| El talp |
| web alternatiu |
Per una dissecció de la
postmodernitat
El debat marxista sobre la
postmodernitat
Per Perry Anderson
Extractes del capítol 4,
“After-effects”, de: ANDERSON,
Perry. The origins of postmodernity.
London; New York: Verso, 1998.
Traducció de
Pol Sureda
[Introducció]
La
captació de la postmodernitat per part de Jameson
establí els termes del debat
que hi seguí. No és sorprenent que les
intervencions més significatives
posteriors a la seva entrada en aquest terreny també hagin
provingut del
marxisme. Les tres contribucions més destacades es poden
llegir com a intents
de complementar o de corregir, cadascuna a la seva manera,
l’estudi original de
Jameson. El llibre d’Alex Callinicos Against
potsmodernism [‘Contra la
postmodernitat’] (1989) en proposa una anàlisi
més detinguda del rerefons polític.
L’obra de David Harvey The
condition of postmodernity [‘La condició
de la postmodernitat’]
(1990) [i.e. 1989] n’ofereix una teoria dels
supòsits econòmics molt més
completa. Mentre que The illusions of
postmodernism [‘Les il·lusions de la
postmodernitat’] (1996), de Terry
Eagleton, adreça l’impacte de la seva
difusió ideològica. Totes aquestes obres
plantegen problemes de demarcació. Com cal perioditzar la
postmodernitat? A
quina configuració intel·lectual correspon? Quina
hi és la resposta adient?
[Mike Davis]
La
qüestió central és, ací, la
primera: la qüestió de la periodització.
El primer
crític esquerrà de Jameson [Mike Davis] havia
assenyalat una incongruència en
la seva construcció. 1
Si la postmodernitat era la lògica cultural
del tardocapitalisme, ¿no hi havia de coincidir
cronològicament amb més o menys
exactitud? Però segons l’obra de Mandel El
tardocapitalisme [1972], en què Jameson basava la
seva concepció d’un nou
estadi de desenvolupament capitalista, aqueix estadi havia arribat, en
termes
generals, a partir de 1945; mentre que Jameson situava el sorgiment de
la
postmodernitat a principis dels anys setanta. Si bé es podia
adduir que la
plena realització del model mandelià no es
produïa pas de la nit al dia, un
desfasament tan gros no deixava de resultar inquietant. Callinicos i
Harvey,
que escrivien quasi simultàniament, arribaren a conclusions
oposades.
[David Harvey]
Harvey,
que en una obra anterior, The limits of
capital [‘Els límits del
capital’ (1982)], havia esbossat la més
sistemàtica i original de les teories marxistes sobre les
crisis econòmiques,
afirmava que l’adveniment de la postmodernitat, datat
correctament cap a
principis dels anys setanta, reflectia, efectivament, una ruptura
simultània amb
el model de desenvolupament capitalista de postguerra. Amb la
recessió de 1973,
el fordisme, minat per la competitivitat internacional creixent, pel
descens
dels beneficis de les grans empreses i per una inflació
accelerada, havia
caigut en una crisi de sobreacumulació que venia diferint de
molt enrere.
| Com a resposta havia sorgit un nou règim de acumulació flexible, a mesura que el capitalisme ampliava els marges de maniobra en tots els àmbits. El nou període es caracteritzà per una major flexibilitat, tant del mercat laboral (contractes temporals, sobreexplotació d’immigrants i autòctons) com dels processos de fabricació (“fàbrica difusa” i producció a preu fet), de l’output de mercaderies (producció per encàrrec) i, sobretot, d’unes operacions financeres desregulades en el marc d’un mercat monetari i creditici unificat a escala mundial. Aquest sistema, inesgotablement especulatiu, fou la base existencial de les diverses formes de cultura postmoderna, la realitat i la novetat de les quals eren inqüestionables: una sensibilitat estretament relacionada amb la desmaterialització del diner, el caràcter efímer de la moda i l’excés de simulació de la nova economia. En tot plegat no hi havia res que suposés cap canvi fonamental del mode de producció en si, ni molt menys cap solució a llarg termini contra les pressions de la sobreacumulació, que encara no havien patit la necessària purga d’una desvalorització massiva del capital. Tampoc la mateixa acumulació flexible no es podia considerar dominant universal, perquè en els casos més típics coexistia, en estructures mixtes, amb les formes fordistes anteriors, i les transicions entre ambdues no sempre eren irreversibles. 2 En canvi, sí que havien patit una alteració decisiva, en el marc del capitalisme, la posició i l’autonomia dels mercats financers, que deixaven fora de maniobra els governs nacionals [i.e. estatals], tot creant, així, una situació d’inestabilitat sistemàtica sense precedents. |
|
[Alex Callinicos]
| Callinicos,
de la seva banda, invertí aquesta línia
d’argumentació. Si bé era cert que el
capital mundial estava més integrat que mai i
posseïa uns graus inaudits de
mobilitat, de cap manera en resultava cap “ruptura”
en la història del
capitalisme, perquè els estats-nació conservaven
poders de regulació decisius,
tal com havia demostrat als anys vuitanta l’irònic
èxit del keynesianisme
militar de Reagan en el reajustament de l’economia mundial.
Quant als altres
trets de l’”acumulació
flexible”, la major part eren exageracions o mites: la
força de treball estava menys segmentada, la
producció per encàrrec estava
menys difosa i el sector serveis era molt menys important del que
suggerien les
teories sobre el postfordisme, de la mateixa manera que el fordisme
mateix era
un concepte exagerat en tant que presumpte domini homogeni de la
producció
estandarditzada i massiva, el qual no havia existit mai, llevat
d’un nombre
limitat d’indústries de béns de consum
duradors. Similarment, la
postmodernitat, entesa com a conjunt precís de
pràctiques artístiques, per no
dir com a dominant cultural, era fictícia en gran mesura.
