En el centenari de la mort de Friedrich Nietzsche:
repàs a les seves idees i a la seva influència
Tercera
part
Per
Stefan Steinberg
Publicat
originalment,
sota el títol "One
hundred years since the death of Friedrich Nietzsche: a review of his
ideas and inlfuence", a World Socialist Web Site, 23 octubre 2000
Traduït
per Pol
Sureda
"He arribat a la conclusió
que Nietzsche
probablement és un pensador més gran que Marx".
Max
Horkheimer, 1969
Nietzsche i l’esquerra
política
En les dues primeres parts
d’aquest article he indicat breument alguns dels grans trets
del pensament de Nietzsche:
* l’estricte rebuig
de la
recerca de la veritat (en ciència i art) en favor del mite i
la il·lusió;
* l’oposició a
tota forma de societat
democràtica (sobretot a la democràcia socialista
o
obrera) en favor d’una societat elitista basada en
l’estricta definició estamental;
* una concepció del
desenvolupament històric àmpliament basada en una
forma de racisme biològic.
Malgrat la invocació
ocasional d’alguna
figura destacada de la Il·lustració, la suma
d’aqueixes concepcions en la forma elaborada per Nietzsche
representa l’assalt més consistent del segle XIX
als
ideals progressistes (igualtat, fraternitat, solidaritat) desplegats
inicialment per la nova classe dirigent burgesa en el curs de la
revolució que menava contra l’endarreriment
feudal.
En vida de Nietzsche el moviment
socialista
establí la base material per a la concreció
d’aqueixos ideals en una perspectiva internacional basada en
l’abolició de la propietat privada. És
possible
contrastar l’ímpetu de l’obra
nietzscheana amb
l’emergència de la classe obrera organitzada en
forma de
moviment socialista. Tot i que no hi ha la menor evidència
que
Nietzsche fes cap esforç per estudiar la bibliografia
socialista
o les obres de Marx i Engels, qualsevol examen seriós mena
necessàriament a la conclusió que Nietzsche es
considerava ell mateix i la seva obra com les antípodes del
mètode científic, els objectius del moviment
socialista
i, en general, les tendències progressistes expressades per
la
Il·lustració.
Per tant, potser sorprèn
d’antuvi que
les idees de Nietzsche també hagin estat adoptades per una
sèrie de figures associades amb el moviment socialista i
l’esquerra política, algunes de les quals han
arribat tan
lluny fins a provar de construir una síntesi o
conciliació entre l’obra de Nietzsche i la de Karl
Marx.
Membres destacats de l’Escola
de Teoria
Crítica de Frankfurt, així com, més
recentment,
molts adherents dels moviments postestructuralista i postmodern, no
dubtarien pas a proclamar llur hostilitat a la mena de pronunciaments
racistes que abunden en l’obra nietzscheana.
L’àmplia majoria de representants
d’aquests
moviments es distanciaria indubtablement de la glorificació
nietzscheana de la guerra i del militarisme bel·ligerant.
Tanmateix, tal com constatarem, hi ha una certa mena de mecanisme en
virtut del qual, en certes condicions socials específiques,
intel·lectuals associats d’alguna manera als
ideals
socialistes i democràtics són capaços
d’una
extraordinària miopia selectiva davant el sentit essencial
de
l’obra de Nietzsche. S’apropien certs aspectes del
pensament nietzscheà amb propòsits
específics
mentre ìgnoren o minimitzen el caràcter general
de la
seva obra.
Nietzscheans primerencs al si de
l’SPD
Una de les descripcions
més
detallades
d’aquest procés, amb tractament de les
repercussions del
pensament nietzscheà a Alemanya, és The
Nietzsche Legacy in Germany 1890-1990 [‘El
llegat nietzscheà a Alemanya, 1890-1990’], de
Steven E.
