Per una dissecció de la postmodernitat. Annex I

Història i lliçons del neoliberalisme: la construcció d’una via única

Per Perry Anderson

Text publicat originalment, sota el títol “Histoire et leçons du néo-libéralisme: la construction d’une voie unique”, a la revista À l’encontre  l’octubre de 1996

Traducció de Pol Sureda

Pròleg

*  L’Escola Austríaca s’ha implantat al nostre país en versió crua  ( Grup Hayek, 1996). No hi falta algun ultraentusiasta(allò que els estato-unidencs anomenen ara “llibertari”) que ateny cotes de pastitx ominós. En una línia neoliberal més genèrica hi ha la Fundació Catalunya Oberta(2001); és propera a CDC, la qual cosa significa que, en termes de projecte socioeconòmic, ve a ésser com el PSOE, però que se’n distingeix per la definició “catalanista” i pel fet de reconèixer-se “liberal” en comptes de prentedre’s cap altra cosa. L’altra cosa són els partits oficials, tots els quals sotmesos a l’ortodòxia neoliberal amb algun matís o altre; l’extremisme “austríac” del PP (amb la pràctica d’un Zaplana o d’un Camps) no ens ha de fer perdre la perspectiva. Ni la memòria. Del mateix peu calça bona part del nou “sobiranisme”, amb campions com Alfons López Tena i Xavier Sala-Martín i amb la línia que es palesa en força webs i blocs. Sens dubte, aquest engatjament tan compartit és el motiu que, a Catalunya, la variable neoliberal estigui exclosa del debat polític (per voluntat d’evitar-ne l’explicitació o per assumpció acrítica), tant als medis oficials com en el sobiranisme à la page, quan és el nucli del problema, juntament amb la qüestió nacional; d’ací que la gran excepció sigui l’independentisme revolucionari (juntament amb algun altre corrent marxista i amb alguna tendència de l’altermundialisme). Pel que fa al procés i mecanismes d’imposició del neoliberalisme ideològico-cultural al nostre país (una història summament complexa que arrela en les conseqüències directes de la Transició), postmodernització inclosa, seria enormement clarificador que comptéssim amb un equivalent de la panoràmica oferta per Perry Anderson sobre un cas de particular rellevància, el francès,ací . Continua ací .

Per a començar, examinarem els orígens del que es pot definir com a neoliberalisme, en tant que corrent diferent de l’estricte liberalisme clàsssic del segle passat [i.e. XIX, N. del T.]. En acabat, establirem el balanç del neoliberalisme al poder. Finalment, n’extraurem algunes lliçons per a l’esquerra.

El neoliberalisme nasqué després de la Segona Guerra mundial a l’Europa Occidental i a Nord-Amèrica. Traduïa una reacció teòrica i política vehement contra l'intervencionisme estatal i l'Estat del benestar (Welfare State).
Friedrich August von Hayek publica el 1944 The road to serfdom (‘El camí a la servitud’). Aquesta obra a constitueix, en certa manera, la carta fundacional del neoliberalisme. S’hi desenvolupa un atac apassionat contra tota limitació estatal al lliure funcionament dels mecanismes de mercat. S’hi denuncien aquestes traves perquè constitueixen, en la seva opinió, una amenaça mortal contra la llibertat económica, però també política. En aquesta época, el blanc immediat de Von Hayek és el Partit Laborista britànic. S’anuncien eleccions al Regne Unit i aquest partit les guanyarà finalment, el juliol de 1945, tot portant Clement Attlee al càrrec de primer ministre. El missatge de Von Hayek, en breu, es pot resumir així: malgrat les seves bones intencions, la socialdemocràcia moderada britànica condueix al mateix desastre que el nazisme alemany: a la servitud (serfdom) moderna.

Els companys de Mont-Pèlerin

Tres anys més tard, el 1947, mentre a l’Europa de postguerra hom posa efectivament els fonaments de l'Estat del benestar, Von Hayek convoca aquells qui compateixen la seva orientació ideológica. Els reuneix en una petita estació d’estiueig helvètica, a Mont-Pèlerin, prop de Vevey, al cantó de Vaud. Entre els participants cèlebres d’aquesta  trobada es compten no tan sols adversaris decidits de l'Estat del benestar d’Europa, sinó també enemics feroços del New Deal estato-unidenc.

Entre la selecta assistència reunida l’abril de 1947 a l'Hôtel du Parc, hom pot esmentar Maurice Allais, Milton Friedman, Walter Lippman, Salvador de Madariaga, Ludwig von Mises, Michael Polanyi [Mihály Polány], Karl Popper, William E. Rappard, Wilhelm Röpke i Lionel Robbins (vegeu l’enquadrat "La Société du Mont-Pèlerin", p. 25).b A la fi d’aquesta trobada hom funda la Société du Mont-Pèlerin, c  una mena de  francmaçoneria neoliberal, ben organitzada i consagrada a la divulgació de les tesis  neoliberals, amb reunions internacionals regulars (vegeu p. 31-33, "Un pelegrí prosel·listista").d

L'objectiu de la Société du Mont-Pèlerin és, d'una banda, combatre el keynesianisme i les mesures de solidaritat social que prevalen en acabat de la Segona Guerra Mundial; i, d’altra banda, preparar de cara al futur els fonaments teòrics d'un altre tipus de  capitalisme, dur i deslliurat de tota regulació. Durant aquest període, les condicions per a una tal empresa no són gaire favorables. En efecte, el capitalisme  --que serà anomenat neocapitalisme al cap de pocs anys— e  entra llavors en una onada expansiva llarga.  Aquesta en representa l’edat d'or. El creixement és particularment ràpid i constant al llarg dels anys cinquanta i seixanta. Per aquest motiu, resultaven poc versemblants els advertiments dels neoliberals contra els perills que [presumptament] representava qualsevol mena de regulació estatal del mercat. Mentrestant, la polèmica, més específica, contra la regulació social té gran repercussió. Von Hayek i els seus amics presenten arguments contra el nou igualitarisme –força relatiu— d’aquest període. Per a ells, aquest igualitarisme promogut per l’Estat del benestar és destructor de la llibertat dels ciutadans i de la vitalitat de la competència, dues qualitats de què dependria la prosperitat de tothom. Els impulsors de la Société du Mont-Pèlerin desafiaven les idees i teories oficials dominants en l'època. Pretenien que la desigualtat és un valor positiu --de fet, indispensable en si— que calia a les societats occidentals. Aquest missatge restà en estadi "teòric" durant més de vint anys.