Pràcticament tots els
trets o recursos estètics atribuïts a la
postmodernitat, sigui el bricolatge
amb la tradició, el joc amb allò popular, la
reflexivitat, l’hibridisme, el
pastitx, les floritures o el descentrament del subjecte, es trobaven
també a
l’art modern. Tampoc ací no es discernia cap
ruptura decisiva. Ell hi observava una cosa diferent: una degradació gradual de l’art modern a mesura que es mercantilitzava cada cop més i s’integrava en els circuits capitalistes de postguerra. Els orígens d’aquesta decadència, però, calia atribuir-los, d’antuvi, no tant a grans canvis econòmics, ni tampoc a cap lògica estètica immanent, sinó més directament a la història política del moment. Històricament, la modernitat havia atès l’apogeu amb el seguit d’avantguardes revolucionàries del període d’entreguerres: el constructivisme a Rússia; l’expressionisme i la neue Sachlichkeit [‘nova objectivitat’] a Alemanya; el surrealisme a França. La victòria de Stalin i Hitler acabà amb aquests moviments. Anàlogament, calia entendre la postmodernitat (estèticament poc més que un tombant menor de l’espiral descendent de la modernitat, si bé d’importància ideològica molt més gran) com a producte de la derrota política de la generació radical de finals dels seixanta. Un cop frustrades les esperances revolucionàries, aquesta host havia trobat compensació en un hedonisme cínic que trobà eixida abundosa en l’esclat sobreconsumista dels vuitanta. “Aquesta conjuntura (la prosperitat de la nova classe mitjana occidental, combinada amb el desengany polític de molts dels seus membres més capacitats per a expressar-se) ofereix el context de la ploriferació de discursos sobre la postmodernitat”. 3 |
|
[Terry Eagleton]
| (...) Per descomptat, la cultura de l’espectacle ha generat ideologia pròpia. És la doxa [‘opinió’, en un sentit aproximat a ‘cosmovisió’, N. del T.] de la postmodernitat provinent de Lyotard. Des del punt de vista intel·lectual, no té gaire interès: un barrija-barreja de conceptes, poc exigent, amb una resultant final que és poca cosa més que un convencionalisme esdentegat. Tanmateix, com que la circulació de les idees pel cos social generalment no depèn pas de llur coherència intrínseca, sinó de llur congruència amb els interessos materials, la influència d’aqueixa ideologia roman considerable; no es limita de cap manera a la vida universitària, sinó que envaeix la cultura popular en general. En aquest complex ha dedicat una crítica llampant Terry Eagleton en The illusions of postmodernism. * Eagleton parteix de la distinció entre la postmodernitat entesa com a tendència artística, d’una banda, i com a sistema d’idees rebudes, de l’altra, i estableix que es dedicarà exclusivament al segon aspecte. En acabat passa a considerar l’un darrere l’altre tots els trops habituals de la retòrica antiessencialista i antifundacionalista: el rebuig de tota idea de naturalesa humana; les concepcions de la història com a procés fortuït; les equacions de la classe amb la raça o el sexe; la renúncia a la totalitat i a la identitat; les especulacions sobre el subjecte indeterminat; i amb delicada precisió els desmantella tots. Rarament s’és vist una dissecció tan eficaç i tan àmplia del que podríem anomenar, en adaptació sardònica de Gramsci o de Jameson, el sense-sentit comú de l’època. |
|
Però
el propòsit d’Eagleton no és simplement
de compondre un catàleg de
poca-soltades, sinó que també malda per situar
històricament la ideologia de la
postmodernitat. Eagleton argumenta que el capitalisme
avançat requereix dos
sistemes justificatius que són contradictoris entre si: una
metafísica de
veritats permanents i impersonals (el discurs de la sobirania i el
dret, del
contracte i l’obligació), en l’ordre
polític; i, en l’ordre econòmic, una
casuística de preferències individuals per les
modes i per les gratificacions
del consum, en canvi perpetu. La postmodernitat dóna
expressió paradoxal en
aquest dualisme, perquè, mentre el seu rebuig del subjecte
centrat en profit de
les erràtiques pul·lulacions del desig concorda
amb l’hedonisme amoral del
mercat, la seva negació de tot valor arrelat i de tota
veritat objectiva
soscava la línia predominant de legitimació de
l’Estat. Com s’explica aquesta
ambivalència? En aquest punt Eagleton vacil·la.
El seu estudi engega fent una anàlisi
de la postmodernitat que és la més sostinguda que
hom ha aventurat fins avui:
com a producte de la derrota política de
l’esquerra; un “rebuig definitiu”.
