Al-Qaida, una secta mil·lenarista

Article de Pierre Conesa publicat a Le Monde Diplomatique

Tots els ingredients dels esdeveniments de l’11 de setembre de 2001 preexistien a la tragèdia. Però, com totes les revolucions estratègiques, els atemptats agrupen i posen en sinergia tendències i evolucions en germen d’ençà d’un cert nombre d’anys. Marquen una important mutació estratègica, per tal com han desfermat el primer conflicte entre un Estat i una secta, la primera guerra que no té front i apunta, no pas cap a una conquesta territorial, sinó a la destrucció física de l’altre. És per això que la revolució estratègica que provoca ens constreny a tornar a fer un examen complet dels conceptes sobre els quals els analistes occidentals raonaven fins avui.

Pocs observadors han analitzat les evolucions del món islàmic a la llum dels fenòmens sectaris que travessen el món modern d’unes dècades ençà. L’islam deixa una gran llibertat d’interpretació religiosa als creients i no qualifica les manifestacions islamistes recents com a sectàries. Tanmateix, un bon nombre de característiques permet d’acostar Al-Qaida a certes sectes, com ara la ideologia mil·lenarista i la deriva mortífera.

Les referències del cap d’Al-Qaida són exclusivament religioses. En el seu discurs del 7 d’octubre de 2001, difós per la cadena qataresa Al-Jazira, Ossama Ben Laden evoca abans de qualsevol altre argument el fet que la "nació islàmica pateix, d’ençà de vuitanta-quatre anys, humiliació i menyspreu". Dient això, fa referència no pas a Palestina o a l’Iraq, sinó a... la supressió del califat per Atatürk el 1924. I continua: "Amèrica no viurà en pau abans que la pau no regni a Palestina (enteneu-hi mentre Jerusalem no sigui alliberada) i que tot l’exèrcit dels infidels no abandoni la terra de Mahoma (l’Aràbia Saudita)". Per contra, no estableix cap lligam amb situacions polítiques locals, com l’anul·lació de l’embargament sobre l’Iraq o la situació a Algèria.

Ben Laden, adepte del sunnisme salafista, no expressa la solidaritat musulmana absoluta: l’assassinat del comandant Massud, també musulmà, no li evoca res, i no cerca cap sosteniment ni suport en el govern iranià, certament islamista, però xiïta!

Aquesta religiositat aboca en un mil·lenarisme que impregna els discursos del cap d’Al-Qaida i redueix la política a la porció còngrua. En els "Estudis militars del Jihad contra els tirans", document de prop de 200 pàgines trobat a la Gran Bretanya el maig de 2000, es diu que "el martiri (...) permet la realització de la religió d’Al·là totpoderós sobre la terra". Com en tots els discursos de sectes, el religiós recobreix la política i la torna inútil, i anuncia una realització ràpida del paradís sobre la terra.

Aquesta nova forma d’islamisme radical és resultat, és cert, d’un cert nombre de fracassos polítics i ideològics constatats: la fi del tercermundisme, la fallida del socialisme àrab, l’atzucac de l’islam polític, i la presa de consciència que les autoritats religioses oficials del món àrab han estat "nacionalitzades" pels règims vigents (com a l’Aràbia Saudita, o a Egipte amb la universitat Al-Azhar...).

D’altra banda, els atemptats de Nova York i de Washington no han estat reivindicats ni assortits d’exigències que obrissin la via cap una negociació amb "l’altre". Cap dels terroristes desapareguts l’11 de setembre no té passat de militant, cap no ha estat implicat en un partit de l’islam polític. I Ben Laden, que refusa la idea de l’islamisme en un sol país, no té estratègia nacional perquè ell treballa pel triomf d’Al·là sobre tota la terra.

Una altra característica sectària d’aquesta forma d’islamisme: la deriva mortífera. El cas dels kamikazes de Hamas no és pas aïllat. A Algèria, els assassinats cecs de dones i d’infants perpetrats pel Grup Islàmic Armat (GIA) o pel Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC) no cerquen cap legitimitat política o estratègica: han esdevingut el mateix mètode de la guerra. Així mateix, Ben Laden ha manllevat la noció de "màrtir" que mor per la fe al xiisme, noció del qual és una de les característiques, com ho va demostrar el model dels bassidji, els joves combatents cridats i sacrificats al front pel règim de l’aiatol·là Khomeinī durant la guerra contra l’Iraq.

