| El talp |
| web alternatiu |
Franco i l’espanyolisme
per Joan Fuster
Presentació
“La unidad
del hombre (...) que se
sienta cansado con una vieja hilandera
del Pirineo o que habla con un ticuna en Arara, con una india
mixteca en Oaxaca, con un quechua
en El Cuzco, con un
pardo en Lima, con un negro
en Puerto Rico o en el Chocó. Es el hombre
viendo –a
través de su
lengua--
el espectáculo
del hombre. Y hoy, aquí, varado en la orilla del Amazonas por una tormenta que nos impide navegar. Hoy y aquí, con gentes que buscan nuestra
lengua para liberarse de la miseria y llegar a ser, lisa y llanamente,
hombres.”
Manuel Alvar.
Teoría lingüística de las regiones (1975), p.
11
Aquest article de Joan Fuster és una
autèntica fita, en múltiples sentits i
per motius diversos. Ho és històricament i,
potser encara més, de cara al
futur.
Primer, i com va dir Pierre Vilar, és un
pamflet memorable; i ens permetem subratllar-ne
l’eficiència, tant del punt de vista político-ideològic
com del literari.
Segonament, i malgrat les reticències
de Vilar, és una constatació
científica
que calia fer, i que poques vegades s’ha fet amb tanta
lucidesa. Perquè, en
efecte, és constatable, documentalment i en el dia a dia,
fins a l’extrem de
l’evidència palmària, que la dreta-dreta i la
presumpta esquerrona
espanyoles, tant polítiques com
socials, comparteixen una mateixa idea de
España: que tot l’Estat espanyol
és una sola i única nació, España, unilingüe i monocultural;
que això constitueix, en si, un valor suprem, i previ a tota
opció política; i
que val, literalment, tot, per a preservar “la sagrada unidad
de las tierras y pueblos de
España”, incloent-hi, sobretot,
la
presumpta unidad
lingüístico-cultural.
En aquest extrem, entre la dreta-dreta
i la presumpta esquerrona
espanyoles hi pot haver diferències de matís o de
forma, però no gens quant al
fons. Entestar-se a ignorar aqueixa evidència tan
àmpliament contrastada constitueix
un autoengany
–alienador, no cal dir-ho— que impedeix
d’entendre els termes reals del problema, en general, i que,
en el cas
específic dels catalans, ens condemna a persistir en aqueixa
cerimònia perversa
del jugar a perdre: és l’opció
idiosincràtica del dipatriotisme,
és clar. Així, aquesta intervenció fusteriana constitueix
una victòria de la clarificació
ideològica, i de caràcter ben bé
irreversible,
llevat que hom opti conscientment per la regressió (que, per
descomptat, és
l’opció de la cultureta catalana oficial, abocada
en el sentit invers).
Tercerament, és una fita
historiogràfica, en tant que un dels primers
textos a plantejar seriosament
l’estudi
sistemàtic del nacionalisme espanyol, camp que trigaria
força a
desenvolupar-se, i no pas sempre amb la coherència de la
planificació fusteriana.
En quart lloc, i per acabar, presenta una
comprensió sociològica del fenomen
nacionalista, com a ideologia de masses, que
s’avançà als corrents
internacionals de recerca, a més de superar-ne la majoria en
congruència lògica
i en correspondència amb
Val a dir que, de llavors
ençà, aquesta via
d’espanyolització, que, en les
circumstàncies actuals, és la decisiva,
s’ha ampliat, aguditzat i sofisticat de
molt; avui, la cultura populista espanyola, per lamentable que sigui en
força
casos, ha adquirit un prestigi inèdit al nostre
país, i, sovint, ja ni amaga la
voluntat nacionalitzadora
(alienadora): la música nacional,
el cine nacional, la selección nacional...
