El moviment obrer fins la primera guerra mundial

A conseqüència de la industrialització apareix una nova classe social, el proletariat, que canviarà completament les estructures socials europees. Les condicions de vida que aquesta classe va haver de suportar els primers anys de revolució industrial van ser molt dures, amb llargues jornades de treball, salaris de fam i cap tipus de legislació laboral que la va protegirs. De la protesta obrera sorgirà un nou tipus d’exigències que s’integraran a les històriques reivindicacions populars i s’anirà configurant, al llarg del segle XIX, un moviment obrer que arribarà a plantejar alternatives al capitalisme.

Els orígens del moviment obrer: utopisme i sindicalisme

a) El socialisme utòpic

Durant la primera meitat del segle XIX, la classe obrera va creixent quantitativament i, lentament, adquireix consciència que és una classe distinta amb uns interessos propis pels quals lluitar. Una sèrie de pensadors incitaran la fonamentació teòrica de les aspiracions, encara poc clares, d’un proletariat en formació. Són els qui, més tard, el marxisme anomenarà socialistes utòpics.

Davant la palesa desigualtat social que el capitalisme alimentava, proposen uns nous models socials que volen superar les diferències de classe i possibilitar una vida digna i feliç per a tothom. Tot i que entre els socialistes utòpics hi ha moltes diferències, coincideixen en alguns punts. Tots consideraven que la qüestió social era la més important de totes i que la tasca dels homes havia de ser la consecució de la felicitat i el benestar generals. Aquest objectiu el creien incompatible amb qualsevol societat que es basés en una competència entre els homes per obtenir els seus mitjans de vida. També tots ells desconfiaven de la política i dels polítics tant a l’hora de crear la nova societat com en el moment de dirigir-la.

Els principals socialistes utòpics van ser Saint-Simon, Charles Fourier i Robert Owen, entre d’altres. Saint-Simon, de procedència aristocràtica, era un positivista exaltat que tenia una confiança cega en la ciència i que creia en l’existència d’una ciència social que calia reorientar. Calia traspassar la direcció de la societat de "les classes ocioses" a les noves classes productores, de manera que hi hagués una feliç associació entre capital i treball. El saint-simonisme creu que la producció industrial, el progrés, acabarà amb l’ordre social injust, produït per la ambició malsana dels ociosos.

Charles Fourier és un crític agut de la societat burgesa que aspira a crear petites comunitats socialistes, anomenades falansteris, que segons ell, aniran transformant progressivament la societat. L’Estat ha de ser una federació d’associacions voluntàries i lliures. El fourierisme va aconseguir formar diversos falansteris, la majoria dels quals van fracassar.

Robert Owen va ser un gran empresari filantròpic que va preconitzar un paternalisme patronal, que ell va portar a la pràctica a la seva fàbrica de New Lamarck, tot esperant que servís d’exemple a d’altres empresaris i així reformar la societat. Les seves idees van anar evolucionant cap a un comunisme agrari i un socialisme mutualista.

Pierre Joseph Proudhon és un figura contradictòria, procedent de l’artesanat. Va ser l’autor d’algunes frases que van tenir un ressò enorme : "la propietat és un robatori" o "Déu és el mal". Preconitza una societat en la qual el poder polític serà substituït per lliures acords entre treballadors. Per a ell, la llibertat i la igualtat són incompatibles amb un Estat centralitzat i burocràtic. Federalisme, en el camp polític, i mutualisme, en el camp social, conformaran un programa que serà considerat l’inici de l’anarquisme.

b) El sindicalisme

Fins al decenni de 1830, és difícil de diferenciar els moviments radicals de renovació política, conseqüència de la Revolució Francesa, del nou tipus de moviment que serà l’obrerisme. Però va ser en aquesta època quan van aparèixer les primeres formes d’organització obrera i els primers mètodes de lluita industrial: vagues, sabotatges, destrucció de maquinària. Aquell proletariat en formació s’adona del caràcter específic dels seus interessos de classe, la defensa dels quals necessita la força de la unió (sindicats). A la Gran Bretanya es va anar forjant una tradició associativa, que es va consumar amb la creació del sindicat de les Trade Unions, mentre apareixien diverses onades de ludisme: destrucció de màquines. Lluitar contra la màquina era una forma primitiva de defensa del lloc de treball i una manera d’intimidar l’empresari per tal d’aconseguir millores laborals i salarials.

Però no va ser fins a la Revolució de 1848 que el moviment obrer va manifestar-se políticament independent. Si, amb anterioritat, les reivindicacions polítiques obreres (sufragi universal, ampliació de les llibertats públiques, dret d’associació, etc.) s’havien plantejat en col·laboració amb la burgesia radical, el 1848 els treballadors de París reclamen objectius específicament obrers com l’abolició de l’explotació de l’home per l’home, pa i treball o mort i una república democràtica i social. Igualment, el cartisme britànic, que el 1838 va redactar la Carta del Poble, representa, tot i el seu fracàs, la manifestació de la voluntat obrera de transformar la societat.