Però això s’hi presenta més
com a paràbola lúdica que no com a
reconstrucció
efectiva, perquè Eagleton suggereix, amb una simpatia tota
característica, que
la postmodernitat no pot reduir-se en això; també
ha permès a les minories
humiliades d’accedir a l’escena teòrica:
una autèntica “revolució” en
el
pensament sobre el poder, el desig, la identitat i el cos, sense la
inspiració
de la qual no es pot concebre cap política radical
d’ací endavant. a
Així,
l’ambivalència ideològica de la
postmodernitat es podria relacionar amb un
contrast històric: dit esquemàticament, la
derrota de les organitzacions
obreres i de la rebel·lió estudiantil
desembocà en l’adaptació
econòmica al
mercat, mentre que l’ascens d’humiliats i ofesos
menà al qüestionament polític
de la moralitat i de l’Estat. Sens dubte, una mica
d’aquest paral·lelisme és
latent en el discurs d’Eagleton. Però si no arriba
a explicitar-lo mai, cal
trobar-ne la raó en un equívoc de
partença. A primera vista, semblaria que les
dues línies evolutives de la postmodernitat són
desproporcionades entre si: l’una
és exposada ostentosament al capítol inicial, que
prepara l’escenari per a la
resta del llibre; mentre que l’altra és despatxada
en un parell de paràgrafs, a
manera de compensació al·lusiva. La realitat
política suggereix que aquesta
proporció era bastant assenyada; però no acaba
d’encaixar gaire amb el concepte
d’ambivalència, que implica paritat
d’efectes. Potser conscient d’aquesta dificultat,
Eagleton retira amb una mà allò que proposa amb
l’altra. La faula de la derrota
política conclou amb “la possibilitat
més extravagant de totes”, quan es
demana: “I què succeeix
si, per començar,
aqueixa derrota no tingué lloc, en realitat?
¿Si no fos tant qüestió que
l’esquerra, un cop alçada, hagués estat
forçada a retrocedir, sinó d’una
desintegració acumulativa, d’una
relaxació gradual del tremp, d’una
paràlisi
progressiva?”. Si hagués estat així, es
restabliria l’equilibri entre causa i
efecte. Emperò, tot i que es deixa temptar per aqueixa
fantasia consoladora,
Eagleton és massa lúcid per a insistir-hi. El
llibre acaba com comença, “adolorit,
amb una nota més inquietant”: el tret fonamental
de la postmodernitat no és pas
l’equilibri, sinó la
il·lusió.
El
complex discursiu objecte de la crítica d’Eagleton
és, com es pot veure, un
fenomen que es pot tractar aïlladament de les formes
artístiques de la
postmodernitat: la ideologia en tant que diferent de la cultura, en
l’accepció
tradicional. Però, en un sentit més ampli, no
és possible separar-les de manera
tan nítida. Llavors, com caldria concebre’n la
relació? Com Eagleton demostra
efectivament, la doxa postmoderna
es
defineix per una afinitat primària amb el catecisme del
mercat. (...)
[Respostes i aprofundiments de Jameson:
panoràmica]
|
(...) |
|
Schumpeter
afirmà sempre que el capitalisme, com a sistema
econòmic intrínsecament amoral,
mogut per la recerca del benefici, la qual dissolia totes les barreres
que
s’oposessin als càlculs de mercat, depenia
decisivament de valors i usos precapitalistes,
essencialment nobiliaris, per tal de mantenir-se unit com a ordre
político-social. Però aquesta
“estructura de suport” aristocràtica,
segons
afirmava, generalment era reforçada, al seu torn, per una
estructura de suport
secundària, que consistia en uns ambients burgesos
convençuts de la dignitat
moral de llur vocació, més pròxims
subjectivament als retrats de Mann que no
als de Flaubert. En l’època del Pla Marshall i de
la formació de la CEE, aqueix
món era viu encara. En l’àmbit
polític, aquesta continuïtat s’encarnava
en
personatges destacats com Adenauer, De Gasperi o Monnet, i en llurs
relacions
polítiques amb els grans d’un passat
senyorívol, com Churchill o De Gaulle, com
a impressions supervivents d’un pacte originari que ja no
tenia vigència
social. Emperò, totes dues peces de la vella estructura
resultarien ésser més interdependents
del que havia semblat.
Al
cap d’uns altres vint anys, també la burgesia, en
sentit estricte, com a classe
dotada de moral pròpia i
d’autoconsciència, estava poc menys que extingida. b Encara
hi ha restes d’ambient burgès
tradicional en alguns indrets, a les ciutats de província
d’Europa i potser en
certes regions de Nord-amèrica, i en general s’hi
conserven mercès a la pietat
religiosa: les xarxes familiars del Vèneto i del
País Basc, c
els
notables conservadors del Bordelès,
sectors de la Mittelstand alemanya,
etc. Però, en termes generals, aquella burgesia que
coneixien Baudelaire i
Marx, Ibsen i Rimbaud, Grosz i Brecht, fins i tot Sartre i
O’Hara, pertany al
passat. En comptes d’aquell amfiteatre tan sòlid
hi ha una peixera de formes
fluctuants i evanescents: els arbitristes i executius, auditors i
conserges,
administradors i especuladors del capitalisme contemporani, funcions
d’un
univers monetari que no coneix fixesa social ni identitat estable.
No
és pas que a les societats més riques del
món de postguerra hagi augmentat
gaire la mobilitat intergeneracional, si és que hi ha
augmentat. Aqueixes
societats romanen, objectivament, tan estratificades com sempre.
Però els
indicadors culturals i psicològics de la posició
social han estat erosionats
cada cop més entre aquells que gaudien de riquesa o poder.
Agnelli o Wallenberg
evoquen un passat remot, avui, en un temps que té com a
màscares típiques
Milken o Gates. A partir dels anys setanta, també
canvià el personal directiu
dels estats més importants; entre les noves plomes hi havia
Nixon, Tanaka i
Craxi. En sentit ampli, a l’esfera pública
avançaven conjuntament la
democratització de les formes i la desinhibició
dels costums. Durant força
temps, els sociòlegs havien debatut l’aburgesament
de la classe obrera
occidental, terme que mai no havia estat gaire apropiat per a designar
aqueix
procés. Als anys noranta, en canvi, el fenomen
més notable ha estat el que
podríem anomenar encanallament
general de les classes posseïdores: princeses-estrella i
presidents corruptes;
cambres a les residències oficials i suborns per anuncis
publicitaris de
productes malsans; disneytzació del protocol i
tarantinització de la pràctica;
ascens als cercles de poder mitjançant afers sexuals i
multiplicació de càrrecs
de confiança. En escenes com aquestes hi ha gran part del
teló de fons social
de la postmodernitat.
