La Revolució Industrial anglesa
| A. Aspectes socioeconòmics | B. Aspectes tecnològics |
| 1. Concepte i cronologia | |
| 2. El creixement demogràfic | |
| 3. Les transformacions agràries | 3. El tèxtil |
| 4. El finançament | |
| 5. La nova societat resultant | |
| 6. El liberalisme econòmic | |
7. El ludisme |
|
Concepte i cronologia
Una revolució és una renovació profunda, relativament ràpida i, per tant, impactant. És un canvi pregon, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat.
La revolució industrial es va donar a Anglaterra i a Escòcia
a la segona meitat del segle XVIII i es pot allargar, amb diverses fases, fins a
l’esclat de la Segona Guerra Mundial. D’aquestes fases, la que ens interessa és la
de 1750-1850. Aquest fenomen va ser la transformació radical i relativament
sobtada de les transformacions econòmiques i socials que es projecten
directament i indirecta amb les polítiques i culturals. Aquestes
transformacions són una suma de diferents revolucions més o menys simultànies
i interrelacionades. Revolucions demogràfica, agrària, cientificotecnològica,
industrial, comercial, financera, dels transports i energètica. Sense totes
aquestes no tindria sentit. Un fenomen requereix de l’altre.
El creixement demogràfic
La revolució demogràfica és la primera en el temps. va començar a manifestar-se a partir dels inicis del segle XVIII però ja al 1740 tenia un inici marcat i irreversible.
La demografia té dos grans camps: el comportament vegetatiu i el moviment migratori. El comportament vegetatiu és la correspondència entre néixer i morir, amb moments clau com l’estat de salut o el casament. Els indicadors que regulen aquest comportament són les taxes de natalitat i mortalitat, i el resultant és l’anomenat índex de creixement vegetatiu.
Els moviments migratoris són desplaçaments individuals o
col·lectius en dos plans territorials. Influeix el tipus de desplaçament i la
distància. En la distància curta és l’èxode rural o trasllat de la població
rural a un medi urbà. Influeixen molt els factors socioeconòmics. Proporcionen
la mà d’obra necessària per a la revolució industrial.
Les transformacions agràries
La revolució agrària va ser una transformació radical dels mitjans productius. Va originar un augment espectacular de la producció i de la productivitat agràries.
La taxes de producció i de productivitat van créixer espectacularment a causa de molts factors. El principal va serla revolució científica i tecnològica amb els avenços científics, agronòmics i genètics pel que fa a la ramaderia. També hi va influir la mecanització de les tasques productives, la transformació de l’estructura de la propietat i de la morfologia agràries. El procés de concentració de la propietat va augmentar la grandària de les finques, la qual cosa va fer més fàcil d’explotar-les.
El Parlament anglès amb les Enclosure Acts va obligar a tancar
els camps. Amb la supressió de l’open field va tenir lloc la desaparició de les
terres d’explotació comunal que van passar a ser terres d’absoluta propietat
individual.
El finançament
La formació de capitals és imprescindible per finançar les infraestructures i també la mateixa revolució cientificotecnològica per estimular la recerca.
Les pautes que indueixen al comerç com els mecanismes de transvasament de la riquesa creada (tot el que té a veure amb els moviments de capital) es transforma del tot.
A l’Edat Moderna hi havia un primer capitalisme fonamentat en el comerç exterior. Ara això s’incrementa i molt amb les rutes transoceàniques entre Anglaterra i les colònies que serveixen per a importar primeres matèries. Aquest primer capitalisme procura els diners per a les fàbriques i per a la investigació.
També l’excedent agrari (que té una puja espectacular) forma uns primers capitals que fan possible les inversions en la indústria.
La revolució comercial es dóna al mateix temps que la financera. Per comerciar cal augmentar la producció i també el mercat. Cal innovar i construir uns esquemes que basteixin un sistema monetari i financer d’abast internacional, que no existia abans.