El temps de la Primera Internacional: Marxisme i anarquisme

A mitjan segle XIX, els intents de fonamentació teòrica del moviment obrer ja disposaven d’una base social i una experiència històrica que possibilitava el naixement d’ideologies obreres revolucionàries destinades a tenir una gran influència: el marxisme i l’anarquisme. Ambdues coincidien en els seus objectius, l’emancipació del proletariat mitjançant la revolució, però diferien força en l’anàlisi històrica de les societats, el tipus de crítica a la societat burgesa i l’estratègia a seguir per tal de destruir l’ordre burgès i conquerir una societat sense classes.

a) El pensament marxista

El marxisme, elaborat per Karl Marx i Friedrich Engels, es fonamenta, filosòficament, en la crítica a Hegel i la consegüent creació del materialisme dialèctic (capgirament de la idealista dialèctica hegeliana, unit a la superació del materialisme mecanicista). La dialèctica marxista veu en l’evolució i el progrés de les societats l’acció d’unes lleis socials que cal descobrir i dominar. En el Manifest Comunista, publicat el 1848, ja es defensa que el motor de la història és la lluita de classes. La contradicció entre amos i esclaus, senyors i vassalls, aristocràcia i burgesia ha fet avançar la història fins a arribar a l’actual antagonisme burgesia-proletariat. Aquesta oposició solament es pot resoldre amb la revolució proletària, que ha d’arrabassar el poder polític de l’Estat (que és l’instrument de les classes dominants) a la burgesia i fer-lo seu, construint la dictadura del proletariat, de la qual sorgirà un nou tipus de societat on les classes desapareixeran i, per tant, l’Estat s’extingirà, fet que donarà pas a l’autèntica llibertat, a la societat comunista.

Sigui com vulgui, el marxisme no va parlar gaire d’aquestes darreres fases revolucionàries, ja que es va centrar en l’anàlisi i crítica del capitalisme i en els mecanismes de lluita contra ell. Per a Marx, l’economia capitalista és, essèncialment, explotadora, ja que es basa en l’apropiació de la plusvàlua (valor creat pel treball obrer, que s’afegeix als costos de producció) per part dels propietaris dels mitjans de producció. L’única manera d’evitar-ho és que aquests mitjans de producció siguin de propietat col·lectiva, i la lluita per aconseguir-ho ha de ser internacional, igual com també ho és el capitalisme (internacionalisme proletari).

b) El pensament anarquista

El corrent anarquista no posseeix un cos teòric tan elaborat. Els seus fundadors, Bakunin i Kropotkin (sense oblidar la influència de Proudhon), fonamenten la seva crítica al capitalisme en consideracions sobre la injustícia i la immoralitat de l’ordre burgès. L’estratègia revolucionària de l’anarquisme rebutja qualsevol mena de lluita política i de partits polítics. L’Estat no és una cosa a conquerir sinó a destruir i la seva desaparició donarà lloc a la societat llibertària, on la llibertat de cada individu decidirà amb qui ha d’associar-se, en el marc del federalisme. És per això que els anarquistes no volen lluitar per res que signifiqui un objectiu intermedi en el procés revolucionari (rebuig del reformisme, de l’activitat parlamentària, de les votacions, etc.).

Aquestes diferents concepcions ideològiques es van trobar i enfrontar a la primera organització obrera internacional: l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada el 1864, que aplegava sobretot l’obrerisme britànic i francès. Les diferències doctrinals i de mètodes de lluita entre Marx i els proudhonians i, més tard, entre Marx i Bakunin van impossibilitar el funcionament de l’AIT, que, després de la derrota de la Comuna de París (1871), va anar perdent força fins a la seva dissolució el 1876.

Anarquia i socialdemocràcia (1880-1914). La Segona Internacional

A partir de 1880, el moviment obrer entra en una nova fase. La revolució industrial arriba a noves zones geogràfiques i la concentració industrial fa que hi hagi grans agrupacions proletàries. La força de l’obrerisme es veu multiplicada per l’aparició de noves organitzacions sindicals, pel seu nombre més gran d’afiliats i pels èxits parcials aconseguits en el terreny de les condicions de treball (salaris, legislació laboral, etc.).

a) L’anarcosindicalisme i la "propaganda pel fet"

Un sector important de l’anarquisme evoluciona cap a l’anarcosindicalisme. Aquest corrent veu en els sindicats l’organització adient per tal d’aconseguir millores en les condicions de vida i feina dels obrers i, també, per la consecució del seu objectiu estratègic (la societat llibertària) amb l’instrument de la vaga general revolucionària. Com que, de moment, les possibilitats de fer la revolució eren minses, altres grups anarquistes van desenvolupar la idea de la "propaganda pel fet". Segons ells, solament l’acció violenta contra persones o institucions serviria per exposar clarament davant del món la naturalesa desesperada de la situació obrera. Un grup reduït d’homes disposats a tot podia marcar el camí i incitar a la revolta tots els altres mitjançant atemptats contra els enemics de la classe obrera.