Aschheim. En un capítol d’especial
interès titulat
"Nietzschean socialism: left and right"
[‘El socialisme
nietzscheà: dreta i esquerra’] Ascheim analitza la
influència de Nietzsche en els moviments alemanys tant de
dreta
com d’esquerra. Aschheim ja ha descrit en un
capítol previ
com certs sectors de la dreta radical i tradicionalista völkisch
pogueren emprar Nietzsche com a martell contra Marx: "Ací,
Nietzsche podia funcionar com a matriu eficaç contra Marx
tot
fent èmfasi en allò cultural sobre
allò material i
en allò espiritual sobre allò
econòmic" (p. 144).
El primer teòric socialista
important a
ocupar-se de la significança de Nietzsche fou el destacat
historiador i filòsof de l’SPD (partit
socialdemòcrata) Franz Mehring, el qual definí
Nietzsche
com a "filòsof del capitalisme desenvolupat" que expressava
els
interessos de la burgesia en llur forma més agressiva.
Aschheim
deixa clar que la batussa de Mehring amb la significació de
Nietzsche no fou merament un exercici pedagògic. Ja cap a
finals
del segle XIX hi havia elements al si de l’SPD que
expressaven
suport a les idees nietzscheanes.
Al si de l’SPD
s’havia format un grup de radicals d’ultraesquerra
amb el nom de Jungen
[‘joves’]. Sota el lideratge de Bruno Wille el grup
abraçà un individualisme de base nietzscheana i
acusà la direcció del partit de conformisme
burgès, perquè l’SPD havia adoptat una
línia
que implicava participar a les eleccions, ocupar escons al parlament,
etc.; precisament la línia advocada per un dels fundadors
del
socialisme modern, Friedrich Engels.*
Durant quatre anys
s’encengué un furiós debat a la premsa
del partit.
Wille acusava el partit d’esclerosi i d’allunyar-se
creixentment de les masses. Quan el fum s’esclarí
a les
acaballes del debat encès, resultà evident que
l’objectiu de l’atac dels Jungen
no era tant la política de l’SPD com el mateix
marxisme. Molts membres dels Jungen optaren per
abandonar el partit per a esdevenir "socialistes independents", i
fundaren un diari propi, Der Sozialist.
Les bases de l’anomenat
"anarquisme
nietzscheà" foren elaborades quasi totalment per Gustav
Landauer
(1870-1919), durant un temps director de Der Sozialist.
Fent
ulls clucs a l’hostilitat de Nietzsche envers la solidaritat
humana i l’interès comú, Landauer
adoptà el
voluntarisme de Nietzsche i la seva crítica del
materialisme,
així com les seves andanades ocasionals contra el
capitalisme i
l’"economia monetària", per tal
d’establir els
fonaments de la seva versió de l’anarquisme.
Un altre grup
cristal·litzà al si de
l’SPD entorn de la figura de Karl Leuthner i la influent
revista
socialdemòcrata Sozialistische Monatshefte.
Aquest grup
se situava a la dreta de la direcció del partit i bevia de
la
filosofia vitalista de Nietzsche, així com del seu
militarisme,
per tal de propugnar per a l’SPD una política
exterior
agressiva i nacionalista, de cara a qüestionar
l’autoritat
de les [altres] grans potències imperialistes existents.
Arran
d’aquestes tesis, Leuthner fou durament atacat pel
líder
socialdemòcrata Karl Kautsky.
Kautsky reeixí amb
èxit en la
polèmica contra les forces anarquistes de
l’interior i de
l’òrbita de l’SPD; però, sota
la
pressió de l’aparell i els sindicats, la majoria
del
partit, sota la seva direcció, acabà capitulant
davant la
plutocràcia bel·licista i votà a favor
dels
crèdits extraordinaris per a la guerra del kàiser
el
1914.
Si bé les idees de Nietzsche
no arribaren mai
a tenir gaire nombre de partidaris al si del partit, Aschheim deixa
clar que, ja en un estadi molt primerenc, diversos grups recorrien a
Nietzsche per tal de combatre els principis marxistes originals, que
havien inspirat l’SPD en les dècades inicials
d’activitat. Tot i concentrar la seva anàlisi a
Alemanya,
Aschheim també indica el nietzscheanisme d’una
sèrie de socialistes destacats d’altres
països:
Anatoli Lunatxarski i Stanislav Volski a la Rússia
pre-revolucionària, Victor Adler a Àustria i
Benito
Mussolini a Itàlia.