Es desenvolupa el crèdit. La banca hi juga un paper intermediari que com a tal transforma l’excedent econòmic en "energia" per al desenvolupament industrial. És una tasca de reciclatge que canalitza l’estalvi particular, fruit d’un increment de la riquesa (l’excedent econòmic és l’augment del valor de les coses). Les coses quan s’elaboren o surten al mercat pugen de valor. Aleshores es crea excedent econòmic que genera crea riquesa.
Quan alguna cosa sobra de les necessitats diàries aleshores és factible l’estalvi. Aquest estalvi s’ha de canalitzar i si pot ser s’ha d’augmentar de valor. Això és el que fan els bancs.
Al segle XVIII els bancs es converteixen en bancs de negocis que proporcionen capital perquè les empreses tinguin els recursos que els calgui per dotar-se d’infraestructures, per a expandir-se, o per tenir accés a allò que aporta la revolució cientificotecnològica.
L’estalvi particular reverteix en l’activitat empresarial. El sistema satisfà les necessitats de finançament d’una industrialització creixent.
Els bancs assoleixen una autocartera significativa. Els mateixos bancs esdevenen propietaris de moltes indústries.
L’excedent empresarial creix espectacularment i de manera
sostinguda. Els beneficis a sortida de fàbrica superaven el 30 %.
La nova societat resultant
Es passa d’una societat tancada i estamental a una societat de classes (dinàmica i canviant) que origina progrés.
Es refonen els estaments tradicionals en dues classes
socials: la burgesia, que parteix del poble que s’havia enriquit i que integra
els privilegiats, i el proletariat, la immensa majoria de la població, que serà
la mà d’obra de les fàbriques.
El liberalisme econòmic
Al darrere del progrés industrial hi ha d’haver un motor ideològic.
El liberalisme econòmic es caracteritza per la seva prevalença de la llibertat. Refusa totes les interferències o ingerències d’altri en termes econòmics. Els pilars bàsics del liberalisme econòmic són les llibertats d’empresa, de comerç i de treball. El liberalisme econòmic rebutja per indesitjable la intromissió de l’Estat o de qualsevol organisme públic en aquests camps.
Llibertat d’empresa és fundar o dissoldre una empresa, fixar-ne la producció, organitzar-la establint els preus o valors conjunturals dels productes i també disposar la plantilla, sense cap ingerència.
Llibertat de comerç és la llibertat relativa al comerç exterior. Exclusivament el mercat és qui ha de decidir, en les condicions que posseeix, la cotització dels productes. No hi ha d’haver mesures que enterboleixin les condicions del mercat. L’Estat no ha de fixar aranzels, gravàmens o taxes duaneres que encareixin la importació d’aquells béns o serveis que calen i tampoc no ha de dificultar les exportacions dels mateixos béns o serveis. També es refusen les mesures proteccionistes d’alteració de cost, és a dir, les subvencions.
Llibertat de treball. Les parts contractants, tots els agents socials de la producció, són en igualtat de condicions a l’hora de pactar les condicions contractuals. Ningú no hauria de legislar o regular les relacions laborals. Aquesta llibertat no és real, perquè qui té el control dels mitjans de producció està en una situació de força sobre l’altra part.
Les idees del liberalisme econòmic neixen a l’escola economicista de Manchester. El principal representant és el jueu escocès Adam Smith. Posteriorment David Ricardo va revisar els postulats d’Smith per donar més atenció als aspectes socials i reajustà a les noves circumstàncies la doctrina del liberalisme econòmic.
Segons D. Ricardo, perquè el creixement econòmic sigui sostingut cal evitar la pèrdua de poder adquisitiu per part del proletariat, de tal manera que el mercat interior no s’estronqui, la qual cosa acabaria perjudicant els resultats de les empreses i, per tant, aturant-ne el creixement.