El tombant de 1974

Tot canvia amb l'esclat de la gran crisi del model econòmic de postguerra, el 1974 [i.e. a partir de 1973 (crisi del petroli)]. El conjunt de països capitalistes desenvolupats entra llavors en una recessió profunda. Per primera volta es combinen una taxa de creixement baixa amb una taxa d’inflació elevada (estagflació).  A l’escalf d’aquesta situació, les idees neoliberals començaren a guanyar terrey. Von Hayek i els seus camarades afirmaven que les arrels de la crisi es fonamentaven en el poder excessiu i nefast dels sindicats, i, en general, del moviment obrer. Segons ells, els sindicats havien soscavat les bases de l'acumulació privada (de la inversió) amb llurs reivendicacions salarials i amb llurs pressions perquè l’Estat augmentés incessantment les despeses socials parasitàries.

Aquestes dues pressions havien retallat els marges de benefici de les empreses i desencadenat processos inflacionistes (alça de preus) que no podien sinó concloure en una crisi generalitzada de l’economia de mercat. En vista d’això, el remei és clar: mantenir un Estat fort, capaç de rompre la força dels sindicats i de controlar estrictament l'evolució de la massa monetària (política monetarista). Per contra, cal que aquest Estat sigui ben auster en el domini de les despeses socials, i que s'abstingui  d'intervencions econòmiques. L’estabilitat monetària ha de constituir la meta suprema de tot govern. Amb aquest objectiu, cal una disciplina pressupostària acompanyada  de  la restricció de despeses socials i de la restauració d’una taxa d’atur anomenada “natural”, és a dir, de la creació d’un “exèrcit de reserva d’assalariats” (de batallons d’aturats) que permeti d’afeblir els sindicats. D’altra banda, cal introduir reformes fiscals a fi d'incitar els “agents econòmics” a estalviar i a invertir. En altres termes, aquesta proposta implica, simplement, la reducció dels impostos sobre els ingresos personals més elevats i sobre els beneficis de les empreses.

Així reapareixerà una desigualtat nova i saludable que dinamitzarà les economies dels països desenvolupats, malalts d’estagflació, malaltia resultant de l'herència combinada de la política inspirada per Keynes i Beveridge, és a dir, l'intervencionisme estatal anticíclic (adreçat a esmorteir les recessions), i de la redistribució social. Aquest conjunt de mesures hauria deformat de manera desastrosa el curs normal de l'acumulació de capital i el lliure funcionament del mercat. Segons aquesta teoria, el creixement es recuperaria naturalment un cop atesa l’estabilitat monetària i reactivats els incentius principals (desfiscalització, limitació de càrregues socials, desregulació, etc.).

Thatcher, Reagan i els altres

L'hegemonia d’aquest programa no es produí d’un dia a l’altre. Li calgué una década per a imposar-se. Al principi, la majoria dels estats de l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics) provà d’aplicar remeis keynesians en aquesta crisi oberta per la recessió generalitzada de 1974-1975. Emperò, des de finals dels anys setanta –el 1979, més exactament— s’afermà una situació política nova. Aquell any, al Regne Unit, comença el regnat de Margaret Thatcher. És el primer govern d’un estat capitalista avançat que s’embarca públicament a aplicar el programa neoliberal. Al cap d’un any, el 1980, Ronald Reagan és elegit a la presidència dels Estats Units. [Per tal d’evitar balls de dates, aclarim que l’elecció es produí el novembre de 1980, i la presa de possessió, el gener de 1981. N. del T.] El 1982, Helmut Kohl i la coalició CDU-CSU (democristiana) derrota la socialdemocràcia de Helmut Schmidt. En 1982-1984, a Dinamarca, símbol del model escandinau d’Estat del benestar, una coalició clarament dretana pren les regnes del poder sota la direcció de Poul Schlüter. A partir d’aquest moment, tots els estats del nord d’Europa Occidental, excepció feta  de Suècia i d’Àustria, operen un gir a la dreta. L’onada de dretanització d’aquests anys permet reunir les condicions polítiques necessàries per a l’aplicació de les receptes neoliberals que suposadament havien de permetre eixir de la crisi econòmica.

El 1979, la Segona Guerra Freda s’aguditza arran de la intervenció soviètica a l’Afganistan i de la decisió presa pels Estats Units d’instal·lar una nova generació de coets nuclears (míssils de creuer, Pershing II) a l’Europa Occidental. Dins el ventall de corrents pro capitalistes de postguerra, l’escola neoliberal sempre havia integrat com un element central un anticomunisme dels més virulents. La nova croada contra “l’imperi del mal” [terme de Reagan, N. del T.] (l’esclavitud humana més completa, als ulls de Von Hayek) reforça inevitablement la potència d'atracció del neoliberalisme com a corrent polític. Es consolida l'hegemonia de la nova dreta a Europa i a Nord-amèrica. Així, en el curs dels anys vuitanta, hom assisteix al triomf incontestable de la ideologia neoliberal als països capitalistes avançats.

La variant estato-unidenca és diferent. Als Estats Units, on no existeix Estat del benestar similar al d'Europa, Reagan i la seva administració donen prioritat a la competició  militar amb la Unió Soviètica. Aquesta competició es concep com a estratègia amb què minar l'economia soviètica i, d’aquesta manera, enderrocar el règim vigent a l’URSS. En el camp de la política interior, cal destacar, també, que Reagan reduí els impostos en favor dels rics, elevà les taxes d’interès i aixafà l’única vaga seriosa que marca el seu mandat: la dels controladors aeris. En la pràctica, però, Reagan no respecta pas la disciplina pressupostària. Ans al contrari, es llança a una cursa armamentista sense precedents, que implica despeses militars enormes, les quals provoquen un dèficit públic superior a tots els coneguts sota els presidents anteriors. A més a més, constitueixen una subvenció, directa i indirecta, a un vast sector industrial. Aquest recurs a un tal keynesianisme militar forassenyat no fou imitat per altres països. Només els Estats Units, a causa de llur pes en l’economia mundial, eren capaços de pagar-se el luxe d’un dèficit massiu de la balança de pagaments induït per aqueixa política.

