vehicle exclusiu d’una intel·lectualitat inquieta en contacte directe amb els nous corrents de pensament i de creació. Aquella petita Menorca que, com un negatiu, ens insinua el que podria haver estat una Catalunya no mediatitzada per l’ocupació.

Retrobarem aquesta consciència, però, en nordcatalans coetanis. I en Ballot.

Mentrestant, un espanyol desterrat a Mallorca, l’ex-poderós Gaspar Melchor de Jovellanos, adopta una postura conseqüentment internacionalista, insòlita per la raresa: defensa l’ensenyament, conreu i promoció social de la llengua dels mallorquins (Memoria sobre educación pública, 1802); més: en defensa la unitat, i també el nom de català, com sabem per la seva correspondència: "el tal dialecto, o por mejor decir, lengua, se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y saltó á las islas Baleares (…)"; "tardará usted poco en desbautizarla á la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de catalana". Però Jovellanos considera que aquest català unitari és un dels subconjunts de la llengua occitana: "¿De los nombres dados a esta lengua? (…) si el título de Languedoc no excluye el de provenzal, ni este el de lemosina, es claro que ninguno de los tres excluirá el de catalana, que también se dió a esa lengua, y no sin razón, para distinguirla de la francesa." I encara, completant la primera citació (cursives nostres): "(…) pudiendo decirse que antes de la mitad del siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y el confin oriental de Mallorca. – Ni se diga que los dialectos de estos paises son diferentes; porque las anomalías que los distinguen, ó pertenecen á tiempos posteriores, ó son tan ligeras, que no destruyen su identidad (…)". És aquesta una manifestació de la tradició basteriana? Era la posició del comte d’Ayamans i altres contactes mallorquins de Jovellanos?

Retorn a l’inici
 
 

9. Canvi de segle… i de món

La revolució burgesa triomfa a l’Estat francès a partir de 1789, i a l’Estat espanyol a partir de 1833. El capitalisme és un sistema d’explotació molt més funcional que el feudalisme, i la seva capacitat de prenetració social és molt superior. Ja no es requereix de les masses explotades la mera passivitat de l’obediència, sinó l’adhesió activa a la classe-Estat, dotada de tota mena de nous mecanismes de creació i mobilització del consentiment. Per totes aquestes raons, l’imperialisme etnocida, plenament caracteritzat en l’era absolutista, és prosseguit pels estats burgesos, però en forma ampliada: a la continuïtat d’un nacionalisme imperialista autoreproductiu se suma ara la mateixa economia política del sistema, que exigeix la transformació de l’àmbit estatal en un mercat "nacional" unificat, de manera que l’absorció de les nacions oprimides esdevé tasca doblement prioritària. La classe-Estat, àlies Estat-nació, desplega contra les nacions oprimides tota la bateria de recursos de desestructuració social i d’alienació nacional: escolarització aculturadora, llibre i premsa estrangeritzants, noves divisions territorials artificioses, noves xarxes de carreteres i ferrocarrils que redefineixen l’espai al servei del pillatge estatal… En aquest estadi, la burgesia catalana interioritza el projecte nacional aliè i se’n converteix en capdavantera fins al paroxisme, girada contra el seu poble, unes masses 13 que considera bàrbares, per populars i per catalanes. Així com el botiflerisme vuitcentista és la versió burgesa del botiflerisme setcentista "il·lustrat", la intel·lectualitat liberal autòctona expressa el missatge de Capmany en el nou llenguatge polític de l’època, incloent-hi la crida explícita a la descatalanització, a la manera, prou representativa, del mataroní Antoni Puigblanch, en plena lluita revolucionària: "Sin embargo se hace indispensable abandone [el Principat] el idioma provincial, [i.e. el català] si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación, [i.e. l’Estat espanyol, concebut com a nació] e igualarla en cultura. [El vagó de cua de l’Europa Occidental com a model lluminós!] Desengañémonos ya y entendámonos, que será siempre extranjero en su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativa la lengua nacional [i.e. l’espanyol]" (La Inquisición sin máscara, 1811-1813). O del.mallorquí Jaume Pujol, amb la seguretat d’un liberalisme ja en el poder: "Es duro y sensible tenerlo que confesar, por más que sea nuestra habla provincial la de nuestras más tiernas afecciones. Debemos renunciar a ella, porque así lo exige el interés que nos eleva a contraer afinidades, las más que sea posibles y las más estrechas, con el continente vecino" ("De los dialectos considerados con relación a la literatura". La Palma, 8-XI-1840). O de Milà i Fontanals, des de la prepotència d’una burgesia ja conservadora: "Concebimos también una poesía cómica, popular en el sentido grosero de esta palabra (…). Pero encerrar en los rústicos y accidentales modismos de los dialectos locales, pensamientos filosóficos, cosmopolitas, universales, nos parece exigir de una aldeana la expresión propia de las Meditaciones de Lamartine ó del Ideal de Schiller" ("Cultivo de las literaturas provinciales". Diario de Barcelona, 24-I-1854).