Perquè
un panorama tal implica que han desaparegut completament dues de les
condicions
de la modernitat. Ja no hi resta cap vestigi d’establishment
academicista a què pugui oposar-se un art
avançat.
Històricament, les convencions de l’art
academicista estaven íntimament
vinculades, no sols a l’autoimatge de la classe
aristocràtica o superior, sinó
també a la sensibilitat i les pretensions de la classe
mitjana tradicional,
situada per sota seu. D’ençà de la fi
del món burgès, aquest contrast
estètic
hi manca. El títol i el guió de
l’espectacle més deliberadament
esgarrifós de
la jove generació artística britànica
ja ho diu tot: Sensation
(‘Sensació’), a cura de la Royal
Academy. Similarment,
l’art modern extreia molta energia de la revolta contra la
moral oficial del
seu temps; contra uns patrons repressius i hipòcrites,
notòriament
estigmatitzats, amb raó, com a típicament
burgesos. Un cop llençada per la
borda tota pretensió real de conservar aquestes pautes,
procés àmpliament
palpable des dels anys vuitanta, la situació de
l’art opositor no pogué deixar
de ser-ne afectada: un cop desapareguda la moral burgesa en sentit
tradicional,
sembla com si de sobte s’hagués apagat un
amplificador. L’art modern,
virtualment, s’havia definit com a
“antiburgès” des dels seus
orígens en
Baudelaire o en Flaubert. La postmodernitat és
allò que s’esdevé quan aquest adversari
ha desaparegut sense que hom hagi pogut obtenir-hi cap
victòria.
Una
altra condició es pot trobar en
l’evolució de la tecnologia. L’art
modern fou
impulsat per l’exaltació que provocava la gran
allau d’invents nous que
transformaven la vida urbana a inicis del segle: el vaixell de vapor,
la ràdio,
el cinema, el gratacel, l’automòbil,
l’aeroplà; així com
l’impulsava una
concepció abstracta de la producció mecanitzada i
dinàmica que hi havia darrere
aquests invents, els quals subministraren la iconografia i
l’ambientació a bona
part de l’art més original del període,
i n’imprimiren una atmosfera de canvi
ràpid a la totalitat. El període
d’entreguerres refinà i amplià les
tecnologies
clau de l’engegada moderna, amb l’arribada de
l‘hidroavió, l’automòbil de
turisme, el so i el color a la pantalla cinematogràfica, i
l’helicòpter; però
no afegí res de significatiu a la llista. La
fascinació i la velocitat
esdevingueren, més i tot que abans, les notes dominants del
registre perceptiu.
L’experiència de la Segona Guerra Mundial
canvià abruptament el conjunt
d’aquella Gestalt [literalment,
‘forma’, amb el valor aproximat de
‘percepció’, N. del T.]. Per primera
volta,
el progrés científic adquiria formes
inequívocament amenaçadores, a mesura que
les millores tècniques constants produïen
instruments de mort i destrucció cada
cop més potents, fins a culminar en ostentoses explosions
nuclears. Hi havia
arribat una altra mena de maquinària infinitament
més enorme, molt enllà de
l’abast de l’experiència quotidiana,
però que hi projectava damunt una ombra
funesta.
Darrere
aquests besllums apocalíptics,
l’eclosió de
postguerra transformà el rostre de
la maquinària de manera més tangible i
més
completa. Sobretot, però no tan
sols, als Estats Units, la producció
bèl·lica
havia convertit la innovació
tecnològica en principi permanent de la
fabricació
industrial, i la competició
militar mobilitzava pressupostos de recerca i equips de disseny. Amb la
reconstrucció i l’eclosió de
postguerra, aquesta
dinàmica s’integrà en la
producció
massiva de béns estandarditzats. El resultat fou una
versió industrial de la
paràbola de l’espiritualitat que havia formulat
Weber: a
mesura que l’afluència
de coses noves esdevenia, per la seva continuïtat mateixa,
corrent
de coses
idèntiques, el carisma de la tècnica es
transformava en
rutina i perdia el
poder magnètic que havia exercit damunt l’art.
Aquesta
banalització també
reflectia, parcialment, el fet que, enmig d’aquella
plètora de millores
incessants, no hi havia cap bloc d’invents decisius que fos
comparable amb els
de l’era que precedí la Primera Guerra Mundial.
Durant
força temps, l’exaltació
per la modernitat decaigué tàcitament,
però sense
cap gran alteració del camp
visual originari.
