L’onada revolucionària de 1830:
romanticisme, liberalisme i nacionalisme
La independència de Grècia
La independència de Bèlgica
La insurrecció polonesa de 1830
Les revolucions municipals de 1830 a Itàlia
La victòria de l’Europa legitimista contra la França revolucionària es va aconseguir per la confluència tàctica de tres forces distintes: l’absolutisme polític, els moviments populars revolucionaris (inspirats en la Revolució Francesa i contraris a l’ocupació napoleònica) i el suport de la Gran Bretanya.
L’absolutisme polític pretendrà ser el guanyador exclusiu en restablir l’Antic Règim, però les transformacions i la consciència revolucionàries, esteses arreu d’Europa, promouran entre 1820 i 1870 una nova onada revolucionària, protagonitzada per la burgesia i les classes populars, que escombraran definitivament l’Antic Règim d’Europa central i occidental.
Els nous plantejaments ideològics
El pensament il·lustrat, suport ideològic de la Revolució Francesa, neix de l’íntima combinació de dos elements distints: el racionalisme o predomini de la raó, fortament arrelat en el món clàssic i renaixentista, i la concepció burgesa del món, individualista, materialista, competitiva. La derrota napoleònica el 1815 obliga a replantejar l’argumentació ideològica de la revolució, des del moment que la Restauració Absolutista invoca els mateixos principis racionalistes, heretats del despotisme il·lustrat, per justificar el seu retorn al poder.
El nou suport ideològic de la revolució, palès en les grans onades revolucionàries de 1820, 1830 i 1848 i també en les unificacions d’Itàlia i Alemanya, culminades el 1871, serà el resultat de combinar íntimament les idees romàntiques i nacionalistes amb la formulació del liberalisme polític i econòmic, essencials en la burgesia revolucionària.
El romanticisme neix de la inversió dels valors clàssics del racionalisme, fonamentats en el predomini de la raó, tot proclamant la seva supeditació a la sensibilitat, al sentiment i la imaginació, abans menyspreades, i declarant la supremacia de l’ésser individual (l’home, la nació), més valuós en tant que distint i diferenciat, sobre allò general o col·lectiu (la societat, els estats plurinacionals).
L’individualisme burgès trobava per fi un suport ideològic propi que el portaria al triomf definitiu sobre l’Antic Règim. Calia també, però, el suport de les classes populars, el motor de les quals serà el nacionalisme, que comporta l’aplicació concreta del romanticisme al pla territorial. Si l’home s’afirma en la mesura que és individual i distint de la col·lectivitat, el mateix cal aplicar a la nació, entesa com a comunitat indissoluble de poble i terra, sotmesa als estats plurinacionals i amb dret legítim a formar el seu estat propi. Les idees nacionalistes, d’ampli abast popular, seran presents en els diversos processos d’emancipació nacional, reeixits o no, a l’Europa del segle XIX: Grècia, Bèlgica, Polònia (1830), Hongria, Romania (1848) i en les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871).
El liberalisme polític i econòmic, proporcionarà un marc real a les idees romàntiques i nacionalistes, en reformular els seus plantejaments sota les experiències anglesa i nord-americana i la més rica i directa de la Revolució Francesa. El liberalisme serà així un projecte nacional capaç d’unir els pobles europeus contra les vetustes estructures de l’Antic Règim. En l’ordre polític, el liberalisme proclamarà els seus principis sagrats d’igualtat i llibertat: Igualtat individual i col·lectiva (sobirania nacional, divisió de poders), mai entesa en el seu vessant econòmic, llibertat d’expressió, de reunió i associació, de plenes garanties personals (habeas corpus). En l’ordre econòmic, el liberalisme tindrà la seva pedra angular en la defensa de la propietat privada (terra, capital, mitjans de producció), la llibertat de treball, indústria i comerç, en els seus vessants interiors (mercat nacional) i exteriors (lliure canvi). L’estat tindrà la funció de garantir el sistema (policia, exèrcit), deixant que el lliure joc de les forces econòmiques facin la resta (laissez faire), no intervenint en cap cas si no és en el manteniment de l’ordre públic o en la defensa de les colònies o els mercats exteriors.
El sufragi censatari permet a la burgesia el control exclusiu del nou ordre liberal, emparant-se en la garantia de la igualtat jurídica que no priva a cap individu, des de l’òptica burgesa, d’acumular capital i enriquir-se. Reservar el vot als rics es converteix, doncs, sota aquest plantejament, en un acte d’estricta justícia envers els ciutadans més intel·ligents i capaços.
Les idees romàntiques i nacionalistes, unides a les formulacions del liberalisme, esdevindran un instrument ideològic demolidor que destruirà definitivament l’Antic Règim, juntament amb la imposició gradual de les noves formes econòmiques i socials de tipus capitalista que la carcassa absolutista és incapaç d’aturar. Burgesia i classes populars protagonitzaran la lluita, si bé seran els burgesos els seus beneficiaris més directes. El vell món feudal donarà pas al nou món capitalista, les revolucions agrícola i industrial, la conquesta i explotació econòmica d’Àfrica i Àsia, les dimensions mundials de l’economia, el progrés tècnic i científic, i també donarà lloc a noves contradiccions entre la nova classe social dominant, la burgesia, i les noves classes sorgides del capitalisme i la revolució industrial (obrers industrials i agrícoles). El moviment obrer, el sindicalisme, els nous plantejaments ideològics socialistes i anarquistes, amb la seva lluita per la igualtat real entre els ciutadans, marcaran la dinàmica interna del capitalisme des de mitjan segle XIX. La rivalitat entre les potències europees, la lluita pels mercats i l’hegemonia econòmica mundial en marcaran la dinàmica externa, les guerres mundials del segle XX en seran testimoni. Les contradiccions internes i externes del capitalisme marcaran així la història del món en els segles XIX i XX.