Però aquesta és, també, la "primavera dels pobles". Dialècticament, el mateix capitalisme que impulsa la uniformització crea les condicions objectives per al desvetllament nacional dels pobles oprimits, d’un extrem a l’altre d’Europa i més enllà. En efecte: esbandida la ideologia religioso-dinàstica, la nació, preexistent, emergeix a la consciència com a referent primordial. Els mateixos estats de la burgesia fonamenten la legitimitat, explícitament, en un fet nacional, amb voluntat absorcionista; coherentment, les nacions oprimides objectivitzen llur realitat etnolingüística en forma de consciència política en què es fusionen majoria d’edat i autodefensa col·lectiva. Dit altrament: la cristal·lització dels estats-nació burgesos crea un nou ordre sociolingüístic en què les llengües oprimides ja no poden subsistir indefinidament en la mera oralitat com abans: han d’esdevenir modernes llengües de cultura que cobreixin totes les funcions socials, o bé estan abocades a l’extinció a mitjà termini. 14

D’altra banda, una burgesia àvida de coneixement objectiu de la realitat impulsa el gran desenvolupament de les disciplines científiques. En el segle XIX, la lingüística s’emancipa de la filologia i ateny la maduresa com a ciència empírica, entorn del mètode històrico-comparatiu aplicat, sobretot, a les llengües indoeuropees (Fr. Schlegel, W. von Humboldt, J. Grimm, Fr. Bopp). La romanística n’és el vaixell insígnia. François Raynouard, francòfon d’Occitània, continua defensant la llengua romana rústica (occità) com a intermediària entre el llatí i les altres llengües romàniques (1816, 1821, 1838-1844), malgrat l’acumulació d’evidències en contra que li presenta August Wilhelm Schlegel (1818). Amb la Grammatik der romanischen Sprachen (1836-1843) i l’Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen (1854), Friedrich Diez "estableix ja de manera definitiva que les llengües romàniques tenen la font primera i principal en el llatí, però no en el llatí clàssic dels escriptors, sinó en la llengua popular dels romans, que coexistia amb aquell. En la seva gramàtica Diez no estudia el català (…), tot i que el considera una llengua diferent del provençal: ‘La langue catalane (…) n’est pas exactement avec le provençal dans le rapport d’un dialecte; c’est plutôt un idiome original allié de près à celui-là’ (Grammaire…, vol. I, París 1874, p. 102; el català ocupa les ps. 102-105)" (SOLÀ 1985, 467).

Retorn a l’inici
 
 

10. On grinyola el llemosí

El 1815, en la Gramática y apología de la llengua cathalana, Josep Pau Ballot (Barcelona, 1747-1821) proclama explícitament la unitat lingüística catalana i, alhora, la dicotomia envers l’occità: "Aquesta es la llengua ques parla, no sols en Cathalunya, sino en Valencia, Rosselló, Mallorca, Menorca y en altres parts, ahont los cathalans la portáren ab sas conquistas. Alguns pensan que prové del llemosí; pero lo cert es que es filla llegítima de la llatina". I afegeix en nota: "No hi ha dubte que la llengua cathalana té semblansa ab la del Llemosí y de la Provensa, mes perço no hi ha motiu pera dir, que nostra llengua es la llemosina ó provensal. Se pot dir solament, que totas tres se derivan de la llatina, ó be que com á vehins nos hem comunicat algunas paraulas y expressions, axí com alguns usos y costums." L’obra de Ballot és la primera gramàtica catalana que arriba a la impremta, i per això mateix tindrà un influx enorme durant dècades.

