La independència de Bèlgica

Les revolucions municipals de 1830 a Itàlia

La revolució de juliol de 1830 va tenir importants conseqüències més enllà de les fronteres franceses. Bèlgica, conquerida per la França revolucionària i sotmesa a continuació al poder napoleònic, va continuar rebent la influència del país veí. Les idees liberals franceses van proporcionar a aquest país la possibilitat de constituir-se en estat.

El 1789, la Bèlgica actual era una possessió dels Habsburg i encara duia el nom de Països Baixos austríacs. La regió, però, havia intentat alliberar-se de la dominació austríaca i havia promulgat l’Acta de constitució dels Estats belgues units. A partir del 1792, França havia ocupat el país i n’havia expulsat els austríacs; més tard, el 1797, el tractat de Campoformio va declarar Bèlgica part integrant de la República francesa. Dividit en set departaments, el país havia sofert, sens dubte, exaccions per part dels exèrcits francesos, però també s’havia beneficiat de les reformes administratives i judicials de la República.

Després de la victòria dels aliats sobre Napoleó, el congrés de Viena es va afanyar a crear un estat important al nord de França, país que ja havia demostrat prou clar que més valia témer les seves ànsies imperialistes. Les Províncies Unides i Bèlgica van ser reagrupades en un extens regne, els Països Baixos, sotmès a la sobirania del rei Guillem I d’Orange. D’aquesta manera, les 17 províncies dels Països Baixos de Carles V d’Alemanya semblaven prou reconstituïdes. Malgrat tot, a començament del segle XIX el nord i el sud d’aquell regne artificial gairebé ja no tenien punts comuns. Tot separava els belgues catòlics dels neerlandesos protestants. D’altra banda, l’aristocràcia i la burgesia francòfones no podien acceptar que se’ls imposés el neerlandès com a llengua oficial.

El juliol de 1830 va esclatar a París la revolució de les tres glorioses que va fer bufar un vent de llibertat sobre tot Europa. Els belgues van elegir aquest moment per rebel·lar-se contra els neerlandesos. El 25 d’agost de 1830, els habitants de Brussel·les van donar el senyal de la insurrecció. Les altres grans ciutats belgues van secundar el moviment i van obligar les tropes de Guillem I a batre’s en retirada. El 4 d’octubre, un govern provisional declarà la independència de Bèlgica i encarregà a un congrés nacional que preparés una constitució. A petició de Guillem I, les grans potències europees van celebrar a Londres una conferència que va reconèixer la independència de Bèlgica, però li va imposar una "neutralitat perpètua". El 7 de febrer de 1831, el congrés nacional va donar una constitució a Bèlgica i la convertí en una "monarquia constitucional i hereditària". El príncep alemany de Saxònia-Coburg-Gotha -a qui ja li havia estat oferta, en va, la corona de Grècia- va ser elegit rei dels belgues amb el nom de Leopold I. Va regnar a Bèlgica fins al 1865.

El congrés de Londres va ser favorable a Bèlgica, a qui se li va reconèixer la sobirania sobre el Limburg i Luxemburg. Però el 2 d’agost de 1831, els neerlandesos van envair el nou regne, incapaç de defensar-se tot sol. Aleshores, Leopold I va demanar ajuda a França, i el seu exèrcit aconseguí de rebutjar les tropes de Guillem I. Amb tot, Bèlgica va haver de renunciar a una part dels seus territoris. Maastricht, el Limburg neerlandès i el Luxemburg d’expressió alemanya van passar a les mans del rei dels Països Baixos. A pesar d’aquest retrocés territorial, Leopold I aconseguí de preservar el rang del jove regne. En gran part gràcies a ell i als seus dots diplomàtics, el nou estat va consolidar la seva posició a Europa.