El liberalisme econòmic, amb les llibertats d’empresa, de comerç i de treball, creu en la indústria privada com a motor que garanteixi la generació d’excedent econòmic i també que la riquesa creada acabarà repartint-se entre tota la població. Només el mercat ha de fixar les condicions, perquè qualsevol alteració o distorsió d’aquest genera pobresa.
Els impostos són mesures correctores que asseguren un
transvasament de renda entre el capital i el proletariat.
Evolució dels sistemes productius
Abans de la Revolució Industrial el sistema productiu vigent era artesanal (domestic system o feina a domicili). Era un sistema tancat i poc rendible. Tant la producció com el mercat eren molt modestos i no creixien perquè ni l’oferta ni la demanda rebien els estímuls suficients. El sistema gremial que imperava, era conservador i encotillava el mercat. Tampoc no hi havia un suport tecnològic que permetés fer el salt endavant. Per tant, no es generava excedent econòmic.
Per arribar al sistema de treball a la fàbrica (factory system) calgué passar, de forma evolutiva, per un sistema intermedi o pas previ anomenat putting out system que va consistir en una tasca d’intermediació que va trencar aquelles pautes d’estancament i d’immobilisme del sistema de producció artesanal.
Va aparèixer la figura intermediària del verlag, que es va originar al segle XVII als Països Baixos. El verlag anava a veure l’artesà al seu taller i li proposava de proveir-lo de la primera matèria, proporcionar-li patrons o dissenys, procurar-li maquinària nova que incrementés la producció i finalment es comprometia a distribuir, a vendre, una producció que tots dos acordaven. És a dir, la hi "col·locava a fora".
Aquest és un pas qualitatiu molt transcendent, perquè totes les parts hi surten guanyant, i també el consumidor final. Es van generant plusvàlues que creen excedent econòmic.
Amb el putting out system l’artesà pot especialitzar-se exclusivament en la seva tasca. No li cal cercar primeres matèries ni vendre el seu producte. A més, sense un capital propi, accedeix a la nova metodologia científica i als progressos tècnics i no ha de fer cap despesa per accedir a la nova maquinària. Com a conseqüència, la producció es multiplica. Es produeix més en quantitat i en qualitat, per tant, els guanys es multipliquen.
L’intermediari és el més beneficiat. S’emporta una comissió per cada gestió que fa i obté plusvàlues contínues.
A conseqüència de la revolució demogràfica hi ha un augment de població que s’amuntega a les ciutats, la qual té una demanda de consum i necessita manufactures. Com que els costos de producció s’abarateixen, això és en benefici del consumidor.
Amb el capital format amb l’excedent econòmic s’adopta el sistema de producció industrial conegut com a factory system. Així, la producció es pot concentrar en un sol indret, especialitzar-la i dotar-la de la infraestructura necessària. Es construeixen fàbriques que permeten la producció a gran escala.
Les primeres fàbriques es vinculen sobretot a les fonts d’energia, a les comunicacions o transports, i se situen a prop del mercat.
És important la proximitat a les fonts d’energia. En les primeres dècades de la Revolució Industrial els cabals d’aigua són aquesta font d’energia.
La primera fàbrica, de filats, s’instal·là a Cromford (Lancashire) l’any 1771. Ocupava més de 600 operaris. El seu promotor, Richard Arkwright, sintetitza perfectament el que és una figura carismàtica de la Revolució Industrial. Era empresari i enginyer alhora. Dirigia la empresa i al mateix temps la innovava. Inventà la water-frame, màquina que conduí a la revolució energètica.
A la llarga, el factory system va degenerar en una modalitat
anomenada taylorisme, la qual va deshumanitzar la feina i va instaurar el treball en sèrie
a les cadenes de muntatge.
La revolució energètica
L’energia tradicional era la mecànica, fonamentada en l’esforç humà o animal. D’aquestes energies es va passar en un procés evolutiu a les energies eòlica, hidràulica i finalment la del vapor d’aigua.