| L’invent
que canvià tot fou la televisió, el primer
avenç tecnològic de postguerra a
tenir importància històrica mundial i a provocar
un salt qualitatiu del poder
dels mitjans de comunicació de masses. Durant la guerra i
abans, la ràdio havia
estat un instrument de poder social molt més potent que la
premsa, a causa no
tan sols de la menor exigència de qualificació
educativa i de la major
immediatesa de recepció, sinó, sobretot, pel seu
abast temporal. Les emissions
ininterrompudes a totes hores, de dia i de nit, creaven oïdors
potencialment
permanents; audiències amb hores d’escolta que, en
el límit, podien coincidir
amb les de vigília. Aquest efecte només era
possible, òbviament, mercès a la
dissociació entre ull i oïda, la qual cosa permetia
dur a terme tot
d’activitats –menjar, treballar, viatjar,
descansar-- amb la ràdio de fons. En
la televisió, la capacitat de captar
l’atenció de
l’”audiència” és
incomparablement major, perquè aquesta és
més que audiència: la televisió
atrapa la vista de l’espectador abans que pari
l’orella. El nou mitjà aportà
una combinació de tal potència com
ningú havia gosat de somniar, en conjuminar
la disponibilitat contínua de la ràdio amb un
equivalent del monopoli perceptiu
de la lletra impresa, que exclou altres focus
d’atenció per part del lector. La
saturació de l’imaginari és
d’un altre ordre. La televisió, llançada al mercat als anys cinquanta, no adquirí una importància gran fins a inicis dels seixanta. d Però mentre la pantalla fou només en blanc i negre, el mitjà arrossegà un estigma d’inferioritat, independentment dels altres avantatges, com si tècnicament fos encara un fillastre endarrerit del cinema. El seu veritable moment d’influència només arribà amb la televisió en color, que va atènyer difusió general a Occident a inicis dels anys setanta, amb la qual cosa desfermà una crisi de la indústria cinematogràfica els efectes de la qual a la taquilla es prolonguen fins avui. e Si hi ha cap divisòria tecnològica de la postmodernitat, és aquesta. e bis Si comparem la situació així creada amb la d’inicis del segle, la diferència es pot formular de manera ben senzilla. Antigament, la modernitat, amb exultació o amb alarma, estava posseïda per imatges de maquinària; ara, la postmodernitat és presa d’una maquinària d’imatges. En si, el televisor i la pantalla d’ordinador, amb què acabarà fusionant-se, són objectes d’una buidor peculiar; zones nul·les de l’interior domèstic o burocràtic que no tan sols són inadequades com a “conductores d’energia psíquica”, sinó que tendeixen a neutralitzar-la. Jameson ho ha formulat amb una energia característica: “Aquestes màquines noves es poden distingir de les antigues icones futuristes de dues maneres interrelacionades: són fonts de reproducció més que no de ‘producció’, i ja no constitueixen sòlids esculturals en l’espai. La carcassa d’ordinador difícilment encarna ni manifesta l’energia que li és peculiar, com ho fan l’ala d’un avió o una xemeneia inclinada”. 7 |
|
D’altra
banda, aquestes màquines, resistents a la imatge, segreguen
un torrent
d’imatges d’un volum tal que no hi pot competir cap
altra art. L’entorn tècnic
decisiu de la postmodernitat és constituït per
aqueix “Niàgara de xerrameca
visual”. 8 Des dels anys setanta, la
proliferació de
dispositius i actituds de segon ordre en gran part de la
pràctica estètica
només és comprensible en termes
d’aquesta realitat primària. Però
aquesta, per
descomptat, no és merament una allau d’imatges,
sinó també, i sobretot, de
missatges. Marinetti i Tatlin pogueren extraure del món
maquinal tot una
ideologia, però la majoria de màquines tenia ben
poc a dir. Els nous aparells,
però, són màquines
d’emoció perpètua transmissores de
discursos que, en el
sentit fort del terme, són ideologia de punta a punta.
L’atmosfera
intel·lectual de la postmodernitat, com a doxa
més que com a art, rep molts dels impulsos de la
pressió d’aqueixa esfera.
Perquè la postmodernitat és també
això: un índex del canvi decisiu produït
en
la relació entre tecnologia avançada i imaginari
popular.
Una
tercera coordenada raïa, per descomptat, en els canvis
polítics de l’època. A
partir del 1947, l’esclat de la guerra freda havia congelat
les fronteres
estratègiques juntament amb les esperances
revolucionàries d’Europa. Als EUA el
moviment obrer fou neutralitzat, i l’esquerra hostilitzada.
L’estabilització de
postguerra fou seguida del període de creixement
internacional més ràpid de la
història del capitalisme. L’ordre
atlàntic dels anys cinquanta, en proclamar la
fi de les ideologies, semblava rellegar a un passat remot el
món polític dels
vint i trenta. El vent de revolució que propulsava les
avantguardes anava de
davallada. No deixa d’ésser
característic que fos en aquest període, en
què la
majoria dels grans experiments semblava finida, quan
esdevingué habitual [al
món anglosaxó, N. del T.] el terme modernitat
[modernism] com a
designació genèrica
d’un cànon d’obres clàssiques
que els crítics contemplaven retrospectivament.
Durant
anys, però, fou enganyosa aquesta apariència
superficial de clausura completa
d’horitzons polítics a Occident. A
l’Europa continental, els partits comunistes
de masses de França i Itàlia, i els seus
homòlegs clandestins d’Espanya,
Portugal i Grècia, refusaven de fer les paus amb
l’ordre establert; i per molt
moderada que fos llur tàctica, llur mateixa
existència actuava, “per dir-ho
així, com un dispositiu mnemotècnic, tot
reservant un lloc en les pàgines de la
història” per al ressorgiment
d’esperances més radicals. 9 A l’URSS, la mort
d’Stalin desfermà un procés
de reformes que en l’era de Khruixtxov semblava conduir a un
model soviètic
menys repressiu i més internacionalista, abocat a donar
suport als moviments
insurgents d’altres països més que a
frustrar-los. Al tercer món, la
descolonització sotraguejava els baluards més
ferms de domini imperial, amb una
sèrie d’alçaments revolucionaris a
Indoxina, Egipte, Algèria, Cuba i Angola que
dugueren la independència a territoris
extensíssims. A la Xina, la burocràcia
establerta esdevingué el blanc d’un moviment
orquestrat per Mao i que invocava
els ideals de la Comuna de París.
