El naixement de Romania
Les
nacions sense estat: la regió dels Balcans
Els conflictes balcànics a partir de 1875
La situació dels Balcans a finals del segle XIX
L’any 1848 les dues potències més interessades en la desintegració de l’Imperi turc, Àustria i Rússia, també són els dos baluards contrarevolucionaris que s’oposen als moviments nacionalistes. Aquesta significació dels dos imperis va impedir que la gran convulsió de 1848 pogués afectar decisivament l’Imperi otomà, tret de l’intent nacionalista dels principats romanesos. El territori d’aquests principats estava dividit entre tres imperis: Bessaràbia pertanyia a l’Imperi rus; Transilvània, Bucovina i el banat de Temesvar es trobaven integrats a l’Imperi austrohongarès; Moldàvia i Valàquia eren territoris de l’Imperi turc, encara que es trobaven sota un protectorat rus, que limitava la sobirania turca.
A Moldàvia i Valàquia governava, en nom del soldà, un príncep romanès i una assemblea. el sentiment nacionalista estava fomentat pels estudiants que sortien de les universitats de l’estranger i al camp per grups revolucionaris que intentaven suprimir les relacions feudals; aquest caràcter d’emancipació camperola havia tingut l’aixecament de 1821 a Valàquia. Les onades del 48 mobilitzen els romanesos; a les tres zones es produeix, simultàniament, un alçament popular. Amb l’ànsia nacional d’alliberar-se del jou estrany, del domini otomà i en altres regions rus i austríac, s’entremescla un ampli programa de transformació social: substitució dels boiards, prínceps locals, per personalitats d’extracció burgesa, que formen un govern provisional; supressió de la servitud i inici de reforma agrària amb lliurament de la terra als camperols; programa de desenvolupament industrial; llibertat de premsa i de reunió. Encara que hi ha un grup dirigent —Balcescu, Radulescu, etc.— es tracta d’un moviment de masses populars gairebé espontani. Turquia no sembla que es trobi en condicions d’impedir la formació d’un Estat independent, però ho fa l’exèrcit rus, que entra a Bucarest i derroca el govern provisional. Ací ens trobem amb una de les paradoxes més estranyes d’aquest confús tauler diplomàtic de la qüestió d’Orient. Davant de la marea revolucionària del 48, el tsar Nicolau I, autòcrata que dóna suport als governs absolutistes contra les peticions populars, i que es considera el darrer baluard de la Santa Aliança, estima que ha de tractar de mantenir l’Imperi turc en comptes de contribuir a derrocar-lo.
Això no obstant, el 1848 ha deixat la societat romanesa en una gran convulsió. A Transilvània els austríacs accepten la supressió definitiva de la servitud: a Moldàvia i Valàquia els intel·lectuals, estudiants i comerciants ocupen ressorts que abans havien monopolitzat els boiards; els exiliats difonen per Europa les reivindicacions romaneses; és el cas de Balcescu, amic del revolucionari italià Mazzini, que mor a Palermo.
