La formació del moviment catalanista
El catalanisme va sorgir a mitjan segle XIX de la convergència d’una sèrie de sentiments particulalistes. Té un origen eminentment popular; es basà en la defensa de la llengua i es nodrí en els moviments anticentralistes de signe federal o foralista, com ara els avalots populars de les dècades de 1830 i 1840, o els aixecaments carlins al camp que demanaven la devolució dels furs perduts arran de l’ocupació espanyola de 1714 i el manteniment de les lleis tradicionals catalanes. Va ser estimulat per la industrialització i es basava en el moviment històric i literari de la Renaixença. Es manifestà de manera polivalent en corrents culturals diversos i en doctrines polítiques igualment multivalents que aspiraven a diferents graus d’autogovern.
Fins a la restauració borbònica a l’estat espanyol, els moviments populars catalans es van moure en sentit particularista i prenacionalista. Des de punts de vista diferents es van anar produint formulacions doctrinals que posaven de manifest l’existència del fet nacional català. Val la pena destacar la de Tomàs Bertran i Soler (1849) o la de Josep Narcís Roca i Farreras (1877), que reclamaven la creació d’una diputació general de Catalunya; la de Joan Cortada (1860), que fa explícitament referència a la "pàtria catalana"; o la dels mateixos federals.
La sintonia del federalisme i el catalanisme va ser òptima fins al període revolucionari de 1873. Després es va produir la crisi del federalisme, la qual afavorí, al Principat de Catalunya, l’evolució de molts dels seus partidaris, encapçalats per Valentí Almirall i Josep Narcís Roca i Farreras cap al catalanisme intel·lectual.
Valentí Almirall ja s’havia enfrontat amb els federals espanyols, els quals van acusar-lo de separatista, per la publicació de les Bases para la construcción del Estado de Cataluña (1868). Finalment, el 1881 va abandonar el federalisme pimargallià i va esdevenir l’ànima del catalanisme laic i republicà amb voluntat integradora, tal i com es posà de manifest en el Diari Català (que Almirall havia començat a publicar el 1879) i en la convocatòria del Primer Congrés Catalanista (1881) que inspirà la fundació del Centre Català.
El Centre Català (creat el juny de 1882) era el resultat de l’esforç unitari que feren totes les forces per coordinar tots els grups favorables a les reivindicacions catalanes. D’aquí va sorgir la publicació del Memorial de Greuges (1885). Amb la creació del Centre, el catalanisme deixava de ser un moviment d’intel·lectuals elistista i barceloní. Però, l’avinença no va durar gaire temps, i el 1887 la Lliga Regionalista i altres grups catalanistes, agrupats al voltant de la revista La Renaixença, el van abandonar. El projecte almirallià fracassava en favor del més conservador de la Lliga Regionalista integrada per homes com N. Verdaguer i Callís, E. Prat de la Riba o J. Puig i Cadafalch, que havien d’orientar la política catalanista els anys següents.
El 1892, coincidint amb l’expansió de les entitats catalanistes arreu del Principat i com a resultat de l’esforç unitari de totes les institucions que defensaven el catalanisme, es va crear la Unió Catalanista. Va ser l’organització més representativa del catalanisme, la qual es donà a conèixer popularment el març de 1892 amb la celebració a Manresa de la seva primera assemblea general i el dictat de les Bases per a la constitució regional catalana, conegudes com a Bases de Manresa.