(l’enyorat Contrastant ho analitzava de
manera exemplar). Paral·lelament, i com a correlat de la
desvaloració de la
llengua, la catalanitat cultural s’ha vist cada cop
més arraconada socialment, sobretot
en els aspectes més industrials (música, cinema,
espectacles...), i ha anat
perdent (sobretot a Catalunya mateix) l’enorme prestigi de
què havia gaudit (fins
i tot a Espanya). I això, cal explicitar-ho, malgrat la
qualitat mitjana de la
creació autòctona, perfectament homologable a la
de qualsevol altre país europeu
(per bé que, això sí, amb
dèficits d’oferta que es deuen essencialment a la
interposició imperial). De fet, les generacions sudcatalanes
crescudes sota el règim postfranquista viuen immerses en
l’espanyolitat lingüístico-cultural,
referencial i ambiental fins a uns
extrems difícilment concebibles per les generacions
més grans, incloent-hi les
que arribaren a la maduresa sota el franquisme més negre. No
és altra cosa el
que testimonia el Baròmetre de la
comunicació i la cultura en les diverses entregues
periòdiques: les generacions més joves
“consumeixen” fins i tot menys
català
que les més grans. Tout
va bien, madame
Malgrat tot, avui sí que sembla
avançar una certa consciència que tot el
món polític, social, econòmic i
cultural espanyol (almenys tot aquell que té un
mínim de rellevància) és
unànimement, monolíticament espanyolista.
Avança,
dèiem, en la mesura que avança una certa filoconsciència
filoindependentista. Que
aquest corrent, ara vague i
amorf, creixi i maduri fins a reeixir en autèntic moviment
d’alliberament
nacional, massiu i políticament viable, implica molt
més; implica, per exemple,
assumir igualment els objectius de l’Ara
o mai. En tot cas, val la pena retornar als
orígens d’aqueixa consciència,
i, alhora, donar-los a conèixer als qui ara comencen a obrir
els ulls:
retrobem, doncs, les paraules de Mestre Fuster.
Històricament, per a
recapitular; de cara al futur, per a retroalimentar
la maduració de la consciència nacional del
nostre poble, de Salses a
Guardamar. **
Pol Sureda
* La
tergiversació del terme aracilià
normalització
lingüística duta a terme per
l’oficialisme postfranquista català (de,
diguem-ne, ‘recuperació del ple ús de
la llengua en tots els àmbits arreu del
domini, fins a atènyer-hi la situació del
danès a Copenhaguen’ a ‘coneixement
–passiu-- del català i –actiu-- de
l’espanyol en acabar els estudis en aquesta --o
aquella-- comunitat autònoma’) constitueix una de
les maniobres político-intel·lectuals
més miserables de la història
contemporània d’aquest país.
** En
aquest sentit, vegeu també Conversa amb el meu gos sobre
França i els francesos, de Joan-Lluís
Lluís (2002).
---------------------------
Franco i
l’espanyolisme
Joan Fuster
Font: pròleg a: ARBÓS,
Xavier; PUIGSEC, Antoni. Franco i
l’espanyolisme. Barcelona:
Curial, 1979. (Biblioteca de cultura catalana; 44) Recollit
en Pamflets polítics
(Barcelona: Empúries, 1985. Biblioteca universal
Empúries, 16), i, posteriorment, en altres reculls
antològics de Fuster, com
ara Contra el nacionalisme espanyol,
a cura de Jaume Pérez Montaner (Curial, 1994. La Mata de
Jonc, 26), i Breviari cívic,
a cura de Josep Iborra
(Edicions 62, 1996. MOLC, 119).
El llibre que el lector té ara entre mans és
potser la primera aportació
documentada a la història d’un tema
importantíssim: la del nacionalisme
espanyol. Certament, es tracta d’una monografia, i
l’àmbit que explora es
redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i,
més en concret, a les
manifestacions oficials, la majoria de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja
és un començ. Amb un al·licient
suplementari: ens presenta la “matèria”
en un dels seus moments de màxima
crispació retòrica, i som molts els qui els hem
viscuts i n’hem estat víctimes.
En aquestes pàgines queda enregistrada, només,
una parcel·la del fenomen. L’obra
gairebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya
sota el règim franquista, 1 les
havia precedides amb notícies i textos d’una
procedència mes amplia, centrats
sobretot en l’aspecte “repressiu”.
Esperem que, en un futur immediat, es
multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que seran intentades,
com la
que ací prologo, no amb un propòsit lacerat de
“memorial de greuges”, sinó en
termes tan objectius com la “ciència
històrica” 2 permet. I pensant sempre que
qualsevol temptativa d'”història
total” --sigui “història
d’Espanya”, sigui “història de
Catalunya” o “dels
Països Catalans”, sigui qualsevol altra
“història” de nacionalitats
ibèriques,
i fins i tot una “història
d’Europa”-- no podrà ser ni tan sols
mitjanament “total”
si escamoteja o posterga la “ideologia
nacionalista”. Avui encetem un camí
llarg i complicat. Cal assumir-lo amb paciència i tenacitat.