Ronald Reagan (1911-2004)

Al continent europeu, els governs dretans d’aquesta època –sovint d’origen democristià— apliquen el programa neoliberal amb una mica més de cautela. Insisteixen prioritàriament en la disciplina monetària i les reformes fiscals, i no tant en la retallada dràstica de despeses socials. No cerquen deliberadament l'enfrontament amb els sindicats. Tanmateix, hi ha gran distància entre aquesta política i la menada per la socialdemocràcia en els períodes anteriors. Mentre la major part dels països de l'Europa septentrional elegeix governs de dreta que apliquen diverses versions del programa neoliberal, al sud del continent (és a dir, als països on havien regnat els Franco, Salazar, De Gaulle i altres coronels grecs) arriben al poder per primera volta governs d’esquerra. Es parlarà llavors d’eurosocialisme. És l'època de François Mitterrand a França, de Felipe González a Espanya, de Mário Soares a Portugal, de Bettino Craxi a Itàlia, d’Andreas Papandreu a Grècia. Tots es presenten com a alternativa progressista i recolzen en el moviment obrer i popular que s'oposa a les orientacions reaccionàries dels governs de Reagan, Thatcher, Kohl i altres de l'Europa septentrional. En efecte, en una primera etapa, Mitterrand i Papandreu, si més no, s'esforcen per realitzar una política de redistribució, de plena ocupació i de protecció social. Aquesta temptativa s'inscriu en la perspectiva de crear al sud d'Europa un model anàleg al construït en la postguerra per la socialdemocràcia del nord d'Europa. Tanmateix, el projecte del govern socialista francès perd alè a finals de 1982, i fracassa obertament pel març de 1983. Aquest govern, sota la “pressió dels mercats financers internacionls”, canvia radicalment de curs econòmic. S’embarca en una orientació econòmica molt propera a l'ortodòxia neoliberal, tot adoptant com a prioritats l’estabilitat monetària, el control del dèficit públic i les concessions fiscals als detemptors de capitals. Hom abandona l'objectiu de la plena ocupació. A la fi dels anys vuitanta, el nivell d’atur és més elevat a França que al Regne Unit conservador, cosa que Mrs. Thatcher es plau a subratllar.

Helmut Kohl (n. 1930) François Mitterrand (1916-1996)

A Espanya, el govern de González ni tan sols provà d’aplicar cap política keynesiana o redistributiva. Ben al contrari, des de l’inici del règim del PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol), el monetarisme és al lloc de comandament. Molt lligat al capital financer, favorable als principis privatitzadors, el govern del PSOE fins i tot manifesta una certa serenitat davant un atur que ràpidament ateny el 20% de la població activa, un rècord europeu.   A l'altra banda del món, a Austràlia i Nova Zelanda, el mateix esquema neoliberal és  aplicat amb una força brutal. Els diversos governs laboristes sobrepassen les forces conservadores de dreta en l'aplicació de programes neoliberals radicals. Nova Zelanda en representa, certament, el cas més extrem: l’Estat del benestar hi és desarticulat de manera més completa i més feroç que Thatcher a Gran Bretanya.

Felipe González Márquez (n. 1942)

Abast i límits del programa neoliberal

Aquestes experiènces demostren l'hegemonia del neoliberalisme com a ideologia. Al principi, només els governs declaradament de dreta s’arriscaren a posar en pràctica les orientacions neoliberals. En acabat, governs de diversa mena, incloent-hi els autoproclamats d’esquerra, rivalitzaren amb els primers en fervor neoliberal.

El neoliberalisme havia començat par dessignar la socialdemocràcia com a enemic principal al si dels països capitalistes avançats, la qual cosa havia provocat una reacció hostil per part de les forces socialdemòcrates. En acabat, els governs que es reclamaven de la socialdemocracia es mostraren els més resolts en l'aplicació de la política  neoliberal. Hi ha algunes excepcions: a finals dels anys vuitanta, a Àustria i a Suècia s’havia manifestat una certa resistència enfront el desplegament neoliberal a Europa.

Tanmateix, en l’essencial dels estats de l'OCDE les idees de la Société du Mont-Pèlerin havien triomfat plenament. En vista d’això, caldria plantejar-se una pregunta: quina concreció efectiva tingué l’hegemonia neoliberal als països industrialitzats, en el curs dels anys vuitanta? El neoliberalisme, complí  les promeses?

Per tal de respondre, tracem una panoràmica de conjunt. La prioritat més immediata del neoliberalisme s’adreçava a contenir la inflació dels anys setanta. En aquest terreny, el seu èxit fou efectiu. En el conjunt dels estats de l'OCDE, la taxa d'inflació passà de 8,8% a 5,2% entre els anys setanta i els vuitanta. Aquesta tendència baixista es  confirmà en el curs dels anys noranta. La desinflació, al seu torn, havia de crear les condicions per a una represa dels beneficis. En aquest domini, igualment, el neoliberalisme conegué una victòria real. Si, en el curs dels anys setanta, la taxa de beneficis en la indústria dels estats de l'OCDE havia disminuït d’un 4,2%, augmentà d’un 4,7% en els anys vuitanta. Aquesta alça de la taxa de benefici és tant més impressionant si hom l'examina en el marc de l'Europa Occident en conjunt. Hi passà de menys del 5,4% a més del 5,3%. La raó principal d’aquesta darrera transformació rau, sense cap mena de dubte, en la desfeta del moviment sindical. Aquesta darrera, al seu torn, es traduí en la reculada dramàtica del nombre de vagues durant els anys vuitanta, així com en l’estancament o la reducció salarials.

Aquesta nova situació del moviment sindical --la moderació del qual cada volta és més manifesta— en gran part és el resultat de la tercera victòria atesa pel neoliberalisme: l’augment de la taxa d’atur, concebut com a mecanisme natural i necessari per al funcionament eficient de tota economia de mercat. La taxa mitjana d’atur als estats de l'OCDE, que se situava entorn del 4% en el curs dels anys setanta, s’havia duplicat, com a mínim, en el curs dels anys vuitanta. Aquest resultat fou jutjat satisfactori des del punt de vista dels objectius dels neoliberals. Per fi, les desigualtats d’ingressos --una altra meta força important per als neoliberals--  s’aprofundiren. Mentre que el poder adquisitiu dels salaris s’estancava o potser començava a declinar, segons els estats, la cotització dels valors borsaris es triplicava o quadriplicava.