Havent tractat dels
nietzscheans
primerencs del
moviment socialista, Aschheim també ressegueix
l’evolució dels membres de l’Escola de
Frankfurt. La
història de l’Escola de Recerca Social de
Frankfurt i el
paper fet per Nietzsche en el seu desenvolupament (o més
aviat
decadència) és una qüestió
complexa a
què no podem fer justícia en l’espai de
poques
pàgines.1
Emperò, Aschheim sí que indica
que els debats sobre la significança de l’obra
nietzscheana hi tingueren un paper clau, particularment en la
postguerra.
L’Escola de Recerca
Social de Frankfurt fou
fundada a principis de la dècada de 1920 per un grup
d’intel·lectuals, molts dels quals
d’origen jueu.
Les figures principals de l’escola no militaven en cap partit
polític. Tot i així, no feien cap secret de llur
orientació socialista genèrica, llur
oposició a
les traïcions comeses per l’SPD (suport a la guerra
el 1914,
aixafament de la revolució alemanya de 1919) i llur simpatia
per
la Revolució Russa. Als seus escrits dels anys vint, per
exemple, el jove Max Horkheimer (que juntament amb Theodor Adorno
dirigí les activitats de l’Institut des de finals
dels
anys vint) escriu sobre la Rússia soviètica en
termes
entusiastes. L’objectiu declarat de l’Escola era
emprar
l’anàlisi marxista de la societat capitalista com
a base
d’una nova forma de recerca social independent, i durant la
primera dècada d’existència
l’Escola
establí una estreta cooperació amb
l’Institut
Marx-Engels de Moscou, dirigit per David Riazànov.
Trastornats i forçats
a l’exili per la
presa de poder feixista el 1933, els vincles entre l’Institut
de
Frankfurt i Moscou, inicialment tan íntims,
s’enagriren, i
finalment es trencaren del tot arran de l’ascensió
de
l’estalinisme a l’URSS. Els líders de
l’Escola
de Frankfurt eren ben conscients del que s’esdevenia a
l’URSS en la segona meitat dels anys trenta. En la seva
correspondència, un membre destacat de l’Escola,
Leo
Löwenthal, descriví les persecucions de les forces
oposicionistes ***
que tenien lloc a l’URSS com a "un
gran trauma per a nosaltres". Una altra figura destacada, Erich Fromm,
també intercanvià correspondència amb
Horkheimer
en què detallava les perversions legals i
polítiques
implícites en els Processos de Moscou.
Max
Horkheimer (esquerra) i
Theodor Adorno (dreta) en la maduresa. Heidelberg, 1965
Com molts inel·lectuals
alemanys
d’esquerra exiliats, la reacció dels membres de
l’Escola de Frankfurt fou guardar silenci sobre els crims
d’Stalin. Adorno, per exemple, aconsellà el
silenci.
Tement que fossin acusats d’ésser "apologistes de
la
guerra imperialista", Adorno hi advertia: "en aquest moment, la postura
més lleial és guardar silenci." En una altra
carta a
Horkheimer, advoca perquè el grup "conservi la disciplina i
no
publiqui res que pugui contribuir a perjudicar Rússia [i.e.
l’URSS]." (Aquesta correspondència és
disponible a Kritische Gesellschaftstheorie und historische
Praxis,
d’Olaf Asbach, Peter Lang GmbH, 1997). En les condicions
més difícils, durant els anys trenta i la Segona
Guerra
Mundial, perseguides per totes bandes, pels feixistes, els estalinistes
i els governs burgesos, foren les forces de la Quarta Internacional les
que lluitaren en solitari per rearmar el moviment obrer damunt la base
d’una comprensió històrica i
materialista del
feixisme i de l’estalinisme.