Pel que afecta el “nacionalisme català”,
millor dit, el “catalanisme”, tan
tímidament reivindicatori al capdavall, 3
i d’una
genealogia curta, que no
sobrepassa el segle XIX, existeix una relativa abundància de
papers, no sempre
massa “científics”, que
d’alguna manera volien explicar el procés de la
nostra
frustrada recuperació nacional. N’hi ha que,
procedents de casa i amb un
utillatge conceptual pseudomarxista,
únicament
resulten curiosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme, no
sé si
individual o de grup, però encantadorament idiota. 4
I n’hi ha d'emanació forastera que són,
en si, uns magnífics
exemples de com el nacionalisme espanyol perpetua les seves
intoxicacions sota
l’aparença de la
“història”.
5
També hi
hauríem de comptar mes d’un cas --moltíssims casos,
sospito— d’historiadors que, de bona fe o
no, en referir-se al “catalanisme” obliden
alegrement l'”espanyolisme”, sense
el qual l’altre seria inintel·ligible. Tanmateix,
i amb les aberracions
apuntades, un català conscient pot saber fins a quin punt el
seu nacionalisme
és o no és una maniobra classista. Mai, en canvi,
ni catalans ni espanyols no
han sentit parlar de l’espanyolisme com una
“ideologia de classe”.
I fóra simplificar molt la cosa si ara
volguéssim interpretar el nacionalisme
espanyol en funció d’allò que, fa vint
o quinze anys, els hipotètics marxistes
espanyols solien designar amb la tirallonga de la
oligarquía
latifundista semifeudal
castellano-andaluza.
I no perquè no fos exacta aquesta
al·lusió. Ben al contrari. Responia a la
veritat dels orígens. Però amagaven les
conseqüències diàries --i
multiseculars--
del predomini d’aquella “oligarquia”, que
continuen vigents avui, quan són unes
altres les oligarquies que manen, sense descartar-ne la
clàssica. ¿No havia dit
Herr
Marx que “les
idees dominants son les idees de la classe
dominant”, o alguna cosa per l’estil? Doncs
això. L'”oligarquia” espanyola
inicial, disposant de l’aparell de l’estat,
s’imposava a través d’una vasta
capil·laritat administrativa tremendament eficaç:
mestres d’escola, autoritats
burocràtiques, catedràtics
d’universitat, guardiacivils,
escalafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i
baixa graduació,
notaris, partits polítics... Com els
“espanyols” hem arribat a convertir-nos en
“espanyols”? I com i per què
s’ha produït un “dubte” sobre el
particular?
Aquest seria el problema a dilucidar, històricament.
Ningú no s’ha pas d’enganyar:
la investigació hauria de comprendre, en primer lloc, el
“concepte d'Espanya”.
Un gros volum de J. A. Maravall
--un valencià
espanyolista--, publicat en plena postguerra, i ja
s’entén que penso en la “guerra
d’Espanya”, proclamava que Espanya, durant l'edat
mitjana, era una “idea” viva
i conjunta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall
hi feia moltes trampes, no sé si a consciència, i
probablement no s’ha penedit
mai d’aquell patracol. És el seu dret. Ara:
allò era un pamflet polític
–espanyolista--
adobat amb una erudició vasta i iridescent. Maravall,
aleshores, ni tan sols era liberal, ai! Però no crec que
avui, que ja és
liberal, s’atreveixi a admetre que escrivia al dictat del
“nacionalisme”
militar: pretenia justificar “Espanya”,
concretament l’Espanya de Franco.
Havien fet alguna cosa diferent els de la generación del 98, abans de Franco? La generación del 98, bàsicament
perifèrica --Azorín,
Baroja, Unamuno, Maeztu,
Valle-Inclán--
fou d’un
espanyolisme rabiós: dir-ne
“castellanisme” seria fer trampa.
S’acarnissaren
amb la Castella ex-imperial
i pobra, que “envuelta
en sus harapos desprecia
cuanto
ignora”. Després, el senyor Ortega y Gasset, amb les
delícies del seu èmfasi, ho acabà
d’embolicar,
amb allò de l’España
invertebrada i
algunes perorates
incidentals...
