Les revolucions municipals de 1830 a Itàlia
L’onada
revolucionària de 1830
La independència de Grècia
La independència de Bèlgica
La insurrecció polonesa de 1830
A Itàlia, la revolució va ser un moviment municipal. Va esclatar el febrer de 1831, una mica més tard que a França i Polònia, a les províncies del nord, i, en primer lloc, a Mòdena, per instigació d’un home de negocis anomenat Menottti. Tanmateix, l’objectiu de la insurrecció era d’establir una monarquia constitucional. Bolonya, Reggio i Parma es van incorporar al moviment. Però el papa Gregori XVI va demanar l’ajut dels austríacs, que no van tenir cap mena de problema a derrotar els insurgents dividits. Les rebel·lions italianes van fracassar ràpidament perquè no tenien de fet un veritable suport popular. A més a més, les rivalitats entre municipis constituïen un obstacle important al principi d’unitat nacional preconitzat per Menotti: instal·lat a Bolonya des del començament de la insurrecció, el govern de les Províncies Unides d’Itàlia, suposadament destinat a federar les ciutats rebels, en va haver de reconèixer la independència. Aleshores, els liberals italians van comprendre que, del simple marc municipal, no en podia pas sorgir res que fos gaire sòlid.
El protagonista principal d’aquesta presa de consciència no va ser altre que Giuseppe Mazzini. Iniciat en la "Carboneria" —societat secreta que aplegava els carbonaris—, va ser un gran romàntic literari i polític. Exiliat després del fracàs de les revolucions de 1831, elaborà una nova doctrina revolucionària i fundà una societat secreta –la "Jove Itàlia"–, establerta a Marsella, on s’havia refugiat. El seu programa atreia per la seva simplicitat: ja que els particularismes locals havien fet fracassar les revolucions anteriors, calia lluitar per la unitat i la república. D’altra banda, Mazzini estava convençut que, a l’Europa del congrés de Viena, no hi havia res a fer sense el suport de les masses populars; el fracàs polonès i l’èxit de les "tres glorioses" parisenques van confirmar les seves conviccions. El Risorgimento —és a dir, la renaixença de la mare pàtria— va trobar un altre teòric en Jean-Pierre Vieusseux, que el 1820 havia creat un gabinet científic i literari a Florència i publicà importants diaris en els quals col·laboraven les millors plomes d’Itàlia. Vieusseux i els seus amics creien, com Mazzini, que calia educar els italians per poder portar a la pràctica les reformes i la conquesta de la independència. Per exemple, calia modernitzar l’agricultura perquè els camperols prenguessin consciència dels seus interessos fonamentals.
Tanmateix, el fracàs que van patir els moviments revolucionaris a Itàlia i Polònia no va fer res més que ajornar-los: quan van tornar a la clandestinitat, els partidaris de la llibertat dels pobles i de la unitat de les nacions es van dedicar a madurar les seves posicions i les seves tàctiques.