En una entrevista per a la revista Der
Spiegel,
publicada cap al final de la seva vida, Max Horkheimer reconeix que ja
durant la Segona Guerra Mundial havia començat a
distanciar-se
del marxisme. Les experiències combinades de la presa del
poder
feixista, a Alemanya, i de l’abominació dels
processos estalinistes,
a l’URSS, l’emmenaren a desestimar tota
adhesió al
marxisme revolucionari i a la classe obrera com a força
transformadora.
En alguns membres de l’Escola
de Frankfurt,
l’abandonament gradual de Marx anà acompanyat
d’un
interès creixent per l’obra de Nietzsche. Max
Horkheimer
comentava favorablement sobre Nietzsche el 1937: "La
independència que s’expressa en la seva filosofia,
la
llibertat envers potències ideològiques
esclavitzadores,
és l’arrel del seu pensament." És
interessant el
comentari amb què Aschheim acompanya aquesta
citació:
"Aquesta independència crítica era crucial per a
un
marxisme sense proletariat en què la teoria mateixa
esdevé praxi."
L’interès creixent
de Horkheimer i Adorno envers Nietzsche s’evidencia
especialment en l’obra conjunta Dialèctica
de la Il·lustració, publicada
originalment poc després de la Segona Guerra Mundial, el
1947.
L’argumentació del llibre és densa i
complexa,
però en el seu curs introdueixen l’obra de
Nietzsche i del
marquès de Sade per a qüestionar el pensament
il·lustrat i el concepte de progrés. El
tractament que
Horkheimer i Adorno donen a Nietzsche es caracteritza per
l’ambivalència crítica, però
en certs
passatges arriben a conclusions que hi convergeixen: "La
Il·lustració és
totalitària", escriuen, i
proclamen que "la Il·lustració ha emmenat al
desastre";
"la terra completament il·lustrada irradia el desastre
triomfant."
En la postura perfilada a Dialèctica
de la Il·lustració es
poden detectar les llavors que acabarien florint vint anys
més
tard en l’oberta preferència de Horkheimer per
Nietzsche
com a pensador més gran que Marx. 2
De fet, l’actual
reviscolament de
l’interès pel pensament de Nietzsche
està
íntimament vinculat a les traïcions de
l’estalinisme
durant el segle XX i a la subsegüent desviació
d’una
generació d’intel·lectuals dels ideals
progressistes personificats en la Il·lustració i
en el
moviment socialista. Per a membres destacats de l’Escola de
Frankfurt, abraçar aspectes del pensament
nietzscheà era
crucial per a distanciar-se de llur adscripció inicial al
marxisme. En altres països europeus la
rehabilitació
nietzscheana de postguerra es produí directament a
l’interior o en l’òrbita dels partits
estalinistes.
Potser la figura més
important en aquest
sentit és l’historiador Mazzino Montinari.
Montinari
dedicà anys de la seva vida a la recerca en
l’arxiu
Nietzsche de Weimar i escrigué una sèrie
d’assaigs
i llibres maquillant convenientment la significança de
Nietzsche, així com produí allò que
és
considerat per molts com l’edició definitiva de
les obres
completes de Nietzsche. A inicis dels anys seixanta Montinari era
director de l’òrgan central del Partit Comunista
Italià, Rinascita, i fou militant del
partit fins a la mort.