La qüestió distava de la claredat. En dos llargs exilis londinencs (1815-1820 i 1823-1840), el citat Antoni Puigblach combina el botiflerisme frenètic amb un interès erudit per la seva llengua ("ya que haya de morir este idioma, se le sepulte con honra"), i complota vora la British Bible Society perquè el traductor de la Bíblia al català sigui el seu amic Josep Melcior Prat i no el valencià Joaquim Llorenç Villanueva (ABELLÓ 1989). En aquest marc, Puigblanch és el primer a criticar Ballot: en les Observaciones sobre la lengua catalana (manuscrit, v. 1816) li retreu l’arcaisme i el cúmul d’errors; però també la definició de la llengua. En la correspondència de Puigblanch constatem que el "catalan [del Principat]" és "el lemosín según se habla en Cataluña", de la mateixa manera que defineix el seu enemic valencià Villanueva com a "lemosino". Puigblanch precisa una mica més el seu concepte de llemosí en el Prospecto… sobre el origen y genio de la lengua castellana (1828), en referir-se a "el lemosino, o sea provenzal o catalan", a "el provenzal, o sea lemosino o catalan", i a "sus tres principales dialectos, que son el provenzal (…), el catalan (…), el valenciano". Subratllem que Puigblanch postula l’origen directament llatí de totes les llengües romàniques, en oposició expressa a la hipòtesi de llengua romana intermèdia que encara defensava Raynouard (SOLÀ 1985, 472-473).

Caldria escatir quin concepte de les relacions entre català i occità tenia la intel·lectualitat nordcatalana entre els segles XVIII i XIX. No ens consta que hom hagi estudiat l’evolució del llemosinisme en aquesta regió catalana amb posterioritat al 1659; i és una autèntica llàstima, perquè Catalunya Nord té una posició privilegiada en aquesta matèria; i no tan sols des del punt de vista geogràfic, sinó també del sociopolític. Hi podem espigolar indicis, però. Quan el ministre napoleònic Coquebert de Mombret llança la cèlebre enquesta sobre els patois (1806-1812), els corresponsals nordcatalans l’informen sobre la territorialitat de llur llengua: "En lo Regno de València, en las islas de Mallorca, Menorca, Ibisa, Sardeña, Còrsega y Scicília, en la Vall d’Aran y Cerdeña se parla en català"; amb sobrerepresentació insular, però sense altra referència occitana que l’aranesa, doncs. Endemés, compilen bibliografies i reculls de textos on són representats de Llull i Muntaner a Carles Ros, passant per March i el Rector de Vallfogona; hi afegeixen notes dialectals sobre Mallorca i Formentera; s’adrecen a Barcelona per tal d’obtenir gramàtiques i diccionaris… (VILA 1993). És un nordcatalà, Francesc Jaubert de Paçà, antic col·laborador de la citada enquesta (CREIXELL 1992, 62), el primer a empendre una temptativa de Recherches historiques sur la langue catalane (1824) (MALÉ 2001, 7-8), amb considerable càrrega reivindicativa i clara consciència pancatalana (CREIXELL 1992, 62), per més que en un manuscrit de 1833 parli de la "langue catalane ou romane" (CREIXELL 1992, 63). Un altre erudit nordcatalà, Josep Tastú, aporta dades a les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1825) del principatí  Fèlix Torres Amat (MALÉ 2001, 8); el 1830 adapta la gramàtica de Ballot en francès (RICO/SOLÀ 1995, 27) sota el títol de Grammaire Cathalane; posteriorment es relacionarà amb Rubió i esdevindrà amic personal de Bofarull (CREIXELL 1992, 64). Tot i que Tastú es refereix sempre al català com a llengua ("cette belle langue", etc.), algunes seves actituds són ambigües i es podrien interpretar --o no-- com a catalanoccitanistes; per exemple, escriu a Raynouard en català; i clou la citada Grammaire Cathalane manuscrita afirmant: "Le Cathalan  est à peine connu de nos savans (...) Mr. Raynouard lui-même  n'a fait que mentionner la langue cathalane sans lui faire cependant l'honneur de l'admettre dans la compagnie de ses glorieux provençaux" (CREIXELL 1992, 64). Més endavant, tant la Grammaire catalane-française de Pere Puiggarí (1852) --també antic col·laborador de l'enquesta Coquebert de Mombret (VILA 1993, 52)-- com els materials de l’Inventari lexicogràfic de Julià-Bernat Alart (avui en curs d’edició) adopten una perspectiva bàsicament pancatalana, però no semblen tenir en compte l’occità; l’obra de Puiggarí acull un poema de Rubió i Ors entre els exemples de català literari (CREIXELL 1992, 66); Alart es carteja amb Milà (JORBA 1984, 126-127, 175). Més avall veurem l’actitud de Francesc Camboliu, potser representativa, i més tenint en compte que a la veïna Occitània es vivia llavors l’hegemonia de Raynouard.

