La insurrecció polonesa de 1830

Les revolucions municipals de 1830 a Itàlia

L’any 1815, Rússia va establir el seu protectorat sobre Polònia, dotada d’una constitució; el tsar n’era el sobirà. Amb una situació relativament envejable, el país va arribar a creure, de primer moment, que s’acostaven temps millors. Alexandre I semblava disposat a comportar-se com un monarca constitucional —el 1818 es va crear la dieta per votar els impostos i les lleis— i a protegir el desenvolupament cultural —el 1818 també es va permetre la creació de la Universitat de Varsòvia. A més a més, l’expansió econòmica semblava anar pel bon camí amb l’obertura del Banc de Polònia, la introducció de nous conreus (remolatxa de sucre), la creació d’unes instal·lacions metal·lúrgiques i l’explotació de mines de carbó. Per tant, Polònia semblava madura per a l’emancipació nacional.

Tanmateix, l’ambient es va capgirar ràpidament. A partir de 1820 el tsar va començar a reduir les prerrogatives de les autoritats poloneses: la dieta polonesa no es va tornar a reunir, la policia va començar a fustigar les societats secretes republicanes i els estudiants revolucionaris, i la premsa lliure va ser emmordassada. Nicolau I, tsar des del desembre de 1825, va prosseguir aquesta política, fet que va obligar els polonesos a reaccionar vivament en defensa dels drets nacionals.

Quan el tsar va pretendre reclutar tropes poloneses per intervenir a Bèlgica, els caps de l’exèrcit polonès es van amotinar el 29 de novembre de 1830 i van ocupar Varsòvia. La revolució parisenca els havia donat noves energies. El 25 de gener de 1831, la dieta va proclamar la independència de Polònia. Però els polonesos, inexperts, es trobaven dividits i, encara pitjor, abandonats a la seva sort: els liberals francesos es van entusiasmar per la causa polonesa, però no pas el govern francès, que va calcular la deflagració general que desencadenaria la intervenció militar de França. De fet, la Santa Aliança s’havia reconstituït, i Prússia i Àustria estaven ben decidides a "tancar" Polònia en un setge militar per privar-la de l’ajuda exterior.

Els russos no van trobar, doncs, gaires dificultats per esclafar la insurrecció, i Varsòvia va capitular al mes de setembre. La repressió va ser ferotge: patriotes penjats o deportats a Sibèria i a Kuban, béns confiscats, abolició de la constitució i destrucció de la indústria i el comerç. Es va imposar una russificació brutal i més de 10.000 nobles i burgesos van haver d’abandonar la pàtria. Dues terceres parts d’aquests exiliats, però, es van retrobar a París, on van començar a militar en els moviments revolucionaris.