Tots els atemptats atribuïts a Al-Qaida han exigit el sacrifici d’un o diversos homes, els atacs d’agost de 1998 contra les ambaixades americanes d’Àfrica de l’Est com el d’octubre de 2000 contra el vaixell USS-Cole. Hom retroba aquesta necessitat de la mort del creient o del combatent com a passatge privilegiat vers el paradís en els suïcidis col·lectius de sectes (Guyana, Temple Solar), la sanció de la traïció pel que fa a la secta política (Exèrcit Roig Japonès o Tigres Tàmils), o religiosa (secta japonesa Aum). I les víctimes innocents apareixen com la condició inevitable de la realització d’aquest objectiu mil·lenarista. El testament trobat a les maletes de Mohammed Atta no expressa cap pietat envers els futurs morts, de vegades qualificats com a "enemics" perquè no són musulmans. Per contra, per a la secta Aum Shinrikyo, responsable del primer atemptat no convencional amb gas sarin al metro de Tokio, el 20 de març de 1995, els màrtirs i les víctimes tenen igualment atorgat un passatge vers el paradís. Entre les nombroses sectes mil·lenaristes que té el planeta, algunes van fins al mite de la invencibilitat màgica: així, els combatents del Moviment del Sant Esperit d’Uganda es llancen contra les bales, convençuts que gaudeixen de la protecció divina i de la ineficàcia de les armes dels seus enemics.

Contra el "paganisme modern"

El guru és indispensable per tal que la dimensió parúsica (la parusia és el segon adveniment de Crist: de fet, per als mil·lenaristes, el Messies regnarà mil anys sobre la terra abans del Judici Final) sigui completa. Els seus pròxims anomenen el cap d’Al-Qaida "xeic Ossama" o "emir Ben Laden" perquè els seus coneixements religiosos no li permeten d’aspirar a la condició de doctor de la fe. Però, a les cassets que ha fet arribar a la cadena Al-Jazira, l’home no ha vacil·lat a situar-se davant una gruta, en referència a Mahoma expulsat de La Meca. Per bé que no es podria comparar amb Déu, implícitament pot identificar-se amb el Profeta a l’exili, amb Saladí expulsant els croats o amb Hassan Sabah, el "Vell de la muntanya", cap de la secta dels Assassins.

D’altra banda, la seva ideologia reposa sobre el confort intel·lectual d’un racisme sense estats d’ànima. Els enemics són "els croats i els jueus", "els hipòcrites i els malcreients", com ho demostra la fatwa llançada el 1998 en suport al xeic Oman Abdul Rahman, condemnat pel primer atemptat contra el World Trade Center. Aquest decret religiós exhorta "tot musulmà a matar ciutadans americans, ja siguin militars o civils". Hom troba ací certs simplismes del discurs de Khaled Kelkal, un dels autors dels atemptats comesos a França el 1995, segons el qual els jueus havien inventat el xiisme per afeblir el sunnisme.

Aquest racisme també s’expressa en la temàtica antisemita segons la qual els jueus controlen el món financer. Els atemptats no han apuntat pas contra la Ciutat del Vaticà, la Knesset o l’estàtua de la Llibertat, però ho han fet (per segona vegada) contra les dues torres del World Trade Center, testimoniant així una visió rellevant més aviat de l’hostilitat a la mundialització que no pas de la guerra de religió. En el mateix enregistrament del 7 d’octubre de 2001, Ben Laden qualificava Amèrica de "símbol del paganisme modern". Aquesta barreja de teologia i d’antimundialització simbolitza la esquizofrència pregona de la societat saudita, que viu a l’estranger tot allò que ella es prohibeix a casa seva i veu en l’"exterior", sobretot americà, un infern que s’assembla molt al paradís promès al combatent –l’alcohol i les dones hi esperen el màrtir, segons el document trobat a les maletes de Mohammed Atta.

