El nacionalisme basc
Al segle XVIII, sota la monarquia borbònica espanyola, els bascos gaudeixen de privilegis especials i voten les seves pròpies lleis, els furs. El funcionament de l’administració i el respecte de les lleis són controlats per unes assemblees locals elegides democràticament. El País Basc o Euskal Herria és constituït per set territoris històrics: Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra, situats al nord de Castella i sota la fèrula espanyola, i la Baixa Navarra, Lapurdi i Zuberoa, dins la República francesa.
En el moment de la guerra civil espanyola de 1833-1839, els bascos donen suport als carlins, partidaris d’una monarquia absoluta, però que els defensa en les seves reivindicacions autonomistes. En acabar la darrera insurrecció carlina, reprimida per Alfons XII d’Espanya, el 1876 són abolits els furs bascos. Els governs espanyols successius imposen administradors castellans i també l’ús de la llengua espanyola al País Basc, la qual cosa hi provoca un ressentiment profund. Ultra això, l’influx ingent d’obrers vinguts de terres castellanes per treballar a la indústria basca, aleshores en plena expansió, comporta trasbalsos intensos.
Teòric de la "nació basca", el biscaí Sabino Arana Goiri afirma que Espanya és una potència ocupant i posa en evidència la particularitat lingüística basca. El 1895, crea el Partit Nacionalista Basc, Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ-PNV), que reclama la independència, i que obté un gran èxit a les eleccions de 1918.
Les eleccions municipals espanyoles del 12 d’abril de 1931 veuen la victòria del camp republicà. Alfons XIII és enderrocat i el 14 d’abril és proclamada la República espanyola. El Front Popular creat arran de les eleccions legislatives de 1936 atorga un Estatut d’Autonomia limitat, –que exclou Navarra– als bascos el 16 d’octubre. José Antonio Aguirre és escollit pel Consell Suprem del País Basc per dirigir l’efímer govern d’Euskadi. Instal·lat a Gernika, és format per ministres comunistes, socialistes i republicans espanyols i per nacionalistes bascos.
Durant la guerra d’Espanya, que esclata el juliol de 1936, Navarra i els carlins s’alineen al costat de Franco, mentre la major part dels bascos resten fidels a la República. El 26 d’abril de 1937 es produeix el bombardeig criminal de Gernika per l’aviació de l’Alemanya nazi que dóna suport als feixistes espanyols. El País Basc és ocupat per les tropes espanyoles, que hi suprimeix l’autonomia aquest mateix any. El règim franquista aboleix igualment la ikurriña (bandera nacional basca) i l’oficialitat de l’èuscar. Aquesta política repressiva accentua el sentiment dels bascos d’ésser una nació ocupada pels espanyols. Aguirre es refugia a França, on forma un govern a l’exili –que es mantindrà fins 1979–, i organitza accions sobre el territori controlat per l’exèrcit espanyol (vagues, Aberri Eguna (Dia de la Pàtria), el 1964).
El 1959, militants de les joventuts del PNB que han trencat relacions amb el govern basc a l’exili formen ETA (Euzkadi ta Askatasuna, "País Basc i llibertat"), laic i socialitzant. Aquest moviment evoluciona vers el marxisme-leninisme i es llança a partir de 1968, a la lluita armada com a mitjà de pressió contra el govern espanyol. El 20 de desembre de 1973, organitza una acció espectacular i atempta mortalment contra el primer ministre espanyol Luis Carrero Blanco, hostil a qualsevol evolució democràtica del règim franquista. El 1974, ETA es divideix en una branca politicomilitar, que abandona la lluita armada, i en una de militar, que continua les accions
armades. La multiplicació dels atemptats condueix el govern espanyol a establir la llei marcial al País Basc el 25 d’abril de 1975. L’afusellament de dos militants d’ETA, el 27 de setembre, provoca una vaga general de dos dies al País Basc sota control espanyol.
Després de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, els atemptats continuen malgrat la pseudodemocratització espanyola empresa pel nou monarca, Juan Carlos. Aquest enceta una política de liberalització del règim, que aboca en la redacció d’una nova Constitució que permetrà una autonomia per al País Basc. ETA demana el vot negatiu i el PNB l’abstenció en el referèndum del 6 de desembre de 1978 sobre la Constitució, el qual obté el 55 % d’abstencions al País Basc. El 25 d’octubre de 1979, l’estatut d’autonomia del País Basc (que torna a excloure Navarra) és aprovat amb el 54 % del vots i, el març de 1980, és escollit un Parlament autònom que és dominat pel PNB (nacionalistes de dreta). Al desembre, el govern basc obté competències en matèries fiscals i de policia.