Pel que fa en aquests objectius (baixa de la inflació, ocupació, salaris i taxa de benefici), podem dir que el programa neoliberal fou un èxit. Emperò, totes aqueixes mesures s’havien concebut com a instruments per a atènyer un objectiu històric: el rellançament de les economies capitalistes desenvolupades a escala internacional, la restauració de taxes de crreixement estables com les existents abans de la crisi dels anys setanta. En aquest terreny, el fracàs és manifest; sobre això no hi ha el menor dubte. Entre els anys setanta i vuitanta, i encara més a inicis dels noranta, no s’ha produït cap canvi significatiu en la taxa mitjana de creixement. En el conjunt dels estats de l'OCDE, la recuperació fou feble i vacil·lant, força allunyada dels ritmes coneguts durant l'onada expansiva dels anys cinquanta i seixanta.

Crisi i treva

Per què aquest resultat paradoxal? Malgrat totes les noves condicions institucionals aplicades en favor del capital, la taxa d'acumulació –és a dir, la inversió efectiva en béns d’equip productius— augmentà ben poc en el curs dels anys vuitanta. Fins i tot disminuí, si hom la compara amb els nivells dels anys setanta. En el conjunt dels estats capitalistes avançats, la taxa d'inversió productiva, en mitjana anual, evoluciona així: 5,5% als anys seixanta; 3,6% als setanta; només 2,9% en el curs dels vuinta. La corba és  clarament descendent.  

Vist això, sorgeix una pregunta: per quines raons la recuperació de la taxa de benefici no conduí a un rellançament de la inversió? D'una banda, es pot trobar un element important de resposta en la desregulació dels mercats financers (llibertat de moviment de capitals, compra-venda d'obligacions, creació de nous productes financers, etc.). Aquesta desregulació forma part intrínseca del programa neoliberal. Però conduí al fet que les inversions financeres, dites especulatives, fossin més rendibles que les inversions productives. Així, durant els anys vuitanta hom assistí a una veritable explosió d'operacions al mercat internacional de valors; les transaccions monetàries prengueren tal volada que esdevingueren un múltiple dels intercanvis comercials sobre béns reals. L'aspecte rendista, parasitari, del funcionament capitalista augmentà  fortament en el curs d’aquests anys. D'altra banda, i això constitueix un fracàs per al neoliberalisme, el pes financer de l'Estat del benestar no disminuí pas en forma considerable, malgrat totes les mesures preses per a contenir les despeses socials. La participació d‘aquestes en el producte interior brut (PIB) restà estable, o fins i tot augmentà, durant els anys vuitanta, al si dels estats de l'OCDE. Aquesta situació s'explica per dues raons de fons: l’augment de despeses socials lligades a l’atur, que llasten els pressupostos socials dels estats en milers de milions de dòlars; i l'augment del nombre de jubilats, que també participen en l’elevació de les despeses socials. En el curs dels anys noranta, els programes de seguretat social, doncs, esdevindran el blanc de noves mesures neoliberals.

Per fi, quan el capitalisme entra en una recessió nova i profunda, el 1991, hom pot constatar, amb una certa ironia, que l'endeutament públic de quasi tots els estats occidentals ateny nivells alarmants, incloent-hi el Regne Unit i els Estats Units; tant més que l'endeutament privat de famílies i empreses hi ateny un nivell sense precedents d’ençà la Segona Guerra Mundial. Amb la recessió d’inicis dels anys noranta, tots els índexs econòmics es mostraren més negatius al si dels estats de l'OCDE. S’hi registraven trenta-vuit milions de persones sense feina, la qual cosa representa, si fa no fa, dos cops la població actual de tot Escandinàvia.

En aquestes condicions de crisi aguda, era lògic d’esperar des d’inicis dels anys noranta una forta reacció contra aquest neoliberalisme. Ben al contrari, i per estrany que sembli, el neoliberalisme hi conegué un segon impuls, almenys en sa terra natal, Europa. El thatcherisme sobrevisqué Mrs. Thatcher, amb la victòria de John Major en les eleccions de 1992. A Suècia, la socialdemocràcia, que havia resistit l'assalt neoliberal al llarg dels anys vuitanta, fou derrotada per un front unit de la dreta el 1991. Els socialistes francesos patiren una derrota humiliant el 1993. A Itàlia, el 1994, Silvio Berlusconi arriba al poder al capdavant d'una coalició que inclou una força neofeixista. A Alemanya, el govern Kohl es consolida, i a Espanya José María Aznar, al capdavant del Partit Popular, derrotarà el PSOE. 

L’impuls que ve de l'Est

Més enllà d’aquests resultats electorals, el projecte neoliberal presenta una vitalitat impressionant. El seu dinamisme no s’ha esgotat encara. Ho demostra l’onada de privatitzacions en estats fins ara relativament reticents, com Àustria, Alemanya o Itàlia.

L'hegemonia neoliberal s'expressa també en el capteniment dels partis i governs que, formalment, ee defineixen com a oposats al neoliberalisme. Clinton, als Estats Units, ¿no es fixà com a prioritat absoluta la reducció del dèficit pressupostari? Tot seguit adoptà una legislació regressiva i draconiana contra l’anomenda delinqüència; una temàtica represa per la direcció de Tony Blair, nou dirigent del Partit Laborista britànic. Les iniciatives d’aquests partits i governs són dictades per paràmetres neoliberals, en el mateix moment que l’aplicació d’un tal programa s’evidenciava estèril en el camp del rellançament econòmic, i desastrosa en el camp social. Com es pot explicar aquest segon impuls neoliberal esdevingut als estats capitalistes avançats a inicis dels anys noranta? Un factor explicatiu essencial d’aquest segon impuls és proporcionat per la caiguda de l’anomenat comunisme, entre 1989 i 1991, a l’Europa centroriental i a la Unió Soviètica. Aquests esdeveniments es produïen exactement en el moment que els límits del programa neoliberal començaven a esdevenir més tangibles als països occidentals.

