L’Europa de la Restauració
Després de la derrota de Napoleó a Waterloo el 1815, la coalició vencedora va intentar desfer l’obra de la Revolució i establir l’Antic Règim a Europa. El període que va transcórrer a Europa entre el 1815 i el 1848 es coneix amb el nom de Restauració absolutista, un sistema polític i ideològic, creat d’esquena a la realitat, que pretenia mantenir el poder en mans d’uns grups minoritaris i desfasats.
Ara bé, la Revolució Francesa havia deixat la seva empremta i la propagació dels ideals revolucionaris que havien dut a terme els exèrcits napoleònics havia alterat d’una manera irreversible l’estructura política d’Europa. El període que va de 1815 al 1848 es caracteritza per l’oposició entre les antigues classes dirigents, lligades a la societat de l’Antic Règim, i les noves forces sorgides de la Revolució Industrial, que es basaven en el liberalisme i en el nacionalisme. Per a les primeres l’objectiu suprem era evitar una segona Revolució Francesa, o, encara pitjor, una revolució europea general. Per a les segones, en canvi, es tractava d’imposar d’una manera definitiva els principis polítics i socials de la Revolució Francesa.
La Santa Aliança
El nom de Santa Aliança és donat habitualment, però a tort, a l’organització de seguretat col·lectiva a Europa esbossada el 1815 per les potències victorioses de Napoleó I i, per extensió, a la política reaccionària practicada per diverses d’aquestes potències des de 1815 a 1848. De fet, la Santa Aliança va ser un pacte místic signat a París, el 26 de setembre de 1815, pel tsar de Rússia Alexandre I, l’emperador d’Àustria Francesc I i el rei de Prússia Frederic Guillem III. Inspirat pel tsar Alexandre, el qual es trobava des de feia temps sota la influència pietista de la baronessa von Krüdener, aquest pacte, establert "en nom de la Santíssima i Indivisible Trinitat", marcava la reunió simbòlica de tres potències: ortodoxa, catòlica i protestant, que afirmaven que "els preceptes de la justícia, de la caritat cristiana i de la pau... havien de tenir una influència immediata en el consell dels prínceps i guiar tots els seus passos". Aquesta Santa Aliança rebé de seguida l’adhesió de tots els prínceps europeus, tret del príncep regent de la Gran Bretanya, del papa (que no es volia associar amb herètics) i del soldà otomà (el qual no va ser convidat a afegir-s’hi, ja que era musulmà).
Els ministres de l’època no van prendre gaire seriosament les fantasies misticopolítiques del tsar Alexandre. Metternich, que ha passat a la història com l’home de la Santa Aliança, qualificava el tractat de "buit i sonor", i el ministre anglès Castlereagh hi veia un "monument de misticisme i ximpleria sublims".
Com que la Gran Bretanya s’havia negat a entrar a la Santa Aliança, les quatre potències victorioses van establir el 20 de novembre de 1815, una Quàdruple Aliança, que preveia d’una manera molt més realista la celebració de reunions diplomàtiques periòdiques amb la finalitat de preservar "la tranquil·litat i la prosperitat dels pobles" i de protegir-se les unes a les altres del perill revolucionari. De fet, aquest pacte permetia a cadascuna de les potències d’intervenir en els assumptes interns de l’altra, en nom d’una solidaritat restauradora del passat.
Aquesta Quàdruple Aliança —que renovellà el pacte de Chaumont establert el 9 de març de 1814, abans de la caiguda de Napoleó, entre Rússia, Àustria, Prússia i la Gran Bretanya— va ser la base sòlida del manteniment de la unió entre els Aliats. Abans de res, les potències victorioses volien premunir-se contra noves empreses guerreres de França, on la monarquia borbònica restaurada els semblava fràgil. Al mateix temps, el manteniment de la pau els aparegué lligat a la solidaritat dels trons i al manteniment de l’statu quo a Europa. Les potències van prendre, doncs, l’habitud de posar-se d’acord per prestar-se assistència en cas de necessitat: això va ser la "política dels Congressos" (Aquisgrà, 1818; Karlsbad, 1819; Viena, 1820; Troppau, 1820; Laibach, 1821; Verona, 1822).
La Santa Aliança va decidir les intervencions contra els moviments revolucionaris de Nàpols i del Piemont (1821), d’Espanya (1823). Però ben aviat van aparèixer les divergències entre els Aliats. La Gran Bretanya, mestressa dels mars, pretenia de limitar l’acció de la Santa Aliança al continent europeu i impedí qualsevol intervenció contra els moviments d’independència de les colònies espanyoles d’Amèrica; el 1827, la Gran Bretanya, Rússia i França s’associaren per donar suport a la revolta grega contra els turcs, quan Metternich hi era desfavorable. França, que havia estat admesa oficialment en la Santa Aliança al Congrés d’Aquisgrà (1818), se’n va retirar definitivament després de la revolució de 1830. Però és encara dins l’esperit de la Santa Aliança que Prússia manifestà la seva hostilitat a la insurrecció polonesa contra els russos el 1831, i que les tropes del tsar intervingueren contra el moviment d’independència hongarès el 1849. La Santa Aliança no havia reeixit pas a sufocar el moviment liberal europeu, però eliminà per gairebé mig segle (fins a la guerra de Crimea, 1854) els conflictes entre els grans estats europeus.