Aquest
era l’escenari dels anys seixanta, amb la seva barreja de
realitats i
il·lusions, en el qual tot d’energies
revolucionàries explosives s’encengueren
sobtadament entre la joventut culta dels països capitalistes
avançats; no tan
sols a França, Alemanya i Itàlia, sinó
també als Estats Units i al Japó.
L’onada de revoltes estudiantils fou seguida
ràpidament, si bé de manera més
selectiva, per l’agitació obrera, en
què destacaren la vaga general de
maig-juny de 1968 a França, la tardor calenta italiana de
1969, amb seqüeles
força dilatades, i les vagues mineres britàniques
de 1973 i 1974. En aquell
tumult enorme s’encreuaven ressons del passat europeu
(Fourier, Blanqui,
Luxemburg i, per descomptat, el mateix Marx), del present
tercermundista
(Guevara, Hô Chí Minh, Cabral) i del futur
comunista (la “revolució cultural”
representada per Lenin i per Mao), i tot plegat creava una
fermentació política
com no s’havia vist des dels anys vint. També en
aquells anys començaren a
cedir tot de puntals vitals de l’ordre moral tradicional que
regulava les
relacions intergeneracionals i entre sexes. Ningú ha
traçat més be la corba
d’aquell temps que el mateix Jameson al seu assaig
“Periodizing the sixties”
[‘Periodització dels seixanta’]. 10 Com era natural, aquell
període veié brollar novament
vives flames d’avantguarda.
Però
aquella conjuntura resultà ésser
climatèrica. Al cap de pocs anys, tots els
signes s’havien invertit, a mesura que els somnis
polítics dels seixanta
s’anaven esvaint l’un darrere l’altre. La
revolta del Maig francès fou
absorbida, pràcticament sense deixar rastre, per la planor
política dels
setanta. f La
primavera txecoslovaca, el més audaç de
tots els experiments de reforma comunista, [sic]
fou aixafada pels exèrcits del Pacte de Varsòvia.
A l’Amèrica Llatina, foren
eradicades les guerrilles inspirades o dirigides per Cuba. A la Xina,
la
Revolució Cultural sembrava més terror que
alliberament. A l’URSS s’iniciava la
llarga decadència de l’era brejneviana. A Occident
continuava l’agitació obrera
per ací per allà; però cap a mitjans
dècada la marea militant havia retrocedit.
Callinicos i Eagleton tenen raó en insistir que els
orígens immediats de la
postmodernitat es troben en l’experiència de la
derrota. Però totes aquells desfetes
no foren sinó el preàmbul de l’escac i
mat més decisiu que arribaria.
Durant
els anys vuitanta, una dreta victoriosa passà a
l’ofensiva. Al món anglosaxó,
els governs de Thatcher i Reagan, un cop aixafat el moviment obrer,
procediren
a retallar la regulació
i la
redistribució. La privatització del sector
públic, els retalls de despeses
socials i les altes taxes de desocupació es difongueren de
Gran Bretanya al
continent i crearen noves pautes de desenvolupament neoliberal, les
quals foren
aplicades pels partits d’esquerra [presumpta] en grau no
menor que pels [reconegudament]
de dreta. Cap a finals de la dècada, la Internacional
Socialista havia
abandonat en gran mesura la funció que havia tingut la
socialdemocràcia
euroccidental durant la postguerra: l’Estat del benestar
basat en la plena
ocupació i la seguretat social universalitzada. A
l’URSS i a l’Europa
Centroriental, el comunisme [i.e. el model socialistodegenerat],
incapaç de
competir econòmicament en el marc internacional i de
democratitzar-se
políticament a l’interior, restà
esborrat del tot. Al tercer món, els estats
nascuts dels moviments d’alliberament nacional restaren
atrapats pertot en les
noves formes de subordinació internacional,
incapaços d’escapar a les
constriccions del mercat financer internacional i les seves
institucions
supervisores.
El
triomf universal del capitalisme significa més que la simple
derrota de totes
les forces que s’hi oposaven, tot i que també
és això. El seu sentit més
profund rau en la cancel·lació de les
alternatives polítiques. La modernitat
arriba a la fi, com observa Jameson, quan perd tot antònim.
La possibilitat
d’altres ordres socials era un horitzó essencial
per a la modernitat. Un cop
esvaïda aqueixa possibilitat, g sorgeix
alguna cosa de similar a la
postmodernitat. Aquest és el “moment de
veritat” tàcit que conté la
construcció
original de Lyotard. Com cal resumir, doncs, la conjuntura postmoderna?
Una
comparació concisa amb la modernitat podria ser la
següent: la postmodernitat
sorgí de la constel·lació
d’un ordre dominant desclassat, h
una tecnologia
mediatitzada i una política monocroma. Però,
òbviament, aquestes coordenades
només eren dimensions d’un canvi més
ampli esdevingut conjuntament amb els anys
setanta.