Més fautors del neoliberalisme: a l’esquerra, Bill Clinton (n. 1946); a la dreta, Tony Blair (n. 1953)

L’impacte d’aquesta “transformació” és tant més fort que la victòria d'Occident en la Guerra Freda –victòria sancionada per l'enfonsament de “l'adversari comunista”— no fou obtinguda per un capitalisme qualsevol, sinó precisament pel dirigit polítcament durant els anys vuitanta per Reagan i Thatcher, personatges emblemàtics del neoliberalisme. En el campi-qui-pugui subsegüent, els nous arqutectes de les economies postcomunistes de l'Est (personalitats com el viceprimer ministre polonès Leszek Balcerowicz, el ministre de finances i després primer ministre rus Iegor Gaidar, o Václav Klaus a Txèquia) són deixebles ferms i convençuts de Von Hayek i de Friedman. Menyspreen totalment el keynesianisme, l'Estat del benestar, l'economia mixta i, en general, el model capitalista dominant a l'Europa Occidental durant el període de postguerra. Aquests dirigents polítics preconitzen i realitzen privatitzacions molt més àmplies i ràpides que les dutes a terme als països occidentals. La desigualtat hi esclata de manera molt més brutal que als estats de l'OCDE, i es tradueix en una forta pauperització de la majora de la població.

No hi ha al món neoliberals més intransigents que els anomenats reformistes de l'Est. Václav Klaus, ¿no atacà públicament l'ortodox president de la Reserva Federal dels Estats Units, Alan Greenspan, tot acusant-lo de feblesa lamentable en matèria de política monetària? En un article publicat pel setmanari de la City londinenca The Economist, V. Klaus escrivia: “El sistema social de l'Europa Occidental és massa presoner de normes i controls excessius. L'Estat del benestar, amb totes les seves transferències de pagaments generosos no condicionades per criteris ni per l'esforç ni els mèrits de les persones concernides, destrueix els fonaments morals del treball i el sentiment de responsabilitat individual. Els funcionaris hi estan massa protegits. Cal dir que la revolució thatcheriana, és a dir, antikeynesiana i liberal, es troba enmig del gual a l’Europa Occidental. Cal traspassar-la a l’altra riba.” Certament, aquesta mena d’estremisme neoliberal, per influent que sigui als estats postcomunistes, hi ha suscitat  reaccions populars. Així, al setembre de 1993, els antics comunistes guanyaren les eleccions a Polònia. El mateix s’esdevingué a Hongria el 1994, i a Lituània.

Antic bloc soviètic: en marxa cap a la misèria, amb èxit rabent

Tanmateix, en la pràctica la política dels governs formats per ex-comunistes no es distingeix clarament de la de llurs adversaris declaradament neoliberals. Hi continuen la política deflacionista, el desmantellament dels serveis públics, les privatitzacions, el desenvolupament d'un sector capitalista lligat a la màfia, la polarització social. Potser el ritme s’ha alentit, però la direcció és la mateixa.  L'analogia amb la política dels partits socialistes de l’Europa Occidental apareix ací de manera esclatant. En ambdós casos, es tracta d’una variant endolcida (almenys en el discurs, no pas sempre en la pràctica) del paradigma neoliberal comú a la dreta i a l’esquerra oficial.

Els neoliberals, doncs, poden enorgullir-se d'anar al capdavant d'una transformació socioeconòmica gegantina que perdurarà durant dècades.  

Amèrica Llatina: un laboratori

L'impacte de la victòria neoliberal a l’Europa de l'Est es féu sentir en altres parts del globus, particularment a l’Amèrica Llatina. Aqusta fou la tercera gran regió d'experimentació de la política neoliberal. De fet, bé que s’hi aplicaren mesures de privatització massiva tot seguint les iniciades als estats de l’OCDE i en certs estats de l’Europa de l’Est, el continent latinoamericà fou testimoni de la primera experiència neoliberal aplicada de manera sistemàtica.

Em refereixo a Xile sota la dictadura de Pinochet, després del cop d'Estat de setembre de 1973. Aquest règim té el “mèrit” d’haver anunciat el cicle neoliberal en la fase històrica present. El Xile de Pinochet n’aplicà el programa, immediatament, sota formes molt dures: desregulació, atur massiu, repressió antisindical, redistribució de la riquesa en favor dels rics, privatització del sector públic... Tot plegat commençà prop d’una dècada abans de Thatcher. A Xile, la inspiració teòrica de l'experiència de Pinochet era més directament estato-unidenca: Milton Friedman hi era un referent més directe que l'austríac Von Hayek. Convé assenyalar que l'experiència xilena dels anys setanta interessà molt els assessors britànics de Mrs. Thatcher. D’altra banda, s’establiren relacions excel·lents entre tots dos règims durant els anys vuitanta. El neoliberalisme xilè, per descomptat, suposà l'abolició de la democràcia i la instauració d’una de les dictadures més cruels de la postguerra.

La democràcia com a tal –com no ha cessat de repetir Von Hayek— no ha estat mai cap valor central del neoliberalisme. La llibertat i la democràcia, explicava, fàcilment poden esdevenir incompatibles si la majoria democràtica decideix d'interferir en els drets incondicionals de tot agent econòmic de disposar com vulgui de la seva propietat i de la seva renda. En aquest sentit, M. Friedman i A. von Hayek podien admirar l'experiència xilena sense sucumbir a cap incoherència d'ordre teòric i sense fer concessions en llurs principis. A més, llur admiració estava ben justificada, perquè l’economia xilena conegué un ritme de creixement relativament ràpid sota Pinochet, a diferència de les economies dels estats capitalistes avançats sotmeses a programes neoliberals. D’altra banda, aquest ritme prosseguí sota els règims post-Pinochet, que, en essència, aplicaren la mateixa orientació econòmica. Si Xile representa una experiència pilot per al neoliberalisme dels estats de l'OCDE, Amèrica Llatina també serví de terreny d’experimentació dels plans que serien aplicats a l’Europa de l’Est. Al·ludeixo ací a les “reformes” aplicades a Bolívia d’ençà de 1985. Jeffrey Sachs, el jove guru economista estato-unidenc, posà a punt el seu tractament de xoc a Bolívia abans de proposar-lo a Polònia i a Rússia. A Bolívia, la imposició del pla d’ajust estructural no necessità l'aixafament d'un moviment obrer potent com havia estat el cas de Xile. Posar fi a la hiperinflació era el primer objectiu declarat. El règim polític que aplicà el pla de Jeffrey Sachs no prengué forma de dictadura. Se situava en la tradició del partit populista que havia dirigit la revolució de 1952.