M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir
que, d’entrada, caldria que
els historiadors --alguns historiadors—
s’apliquessin a puntualitzar el “concepte
d'Espanya” al llarg del temps, però no com el
doctor Maravall,
no per demostrar que Espanya és una creació
paleolítica i providencialment
prevista per Déu Nostre Senyor, sinó per
aclarir-ne els factors político-socials
que
L’estudi del “nacionalisme espanyol”, de
tota manera, hauria de centrar-se
paral·lelament a l’estudi dels altres
“nacionalismes estatals” europeus. El
francès resultaria modèlic. Tenen la seva font en
els projectes de la monarquia
absoluta:
El nacionalisme espanyol, quan comença?
M’agradaria trobar-ne precisions. A
l’època
dels nostres pares --dels meus-- eren sarsueles com aquelles que
segregaven la Marcha de Cádiz,
el Banderita tú
eres roja, banderita tú eres gualda
o el
Soldadito español,
soldadito valiente. Mes encara:
les ràdios actuals imparteixen hores i hores
d’emissió amb Y
¡viva España! o l’España cañí,
i mil discos mes, d’un patrioterisme
“populista”
que fa angúnia. Els partits polítics
d’esquerra --de l’esquerra espanyola-- no
protesten. Per què n’haurien de protestar, si ben
sovint semblen estar-hi d’acord?
Manolo Escobar podria
ser tan vàlid per a la UCD com
per al PSOE o el PCE. I per als capitans generals... Les
cançonetes patriotardes
han estat i són vehicle fluid d’espanyolisme.
I els himnos regionales.
I
comèdies, i drames, i films, i novel·les, i
assaigs, i estudis filològics més o
menys seriosos...
En pla de broma, podríem dir que Espanya --no
l’estat, la “ideologia”-- és
una
invenció de don Marcelino
Menéndez Pelayo. La
preocupació ve de mes lluny. Del conde-duque de Olivares? I
què era Olivares sinó la famosa oligarquía latifundista semifeudal
castellano-andaluza,
a què es referia don
Jo no puc allargar-me en anècdotes ni
en categories sobre el particular.
Escric aquestes ratlles amb una pulcra intenció
“catalana”, no “catalanista”, i
des d’un racó del País
Valencià, per a major inri.
Pràcticament, hi ha “catalanistes”
perquè hi ha “espanyolistes”.
Si en el fons es discuteixen “interessos” grossos,
els “catalanistes” i els
“espanyolistes”
s’uniran animosament. I tot serà
“espanyolisme”. En un esquema que no abandoni
la venerable noció de la “lluita de
classes”, la burgesia catalana està
condemnada a ser tremendament “espanyolista”. Prat
de la Riba era “espanyolista”:
defensor de l'”Espanya Gran”. 7 Però
no tan “espanyolista” com alguns partits
d’esquerra posteriors, si bé es mira.
Prat tenia l’excusa de la seva “classe”.
Els moviments populars, marxistes o
no, al Principat, als Països Catalans, per què han
de ser “espanyolistes”? No
cal que siguin “catalanistes”. Tan repugnant
és un nacionalisme com un altre, i
només hauríem de fer una concessió a
favor del nacionalisme dels oprimits: de
les nacionalitats oprimides. La “ideologia”
espanyolista necessita una anàlisi
profunda. No solament les “dretes” han estat
evidentment espanyolistes: també
les presumptes esquerres. Si esquerres són. Que no ho
sé. Una divertida
digressió podria recaure sobre els espanyols
“liberals”. Unamuno,
Ortega, Menéndez
Pidal, Américo Castro,
Sánchez Albornoz,
Perico el de los Palotes...
Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero
--llegiu, si podeu, Amor a Cataluña--,
el difunt don Américo,
que propugnava militarment la introducció del
castellà en els més catalanescos
circuits de les muntanyes, don Claudio, tots els ministres de
Franco i del pseudopostfranquisme,
i Umbral i
Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les
que probablement
passaran?... Esbrinar les tèrboles giragonses del
nacionalisme espanyol, a través
de la retòrica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz,
i dels González, dels Carrillo, de la Montseny,
és un repte suggestiu. La
fantasmagoria de l'espanyolisme d'esquerres --quina?-- fa plorar. La
dreta,
militantment espanyolista, disposa del poder, del
“revisionisme”, 9 de la
socialdemocràcia i de les Hijas
de María,
que
tot és un bloc unànime.
L’”esquerra” intel·lectual ha
de ser una opció crítica.
I crítica, primer que res, “contra”
l’esquerra. De cara a la dreta no cal
perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx,
Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski
i Mao, i
Marcuse, i Adorno. Una
esquerra crítica, en l’espai
de l’estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria
de començar per
això: per desmitificar el nacionalisme espanyol.
