Les revolucions de 1848 a França, Itàlia, Àustria i Alemanya

La revolució de 1848 a França
L’expansió revolucionària de 1848
1849, el triomf de la reacció

El 1848, una sèrie de revolucions van inflamar tot Europa. Tant si era per raons socials com nacionals, els pobles es van alçar per la llibertat. Aquesta flamarada d’entusiasme, a la qual s’ha donat el suggestiu nom de "primavera dels pobles", es va deure a diversos factors. En general, els moviments revolucionaris posaven de relleu la profunda esquerda que s’havia obert entre una societat en plena evolució i unes institucions que continuaven essent reaccionàries.

L’Europa de la reacció

L’Europa de 1848 encara era la mateixa que el congrés de Viena havia organitzat el 1815, i, llevat del naixement de Bèlgica, Sèrbia i Grècia, el mapa que dibuixava no havia canviat gens. Una crisi econòmica provocada per les males collites de 1846-1847 i prolongada per una crisi financera, va agreujar encara més la impressió d’esclerosi i va servir de detonant per a les insurreccions. Aquesta crisi puntual va incidir en els moviments d’oposició que s’havien constituït a Europa feia ja uns quants anys.

L’Europa de l’oposició

La supremacia de la burgesia i la riquesa que havia acumular gràcies als progressos científics i tècnics tenien un revés explosiu: la misèria creixent del món obrer, aclaparat per un treball esgotador, uns salaris molt baixos i unes condicions de vida insalubres. En aquella època van començar a sorgir doctrines noves que somiaven l’abolició de les injustícies socials: les tesis cristianes liberals de Lamennais, les utopies comunistes del francès Cabet i del britànic Owen, l’anarquisme de Proudhon, que exigia l’abolició de la propietat, el socialisme de Louis Blanc, i també el comunisme de Buonarroti i Blanqui. També el 1848, Karl Marx va publicar el Manifest Comunista. Durant aquells anys prerevolucionaris, el pensament polític es trobava en plena efervescència i alhora va descobrir el reformisme socialitzant i la teorització de la violència revolucionària.

A l’Europa central, les aspiracions nacionals i liberals predominaven sobre les qüestions socials. Els liberals volien transformar els règims absolutistes d’Alemanya, Àustria i Itàlia en monarquies constitucionals. mentre els italians i els alemanys, fragmentats en nombrosos petits estats, aspiraven a una unitat patriòtica, els pobles que vivien sota el domini austríac —hongaresos, txecs, eslovacs, romanesos i croats— van prendre consciència de les seves identitats nacionals i tractaren de promocionar les particularitats nacionals pròpies.

França encén la flama

Una vegada més, va ser a França on saltà l’espurna que va encendre tot Europa. A França les aspiracions republicanes van trobar ressò en un desig de justícia social i la rebel·lió parisenca va expulsar el darrer rei francès, Lluís Felip d’Orleans. La república "una i indivisible" va ser proclamada a parís el 24 de febrer de 1848. El govern improvisat era una assemblea híbrida on el poeta Lamartine es trobava amb els moderats Arago, Ledru-Rollin i Crémieux, i amb els socialistes Louis Blanc i Albert, el primer obrer de la història que va arribar a ser ministre. Les primeres mesures que adoptà van donar fe d’un idealisme generós: es va abolir l’esclavitud, se suprimí la pena de mort per als reus polítics, es van garantir les llibertats de premsa i de reunió, i es va implantar el sufragi universal. Finalment, per lluitar contra la desocupació, el govern va crear els "tallers nacionals", que assignaven feines d’utilitat pública als aturats. Però aquesta "il·lusió lírica", sovint utòpica, no va durar pas gaire. L’assemblea constituent, elegida el mes d’abril, va dur al poder republicans més moderats. La decisió de suprimir els tallers nacionals va provocar a París, el juny de 1848 una insurrecció obrera que el general Cavaignac va ofegar en un bany de sang. Aquells terribles combats al carrer, que van deixar un saldo de 1.500 morts entre els sediciosos, van marcar el final de la revolució social de 1848 i el triomf de la classe burgesa. Finalment, la breu II República va desembocar en l’elecció de Lluís Napoleó Bonaparte com a president de la república, seguida pel cop d’estat del 2 de desembre de 1851 i el sorgiment del Segon Imperi.

El començament de la unitat italiana

Els primers disturbis revolucionaris italians van precedir els de França. Això no obstant, l’anunci de la insurrecció parisenca va acabar d’inflamar els patriotes del moviment liberal i nacional anomenat Risorgimento, nom que significa "renaixement" o "resurrecció". Per posar fi als desordres que van commocionar diverses ciutats de la península, el rei de Nàpols, el duc de Toscana i el papa Pius IX van acceptar d’atorgar una constitució als seus súbdits. La Llombardia i el Vèneto, que pertanyien a Àustria, es van alçar contra el seu sobirà, i la revolució triomfà a Parma i a Mòdena. Per auxiliar els llombards i els venecians, Itàlia sencera es va aixecar en armes contra els austríacs sota la direcció del rei del Piemont, Carles Albert. Rebutjant qualsevol mena d’ajuda de l’exterior en virtut del principi Italia farà da se ("Itàlia farà per ella mateixa"), els exèrcits italians, després d’alguns èxits militars, van ser finalment aixafats a Custozza, el mes de juliol, pel general Radetzky. La guerra nacional es va reprendre al març de 1849, però, per segona vegada, Àustria en va sortir victoriosa. Vençut, Carles Albert, va abdicar en favor del seu fill Víctor Manuel II. Milà i Venècia van tornar a caure sota el domini austríac. Mentrestant, el filòsof Giuseppe Mazzini va proclamar una república a Roma. Una expedició francesa va ocupar la ciutat el 1849 i va instaurar de nou el govern pontifici. Després dels esdeveniments de 1848, Itàlia encara semblava estar molt lluny de la unitat i del liberalisme polític.