L’avantguarda neoliberal: Augusto Pinochet (1915-2006)

Xile i Bolívia, doncs, serviren de laboratoris per als experiments neoliberals. Però aquests foren excepcionals a l’Amèrica Llatina fins a finals dels anys vuitanta.f  El viratge cap a un neoliberalisme perfilat s'engega el 1988 a Mèxic amb l’arribada del president Carlos Salinas de Gortari. Es prolonga amb l'elecció de Carlos Saúl Ménem a l’Argentina, el 1989, i amb l’inici de la segona presidència de Carlos Andrés Pérez a Veneçuela el mateix any, així com, finalment, amb l’elecció d'Alberto Fujimori per a la presidència del Perú, el 1990. Cap d’aquests governants havia donat a conèixer a la població, abans d’ésser elegit, el contingut de la política que pretenia d’aplicar. Ménem, Pérez i Fujimori, ben al contrari, havien promès exactament el contrari de les mesures antipopulars que aplicaren al llarg dels anys noranta. Quant a Salinas, és públic i notori que no hauria estat elegit si el Partit Revolucionari Institucional (PRI) no hagués organitzat un frau electoral massiu.

De totes quatre experiències, tres conegueren un èxit immediat, impressionnant, contra la hiperinflació (Mèxic, Argentina, Perú), i una fou un fracàs (Veneçuela). La diferència és important. En efecte, les condicions polítiques necessàries per a la deflació, la desregulació brutal, l’augment de l’atur i les privatitzacions, foren proporcionades per l’existència d’executius que concentraven un poder aclaparador. Això ja existia de sempre a Mèxic mercès al sistema de partit únic, el PRI. Per contra, Ménem i Fujimori hagueren d’innovar tot instaurarant legislacions d’urgència, imposant reformes constitucionals i muntant-se autocops d’Estat.  Aquesta mena d'autoritarisme polític no es pogué aplicar a Veneçuela.

Tanmateix, fóra arriscat de conclure que només els règims autoritaris poden imposar la política neoliberal a Amèrica Llatina. El cas de Bolívia, on tots els governs elegits d’ençà de 1985 (sigui el de Paz Zamora o el de Sánchez Losada) han aplicat el mateix programa, demostra que la dictadura no hi és pas una necessitat en si, encara que, efectivament, s’hi han pres mesures repressives antipopulars. L'experiència boliviana proporciona una lliçó: la hiperinflació ofereix un equivalent funcional d’allò que permet una dictatura militar. En efecte, la hiperinflació --amb l'efecte de pauperització que suposa quotidianament per a la gran majoria de la població--  pot servir per a fer “acceptar” mesures brutals de política neoliberal, tot preservant formes democràtiques, no dictatorials. El 1987, un economista brasiler, membre d'una institució financera internacional, admirador de l'experiència xilena de Pinochet, ens confiava que el problema crític del Brasil, en aquell moment, sota la presidència de Sarney, no consistia pas en una taxa d'inflació excessivament elevada, com afirmaven els funcionaris del Banc Mundial. Afirmava que la taxa d'inflació era massa baixa, i deia obertament: esperem que es trenquin els dics. Per què? La seva resposta fou simple: al Brasil necessitem la hiperinflació per tal de crear les condicions que forcin la població a acceptar el tractament deflacionista dràstic que necessita el país. Iniciada la hiperinflació al Brasil, es reuniren les condicions per a engegar un programa neoliberal, sense instruments dictatorials...

Una veritable hegemonia

La marea neoliberal ha atès Àsia. L'economia índia està sotmesa a un vast pla d'ajust estructural. La regió del capitalisme mundial que ha conegut més d’èxit en el curs d’aquests vint anys darrers és també on el neoliberalisme no ha tingut vigència. Es tracta d'economies com les de Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Malàisia... Durant quant de temps restaran aquests estats lluny de la influència directa del neoliberalisme? Llur model, entrarà en crisi i crearà així les condicions favorables per a una ofensiva neoliberal?

De moment, ens limitarem a constatar que el corrent político-ideològic neoliberal posseeix una dimensió veritablement mundial, com el capitalisme no n’havia produït mai en el passat. Es tracta d’un cos doctrinal coherent, militant, que cerca conscientment de canviar el món amb una ambició de transformació estructural a escala internacional. Des d’aquest punt de vista, s’assembla més a l’antic moviment comunista que no al liberalisme eclèctic i tou del segle passat [i.e. XIX, N. del T.]. Amb vista d’això, qualsevol balanç  del
neoliberalisme no pot ser més que provisional. És un moviment encara inacabat. De moment, és possible d’emetre un judici tot limitant-se a l'examen de la seva aplicació, durant poc més de quinze anys, als països més rics del món, l’única regió on els seus fruits, per dir-ho així, apareixen madurs. Així, en el camp econòmic, hom pot pretendre que el neoliberalisme ha fracassat. No ha reeixit a suscitar un rellançament del capitalisme avançat. En el camp social, en revenja, ha atès molts dels objectius, en crear societats clarament més desigualitàries, bé que menys desestatitzades del que voldria. Això no obstant, en els camps polític i ideològic ha guanyat més punts del que els seus fundadors haurien gosat de somniar, tot divulgant la simple idea que no hi ha alternativa als seus principis i que tothom, partidaris o opositors, ha d’adaptar-se’n a les normes.

Des d’inicis de segle no hi ha hagut cap sistema d‘idees que hagi imposat el seu predomini de manera tan completa com el neoliberalisme actual. Està justificat de parlar d'hegemonia, per bé que, naturalment, hi ha milions de persones que no creuen en les seves receptes i que es resisteixen als règims que les apliquen. La tasca dels seus opositors consisteix a oferir altres orientacions i a preparar altres règims polítics. Però és difícil de preveure quan i on sorgiran aquestes alternatives. Històricament, el moment de reflux d’una onada d’aquest gènere sempre resulta una sorpresa.

Tres lliçons donades pel neoliberalisme

Deliberadament, he posat l'accent en la força, tant intel·lectual com política, del neoliberalisme, és a dir, sobre la seva energia i sobre la seva intransigència teòrica, sobre el seu dinamisme estratègic que, de moment, no s’ha esgotat. Crec que cal posar de relleu aquests trets si hi volem respondre amb eficàcia a curt i a llarg terminis. És perillós alimentar la il·lusió que el neoliberalisme és un fenomen fràgil o anacrònic. Continua essent una amenaça activa i potent, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina i en altres parts del món. És un adversari temible que ha obtingut nombroses victòries en el curs dels darrers anys, per bé que no és pas invencible.