L’espanyolisme no és una
simple confecció de la dreta: és una
confecció “espanyola”. Amb
l’aval de don Salvador de
Madariaga,
“espanyol professional”, per entendre’ns.
I amb mes ajudes: Besteiro,
Negrín, Durruti. L'esquerra
“espanyola” s’ha caracteritzat sempre per
la seva innocència, i pel seu
“espanyolisme”
rabiós. Entre Calvo Sotelo
i el doctor Negrín
hi havia més afinitats que diferències...
Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No
m’ho acabo de creure. Però
potser sí. Sigui com sigui, queda en peu la perplexitat
davant els
plantejaments “nacionals”. Si Calvo Sotelo i Negrín
coincidien en allò de antes roja
(o azul) que rota,
10
l’anècdota, avui, pot induir a
reflexions pessimistes. Tant se val. Una
projecció aproximativament “cientifica”
hauria d’enfrontar-se
amb la mola dreto-esquerrana
de l’espanyolisme, i
delatar les complicitats que una determinada dreta i una determinada
esquerra,
no són ni dreta ni esquerra... La versatilitat sindical
és un afegit
discutible... Convindria que, des d’Euskadi,
des de
Galícia, des dels Països Castellans, provinguessin
dades, reflexions i
pertinàcies contra
l’”espanyolisme”. Contra aquesta
“ideologia” dreto-esquerranoide
que, històricament, ha estat i és i
serà amargament decisiva. Això que anomenem
“Espanya” necessita uns detergents
“ideològics”:
precisament perquè és, bàsicament, una
“ideologia”. Però és
també l'estat...
Joan Fuster
Sueca, 9 octubre 1979
Notes dels editors de la versió web
1 Obra
publicada originàriament a París, el 1973, i
reeditada a l’interior des del
1978. Actualment disponible en versió ampliada, sota el
títol L’intent
franquista de genocidi cultural
contra Catalunya (1995). Limitada a
l’àmbit principatí,
cal complementar-la amb altres obres com València
sota el règim franquista (1939-1951), de
2 Com
és
ben sabut, Fuster tenia una opinió molt
escèptica, summament qüestionable,
sobre la cientificitat de la història; idea de
què, irònicament, és bona
refutació la seva tasca
historiogràfica;
vegeu, per exemple, Nosaltres els
valencians, Poetes, moriscos i capellans, El bandolerisme
català, Literatura
catalana contemporània o La
Decadència
al País Valencià.
3 Ací
resta
ben palesa la càrrega pejorativa que llavors era habitual
d’atribuir al terme catalanisme,
emprat per a designar una
mena de tebior regionalista difusa que no arribava a nacionalisme, amb
què
contrastava, a més. De fet, la posterior
rehabilitació del terme catalanisme
ha estat una victòria político-ideològica
de qui n’havia estat l’únic valedor
durant molts anys, el PSC (PSC-PSOE), més que més
en vista del contingut actual,
més vaporós encara, quan existeix.
4 Referència
a l’obra de
5 Referència
genèrica a la historiografia espanyola coetània
i, en particular, a la
d’ínfules progressistes.
6 Reveladorament,
el terme exacte era reconciliación nacional.
7 Vegeu
el
manifest electoral de
8 Per
als
lectors més joves: aquest era la divisa oficial de
l’Espanya de Franco.
9 Referència
irònica al PCE-PSUC, segons la designació
pejorativa donada a l’eurocomunisme
tant pels estalinistes
com pels comunistes pròpiament
dits.
10 El
1935,
en un míting celebrat, precisament, a Donostia, o sigui, a
les colònies, José
Calvo Sotelo,
líder carismàtic de la ultradreta monàrquico-nacionalcatòlica,
declarà que preferia Espanya
“antes roja que rota”. Pel que fa a Juan Negrín
(PSOE), primer ministre de la República en plena
“guerra civil espanyola”,
preferia arribar a un acord amb Franco abans que assumir les
reivindicacions de
les nacions oprimides, que sempre li semblaven desorbitades, per
tímides que
fossin; ho sabem, entre d’altres fonts, per les memòries del seu
ministre i correligionari Julián
Zugazagoitia,
així com del
president de la República, Manuel Azaña,
tots dos espanyolistes
ben ortodoxos. A més, aquesta postura és ben
coherent amb l’acció pública de Negrín, de la
laminació sistemàtica de l’autonomia principatina (1937-1939) als
famosos Trece puntos
de Negrín
(1938), que partien de “1. La independencia
de
España” i de “5. Libertades
regionales
sin menoscabo de la unidad española”,
lletania que Negrín
aniria repetint incansablement fins al final.