Retorn a l’inici
 

11. La Renaixença: de llemosina a catalana

La major part de la literatura catalana –com en el cas de l’occitana-- era produïda per les classes populars i per llurs intel·lectuals orgànics, tals com Josep Robreño o l’incansable revolucionari Abdó Terrades; les primeres revistes en català (El Mole, 1837) sorgeixen de la cultura autònoma de les classes subalternes. Paral·lelament, el mateix Puigblanch, amb el seu únic poema en català (Les Comunitats de Castella, 1821-1822), és una de les tantes baules que relliguen la continuïtat d’una literatura "culta" en català fins arribar al que coneixem com Renaixença. L’inici simbòlic d’aquesta serà identificat a posteriori amb la publicació de l’Oda a la Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, bon poema de circumstàncies en un registre digne, per bé que fins al 1839 no apareix un poeta amb voluntat d’obra monolingüe: Joaquim Rubió i Ors, "Lo Gayter del Llobregat". El seu exemple s’expandeix per totes les regions del país, i en 1858-1859 el nombre d’autors ja era prou elevat per a nodrir les antologies compostes per Bofarull i per Balaguer. La "restauració" barcelonina dels Jocs Florals (1859), monolingües des del principi, proporciona una plataforma pública amb què prestigiar el català entre la burgesia i donar continuïtat a la producció.

Els promotors de la Renaixença constitueixen un subsector d’aqueixa granburgesia diglòssico-bilingüitzada, voluntàriament submissa, conscientment espanyolista. L’únic subsector, això no obstant, que reflecteix la realitat del país, bé que de manera alienada. Aquests ex-revolucionaris acoquinats marcaran la Renaixença amb les limitacions i contradiccions que dimanen de llur dipatriotisme essencial. Així, la Renaixença no es proposa cap desvetllament nacional pancatalà; ni tan sols reivindica el català com a llengua de cultura; es limita a promoure’n l’ús estrictament literari. Ens ho aclareix el mateix Rubió, apòstol inicial del moviment, en la declaració de principis que obre la seva autoantologia Lo Gayté del Llobregat (1841): "Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions (…); pero si á la literaria.". Ara bé: els floralistes creuen realment en la capacitat del català com a llengua literària; i això tot sol, en el medi elitista a què s’adrecen, ja suposa una subversió decisiva del sentit comú establert. Encara que, en la pràctica, aquesta literatura es redueixi gairebé exclusivament a la poesia, i a una mena determinada de poesia, estereotipada i aracaïtzant, de vàlua escassa, que rebutja els principis de la modernitat. Els mateixos Jocs Florals, tot i el citat caràcter monolingüe, es plantegen com l’aracilià refugi dins una presó: "Ab un entusiasme barrejat de un poch de tristesa, li donam aquí á aquesta llengua una festa, li dedicam un filial recort, li guardam al menys un refuji", segons el discurs presidencial de Milà i Fontanals en l’acte de restauració del Jocs; discurs on hom detecta, així mateix, les protestes obsessives d’espanyolitat fervent que caracteritzen el període: "á estas ventatjas [d’oblidar el català] preferim retenir un sentiment en un recó de nostres pits, y si en aquest sentiment algú hi volgués veurer perills y discordias ó una disminució del amor á la patria comuna [i.e. "Espanya"], podriam respondrer que eran ben be catalans molts dels que ensangrentaren las ayguas de Lepant y dels que cassaren las águilas francesas; y podriem repetir un aforisme (…): ‘No pot estimar sa nació [i.e. "Espanya"], qui no estima sa provincia [i.e. "Catalunya"]’." L’aforisme citat és de Capmany, reveladorament. Perquè, entre tanta retòrica sobre glòries medievals pancatalanes, l’objectiu pràctic dels floralistes principatins és cenyir-se al reducte quadriprovincial i bastir una subcultura regional privativa, controlada burgesament de bon principi, que identifiqui col·lectivament la burgesia regional en el marc de la seva pàtria espanyola, i que, alhora, exclogui simbòlicament la rica cultura popular urbana i els perills del món modern. Tanmateix, la "regió" ja estava inevitablement desbordada, abans i tot dels Jocs, per un moviment que era pancatalà des del mateix inici. I, malgrat l’elitisme excloent dels Jocs, la voluntat sostinguda de dignificació lingüística no podia deixar d’incidir en el poble, a la llarga, per més que aquest es fes un tip de riure amb tant d’arcaisme encarcarat. En definitiva: ni que sigui en termes carrinclons, elitistes i de voluntat "apolítica", el floralisme s’adreça a tots els Països Catalans; dignifica la llengua; apel·la a l’orgull col·lectiu. La Renaixença, doncs, interactua amb una societat complexa en què, ençà i enllà de les artificioses fronteres interiors, l’element essencial és una massa popular monolingüe d’un sentiment nacional potser pre-polític, però omnipresent. Són forces socials potencialment espansives.