Hi ha tres generacions dins les tropes d’Al-Qaida. Més enllà dels pares fundadors, que són antics combatents de la guerra d’Afganistan, originaris del Pròxim Orient (Ben Laden i el seu braç dret Ayman Al-Zawahri, etc.), una segona generació de musulmans ha entrat al moviment a partir de 1992-1993, que hom retroba a l’atemptat del World Trade Center (com Ramzi Yussef per exemple). Aquests són desarrelats per necessitat, eixits de casaments entre parents d’orígens diversos que els fan sense-papers al Pròxim Orient. No són pas palestins, sinó de vegades originaris del Pakistan, de les Filipines o dels països de l’Àfrica de l’Est (com Zacarias Mussawi i Samir Al-Jarrah, etc.), radicalitzats en el curs de la seva vida a Occident. Fenomen clàssic, l’entrada en la secta es fa al preu d’un trencament individual amb la seva família, el seu país d’acolliment i el seu país d’origen i forneix una nova identitat de pertinença. "No sóc ni francès ni algerià, sóc musulmà", declarava Khaled Kelkal. Per a alguns, es tracta d’un viatge sense retorn car, al seu país, els espera la presó i fins i tot la mort. L’Afganistan ha esdevingut el refugi d’aquells qui havien de fugir o ho volien, i el martiri és el camí ral per sortir d’aquest atzucac.

Tots aquests exiliats, disposats a sacrificar-se, han passat per les mans de Ben Laden, a qui els talibans han confiat el monopoli de reclutament dels no-afganesos. Aquesta generació, que ha viscut el fracàs dels partits islamites als diferents països, s’afegeix a la lluita contra el nou enemic multiforme: "l’Occident". El nombre de saudites entre els autors dels atemptats de l’11 de setembre –entre la meitat i els dos terços dels dinou terroristes– simbolitza la greu crisi política i moral que travessa aquest país. Com els nihilistes russos, aquests homes, diplomats i eixits de famílies de quadres, formen una intelligentsia que s’adreça al poble recorrent a l’assassinat i a l’atemptat per a provocar-lo i despertar-lo.

Un quasi-Estat totalitari

El tercer cercle agrupa joves revoltats d’origen francès o immigrats, alguns dels quals, fa uns trenta anys, haurien pogut integrar-se en un moviment maoista com l’esquerra proletària i avui es converteixen a l’islam, o el jove talibà americà descobert entre els amotinats de Mazar-e-xarif. Aquests no són pas apàtrides sinó posseïdors de passaports múltiples, com Wadi El-Hage, el libanès condemnat pels atemptats de 1998 i que tenia un passaport americà. Sovint, han començat una ascensió social que, interrompuda brutalment, provoca una decepció que condueix a la radicalització: és el cas de Moussaoui i Kamel Daoudi i també de Khaled Kelkal el 1995. Les oficines de reclutament d’aquests militants se situen a les grans mesquites d’Occident, sobretot aquelles controlades pel Tabligh: Finnsbury Park, Mantes-la-Jolie, Brooklyn, etc.

Al-Qaida constitueix una mena de holding dirigit per un consell d’administració, el qual inclou representants de diferents moviments terroristes. Es tracta d’un quasi-Estat totalitari, les subdivisions del qual organitzen el conjunt de les funcionalitats essencials: ideològica, mediàtica, administrativa i militar. Aquesta estructura assegura la totalitat de les prestacions indispensables a les operacions terroristes, i probablement abasta l’acolliment de les famílies dels màrtirs. És capaç de muntar aliances, una mena d’agrupaments d’interessos terroristes, amb d’altres moviments que s’hi associen (Jihad d’Egipte, grup Abu Sayyaf de les Filipines....). Una mena de "terrorisme franquícia" segons expressió de Jean-François Daguzan.

La llista dels vint-i-set "blancs" de l’acció antiterrorista publicada per Washington, completada per una altra llista de trenta-nou objectius a mitjan octubre de 2001, que incloïen grups, organitzacions caritatives i personalitats, dóna testimoni de la complexitat dels lligams teixits, al fil del temps, per Ben Laden. Finalment, Al-Qaida, com qualsevol bona secta, domina una xarxa financera encarregada de drenar les donacions i els fluxos de diner per apartar-los de la vista, com les grans fundacions islàmiques (Al-Barakat, per exemple).

Així, l’islam, com totes les religions contemporànies, és sotragat pel fenomen sectari, que n’exacerba tots els excessos. També cal no estranyar-se del fet que Al-Qaida amalgami, en una mateixa vindicta, els Estats Units, autoritats musulmanes oficials, Israel, ONU i mundialització.

Per saber-ne més:

Al Qaeda a Catalunya, una mostra