b) Els partits socialistes

Seguint les directrius de la desapareguda AIT, el corrent socialista va anar cristal·litzant-se en partits polítics autònoms de caràcter nacional. El proletariat alemany havia marcat el model amb la creació el 1875 del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD). Durant el decenni de 1880, en van aparèixer a la major part d’estats d’Europa, fins i tot als que tenien una forta tradició anarquista, com Itàlia o Espanya. Aquests partits socialistes van participar activament a la vida política dels seus països i van aconseguir, en molts casos, de tenir representants als parlaments. Tan sols faltava la coordinació de tots aquests esforços en una organització internacional.

c) La Segona Internacional i el revisionisme

El 1891, sobre la base dels partits obrers, neix la Segona Internacional. Pretenia ser un partit mundial dividit en seccions nacionals, cosa que va ser sempre una ficció. La norma va ser l’autonomia dels diferents partits nacionals i mai no es va imposar a cap partit una política que es considerés inaplicable a la seva situació concreta.

Des del primer moment, la Segona Internacional es va haver d’enfrontar amb una problemàtica nova que s’afegia a la de l’AIT (els anarquistes en van ser expulsats). En primer lloc, el capitalisme havia arribat a la seva fase monopolista, que va impulsar els estats europeus a l’expansió imperialista. Això va generar contradiccions entre aquests països de les quals no es van escapar les diferents seccions de la Internacional. A més a més, la consideració que la revolució seria imminent, fet constant en el món socialista de les darreres dècades del segle, es veia contestada per la realitat i això donarà lloc a força polèmiques teòriques.

En el si del SPD ja s’havia polemitzat sobre la total vigència dels postulats marxistes i ara es farà a la Internacional. La pràctica participativa dels socialistes a la vida política havia fet aparèixer la idea que les reformes concretes que es podien obtenir dins del règim (sufragi universal, jornada de vuit hores, impost progressiu sobre la renda, ensenyament laic, etc.) permetrien la transformació progressiva de la situació del món obrer, sense haver de fer la revolució. Aquesta actitud, coneguda amb el nom de revisionisme, va ser defensada teòricament per Eduard Bernstein i comportava la "revisió" (o, més aviat, abandonament) dels postulats marxistes: el socialisme ha d’esdevenir un objectiu que serà assolit no per mitjà de la violència sinó pel camí de les reformes successives de la societat capitalista.

La Internacional no va donar mai la seva aprovació oficial al revisionisme i els principis revolucionaris es van mantenir en la teoria, però a la pràctica es va imposar una actuació política moderada. Contra el revisionisme i el reformisme, sorgeix un corrent revolucionari, doctrinalment heterogeni, els representants del qual són Vladimir I. Lenin i Rosa Luxemburg. Preconitzava que els principis teòrics es portin també a la pràctica amb fidelitat al marxisme i sobre l’anàlisi de les noves situacions del capitalisme.

d) La Segona Internacional i la Guerra Mundial

Les discrepàncies a la Internacional van arribar a la màxima expressió quan es van discutir les mesures a seguir en cas de conflicte bèl·lic (la Primera Guerra Mundial es veia venir pels conflictes d’interessos entre les classes dominants de cada estat). Uns defensaven que els obrers podrien evitar la confrontació entre països. D’altres creien que el proletariat havia d’aturar la guerra i aprofitar la crisi ocasionada per derrocar el capitalisme. Tot i el que es va dir, els partits socialistes no tenien clar el que s’havia de fer en cas de guerra i, certament, no van fer gaires esforços per aclarir-ho. Quan el 1914 va esclatar la guerra, els partits socialistes van veure com les masses populars seguien les consignes de mobilització dels seus respectius governs. El "patriotisme" davant la guerra va comportar la desintegració de la Segona Internacional.

Més tard, el 1917, el triomf dels bolxevics, seguidors de Lenin, a la Revolució Russa, marcarà l’escissió definitiva del socialisme. Els partidaris de la revolució s’integraran a la Tercera Internacional o Internacional Comunista. El món socialista tindrà a partir d’ara partits socialistes i partits comunistes.

Per saber-ne més:

La Internacional (Lletra i música d’aquest himne del moviment obrer)
Libéralisme, capitalisme, socialisme
Marxisme, textes de Marx et Engels
La Commune de Paris
La Commune de Paris, 1871
Història del moviment obrer a Catalunya
Historia del movimiento obrero
La clase obrera em Inglaterra, Francia y Alemania
Socialismo utópico y socialismo científico. Marx
El anarquismo. Bakunin
Las internacionales socialistas
La segunda revolución industrial