L’expansió revolucionària de 1848
Les revolucions de 1848
La revolució de 1848 a França
1849, El triomf de la reacció
Les notícies de la insurrecció parisenca van estendre el procés revolucionari per tot Europa. De París va arribar a Viena i des de Viena es va expandir per tot l’Imperi: Budapest, Praga, la Confederació Germànica i els Estats italians. Tot es girava de cop contra el sistema de la Restauració i semblava que el despotisme havia d’enfonsar-se.
Àustria
A l’Imperi austríac la revolució va tenir un doble caire: va ser una revolta
liberal i també nacional contra la dominació imperial. A Viena la revolta va
aconseguir destituir Metternich, abolir la prestació en treball dels serfs i
promulgar una constitució que convertí Àustria en una monarquia
parlamentària. Finalment, la família imperial va forçar
l’abdicació de
l’emperador en mans de Francesc Josep I.
Al cap de pocs dies la revolta es va estendre a altres zones de l’Imperi. A Praga els txecs, encapçalats per Palacky, van demanar la reunió i l’autonomia de Bohèmia, Moràvia i Silèsia, el reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre txecs i alemanys. El govern de Viena va acceptar la unió de la corona de Bohèmia i li va concedir una certa autonomia. Ben aviat, però, va esclatar un conflicte entre els txecs i els alemanys de Bohèmia arran de la invitació del parlament de Frankfurt per tal que hi assistissin representants txecs. Palacky va refusar la invitació i va fer una crida a favor del nacionalisme eslau i del paneslavisme.
Després de Viena i de Praga, la revolta va arribar a Cracòvia, principal focus del nacionalisme polonès. El governador austríac va respondre amb una política doble: d’un costat, va alliberar els camperols (que eren majoritàriament rutens sota el domini de nobles polonesos) i, de l’altre, va bombardejar la ciutat. Va ser el primer gran fracàs de les revolucions de 1848. Per la seva banda, la dieta de Croàcia, reunida a Zagreb, va reivindicar el seu dret a expressar-se en croat i els liberals van elaborar un programa autonomista que va tenir el suport dels serbis.
Hongria
A Hongria la revolta va ser encapçalada per Lajos Kossuth, que va aconseguir
que el parlament de Pressburg (Bratislava) va exigirs a Viena la llibertat de
premsa, la convocatòria regular de la dieta i l’abolició dels drets feudals.
Viena va capitular i es va formar un govern hongarès que es va negar a acceptar
la coronació de Francesc Josep I com a rei d’Hongria i proclamà la
independència. Àustria no la va acceptar i va esclatar la guerra.
Confederació Germànica
Les revoltes liberals es van generalitzar també per tota la Confederació
Germànica a partir del mes de febrer (Baden-Baden, Baviera, Württemberg,
Saxònia, Hannover...), però va ser a Prússia on van assolir una més gran
rellevància. La conjunció dels ideals liberals i nacionalistes va comportar la
formació d’un nou parlament a Frankfurt, que, escollit per sufragi universal,
fos representatiu de tots els alemanys. Aquest va ser un primer pas per a
aconseguir la unificació d’Alemanya.
Estats italians
A la península italiana hi va haver revoltes a la Toscana, al Piemont, als
Estats Pontificis, a Nàpols, etc. A més a més, les nacionalitats sotmeses a
l’Imperi austríac, com el Vèneto i la Llombardia, aspiraven a la
independència i es van llançar a una guerra oberta contra Àustria que
reva presentar l’inici del procés d’unificació
d’Itàlia.