El Congrés de Viena
Congrés internacional reunit a Viena (setembre de 1814 / juny de 1815) per fixar el marc del nou ordre europeu després de les guerres napoleòniques. Acompanyat de festes i de gales el fast de les quals ha restat cèlebre, reuní personalment nombrosos monarques (entre d’altres, els de Rússia, Àustria, Prússia, Baviera, Wurtemberg, Dinamarca) i els millors diplomàtics de l’època: Talleyrand per França, Castlereaght i Wellington per la Gran Bretanya, Metternich per Àustria, Handenberg i W. von Humboldt per Prússia; Nesselrode, Rasumovski i Capo d’Ístria per Rússia; el cardenal Consalvi per la Santa Seu; etc. El secretari general del congrés va ser el ministre austríac Gentz. França, que acabava d’ésser vençuda pels Aliats i la sort de la qual havia estat reglada pel primer tractat de París (30 de maig de 1814) jugà al congrés, tanmateix, un paper sovint determinant gràcies al geni diplomàtic de Talleyrand. Aquest tingué l’habilitat de no posar en qüestió el tractat de París, la qual cosa hauria refet immediatament la coalició contra França. Per contra, insistí en el fet que ell no demanava res per al seu país, però explotà totes les rivalitats que es van donar entre els Aliats posant-se com el campió de la legitimitat, del dret internacional i de la defensa de les petites nacions.
El congrés de Viena va ser el darrer del segle XVIII. De fet, els territoris hi van ser repartits sense cap preocupació del sentiment dels pobles: el poble polonès va ser repartit entre Rússia, Àustria i Prússia; els belgues van ser sotmesos al rei d’Holanda: els llombards i venecians a l’emperador d’Àustria; la resta d’Itàlia va ser dividida en profit de monarques reaccionaris de les cases de Borbó i d’Habsburg; les aspiracions dels alemanys no van ser pas satisfetes amb la creació d’una Confederació germànica els lligams de la qual, segons el desig de Metternich, eren prou laxos per tal d’evitar la formació d’una unió alemanya contra Àustria.
Els canvis territorials establerts per l’acta final del congrés de Viena (9 de juny de 1815) van ser els següents: França retornava a les fronteres fixades pel segon tractat de París (20 de novembre de 1815). Hom establia una cadena d’estats secundaris prou sòlids sobre les fronteres franceses: el regne dels Països Baixos, formats per les antigues Províncies Unides i els antics Països Baixos austríacs (Bèlgica); la Confederació helvètica, engrandida amb quatre cantons (Ginebra, Bassilea, Neuchâtel, Valais) i la neutralitat de la qual estava garantida per les grans potències; el regne de Piemont-Sardenya, que recuperava Niça i la Savoia i s’engrandia amb el territori de l’antiga república de Gènova. Rússia s’eixamplava considerablement cap a l’Est; conservava Finlàndia i la Bessaràbia i s’annexava la major part de l’antic gran ducat de Varsòvia, sota la forma d’un regne de Polònia sotmès al tsar, encara que teòricament autònom. Prússia va abandonar la major part del seu antic domini polonès, del qual no conservà més que Posnània; però rebé en compensació la Pomerània sueca, el nord de Saxònia, Westfàlia i la major part de Renània. Àustria renuncià a Bèlgica però s’estengué per la banda d’Itàlia (annexant-se la Llombardia i Venècia, que formaren el "Regne de Llombardia-Venècia") i de l’Adriàtic (annexió o recuperació d’Il·líria i de Dalmàcia), i tornava a prendre a Baviera el Tirol i Salzburg. Alemanya va ser reorganitzada sobre la base d’una Confederació germànica de trenta-nou estats; els sobirans de Baviera, de Wurtemberg i de Saxònia conservaren la dignitat reial que els havia conferit Napoleó. Hannover, erigit en regne, retornà al seu sobirà, el rei britànic; Hamburg, Bremen, Lubeck i Frankfurt del Main van ser convertides en ciutats lliures. Itàlia, on la influència austríaca era preponderant, restava dividida en set estats (Estats Pontificis, regne de Nàpols, ducat de Toscana, regne de Piemont-Sardenya, regne de Llombardia-Venècia, ducat de Parma, ducat de Mòdena i regne de les Dues Sicílies). Espanya i Portugal retornaven a les dinasties de Borbó i de Bragança, respectivament. Suècia conservava Noruega, annexada pel tractat de Kiel. En compensació, el rei de Dinamarca rebia a títol personal, ultra Schleswig, que ja posseïa, els ducats de Holstein i de Lauenburg. La Gran Bretanya conservava diverses colònies franceses i holandeses (Guyana, illes de la Trinitat, de Tobago, de Santa Llúcia, illa Maurici, Ceilan) i importants bases navals (Heligoland, Malta, el Cap).
Hom atribueix al congrés de Viena d’haver assegurat quaranta anys de pau a Europa, però cal no oblidar que aquesta pau es va aconseguir al preu d’una veritable tutela dels pobles pel sistema anomenat de la Santa Aliança. L’acta final del congrés de Viena es va signar el 9 de juny de 1815, per totes les potències participants. Hom deu al congrés de Viena força altres decisions importants: establí el principi de la lliure navegació sobre el
Rin i el Mosa, condemnà la tracta de negres i l’esclavatge, recomanà mesures favorables per millorar la sort dels jueus i, finalment, elaborà un reglament durador sobre la precedència entre els agents diplomàtics.
La Europa de la Restauración
Liceus: La Europa de la Restauración
La deuxième restauration (1815-1830)
A Era Napoleônica e o Congresso de Viena