Amb l’energia hidràulica que s’obtenia de les sínies no es podien fer grans coses, ja que no es podia aplicar als transports.
A finals del segle XVII, el francès Denis Papin va dissenyar una marmita i les primeres peces o circuits per arribar a utilitzar l’energia del vapor.
Al segle XVIII, els anglesos Thomas Savery i Thomas Newcommen van fer un salt transcendental en l’aplicació de l’energia del vapor. Savery
aplicà (sense gaire èxit) els coneixements de Papin a les bombes per desaiguar
les galeries de les mines quan s’inundaven. Newcommen va dissenyar la caldera bicilíndrica
que s’aplicà en aquestes bombes d’aigua i també en les que servien per a
subministrar aigua potable a les ciutats. L’escocès James Watt va crear la caldera monocilíndrica que
condensa vapor d’aigua, la qual es pot aplicar a la indústria i també als
transports.
El tèxtil
En anglès, take-off designa un punt d’enlairament irreversible. És el moment precís en què el tren d’aterratge d’una aeronau deixa de tocar el terra. En la indústria, un take-off és un sector que inicia una transformació de manera imparable. El primer take-off va ser el tèxtil, concretament en el subsector del cotó.
La importància del cotó deriva de la seva capacitat de generació d’excedent econòmic que fa possible ben aviat l’autofinançament. El tèxtil britànic aleshores obtenia beneficis del 30 al 50% en primera línia de distribució, i excepcionalment del 150 %. Avui aquest marge de guany és menor del 5 %. Doncs, d’aquest excedent econòmic va sortir una gran capacitat de finançament per a introduir innovacions tecnològiques.
El sector del cotó és el mirall perfecte per veure com actua la revolució cientificotecnològica projectada a la indústria. El cotó també és un sector industrial que potencia el mercat al màxim. Primer va integrar un mercat metropolità i, després, quan aquest mercat va estar saturat, permeté l’exportació a gran escala. Al mateix temps, el Regne Unit va forjar un vast Imperi colonial.
El cotoner és un sector que potencia el mercat, perquè els productes de cotó són de primera necessitat i de consum de masses. El cotó va esdevenir un producte relativament barat i assequible i que procura béns que fins i tot tenen avantatges higiènics o sanitaris. L’ús de la roba interior es va estendre a tota la població. El mercat es va abocar al cotó i el sector va créixer vertiginosament.
En el sector cotoner es donen dues operacions separades: la fabricació de filats de cotó, generalment una feina d’homes, i l’elaboració de teixits de cotó amb els filats, tradicionalment feina de dones. Tant en l’una operació com en l’altra els progressos tècnics van ser immensos.
Pel que fa a la fabricació de filats, la llançadora de volant de John Kay va substituir el teler manual, fet que va multiplicar el volum de producció i la taxa de productivitat.
Pel que fa a l’elaboració de teixits de cotó aparegueren les jenny, anomenades així a causa del malnom de les operàries dels filats. L’spinning jenny de Hargreaves (1764) tenia vuit fusos i la mule jenny de S. Cromton (1779) va arribar a tenir-ne 2.000 de simultanis. El 1768 Arkwraight va aplicar la water frame a les filoses, i més tard s’hi va aplicar l’energia de vapor. El 1785 va aparèixer el teler mecànic d’Edmund Cartwright, i posteriorment el teler de vapor de Jacquard.
Tots aquests progressos van fer baixar el nombre de les
plantilles de treballadors. El creixement del sector cotoner va ser tan ràpid
que va arribar un moment que no va poder més. Aleshores, la siderúrgia n’agafà
el relleu.