Si provem d’entreveure les perspectives que podrien emergir més enllà del neoliberalisme actual, si cerquem d’orientar-nos en la lluita ideològica, política, cultural, contra el neoliberalisme, no hem d’oblidar tres lliçons essencials que ens ofereix ell mateix. 

1.  No tenir por d’anar contra el corrent polític dominant en una determinda època. Von Hayek, Friedman i els seus amics tingueren el mèrit –mèrit als ulls de tot burgès intel·ligent d’avui-- de realitzar una crítica radical de la situació socioinstitucional i econòmica dominant, en un moment en què efectuar aquesta crítica era del tot impopular. Tanmateix, perseveraren en una postura d'oposició marginal durant un llarg període, mentre la “saviesa” i la “ciència” reconegudes els tractaven com a excèntrics, per no dir com a folls. Ho feren fins al moment que les condicions històriques canviaren i aparegueren les possibilitats polítiques de concretar llur programa.

2. No transigir amb les idees; no admetre d'edulcorar els principis. Les teories neoliberals foren expressades i remarcades per llur manca de moderació. Resultaven iconoclastes per als benpensants de l'època. Tanmateix, no perderen llur eficàcia. Ans al contrari, són precisament el radicalisme i la fermesa intel·lectual del programa neoliberal els que li han proporcionat una vida tan vigorosa i una influència tan aclaparadora. El neoliberalisme és a les antípodes d’un pensament feble, per emprar una terminologia de moda inventada per certs corrents postmoderns disposats a avalar teories eclèctiques. Que no hi hagi hagut cap règim polític que hagi realitzat en la totalitat el projecte neoliberal no és pas cap prova de manca d’eficàcia pràctica. Ans al contrari, és precisament per aquest grau d’intransigència de la teoria neoliberal que els governs de dreta han pogut aplicar mesures polítiques tan dràstiques. La teoria neoliberal proporciona, en els mateixos fonaments, una mena de programa màxim dins el qual els governs poden triar els elements més adaptats a les circumstàncies conjunturals i, fins i tot, al context institucional. El maximalisme neoliberal, en aquest sentit, és altament funcional. Proporciona un repertori molt ampli de mesures radicals, d’aplicació possible i adaptables a les circumstàncies. Alhora, tot plegat demostra l’abast molt ampli de la seva ideologia, de la seva capacitat d’abraçar tots els aspectes de la societat i de funcionar com a vector d'una cosmovisió hegemònica.

3.  No acceptar com a immutable cap institució establerta. Mentre el neoliberalisme era un corrent menyspreat i marginal, durant els anys cinquanta i seixanta, resultava inconcebible en els cercles burgesos dominants d’aquella època crear un atur de l’alçada de quaranta milions de persones als països rics sense provocar explosions socials. Resultava impensable dir obertament que calia dur a terme la redistribució dels ingressos dels pobres envers els rics en nom del valor positiu que vehicula la desigualtat com a dinàmica de la societat. Resultava inconcebible, així mateix, de privatitzar no tan sols el petroli, sinó també l’aigua, el correu, els hospitals, les escoles i, fins i tot, les presons. Tanmateix, com sabem ara, tot això es demostrà realitzable tan bon punt com canvià la correlació de forces socials i polítiques, en el curs del llarg període de recessió. El missatge neoliberal electritzà en certa manera les societats capitalistes. No hi ha cap institució intocable en principi, per més sagrada o familiar que sigui. El paisatge institucional és força més mal·leable del que hom creu habitualment.  

Més enllà del neoliberalisme

Un cop recordades les lliçons que hom pot extreure de l’experiència neoliberal, com plantejar-se’n la superació? Quins seran els elements d'una política capaç de fer-ne taula rasa? La qüestió és d’envergadura. Indicaré ací, tan sols, tres elements d'un possible postneoliberalisme.

1.  Els valors. Cal menar un atac sòlid i agressiu en el terreny dels valors, tot subratllant el principi d’igualtat com a criteri central de tota societat veritablement lliure. Igualtat no significa pas uniformitat, contra el que afirmen els neoliberals, sinó, ben al contrari, l’única diversitat autèntica. La fórmula de Marx conserva tota la força pluralista: “(...) quan, amb el desenvolupament universal dels individus, les forces productives hauran augmentat i totes les fonts de riquesa cooperativa brollaran amb abundància, només llavors hom podrà evadir-se definitivament de l’estret horitzó del dret burgès, i la societat podrà inscriure a les seves banderes: de cadascú segons la seva capacitat; a cadascú segons les seves necessitats!”. La diferència entre les exigències, els temperaments, el talent de les persones, està inscrit expressament en aquesta concepció clàssica d’una societat igualitària i justa.

Què pot significar això avui? La igualació de les possibilitats reals de cadascun dels ciutadans i ciutadanes per a viure llur vida segons el model triat, sense les mancances i els desavantatges provocats pels privilegis d’altri. Aquesta igualació, per descomptat, comença per la garantia d'accés igual a la salut, a l’educació, a l’habitatge i al treball. En cadascun d’aquests dominis, no hi ha cap possibilitat que el mercat garanteixi ni que sigui el mínim d’exigències d’accés universal en aquests béns indispensables. Només una autoritat pública pot garantir l'accés universal a serveis sanitaris de qualitat, el desenvolupament dels coneixements i de la cultura i la garantia de feina, així com una protecció social per a tothom.

En aquest sentit, cal defensar de totes totes el principi de l’Estat del benestar. Emperò, no cal defensar simplement les conquestes ateses, sinó estendre la xarxa de protecció social, no necessàriament confiant-ne la gestió a un Estat centralitzat. Per tal d’atènyer aquest objectiu, cal establir un sistema fiscal diferent del que avui vigeix tant als països desenvolupats com als “països en vies de desenvolupament”. És ben conegut l’escàndol financer i moral del sistema fiscal en països com el Brasil, Argentina o Mèxic. Però l’evasió fiscal practicada pels sectos socials benestants no és cap fenomen exclusiu dels països de l’anomenat tercer món. És també, i cada cop més, obra de capes privilegiades dels països de l’anomenat primer món. Si no sempre és raonable atribuir la gestió dels serveis públics a un Estat centralitzat, l’obtenció dels recursos necessaris per a aquests serveis ha de restar competència d’aquest Estat. Per a això, cal un Estat capaç de rompre les resistències dels privilegiats i de blocar la fuita de capitals que suscitarà tota reforma fiscal. Un discurs antiestatista que ignori aquesta necessitat és demagògic.

