La guerra de Crimea (1854-1856)
Aquest
conflicte va contribuir a fer possible el triomf dels moviments nacionals
europeus. La seva importància principal consisteix en que va afeblir notablement
tant Àustria com Rússia, les dues potències més decidides a mantenir
l’acord de pau de 1815 i a impedir canvis nacionals. També va ser la primera
guerra que va disposar de corresponsals de premsa, i la primera en què les dones,
capitanejades per Florence Nightingale, van actuar com a infermeres militars.
La pressió de Rússia sobre Turquia venia de temps enrere. Cada generació va tenir la seva guerra russoturca. En la darrera guerra contra els otomans, 1828-1829, el tsar Nicolau I va protegir la independència que acabava de conquerir Grècia, i es va annexionar la riba esquerra de la boca del Danubi.
El 1853, Nicolau va formular noves exigències a l’Imperi Otomà —encara gran, però ja decadent—, i va penetrar amb forces militars als dos principats danubians, Valàquia i Moldàvia (que després es coneixerien com Romania). Aquesta vegada, la disputa implicava, aparentment, la protecció dels cristians dins l’Imperi Otomà, inclosos els cristians estrangers a Jerusalem i a Palestina. Sobre aquests cristians, els francesos també reivindicaven una certa jurisdicció protectora. Els francesos havien estat, durant segles, el principal poble occidental al Pròxim Orient: havien proporcionat, sovint, diners i consellers al soldà, mantenien un volum de comerç enorme, finançaven missions cristianes, i parlaven constantment de la construcció d’un Canal de Suez. Napoleó III tenia bones raons per tal de sentir-se agreujat pel tsar Nicolau, el qual el considerava com un aventurer revolucionari. Napoleó III va estimular el govern turc que es resistís a les exigències russes de protegir els cristians dins de Turquia.
La guerra entre Rússia i Turquia va esclatar a finals de 1853. El 1854, França es va arrenglerar amb els turcs, a l’igual que la Gran Bretanya, la política tradicional de la qual consistia a donar suport a Turquia i al Pròxim Orient contra la penetració russa. Les dues potències occidentals no van trigar a veure que se’ls afegia un aliat, que no tenia cap interès visible en la qüestió: el petit regne muntanyós de Piemont-Sardenya, que entrava a la guerra, principalment, per tal de plantejar el problema italià a la conferència de pau.
La flota britànica va blocar amb èxit a Rússia a les seves sortides al Bàltic i a la Mar Negra. Els exèrcits francès i britànic van envair la mateixa Rússia, i van desembarcar a la península de Crimea, a la qual es va reduir tota la lluita important. L’Imperi Austríac tenia les seves raons per no voler que Rússia conquerís els Balcans i Constantinoble, ni que la Gran Bretanya i França dominessin la situació per elles mateixes; així, doncs, Àustria, encara que no s’havia recuperat dels trastorns de 1848-49, va mobilitzar, amb grans esforços, els seus exèrcits, i va ocupar Valàquia i Moldàvia, que van ser evacuades pels russos davant aquella amenaça d’atac per part d’un nou enemic. El tsar Nicolau va morir el 1855, i el seu successor, Alexandre II, va demanar la pau.
Un congrés de totes les grans potències va fer la pau a París, el 1856. Mitjançant el tractat, les potències es comprometien conjuntament a mantenir la "integritat de l’Imperi Otomà". Rússia va cedir la riba esquerra de la boca del Danubi a Moldàvia, i va abandonar la seva pretensió d’una protecció especial dels cristians a l’Imperi Otomà. Moldàvia i Valàquia (unides com a "Romania" el 1858), juntament amb Sèrbia, van ser reconegudes com a principats autogovernats sota la protecció de les potències europees. Es va decidir que Rússia no mantindria vaixells de guerra a la Mar Negra, i que el Danubi seria un riu internacional, obert a la navegació comercial de tots els països.
El 1848 Rússia no volia enfonsar l’Imperi otomà; en el següent episodi, la guerra de Crimea, la Gran Bretanya i França contribueixen a consolidar-lo enfront a l’expansionisme rus; Rússia ha adoptat una posició inversa a la del 48, però les potències europees consideren que ara és més perillosa l’expansió russa.
D’antuvi inclinen a Rússia a la guerra contra Turquia mòbils econòmics, religiosos i polítics; la prohibició de sortida del blat romanès pels estrets turcs, la protecció als cristians de l’Imperi, que el tractat de Kainardji havia encomanat al tsar rus, i les friccions que provoca la intervenció russa a Moldàvia i Valàquia, són arguments per al conflicte; però no sembla que sigui decisiu el factor econòmic ni el religiós, ja que després de l’ultimàtum el tsar obté garanties per als ortodoxos; fonamentalment, Rússia va a la guerra per motius polítics, amb el desig d’enfonsar l’Imperi del sud i poder realitzar amb l’engrandiment territorial la missió sagrada que Nicolau I creia tenir a Europa.
La Gran Bretanya i França es van oposar a la pretensió de Rússia. Aleshores, la Gran Bretanya tenia motius d’enemistat econòmica amb Rússia, que havia fixat drets alts als filats de cotó britànic, a diferència de Turquia, que era un bon comprador; però encara eren més decisius els estratègics, de control de l’espai mediterrani i la ruta de les Índies.
Els mòbils francesos eren foscos, com tota la política de Napoleó III, però sembla que hi van predominar els ideals de prestigi i de lluita contra la potència de la Santa Aliança. A les dues potències europees s’hi va afegir el regne de Piemont, suport simbòlic, que sembla constituir un front internacional de la revolució contra la reacció.
El 1854 es redacten a Viena els quatre punts que posteriorment acceptarà el nou tsar, Alexandre II, i que constitueixen la base de la pau de París: neutralització de la mar Negra i lliure navegació pels estrets, lliure navegació a les boques del Danubi, vigilada per una comissió internacional, autonomia dels principats de Moldàvia i Valàquia, garanties de respecte a Turquia per als súbdits ortodoxos.
El tractat de
París significa un capítol important del desmembrament de l’Imperi turc, en
establir l’autonomia de Moldàvia i Valàquia. Es preveu la consulta a la
població dels dos principats sobre la possibilitat de la seva unió; dues
assemblees, a Iassy i Bucarest, es pronuncien el 1857 sobre la fusió en un sol
estat que s’anomenarà Romania, però les potències limiten aquest acord a
l’any següent, establint una Constitució provisional, amb un príncep, un
govern i una Assemblea a cada principat, i com a institucions comunes una
comissió central d’elaboració de lleis i un tribunal de cassació. L’estat
s’0anomenaria Principats Units de Moldàvia i Valàquia, i en teoria
continuaria adscrit a Constantinoble. No es tracta encara de la independència,
però s’inicià una dinàmica de fusió; en desbordar els romanesos la
constitució provisional, els dos principats elegeixen, el 1859, el mateix príncep,
Alexandre I, i tres anys després estableixen una sola assemblea nacional i un
sol govern. Que aquest procés s’efectués sense cap objecció de
Constantinoble és una mostra evident de l’escassa força del soldà.
Per saber-ne més:
La
guerre de Crimée
27
mars 1854. Début de la guerre de Crimée
La guerra de Crimea
The
Crimean War 1854-1856
The
Crimean War