Postestructuralisme i postmodernitat
És possible
reconstruir amb
força
precisió el procés mitjançant el qual
Nietzsche, a
la França de postguerra, desplaçà Marx
tant en
capes de la intel·lectualitat
d’orientació
esquerrana com a les universitats. Malgrat la crua
manipulació
de l’obra de Marx a mans dels seus intèrprets
estalinistes, a la França dels seixanta era impossible
atacar
obertament Marx des de l’esquerra. Amb funció
substitutòria s’hi desenvolupà llavors
una campanya
de descrèdit del paper de Hegel i de la
dialèctica
hegeliana. En aquest sentit l’arma principal dels qui
pretenien
revisar el marxisme era recórrer a Nietzsche. 3
Durant les dècades
posteriors a la Segona
Guerra Mundial, Nietzsche havia estat estudiat principalment com a
figura secundària en associació amb Martin
Heidegger, al
seu torn una de les influències principals del
filòsof
Jean-Paul Sartre en l’elaboració del pensament
existencialista. El nietzscheà Alan White escriu: "Fins als
anys
seixanta, Nietzsche generalment era llegit com a (...) advocat de
l’autoritarisme polític, dedicat a produir
superhomes que
regirien el món. Des d’inicis dels anys setanta,
aquesta
lectura (...) s’ha vist contrarestada, a França
abans que
enlloc, per un cúmul impressionant de pensadors per als
quals
l’obra de Nietzsche mina la possibilitat mateixa de la
comunicació, fins i tot de la possessió
d’ensenyances inequívocament determinables."
De fet, el renaixement de
l’interès per
Nietzsche a França s’inicià amb un
llibre del
filòsof Gilles Deleuze, Nietzsche et la
philosophie (1962).
En la seva defensa del pensament nietzscheà Deleuze no
amagava
pas que els objectius reals eren Hegel i la dialèctica. Hi
escriu: "Tot compromís entre Hegel i Nietzsche és
exclòs." I més avall: "La filosofia de Nietzsche,
que
comporta una càrrega polèmica enorme,
és per la
forma absolutament adialèctica". La campanya de
rehabilitació de Nietzsche a França
ràpidament
guanyà ímpetu.
Al seu assaig Le moment
français de Nietzsche Vincent
Descombes situa en el col·loqui sobre Nietzsche celebrat a
Royaumont del 4 al 8 de juliol de 1964 el punt
d’inflexió
del renaixement nietzscheà a França. Una de les
conferències principals fou dictada per Michel Foucault, qui
en
la seva contribució mirà de situar en un terreny
comú Marx, Sigmund Freud i Nietzsche.
Foucault
(1926-1984) havia començat la carrera de filosofia com a
alumne de Jean Hyppolite i Louis Althusser a l’École
normale superièure,
on també ensenyava Sartre. Durant un període
Foucault fou
militant del Partit Comunista Francès, fins que
l’abandonà el 1951. Tot i el trencament
organitzatiu amb
el partit, la visió vulgaritzada del marxisme que transmetia
l’estalinisme francès (i Louis Althusser, el seu
ideòleg capdavanter als anys seixanta) formà part
de
l’aire respirat per Foucault i altres estudiants de
l’École durant
dècades.
El mentor de Foucault, Louis Althusser, fou el
primer teòric significatiu que engegà un atac
sistemàtic contra la diàlectica hegeliana des de
l’interior del Partit Comunista Francès. En
diverses obres
publicades durant els anys seixanta (Per Marx, Lectura del
Capital) Althusser afirmà que en l’obra
de maduresa (especialment Das Kapital) Marx havia
trencat completament amb Hegel. ****
Althusser també atacà directament el cor mateix
del
materialisme històric tot emfasitzant el paper del que
anomenava
"estructures" en el desenvolupament sociopolític, en
oposició al clàssic èmfasi marxista en
el paper
determinant de les forces econòmiques.
Michel Foucault és el pont essencial entre la
revisió radical del marxisme efectuada per Althusser
(estructuralisme) i l’oberta hostilitat al marxisme i al
pensament il·lustrat personificada pel moviment postmodern.
Foucault prengué de l’essència de la
ideologia
nietzscheana: la seva negació de la veritat objectiva ("No
hi ha
fets, només interpretacions", La voluntat de poder);
la
seva negació d’un món material
cognoscible en favor
del relativisme ("Que un judici sigui fals no és, en
opinió nostra, cap objecció contra aquest
judici", Més enllà del bé i
del mal);
i, finalment, l’oposició nietzscheana a Hegel i a
tota
cosmovisió totalitzadora del desenvolupament
històric.
