La independència de Grècia
L’onada
revolucionària de 1830
La independència de Bèlgica
La insurrecció polonesa de 1830
Les revolucions municipals de 1830 a Itàlia
En el decenni de 1820, Grècia va escriure el primer capítol en el naixement de noves nacions sobre territoris del vell Imperi otomà. La revolta grega assenyala alguns trets d’allò que constituirà la qüestió d’Orient, com ara la presència russa a l’espai balcànic, i, d’altra banda, constitueix un moviment nacional que anticipa la convulsió de 1830, un estímul per a belgues i polonesos. Aleshores, entre els grecs s’hi poden distingir tres grups: els camperols, al voltant de la seva església, els seus popes, aclaparats per la pressió fiscal i per una distribució de la propietat agrària que reserva els dos terços de les terres per a la minoria turca; els comerciants de les illes disposen d’una flota mercant, cosa que els permet un contacte més intens amb Occident i la possessió de fortunes, però es dolen d’una administració capriciosa, i els emigrants, famílies il·lustres que han fugit a ciutats europees i organitzen societats secretes.
Turquia estava governada per Mahmud II, però el paixà d’Egipte Mehmet Alí posseïa més poder militar, o si més no naval. El paixà d’Albània, Alí de Tebelèn, administrava els territoris europeus. El 1820 el paixà albanès es va negar a pagar els impostos al soldà, i quan Mahmud II hi va enviar una expedició, Alí de Tebelèn va estimular la revolta dels grecs, en la qual van participar els camperos al voltant del bisbe Germanos i els emigrats, que van entrar al país des de Rússia, a través dels principats romanesos, capitanejats per Alexandros Ipsilanti. El retard de l’exèrcit d’emigrats, retingut algunes setmanes pels romanesos, va provocar el fracàs de la revolta i una matança de grecs. El tsar rus Alexandre I va amenaçar d’intervenir-hi i les tropes turques es van retirar de Grècia. A l’assemblea d’Epidaure (1822) els grecs van decidir anar a la guerra per la independència. La situació internacional dissenya ben clarament allò que serà la qüestió d’Orient: Rússia vol l’èxit de la insurrecció, de la qual espera avantatges econòmics i polítics; Àustria s’inquieta davant la influència russa als Balcans; la Gran Bretanya veu amb recel l’amenaça que l’avanç rus vers la Mediterrània representa per a les seves comunicacions amb l’Índia.
La guerra va esclatar el 1822. Els grecs, amb armament rus, van resistir èpicament: l’exèrcit turc va caure derrotat a les Termòpiles; a Missolonghi, en va ser aturat un altre; a la mar, les flotes de les illes van vèncer a Chios. Aquests triomfs van provocar un doll de poesia a Europa: Lamartine, Víctor Hugo, lord Byron, van cantar l’heroisme grec. Militars d’arreu del món van acudir a organitzar l’exèrcit grec: l’italià Santarosa, el nord-americà Washington, l’anglès Cochrane, el francès Fabvrier. El soldà va haver de demanar ajut al paixà d’Egipte, amb la qual cosa va poder vèncer els grecs. Una nova matança va provocar la intervenció directa de les potències. El nou tsar, Nicolau I, va convocar una conferència internacional a Sant Petersburg. L’esquadra anglobritànica va destrossar la turca a la rada de Navarino, i els russos van penetrar als Balcans.
L’any 1828, Turquia va reconèixer la independència de Grècia pel tractat d’Andrianòpolis (1828). Aleshores, Rússia apareix com la potència que obté els avantatges més grans del declivi turc: protectorat sobre Moldàvia i Valàquia, port de Poti, preferències comercials, llibertat de navegació pels estrets.