La Renaixença enfronta la societat catalana a un complex debat sobre la seva llengua, els aspectes principals del qual són els següents: a) "llengua" tan digna com l’opressora o "dialecte" àgraf i degradat; b) unitat lingüística catalana o multiplicitat de llengües "llemosines"; c) llengua independent o parla occitana. El darrer punt és el que ací ens interessa; l’aïllem a efectes de claredat expositiva, però cal tenir present que, en la realitat dels fets, potenciació de l’autoestima lingüística, represa de la consciència unitària i reconstrucció de la plena consciència de lingüicitat són sengles aspectes d’un únic procés.

En les primeres dècades de la Renaixença, tots els prohoms abonen el terme llemosí. L’empren Aribau, Piferrer, Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Bofarull, Balaguer, Aguiló… Pràcticament tots aquells que es plantegen escriure alguna volta en català amb voluntat culta, o que es refereixen al moviment en articles, discursos, pròlegs. I és que els primers floralistes parteixen d’una certa consciència d’unitat lingüística catalana, més o menys boirosa. Anomenen la llengua llemosí perquè aquest és l’únic nom unitari que els ha transmès la tradició moderna, i, en aquesta funció, evita malentesos interdialectals. També perquè, com a nom presumptament tradicional, els sembla que denota un matís de llengua culta. I, si cal, arcaica: un pseudocultisme com "llemosí" s’ajustava esplèndidament a la mentalitat arqueològica amb què aquests prohoms s’aproximaven a la llengua. Tot plegat contrasta punt per punt amb el món dels autors populistes que, merament inercials o perillosament renovadors, continuen escrivint en un català estripat, però viu, i designant la llengua pel nom del dialecte que parlen, sense gaire més horitzó.

No hem de descartar l’impacte de Ballot sobre el mapa lingüístic dels floralistes; però el terme continuava arrossegant l’ambigüitat insoluble. Ho veiem, fins i tot, en la reacció antillemosinista que encapçala Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), màxima figura científica del moviment en els camps de la filologia, la lingüística i la història literàrio-cultural.