Per a Foucault el món objectiu no és
un món de fets que poden ésser provats i
estudiats
objectivament; el món de Foucault consisteix en discursos,
històries: interpretacions mancades de cap mitjà
segur de
determinar quin "discurs" és superior. Alhora,Foucault
encimbella la diferència i l’especificitat:
"l’esbalaïdora eficàcia de la
crítica
discontínua, particular i local" per damunt de
"l’efecte
inhibidor de les teories globalitzadores, totalitàries."
Aquesta darrera categoria, per a Foucault, inclou naturalment el
socialisme. Aquesta admonició de Foucault contra el
"totalitarisme" més tard és transformada en crit
de
batalla en favor de l’interès individual i la
política identitària per una de les figures
senyeres del
moviment postmodern, Jean-Francois Lyotard: "Fem la guerra a la
totalitat, siguem testimonis de l’impresentable, activem les
diferències."
Michel
Foucault
Louis
Althusser
No és possible
tractar
ací tots els
aspectes i repercussions del maridatge postmodern amb Nietzsche:
il·lustrar totes les afinitats entre la major part de la
filosofia francesa moderna i l’herència de
Nietzsche
requereix tot un llibre. 4 De tota manera, és en els
escrits dels postestructuralistes (Foucault) i dels postmoderns que
s’expressa més gràficament
l’essència
de l’obra de Nietzsche, el seu esforç decidit per
capgirar
les conquestes progressistes i els ideals de la
Il·lustració.
Conclusions
En el curs d’aquest
breu
estudi hem provat de
presentar els fils principals del pensament de Friedrich Nietzsche i
d’identificar algunes de les dinàmiques socials
que han
menat a un interès creixent per la seva obra durant el segle
XX.
Sempre hi ha hagut grups de pressió conservadors a Alemanya
(Spengler, Jünger, Heidegger) que s’han fet propi
Nietzsche.
Però Nietzsche també ha influït en
sectors de la
intel·lectualitat [presumptament] progressista. En la
socialdemocràcia alemanya primerenca l’obra de
Nietzsche
proporcionà el fonament a forces
anarquisto-utòpiques
oposades al projecte socialista de l’SPD. Per als
intel·lectuals desesperançats de
l’Escola de
Frankfurt, atrapats entre el feixisme d’una banda i
l’estalinisme de l’altra, la filosofia de Nietzsche
fou un
factor important per a desempallegar-se de tota perspectiva socialista.
De la seva banda, els postmoderns
s’han xopat
del nucli essencial de la filosofia nietzscheana per a
llançar
un assalt a gran escala contra el socialisme i el pensament
progressista en conjunt. Coincideixen plenament amb llur mentor quan
escup la seva objecció al pensament il·lustrat:
"Écrasez l'infame!"
A la seva manera, el renaixement de
Nietzsche i del
seu pensament en una sèrie de països a inicis del
nou segle
és un dels símptomes més clars
d’una crisi
social i ideològica predominant que té les arrels
en un
seguit de derrotes de la classe obrera i del moviment socialista durant
el segle XX. Basant-se en el descrèdit del socialisme
genuí a mans de l’estalinisme, ideòlegs
i
apologistes del capitalisme modern empren Nietzsche per a demostrar que
l’explotació inhumana, el militarisme i el cinisme
en el
camp cultural constitueixen l’ordre natural de les coses. 5
Ex-radicals desencisats i gasetillers universitaris se sebolleixen en
Nietzsche per a demostrar que el pensament científic
sistemàtic i la cosmovisió basada en la
racionalitat i en
el progrés són insostenibles, indesitjables i
tot.
Però, de fet, per tal de combatre tota represa de
l’interès en els ideals progressistes i tota
renovació de les idees socialistes i
igualitàries, els
advocats del mercat lliure no poden trobar més bon model que
la
figura bastant trista de Friedrich Nietzsche.