Annex il·lustratiu per a
l’edició en línia: uns pocs
clàssics de
l’espanyolisme
Ordenats cronològicament per la primera
edició. Cal
tenir en compte que la majoria han estat --i són--
reimpresos en nombroses
ocasions; i molts, reeditats en versions revisades i ampliades. Ens
limitem a
una petita selecció d’obres
monogràfiques d’un cert gruix, especialment
representatives i de repercussió notòria,
aparegudes entre el canvi de segle i
la mort de Franco. Vegeu-ne una selecció molt més
àmplia, i que cobreix de
Val a dir que, tant en aquesta llista nostra com
en
--MENÉNDEZ y PELAYO, Marcelino.
Historia de los heterodoxos españoles
(1880-1882)
--MALLADA, Lucas. Los
males de la patria y la
futura revolución
española
(1890)
--REPARAZ, Gonzalo [i.e.
Gonçalo de]. España
en África y otros estudios
de política colonial. Con un prólogo de Segismundo Moret (1891)
--UNAMUNO, Miguel de. En
torno al casticismo
(1895)
--GANIVET, Ángel.
Idearium español
(1897)
--MACÍAS PICAVEA, Ricardo.
El problema nacional (1899)
--COSTA, Joaquín.
Reconstitución y europeización
de España (1900)
--ALTAMIRA, Rafael. Psicología del pueblo
español
(1902)
--JUDERÍAS, Julián.
La leyenda
negra y
la verdad histórica
(1914) – ampliat com a La leyenda negra: estudios acerca
del concepto de
España en
el extranjero (1917),
amb ampliacions posteriors
--VÁZQUEZ DE MELLA, Juan. El ideal de España: los tres dogmas nacionales
(1915)
--ORTEGA y GASSET, José. España
invertebrada: bosquejo
de algunos pensamientos históricos
(1922)
--MADARIAGA, Salvador de. The
genius of Spain
(1923)
--MENÉNDEZ PIDAL, Ramón.
Orígenes del español
(1926)
--MENÉNDEZ PIDAL, Ramón.
La España del Cid (1929)
--MADARIAGA, Salvador de. España:
ensayo de historia contemporánea
(1931)
--MAURA GAMAZO, Gabriel. Dolor
de España (1932)
--GIMÉNEZ CABALLERO, Ernesto.
Genio de España: exaltaciones
a una resurrección
nacional y del mundo (1932)
--MARAÑÓN, Gregorio. Raíz y decoro de España (1933)
--MAEZTU, Ramiro
de. Defensa de la Hispanidad
(1934)
--AZAÑA, Manuel. La
velada en Benicarló (1937, publicat a
l’Argentina des del 1939 i
a Espanya des del 1974)
--GARCÍA MORENTE, Manuel. Idea de la Hispanidad
(1938)
--AREILZA, José Mª de;
CASTIELLA, Fernando. Reivindicaciones de España. Prólogo
de
--CASTRO, Américo.
España en
su historia (cristianos,
moros y judíos)
(1948) – ampliat i revisat com a La
realidad histórica de
España (1954), amb ampliacions posteriors
--LAÍN ENTRALGO, Pedro.
España como problema
(1949)
--CALVO SERER, Rafael. España,
sin problema (1949)
--MARAVALL, José Antonio.
El concepto
de
España en
--SÁNCHEZ ALBORNOZ, Claudio.
España, un enigma histórico
(1956)
--MENÉNDEZ PIDAL, Ramón.
El compromiso
de Caspe, autodeterminación
de un pueblo (1964)
--MARÍAS, Julián.
Consideración de Cataluña
(1966)
--TOVAR, Antonio.
Ensayo sobre el porvenir
de España (1968)
--LAÍN ENTRALGO, Pedro.
A qué
llamamos
España (1971)
--SÁNCHEZ ALBORNOZ, Claudio.
Orígenes de la nación
española
(1972-1975)
--CASTRO, Américo.
Sobre el nombre y el quién
de los españoles
(1973)
--OLAGÜE, Ignacio.
La revolución
islàmica en Occidente
(1974) – versió ampliada
de: Les arabes
n'ont jamais envahi
l'Espagne (1969)