La siderúrgia
La siderúrgia usa el carbó com a font d’energia calorífica per convertir el mineral de ferro en primera matèria industrial. A l’edat moderna es van fer els primers forns de fosa del ferro. Però aquest ferro es contaminava a la forja amb el contacte amb el carbó. Al segle XVIII, la farga catalana millorà molt el ferro industrial. Però encara no n’hi havia prou. Fonedors gal·lesos com A. Darby van millorar la farga i van aconseguir d’eliminar els sulfurs del carbó que contaminaven el ferro industrial. Van obtenir el carbó de coc o hulla destil·lada.
Però el ferro encara es malmetia i s’havia de depurar. Dos enginyers industrials anglesos gairebé se’n van sortir. Henry Cort i Peter Ontons van inventar els procediments de laminatge i pudelació. Van introduir dins l’alt forn un sistema de batement per fer desaparèixer l’escòria del ferro, amb la qual cosa van obtenir un ferro amb baix contingut de carboni.
El 1856, els enginyers J. Nielson, suec, i H. Bessemer, anglès,
van obtenir l’acer. Van col·locar dins l’alt forn un potent corrent d’aire,
mogut amb la força del vapor, per treure les impureses del ferro i donar més
fortalesa al material resultant. Més endavant, Siemens injectaria aquest
corrent d’aire amb energia elèctrica.
La construcció
La construcció serveix per afavorir el creixement de les ciutats i també permet dotar les fàbriques de totes les infraestructures i els equipaments que necessiten: naus, instal·lació de maquinària, etc. També és vital pel que fa a les comunicacions: la ciutat amb els camps, i les carreteres a les fàbriques. També satisfà les necessitats de les ciutats industrials: accessos a primeres matèries, carreteres d’accés, canals. Basteix les infraestructures i els equipaments que requereixen les fàbriques i també construeix els habitatges per allotjar la població. En el medi urbà ben aviat caldrà servir una sèrie d’elements indispensables: les ciutats han de tenir infraestructura higiènica i sanitària i uns equipaments de serveis: abastament d’aigua potable i clavegueram.
S’introdueixen noves tècniques de construcció i materials innovadors, sense els quals no s’haurien pogut satisfer les necessitats de les ciutats industrials. La revolució cientificotecnològica posa a l’abast dels enginyers nous mètodes i eines més eficaços.
Apareix el sistema de bastides o estructures metàl·liques que serveixen per a construir edificis i equipaments de comunicacions i obres d’enginyeria com els ponts, que necessiten estructures complexes de metall. Entre els materials innovadors hi ha el ferro industrial i més tard l’acer.
També apareix el maó o totxo buit, més lleuger, amb una
cambra que li dóna consistència i seguretat. Aspdin de Leeds, va descobrir les
qualitats del ciment hidràulic Portland. S’imposen l’asfalt i el formigó
com a nous materials. El vidre s’usa per guanyar espais, és resistent i dúctil,
i serveix per a ingressar la llum a les naus industrials i donar una nova visió a
l’obra realitzada. A partir de 1860, a l’ombra de l’exposició universal
de Londres de 1862 s’imposen les estructures de vidre i de ferro.
La revolució dels transports
Les comunicacions per via terrestre creixen i també la navegació fluvial o marítima. S’asfalten els camins, que integraran la producció amb el mercat, i es construeixen carreteres, ponts i terminals de càrrega i descàrrega de mercaderies. L’enginyeria dels transports és fruit de l’enlairament de sectors com la construcció i de la revolució cientificotecnològica.
Es construeixen grans canals per vincular els centres de producció amb els terminals de mercaderies. A finals dels segle XVIII es construí el primer canal de la història, el Manchester Ship Channel, que uní aquesta ciutat amb el mar d’Irlanda. També es fan grans canals: com el de Suez (1867), per escurçar la ruta cap a l’Índia; el de Corint, per comunicar la mar Egea amb la Jònica; el de Kiel, entre la mar del Nord i la Bàltica. El 1904 es construí el canal de Panamà.