El 1853, Milà cita entre les llengües romàniques la "provenzal", "á que se reducen el catalan y los modernos dialectos meridionales de Francia" ("Estudios sobre la lengua y poesía provenzales". Gaceta de Barcelona). El 1854 es refereix a la literatura catalana com a "provincial" o "lemosina" ("Cultivo de la literatura provincial". Diario de Barcelona). Però el 1856 redescobreix Bastero (SOLÀ 1991, 136) i el presenta al gran públic en un article del Diario de Barcelona. No sabem si això fou determinant o no per a Milà, al capdavall prou informat dels avenços de la romanística coetània; més aviat hom creu que fou la lectura de Camboliu (1857) allò que mogué Milà a replantejar la relació entre català i occità i a revisar el concepte de llemosí (JORBA 1984, 202, 218-219). Fos com fos, el 1858, en ressenyar els Documentos literarios en antigua lengua catalana de Pròsper de Bofarull, ja reclama el nom de català i rebutja el de llemosí. El 1859 protestava perquè l’Acadèmia de Bones Lletres continuava referint-se al llemosí. El mateix 1859, i en ocasió per a ell tan solemne com el discurs de restauració dels Jocs Florals, Milà parla "de la llengua catalana y dels dialectes germans del migjorn de Fransa", i identifica el conjunt com a llengua "que usava Guillem de Aquitania", que (atenció!) "fou cultivada per lo Dant", i "que parlaren lo venerable Llull (…), Arnau de Vilanova, (…) St. Vicens Ferrer", etc. El 1861, en De los trovadores en España, Milà es decideix a fer el viratge definitiu: proclama que el nom de llemosí "ha sido indebidamente aplicado" al català; i precisa que de "las dos variedades, transpirenaica y española, de la lengua de oc", llemosí designa pròpiament la "transpirenaica", i català la "española". Milà reblarà el clau, encara, el 1865, en la "Resenya histórica y crítica dels antichs poetas catalans" (Jochs Florals de Barcelona en 1865). Hi estableix com la llengua "que alguna vegada s’anomena llengua d’oc (hoch conforme·l nostr·estil) es partia en dos brancas: la del septentrió dels Pirineus (llevat lo Rosselló)", anomenada provençal o llemosí; i la "de migjorn dels Pirineus" (incloent "lo Rosselló", doncs), estesa fins "a las Illas y a Valencia". Hi argumenta prou bé les raons per les quals català és el nom correcte, històric i unitari de la segona "branca"; i demostra que el nom de "llemosí" li havia estat aplicat tardanament i de forma errònia, per mera confusió que cal superar.

Entorn del 1859, doncs, s’inicia el repudi del terme llemosí i la reivindicació del terme català com a designador de la llengua estesa de Salses a Guardamar. Els noms més prestigiosos de la Renaixença encapçalen aquesta lluita: el mateix Milà, Antoni de Bofarull, Marià Aguiló…

Observem, però, que la formulació de Milà repudia el terme de llemosí; el terme, però no pas el concepte. Al contrari: Milà elimina els malentesos terminològics i, fins a cert punt, les ambigüitats inveterades; i allò que en surt és la concepció perfilada i precisa segons la qual el català i l’occità són la mateixa llengua… o ho havien estat. En la citada obra de 1861, Milà, per primera vegada en la història, realitza un estudi comparatiu sistemàtic entre català i occità que desvetlla llurs trets diferencials característics. 15 Sorprenentment, no en conclou que siguin llengües diferents, sinó que la variant catalana d’aqueixa "lengua de oc" és "muy marcada", i que "por la vida propia que alcanzó más tarde ha podido considerarse como una nueva lengua". El 1881, a la Revue des langues romanes, encara parlarà de "l’antiga germandat del provensal y de la nostra llengua". Amb tot això tenim, o bé un construccionisme ideològic deutor d’un Escolano, o bé un ultrarelativisme precursor dels postmoderns, o bé llengües romàniques que provenen del llatí i una llengua postromànica derivada de l’occità.

De tota manera, el llemosinisme ha rebut el cop mortal. Es clarifica que la llengua unitària dels clàssics medievals del sud de les Corberes és l’estadi medieval de la mateixa llengua que s’hi continua parlant. Es clarifica que "català", "valencià", "mallorquí", "menorquí", etc., són subconjunts territorials d’una mateixa i única llengua, i no pas llengües diverses més o menys similars o emparentades. Es clarifica que el nom unitari d’aquesta llengua és català. Encara que sigui ambiguament, el domini lingüístic català es confirma com a marc de referència essencial, mentre que l’occitanitat, quan és tinguda en compte, resta com a referent passiu, més o menys sentimental.

Però s’hi avençarà més.

Retorn a l’inici
 
 

12. Mirall desentelat: la recuperació d’una consciència

Hom avençarà més, en efecte. En tant que patrimoni dels cercles erudits, el llemosinisme era insostenible un cop desemmascarat el seu caràcter de confusionisme acientífic. En tant que succedani de la consciència unitària, estava històricament superat per la clarificació creixent. Però la mateixa identificació residual entre català i occità era un subproducte vague i confús de la ideologia llemosinista en descomposició. Si el malentès llemosinista s’enfonsava, havia d’arrossegar el malentès catalanoccitanista en la caiguda.