Amb
la fi sobtada de l’eclosió de postguerra, el
capitalisme, com a totalitat,
entrà en una nova fase històrica. La causa
subjacent de la llarga decadència,
amb taxes de creixement molt més lentes i graus de
desigualtat majors, fou la
intensificació de la competitivitat internacional, que
disminuïa inexorablement
les taxes de benefici i, en conseqüència, les fonts
d’inversió, en una economia
d’àmbit mundial que ja no era divisible en espais
nacionals [i.e. estatals]
relativament protegits. Aquest fou el sentit dur d’aquell
adveniment del
capitalisme multinacional assenyalat per Jameson. La resposta del
sistema
davant la crisi produí la configuració dels anys
vuitanta: aixafament de la
classe obrera, a les regions centrals; traslladament de plantilles a
les
regions perifèriques, de baix nivell salarial;
desplaçament de les inversions
envers les comunicacions els serveis; expansió de la despesa
militar; i
increment vertiginós del pes relatiu de
l’especulació financera a expenses de
la innovació productiva. i
En aquests ingredients de la recuperació
reaganiana s’aplegaren tots els elements deteriorats de la
postmodernitat:
l’ostentació desenfrenada dels nou-rics, la
política teledirigida i un consens
digne d’insectes. L’eufòria
d’aquella conjuntura generà, puntualment, la
primera il·luminació real de la postmodernitat.
El punt d’inflexió econòmic de
la presidència de Reagan arribà el 12
d’agost de 1982, amb l’engegada del
mercat de valors estato-unidenc, que marcà l’inici
de la cursa febril que havia
d’acabar amb la recessió de l’era de
Carter. Tres mesos després, Jameson
s’alçava per a parlar al Whitney. j
Notes
1 Mike
Davis.
“Urban renaissance and the spirit of
postmodernism”. New Left Review,
no. 151 (May-June 1985), p. 106-113.
2 David Harvey. The
condition of postmodernity: an enquiry into the origins of cultural
change. Oxford,
U.K.; Cambridge, Mass.: Blackwell, 1989. P. 121-197. La
coherència d’aquesta
obra, tan equilibrada, és impressionant de debò.
3 Alex
Callinicos. Against posmodernism.
Cambridge: Polity,
1989. P. 168. N’hi ha edició revisada disponible
en text complet, en traducció
espanyola, ací
* Terry Eagleton. The
illusions of postmodernism. Oxford, U.K.; Cambridge, Mass.:
Blackwell, 1996.
a Gosem
demanar-nos
d’on treu aquesta deducció el camarada Eagleton,
tan brillant en altres
aspectes. D’una banda, no és pas la
divagació irracional, sinó tot el contrari,
el que pot permetre als humiliats d’atènyer
consciència de si mateixos i de
llur situació, i, doncs, d’autoafirmar-se i fer-se
sentir en públic: la
postmodernitat, objectivament ulrareaccionària, no
està per a alliberaments de
cap mena (almenys fora de la retòrica autotextual).
D’altra banda, fou la
modernitat (posem per cas, el marxisme creatiu dels anys seixanta, o el
situacionsme coetani, manifestacions d’un mateix élan revolucionari) qui
posà les bases per a l’alliberament en
camps com “el desig, la identitat i el cos”, i,
així mateix, qui disseccionà
“el poder”, de manera immisericorde, als ulls de
tothom: en aquest sentit, la
postmodernitat ha servit de cobertura narcòtica a la doble
macrooperació
neoliberal consistent a destruir tot aquest bagatge i a desviar-ne les
conseqüències tot integrant-les com a
realimentació del sistema. [Nota del
traductor]
b En
aquest sentit concret,
caldria afirmar, paral·lelament (i necessàriament,
atès que, per definició, sense burgesia no hi pot
haver proletariat, i viceversa),
que també s’havia extingit el proletariat en tant
que classe dotada de cultura
i consciència pròpies. Si acceptem aquesta
premissa, conclourem que, per
descomptat, ambdues classes continuen existint,
automàticament, en funció de
llur relació amb els mitjans de producció i
l’economia política del sistema;
però que llurs cultures classistes s’han extingit,
substituïdes pel que veurem
més avall. Aquesta podria ésser una de les claus
de l’alienació generalitzada
entre les masses; perquè, si bé la tradicional
burgesia (més o menys)
il·lustrada ha estat substituïda per una riquesia
(com diria Joan Fuster) ignorant, almenys aquesta neoburgesia acompleix
admirablement la seva tasca explotadora; mentre que el proletariat, un
cop
aculturat, no té altres armes ideològiques que
les subministrades, en funció colonitzadora,
pels mitjans de comunicació de l’enemic. [Nota del
traductor]
c N.B.
la imatge
d’Euskadi que corre entre la millor
intel·lectualitat anglosaxona: racó
provincial (francès o espanyol?). [Nota del traductor]
d La
cronologia que
addueix Anderson és inexacta: la televisió es
comercialitza als anys trenta, bé
que amb implantació ultraminoritària (tot i que
desvetllà immediatament un
interès enorme entre els
analistes avisats); resta pràcticament congelada durant la
Segona Guerra
Mundial; fa l’engegada autèntica a les acaballes
dels quaranta; i és a mitjans
anys cinquanta quan esdevé el fenomen de masses que coneixem
avui, element
bàsic transformador de la quotidianitat (en estats
més endarrerits, o
empobrits, com l’espanyol, l’eclosió
social es produeix a inicis dels
seixanta). Il·lustrem-ho amb xifres
concretes: als
EUA, les llars amb televisió passen d’un
míser 0,5 % el 1946 a un 55 % ja el
1954, per a atènyer el 90 % el 1962; al Regne Unit, els
15.000 televisors de
1947 n’esdevenen 1,4 milions el 1952 i 15,1 milions el 1968; a
l'Estat francès ja hi havia mig
milió de
televisors privats el 1956. Són nombrosos
–sobretot als EUA— els programes televisius "clàssics" que daten
d’inicis dels cinquanta, i que ja tenien audiència
massiva. I no haurem
de recalcar la cronologia de la televisió al sud de les
Alberes: per exemple,
la sociolingüística catalana l’ha
reconstruïda prou en remarcar el paper
espanyolitzador del nou medi en desplegar-se socialment, des de la
primera
meitat dels seixanta. [Nota del traductor]
e, e bis No
cal insistir
que, en realitat, ja pels volts de 1960 la televisió era un
mitjà de masses
(acabem de veure-ho), almenys al centre del centre del sistema
(EUA-Canadà,
Europa nord-occidental, Japó), i que la consegüent
davallada d’assistència al
cinema ja tenia anys d’història: la
televisió en color només exacerbà la
situació preexistent; no la creà pas. Xifres
il·lustratives: als EUA, pioners
de la cursa televisiva, la xifra d’entrades
cinematogràfiques havia davallat
espectacularment dels 4.680 milions de 1947 als 2.470 milions de 1956,
malgrat
el creixement demogràfic (segons Romà Gubern, Historia del cine, vol. 2 [1971], p.