L’enginyer nord-americà Robert Fulton aplicà el vapor a la navegació fluvial i marítima: el 1806 va fer navegar una maqueta prototipus pel riu Sena. Els velers o clippers ben aviat van ser desplaçats pels paquebots, moguts amb vapor. El paquebot és més ràpid, més còmode, té més capacitat de càrrega i no depèn de si bufa el vent. El 1842, el navili de vapor Enterprise va fer la volta al món seguint la ruta de Londres fins a Calcuta i tornant al port de Souhampton.
El ferrocarril és una eina d’enllaç que integra a la perfecció la producció i el mercat. Permet l’especialització d’un territori concret en una sola activitat o un sol producte. Aquesta especialització també abasta els aspectes agraris o ramaders i també els industrials. Permet acostar matèries primeres, l’accés de la mà d’obra, i la distribució dels productes. I també estimula altres sectors industrials com la siderúrgia i la metal·lúrgia, ja que cal construir rails, locomotores i vagons.
El ferrocarril atreu capitals. Construir una xarxa ferroviària requereix molts diners, però després mantenir-la no val tant i els guanys es multipliquen. A Anglaterra s’havia acumulat molt capital, que estava immobilitzat. Aquestes reserves s’havien d’invertir a curt termini. El 1830 hi havia 60 milions de lliures esterlines sense col·locar, i el ferrocarril va ser la solució. Entre de 1830 a 1840 el tren va arribar a Anglaterra, Gal·les i a les Low Lands d’Escòcia.
Abans del ferrocarril ja calia traslladar minerals i metalls des dels jaciments, normalment situats a muntanya, fins als terminals de càrrega. El 1767, l’enginyer anglès R. Reynolds que anaven des de les mines de la muntanya fins al pla. Les plataformes o vagons anaven unides mitjançant una pestanya als rails. Entre 1803 i 1806, R. Trevithick vinculà el rail amb bèsties de tir per arrossegar els vagons i poder traslladar mercaderies o persones sense dependre de l’orografia del terreny. El 1813 Hedley va dissenyar una locomotora que feia servir el vapor, encara que tenia una potencia i una autonomia limitades: tenia poca capacitat de càrrega, poca velocitat i calia repostar massa sovint.
Entre 1814 i 1825, els escocesos George i Robert Stepenson,
pare i fill, van treballar junts per superar la locomotora de Hedley. El 1825 un
tren va fer un trajecte que seguia una ruta minera de 13 Km a 20 Km/h. El 1829
es va fer el primer recorregut d’un tren de càrrega entre les ciutats de
Darlington i Stockton. El 1830 es va fer el primer trajecte d’un tren de
passatgers, inaugurat pel rei Jordi IV, entre dues ciutats del Lancashire:
Manchester i Liverpool. En pocs lustres, Anglaterra i Gal·les van construir una
ampla xarxa ferroviària. A Escòcia, el ferrocarril només va arribar a les Low
Lands, les terres industrialitzades. Al continent, amb capital britànic, el
ferrocarril va arribar ben aviat. El 1848 ho va fer a Catalunya.
El ludisme
El ludisme va ser una resposta obrera una mica ingènua envers els excessos desequilibradors de la industrialització: el treball en sèrie i la mecanització total de la feina, que ràpidament degradà les condicions laborals. A mesura que les màquines substituïen mà d’obra feien desaparèixer la menys qualificada. Això provocava desocupació, augment de la jornada laboral, etc.
El moviment ludista va arribar a les ciutats industrials. Van fer vagues, van destruir màquines i van forçar els empresaris a no adquirir-ne de noves. Però el moviment era espontani i desorganitzat. Hi va haver dues onades ludistes, una a finals dels segle XVIII i una altra al primer decenni del XIX a Lancashire i Middlands.
El moviment ludista es va extingir perquè va ser reprimit durament i també perquè els treballadors adquiriren consciència de classe en adonar-se que l’enemic era el capital i el patró i no pas la màquina.