L’Imperi austríac en perill

Va ser Àustria el país on l’agitació de 1848 es va deixar sentir amb més intensitat. Al març, va esclatar a Viena una revolució dirigida pels liberals. El canceller Metternich va ser obligat a dimitir i el govern va haver de prometre una constitució als insurrectes.

Mentre la capital era l’escenari de la revolució, tot l’Imperi va ser agitat per violentes convulsions que n’amenaçaven l’existència. Per reclamar l’autonomia, els txecs van reunir un congrés paneslavista a Praga i els austríacs van haver de prendre la ciutat per les armes per aconseguir dispersar aquella institució subversiva.

Inflamats pel periodista revolucionari Lajos Kossuth, els hongaresos van crear un ministeri liberal, però alhora van haver d’afrontar la rebel·lió de les minories que vivien al seu territori. Els serbis, croats, eslovacs i romanesos continuaven preferint la dominació vienesa, menys pròxima, a la dels hongaresos. El restabliment, a l’octubre de 1848, d’un govern fort a Viena va portar l’abdicació de l’emperador Ferran, l’adveniment del seu nebot Francesc Josep i la dissolució de l’assemblea constituent. L’aixecament hongarès va ser el més difícil de subjugar de tots els moviments insurreccionals del vast Imperi; amb tot, gràcies a l’ajuda militar del tsar de Rússia, a l’agost de 1849 Àustria va posar fi a la independència d’Hongria quan va suprimir l’estatut especial concedit abans de 1848 per fer-ne una agrupació de províncies governades per funcionaris de llengua alemanya. el 1849, la sobirania dels Habsburg en el seu Imperi semblava més forta que mai.

Barricades a Berlín

La revolució francesa de 1848 també va inspirar nombrosos moviments liberals i nacionals a Alemanya. Als estats del sud i de l’oest van esclatar disturbis, es van cremar cartes feudals i es van promulgar constitucions. El mes de març es van aixecar barricades a Berlín. El rei de Prússia Frederic Guillem IV també va prometre atorgar una constitució als seus súbdits, es va proposar com el cap natural del moviment unitari alemany i va acceptar l’elecció d’una assemblea natural. Malgrat això, quan el govern austríac va aconseguir de recuperar a Viena la seva posició de força, Frederic Guillem, que solament havia acceptat de mal grat els projectes reformistes, va decretar l’estat de setge a Berlín.

El maig de 1848, un parlament alemany elegit per sufragi universal es va reunir a Frankfurt per donar a Alemanya un estat i un govern unitaris. Es va imposar el projecte d’un estat federal, però va sorgir una notable discrepància entre els partidaris d’una "Gran Alemanya", que pensaven que Àustria havia de formar part de l’Imperi alemany, i els partidaris de la "Petita Alemanya", que la volien excloure del futur Reich. Finalment, va triomfar el principi d’una Alemanya independent d’Àustria i, el març de l’any 1849, el parlament li donà un emperador: Frederic Guillem IV. No obstant això, Frederic Guillem va acabar rebutjant la "diadema de paper" oferta per una assemblea d’elegits pel poble i no pels prínceps alemanys. Desacreditat per aquest fracàs, el parlament de Frankfurt es va dissoldre al juny de 1849 i al novembre del mateix any va quedar abolida la constitució alemanya.

Mentre el moviment unitari alemany semblava entrar en l’àmbit de la utopia, es van produir noves insurreccions a Saxònia, Baden i el Palatinat. Prússia, però, no va saber aprofitar el moviment unitari de 1848-1849 per assegurar les seves posicions a Alemanya. Al novembre de 1850, durant una entrevista celebrada a Olmütz, Frederic Guillem IV va haver de sofrir una cruel humiliació per part d’Àustria i renunciar als projectes d’una unió restringida. La Confederació Alemanya va continuar tal com havia estat abans de 1848.

Un fracàs provisional?

Amb les excepcions de la Gran Bretanya i Rússia, tots els grans estats europeus van sofrir l’embat dels moviments revolucionaris. La inexperiència política, la manca de mitjans militars i diplomàtics, i també la condició minoritària dels agitadors liberals, els van menar directament al fracàs. En definitiva, les revolucions de 1848 van redundar en benefici de la reacció i dels governs autoritaris, que en van sortir més enfortits. La doble monarquia dels Habsburg va ser la gran triomfadora de la "primavera dels pobles": va aconseguir de vèncer la seva pròpia revolució, va mantenir Hongria a la servitud, va derrotar els italians i, d’altra banda, va imposar també la seva voluntat sobre els alemanys. França va abolir la monarquia tan sols per caure en la dictadura imperial. Els italians i els alemanys no van saber construir la unitat. Tot i amb això, Prússia i el Piemont van mostrar el prometedor paper que podien tenir en la tasca unificadora de les nacions respectives, i els exiliats polítics de l’Europa central, refugiats a Brussel·les, París o Londres, van aprendre la lliçó de 1848 i van preparar la revenja de les nacions.

Per saber-ne més:

L’Europa e l’Italia dal 1849 al 1859