Les revolucions liberals i nacionalistes
Es desenvolupen en tres grans onades revolucionàries d’importància i abast territorial progressius. El 1820 esclaten moviments revolucionaris a Grècia, Itàlia i Espanya. L’Europa legitimista, reforçada amb la incorporació de França (Congrés d’Aquisgrà, 1818), resol mobilitzar-se davant l’amenaça liberal i nacionalista (Congrés de Verona, 1822). La revolució és sufocada per inacció (Grècia) o intervenció directa (Itàlia, Estat espanyol). La posició intransigent de la Gran Bretanya i els Estats Units impedirà una acció similar a les colònies espanyoles d’Amèrica, la independència de les quals era pràcticament consumada. La revolució de 1820 fracassa, doncs, però és un avís per a l’absolutisme triomfador.
El 1830 esclata un moviment revolucionari més important i ampli, centrat a França. que s’estén ràpidament per Itàlia, Bèlgica, Alemanya i Polònia. A França, el triomf de la Revolució de Juliol és complet: caiguda del règim de Carta Atorgada (Carles X) i implantació d’una monarquia constitucional (Lluís Felip d’Orleans) i un govern controlat per l’alta burgesia ("govern dels banquers") sota la direcció de Guizot. També triomfa la revolució a Grècia i Bèlgica, que obtenen la seva independència nacional (1831). Fracassa a Itàlia, Polònia i Alemanya, però els diversos governs absolutistes mostren dificultats creixents.
El 1848 es produeix la revolució més important del segle XIX. El punt central torna a ser França i s’estén ràpidament per Itàlia, Alemanya i l’Imperi austríac. A França, la revolució de febrer implica l’escissió de les forces revolucionàries que van triomfar el 1830. Aquesta vegada la petita burgesia i les classes populars (republicans) s’uneixen amb els obrers industrials (socialistes) contra l’alta burgesia dominant. La caiguda de Lluís Felip i del seu primer ministre Guizot dóna pas a la II República (abril-maig) amb els governs de Thiers, Lamartine i Blanc. Arribat aquest punt es produeix l’enfrontament entre les dues forces revolucionàries de febrer: la petita burgesia i els obrers. Convençuts aquests obrers que les reformes republicanes són polítiques (universal, assemblea nacional) i no pas socials, inicien la revolució de juny contra la II República, demanant reformes autèntiques. Davant l’amenaça als fonaments del liberalisme polític i econòmic, els republicans oblidaran les seves vel·leïtats revolucionàries, s’uniran a l’alta burgesia i encarregaran a l’exèrcit (Cavaignac) d’esclafar els obrers ("els dies sagnants"). El reflux revolucionari era ja irreversible: nova constitució formalment republicana (novembre), amb una presidència molt poderosa (Lluís Napoleó). El 1851, Lluís Napoleó, amb el beneplàcit de la burgesia, l’exèrcit i els camperols, liquida amb un cop d’estat militar la II República i proclama el II Imperi. Per segona vegada la burgesia francesa atorga el poder a l’exèrcit: un nebot de Napoleó és la persona escollida per salvaguardar les conquestes de la revolució burgesa, però ara no és ja davant dels partidaris de l’Antic Règim i les potències absolutistes com el 1799, sinó que és davant del proletariat industrial, que la mateixa revolució burgesa i el seu sistema liberalcapitalista han contribuït a crear.
A la resta d’Europa, els revolucionaris s’imposen momentàniament, però mancats d’un programa clar i poc coordinats, i de vegades clarament enfrontats interiorment i exteriorment, seran finalment derrotats. No obstant això, l’absolutisme serà l’autèntic perdedor, ja que haurà d’admetre canvis profunds com la supressió del règim senyorial a Alemanya i Àustria, l’impuls del parlamentarisme, amb l’accés gradual al poder de la burgesia, i, lligat amb això, el suport a les estructures econòmiques capitalistes (revolucions agrícola i industrial, lliure comerç, mercat nacional). Així, els pobles europeus (burgesia, classes populars, obrers, camperols), sota la bandera liberalnacionalista, aconsegueixen, malgrat ser "formalment" derrotats, la liquidació a curt termini de l’Antic Règim, tot transformant les bases econòmiques, socials i polítiques que el sostenien. L’Europa restaurada el 1815 desapareix definitivament el 1848. Els imperis turc i rus en resten al marge. Les conseqüències d’aquest fet seran fonamentals en la història del segle XX.
Per saber-ne més:
El
liberalismo, revoluciones del 20, 30 y 48
Las
revoluciones liberales burguesas