L’advocat del
"superhome" que
s’eleva
damunt la "xurma" servil, el patró de la guerra i
l’esperit marcial, acabà els dies com a idiota
quequejaire
incapaç de controlar les funcions corporals, manipulat per
una
germana que menyspreava. En certa manera, el tràgic final de
Nietzsche és en si una metàfora que expressa la
crassa
impossibilitat de reduir i contraure la rica i poderosa
herència
del pensament il·lustrat en una camisa de força
per a
reviscolar així el mite, l’esperit ari i
l’elitisme
aristocràtic.
Notes
*
De fet, aquesta interpretació de la postura
d’Engels és molt debatuda. Lluny, sens dubte, de
la
intenció de l’autor del present article, el
liquidacionisme l’ha esgrimida sovint per a legitimar-se.
Engels
proposà aquesta tàctica legalista en la mesura
que
servís els interessos de la classe obrera; en la
pràctica, la direcció, esdevinguda
"aristocràcia
obrera" (terme de Kautsky desenvolupat per Lenin), la
transformà
en integració en el sistema. Això menà
al
revisionisme (Bernstein), que, tot desarticulant l’edifici
marxista, es limitava a teoritzar la praxi petitburgesa de
l’SPD.
En serien darreres conseqüències, entre
d’altres, la
transformació de l’internacionalisme proletari en
rendició incondicional al "patriotisme" burgès
(votació dels crèdits de guerra, 1914), la
mutació
semàntica del terme socialdemòcrata
fins a
adoptar el valor actual, i el reagrupament dels marxistes
pròpiament dits sota la designació
política
definitiva de comunistes (recuperada per Lenin de
Marx). [Nota del traductor]
**
Pròpiament, cal distingir entre l’Institut de
Recerca Social (Institut für Sozialforschung),
fundat a Frankfurt el 1923, i el corrent filosòfic
semimarxista
que s’hi formà, o Escola de Frankfurt. [Nota del
traductor]
1
Entre els estudis valuosos sobre l’Escola de Frankfurt hi ha:
Rolf Wiggerhaus. The Frankfurt School—its history,
theories, and political significance. MIT, 1994; i Martin
Jay. The dialectical imagination. University of
California, 1973.
***
L’autor no es refereix pas a
l’oposició contrarevolucionària,
llavors ja
escassament organitzada i sense gaire ressò social,
sinó
als diversos corrents comunistes, sorgits al si del mateix partit, que
s’oposaven a l’ascens de l’estalinisme;
hi
destacà l’Oposició d’Esquerra
formada entorn
de Trotski. Els perseguits eren la major part de la plèiade
de
la Revolució d’Octubre, i
d’ací
l’astorament general entre els marxistes conscients de
l’exterior. [Nota del traductor]
2
Un altre teòric destacat associat a
l’Escola de Frankfurt, Herbert Marcuse, també va
retre
homenatge a "l’aire alliberador del pensament de Nietzsche
assaltant la llei i l’ordre" (L’home
unidimensional, 1966).
****
Un altre aspecte d’aquesta mateixa
especulació althusseriana és la llegenda dels
"dos Marx",
un "Marx jove" llastat per l’humanisme i un "Marx adult" que
hi
hauria trencat; simptomàticament, Althusser emprava el terme
humanisme en el sentit obertament pejoratiu que
havia encunyat el criptonazi Heidegger. [Nota del traductor]
4
Un estudi sobre la recepció
històrica de la filosofia nietzscheana a França
és
l’obra de Jacques Le Rider Nietzsche en France, de
la fin du XIXe siècle au temps présent
(1999), disponible en francès i alemany.
5
Als EUA el representant principal de la
postmodernitat i el màxim advocat de Nietzsche és
l’intel·lectual Richard Rorty, qui en una
entrevista
concedida recentment al diari britànic The Guardian
declarava: "Les societats complexes no poden reproduir-se a menys que
conservin la lògica de l’economia de mercat. Els
intel·lectuals esquerrans necessiten temps per a fer un
reajustament psicològic i terminològic que els
permeti
entendre que no existeix alternativa al capitalisme."