113). La divisòria que apunta
Anderson pot ser aquesta, però no pas pel motiu que hi
addueix. Potser la
diferència real –avancem-ho a títol
temptatiu—podria raure en el fet que als
anys seixanta i setanta emergeixen les primeres generacions que no
havien
conegut un món sense
televisió. [Nota
del traductor]
7 Fredric Jameson. Signatures
of the visible. New York: Routledege, 1990. P. 61.
També en Postmodernism,
p. 36-37.
8
L’expressió és de
Robert
Hughes. Nothing if not critical: selected
essays on art and artists. New York: A. A. Knopf, 1990. P. 14.
9 Fredric Jameson. Marxism
and form: twentieth-century dialectical theories of
literature. Princeton:
Princeton University, 1972. P. 273.
10 En: Fredric Jameson. The
ideologies of Theory: essays 1971-1986. Minneapolis:
University of
Minnesota, 1988. Vol. 2, p. 178-208.
f El
diagnòstic és
plenament correcte en termes generals del centre del sistema. Al seu si
fou altra
cosa el cas concret, i zonal, de les dictadures militaro-feixistes
sud-europees
i llur derogació; en aquelles circumstàncies
peculiars, l’impuls dels seixanta
era ben vigent a Portugal, l’Estat espanyol i
Grècia. De fet, a la Catalunya sud-alberenca
molta gent va viure el 68 no pas com a derrota definitiva,
sinó com a
inauguració de totes les possibilitats (i a Catalunya Nord,
la represa de la
lluita en termes pròpiament nacionals i polítics
arrenca directament del 68).
En aquelles circumstàncies peculiars, dèiem, de
lluita directa contra el
feixisme, es generà una autèntica
revolució a Portugal (la darrera de viscuda
fins ara a Europa) i una situació aproximadament
prerevolucionària a l’Estat
espanyol; el fet que ambdues experiències fossin escanyades
al bressol
corrobora la bondat del diagnòstic genèric i,
alhora, és indicatiu de la línia
evolutiva predominant en (forçada sobre)
l’època. [Nota del traductor]
g Explicitem-ho:
no
cal prendre aquestes paraules al peu de la lletra: ni Anderson ni
Jameson,
marxistes militants, pensen que no hi ha alternativa possible al
capitalisme;
simplement s’hi constata la realitat massivament percebuda,
així com
l’escassetat d’alternatives organitzades i amb
autèntica presència social.
[Nota del traductor]
h “Desclassat”
en
el sentit cultural (“encanallat” i
“plebeitzant”) que s’explica
més amunt. En
sentit estricte, es tracta de l’ordre més purament
classista de tota la
història capitalista, com Jameson deixa ben clar. [Nota del
traductor]
i Es podria dir que, paral·lelament, el
sistema, mercès al
desenvolupament de la microelectrònica i la
telecomunicació, anava dotant-se de
noves armes audiovisuals capaces de desfermar un salt endavant
històric, de
rellevància anàloga al produït per la
televisió dècades enrere, però ara amb
la
nova lògica difusa, desmaterialitzada i
il·localitzable: el microordinador d’ús
domèstic engega l’expansió el 1981;
Internet esdevé un fenomen de masses a
partir de 1989, amb l’aparició del web. Aquesta
volta, però, les noves eines no
eren tan unidimensionalment alienadores, sinó,
dialècticament, susceptibles
d’usos emancipadors; un exemple modest: el present web. [Nota
del traductor]
j Referència a la conferència
de Jameson Postmodernism and consumer society
(‘Postmodernitat i societat de consum’),
pronunciada al Whitney Museum of
American Art la
tardor de 1982. Fou la
primera reflexió de Jameson sobre la postmodernitat, i la
primera versió del
que esdevindria Postmodernism, or the
cultural logic of late capitalism. [Nota del traductor]
Per una dissecció de la postmodernitat
- Introducció a la sèrie Per una dissecció de la postmodernitat. Per Pol Sureda
- En el centenari de la mort de Friedrich Nietzsche: repàs a les seves idees i a la seva influència. Per Stefan Steinberg
- El cas de Martin Heidegger, filòsof i nazi. Per Alex Steiner
- La seducció de la desraó: l’idil·li intel·lectual amb el feixisme, de Nietzsche a la postmodernitat. Per Richard Wolin
- La postmodernitat, o la lògica cultural del tardocapitalisme. Per Fredric Jameson
- El debat marxista sobre la postmodernitat.Per Perry Anderson
- Epíleg. Plor sobre el crepuscle dels anys setanta. Per Alexandre Cirici
- Annex I. Història i lliçons del neoliberalisme: la construcció d’una via única. Per Perry Anderson
- Annex II. La salvació d’Amèrica: Leo Strauss i els neoconservadors. Per Shadia B. Drury
febrer del 2008