No tots els prohoms que repudien el "llemosí" ho fan en els termes de Milà. Potser no és casual que, entre les grans figures de la Renaixença, els màxims impulsors del patriotisme lingüístico-cultural, Antoni de Bofarull i Marià Aguiló, siguin, alhora, els més interessats a precisar la dicotomia lingüística entre català i occità.

El reusenc Antoni de Bofarull (1810-1882), arxiver, historiador, gramàtic, refundador de la novel·lística catalana (La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant, 1865) i home bastant al dia de la romanística, proclama molt explícitament aquesta dicotomia en un seguit de treballs lingüístics que publica des del 1854 (BOFARULL 1987): "Cierto es que el catalan se confundió con el provenzal por ser lenguas parecidas, por haber dominado en Provenza los señores de Cataluña, y por ser ambos países donde se cultivaron á la vez las letras académicamente; y cierto tambien que ya en remotos siglos se dió por algunos escritores el nombre de lemosin á nuestro idioma, con el cual se ha seguido bautizándole, sobre todo en nuestros dias, creyéndose revestirle quizá con esterior mas literario; pero ni por ser idioma confundido con otro, ni por la razon que le proporcionó un segundo nombre, como esplicaremos, debemos atrevernos á considerarle como un dialecto de pocos límites: al contrario, para nosotros su valor es el de una lengua de las mas perfectas entre las neolatinas, independiente, de dominacion vasta" ("La lengua catalana". Diario de Barcelona, 1-VIII-1854). El 1878, en "La unitat de la llengua catalana en Catalunya, Mallorca y Valencia" (La Renaixensa), blasma els segregacionistes que prefereixen "denominar á la llengua mare y antiga ab un nom impropi y estranger, ab lo nom de llengua llemosina, que es una altre, parlada y escrita encara en nostres temps, y qual denominació obeeix sols á un capritxo de cataloguistes".  

El mallorquí Marià Aguiló (1825-1897), bibliotecari, lexicògraf, bibliogràf, folklorista, filòleg, poeta, activista cívic incansable, coincideix amb el seu enemic Bofarull a l’hora de defensar la unitat lingüístico-cultural dels Països Catalans i el valor unitari del glossònim català;16 i en termes inequívocs: "desde les singleres conglaçades dels Pirinèus fins a les planes calitjoses de Valencia y d’Elx; desde les valls patriarcals de l’alta montanya de Catalunya y del Rosselló fins a les comallerades rublides d’arbres que perfumen les illes Balears; desde les platges del golf més enllà de Portvendres fins molt passada la costa d’Alacant; per tot arrèu y en tots los endrets m’ha comparegut, a cada jornada que hi feta, la figura benvolguda de nostra dolça, de nostra valenta llengua catalana" (discurs presidencial dels Jocs Florals de 1867). Però, a més a més, encoratja la lleialtat lingüística: 17 "L’universal menysprèu que mereix y té’l poble calcigador de la seva honra" fóra el premi a la "impossible traydoria" de "foragitar de nostres boques lo natiu idioma" (discurs als Jocs Florals de 1862). Al capdavall: "Poble que sa llengua cobra / es recobra a si mateix". 18  No debades Fabra considerarà que "en l’obra de redreçament de la llengua és indiscutiblement la figura cabdal". Aguiló no té el menor dubte sobre la plena lingüicitat del català; 19 això és implícit en tota la seva obra i, encara més, en la seva activitat; i esdevindrà explícit en la majoria dels seus deixebles. Punt, aquest, de la màxima importància, perquè fou Aguiló qui transmeté la consciència de (pan)catalanitat a les següents generacions d’intel·lectuals mallorquins; i fou ell, també, qui garantí el relligament del País Valencià a la Renaixença comuna, mercès a l’amistat personal amb Llorente i Querol, que ell guanyà per a la literatura catalana i per a la consciència unitària, mentre Víctor Balaguer hi captava el seu amic Vicent Boix (per als textos aguilonians citats, v. AGUILÓ 1916).

En aquest període, una altra constatació de la dicotomia catalano-occitana procedeix, reveladorament, de la regió de Catalunya fronterera amb Occitània i on el català col·loquial, com és lògic, presenta més afinitats occitanes. El 1857, l&rs