Tanmateix, la fracció intransigent d’ETA continua els atemptats, que fan més de vuit-cents morts entre 1968 i 1999. A partir de 1983, els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), mercenaris a sou del govern espanyol, menen accions violentes contra patriotes bascos, i són responsables de l’assassinat de 28 persones fins l’any 1987. El descobriment de la implicació de responsables de la policia i del govern contribueix, el 1995, a fer trontollar l’autoritat del primer ministre espanyol Felipe González.
A partir de 1984, la República francesa, durant molt temps la rereguarda dels membres d’ETA, comença a lliurar els responsables del moviment a les forces de seguretat espanyoles. Aquest fet provoca una onada d’atemptats i de represàlies contra els interessos francesos al País Basc durant l’estiu. L’entrada de l’Estat Espanyol a la CEE, el 1r de gener de 1996, accentua l’acostament entre els governs de París i Madrid.
L’aparador legal del moviment nacionalista basc apareix dividit entre els partidaris de la via institucional i els qui preconitzen la lluita armada. Darrere el PNB, conservador i catòlic (24 % dels vots el 1993), hi ha Eusko Alkartasuna (EA), sorgit d’una escissió del PNB el 1986, independentista però contrari a la violència (11 % dels vots el 1990), Euskadiko Eskerra (EE), sorgit d’una escissió d’ETA durant el decenni de 1970, hostil a les accions armades (7 % dels vots el 1990) i la delegació basca dels socialistes espanyols (PSE), la qual més endavant es fusionarà amb EE, que passa davant del PNB el 1993 (24,4 % dels vots). Herri Batasuna (HB), independentista i pròxima a ETA obté el 14 % dels vots el 1993.
L’any 1995 és marcat per una remuntada de l’activitat armada d’ETA, que s’intensifica el 1997 i 1998, la qual apunta particularment sobre els membres de la dreta espanyolista. Diversos regidors espanyolistes són abatuts i José María Aznar, líder del Partit Popular (PP), escapa d’un atemptat a Madrid. ETA també dirigeix les seves accions contra el Partit Socialista i fins i tot prepara un atemptat contra el monarca espanyol. El segrest, el maig de 1995, d’un petit empresari basc que refusa de pagar l’impost revolucionari provoca una onada de manifestacions pacifistes sense precedent i aïlla ETA en el si de la societat basca, en el moment que la victòria de la dreta postfranquista a les eleccions legislatives espanyoles (març de 1996) anuncia un enduriment de l’acció policial espanyola.
El nou govern espanyol d’Aznar s’oposa a qualsevol reagrupament dels presoners independentistes bascos a les presons del País Basc. El desembre de 1997, 23 dirigents d’HB són condemants per "col·laboració amb una banda armada", i no seran alliberats fins el juliol de 1999. Les accions armades d’ETA provoquen la indignació general i una forta mobilització popular.
El setembre de 1998, ETA anuncia una treva il·limitada, que suscita immenses esperances, però refusa de deposar les armes. La seva branca política, Herri Batasuna, signa amb el PNB, EA i altres grups polítics la Declaració de Lizarra, que vol ser una proposició de pau inspirada en el model de resolució del conflicte armat adoptat a Irlanda del Nord. A l’octubre, quan es fan les eleccions al Parlament autònom basc, el PNB al poder obté 21 escons sobre 75. La dreta espanyolista, amb 16 electes, guanya 5 escons pel que fa a 1994. Euskal Herritarrok (coalició independentista agrupada al voltant d’HB) obté el 17,9 % dels vots i guanya 3 escons (14 en total). El vot nacionalista basc representa el 65 % a Guipúzcoa, el 53 % a Biscaia i el 43 % a Àlaba. Al desembre, el Parlament basc nomena Juan José Ibarretxe, membre del PNB, cap del govern autònom.
Al febrer de 1999, electes bascos de les dues bandes de la frontera francoespanyola constitueixen una "Assemblea permanent d’alcaldes i electes municipals d’Euskal Herria". Trencant l’antiga coalició amb els socialistes espanyols,
se signa un pacte entre el PNB i EA i els independentistes intransigents (Euskal Herritarrok) el maig de 1999, una acció que és criticada per les formacions polítiques espanyolistes.
El novembre de 1999, l’anunci del final de la treva d’ETA –la qual ha estat combatuda pel govern espanyol– i la represa de la lluita armada, a l’inici de l’any 2000, trenca la coalició dels nacionalistes, torpedina la declaració de Lizarra i comporta l’èxit del PNB a les eleccions legislatives espanyoles de març de 2000.
[...]
El 4 de juny de 2002, el Parlament espanyol vota una nova llei sobre els partits polítics, que permetrà prohibir els partits "que tinguin lligams amb el terrorisme".
El 20 de febrer de 2003, la justícia espanyola decideix clausurar el diari basc Egunkaria. El 17 de març, el Tribunal Suprem espanyol declara il·legal el partit independentista basc Batasuna, sota l’acusació de donar suport a ETA.