2. La propietat. La gesta històrica principal del neoliberalisme rau, certament, en la privatització de les indústries i serveis estatals. En aquest terreny, la croada antisocialista ha atès l’objectiu. Paradoxalment, en llançar-se a projectes de privatització tan ambiciosos, ha calgut inventar nous tipus de propietat privada. Hom pot citar, per exemple, la distribució gratuïta de cupons entre els ciutadans, a Txèquia i a Rússia, que donen opció a obtenir accions de les noves empreses privades. Aquestes operacions seran, són ja, una farsa. Les accions distribuïdes de manera equitativa són adquirides, de fet, per especuladors estrangers o mafiosos locals. Així i tot, el que demostren aquestes operacions és que no existeix immutabilitat de la forma tradicional de propietat burgesa tal com existeix als nostres països. Per tant, també poden inventar-se noves formes de propietat popular; formes que disgreguin les funcions lligades a la concentració rígida del poder, caracteristica de l’empresa capitalista.

Hi ha actualment, al si de l’esquerra, un debat encès als països occidentals sobre aquesta qüstió de les noves formes de propietat popular. Però aquesta temàtica no es limita pas als països desenvolupats; existeix també en països com la Xina, o en països del tercer món.

3. La democràcia. El neoliberalisme té l’audàcia d'afirmar obertament: la democràcia representativa que tenim no és cap valor suprem; ans al contrari, és un instrument intrínsecaement inadequat que fàcilment pot esdevenir excessiu, i que, de fet, ja n’és. El provocador missatge neoliberal és: necessitem menys democràcia. D’ací, per exemple, llur insistència en la importància d’un banc central jurídicament i totalment independent de qualsevol mena de govern, o, encara, sobre la necessitat d’inscriure en la constitució la prohibició de tot dèficit pressupostari.

També ací hem de prendre nota d’aquesta lliçó “emancipadora”, i d’invertir-la. La democràcia que tenim –en la mesura que en tenim—no és cap ídol que calgui adorar, com si representés la perfecció darrera de la llibertat humana. És una forma provisional i defectuosa que es pot remodelar. La direcció del canvi ha d’ésser la contrària de la promoguda pel neoliberalisme. Ens cal més democràcia. Això no significa pas –i això ha de quedar clar— cap suposada simpificació del sistema electoral que aboleixi el sistema proporacional en profit de mecanismes majoritaris. De la mateixa manera, més democràcia no significa pas conservar o reforçar el presidencialisme.

Una democràcia aprofundida exigeix elaboracions en els diferents dominis de la democràcia directa i semidirecta. Exigeix una democratització dels mitjans de communicació, la concentració dels quals en mans de grups capitalistes molt poderosos és incompatible amb qualsevol mena de justícia electoral o de sobirania democràtica real...

En d'altres termes, aquestes tres grans qüestions es poden traduir en un vocabulari clàssic. Són les tres formes modernes necessàries de la llibertat, de la igualtat i –no direm la fraternitat, perquè el terme és connotat de manera sexista-- de la solidaritat. Per tal de concretar aquestes opcions, ens cal una actitud ferma, agressiva, diguem-ne no menys al·legrement ferotge del que fou el neoliberalisme en els seus orígens. Potser d’això, algun dia, se’n dirà neosocialisme. 

Notes del traductor

a  Val a dir que la intenció original de Von Hayek en escriure aquest llibre era convèncer els britànics que –contra l’evidència palmària i generalment reconeguda-- el nacionalsocialisme no havia estat pas cap reacció capitalista contra l’amenaça socialitzant, sinó una forma de socialització, i que d’ací en provenia el caràcter dictatorial. Així mateix. Encara, Von Hayek concebé originalment aquest llibre com a part d’una obra més àmplia que, simptomàticament, volia titular L’abús i la decadència de la Raó; el titol devia ser-li força grat, perquè, anys a venir, encara l’empraria parcialment  per a una altra obra (la filopopperiana The counter-revolution of science: studies in the abuse of Reason, ‘La contrarevolució científica: estudis sobre l’abús de la Raó’, 1952).

b Es tracta del minidiccionari biogràfic reproduït més avall.

c  A la seva manera “informal”, la colla de Mont-Pèlerin s’inscriu en el nou tipus de fòrums transnacionals privats com ara la Comissió Trilateral (des del 1973),  el grup de Bilderberg (des del 1954),  la  RAND Corporation (des del 1946), etc., la denúncia dels quals acostumen de ridiculitzar llurs mitjans d’intoxicació com a paranoia conspiracionista, precisament perquè els consta que el pensament dialèctic no comparteix llur concepció policíaca de la història.

d Es tracta d’un  article força interessant, però no traduït ací, que estudia els contactes internacionals de Von Hayek en la seva tasca prosel·litista.  

e  Vist el desús del terme, recordem al lector que, en efecte, neocapitalisme havia estat la denominació habitual de l’etapa i model de capitalisme sorgits de Keynes i el New Deal: intervencionisme estatal en regulació del mercat per tal de pal·liar les crisis; seguretat social i subsidi d’atur universals; i, en general, Estat del benestar.

 

[Annex publicat al dossier original de la revista À l’encontre]

La Société du Mont-Pèlerin

Trenta-sis personalitats participaren en la conferència de Mont-Pèlerin de 1 a 10 d’abril de 1947. Cal esmentar els representants de tres publicacions estato-unidenques importants: J. Davenport , de Fortune Magazine; H. Hazlitt, de Newsweek; i G. Revay, del Readers' Digest, en què s’havia publicat [1945] una versió resumida de El camí a la servitud de Von Hayek. També hi fou present l’assagista Bertrand de Jouvenel, resident aleshores a Chexbres (Vaud). Vet aquí unes breus indicacions sobre els actors principals de la posada en escena de la Société du Mont-Pèlerin. – Redacció. [N. del T.: hi afegim actualitzacions, correccions i observacions entre claudàtors]

Maurice Allais