La unificació d’Itàlia (1870)
La unificació d’Alemanya
(1871)
Tots els italians, després del fracàs
dels moviments insurreccionals de 1848, van
comprendre que, per aconseguir la unitat nacional, necessitaven posar-se sota
la bandera del rei del Piemont-Sardenya i demanar auxili a un estat estranger.
La preparació de la unitat
Després de les revolucions de 1848, la majoria dels estats italians depenien d’Àustria o estaven sota la seva influència; únicament conservava la seva autoritat el rei del Piemont-Sardenya, el jove Víctor Manuel II. El monarca tenia al seu costat el comte de Cavour, procedent d’una família noble del Piemont, que, després d’haver fundat un diari, Il risorgimento, va ser elegit diputat i nomenat primer ministre. El rei i el seu col·laborador es van consagrar a modernitzar el regne del Piemont-Sardenya, que era una condició essencial per preparar la unitat nacional. Cavour també es va dedicar a mobilitzar els patriotes italians al voltant del sobirà i, adonant-se que el lema de 1848, Italia farà da se (Itàlia farà per ella mateixa), els havia portat al fracàs, es va esforçar per trobar ajuda estrangera. Cavour va ser el veritable artífex de la creació de l’estat italià per l’actuació que va dur a terme tant a l’interior com a l’exterior del país. Sabia que, de tots els estats europeus, únicament França li podia proporcionar l’ajuda militar que necessitava per enfrontar-se a Àustria. Napoleó III era favorable a la causa italiana, però el problema que plantejaven els estats de l’Església, dels quals semblava difícil expulsar el sant pare, el feien vacil·lar, ja que temia la reacció dels catòlics francesos. Malgrat això, uns quants elements contribuïren a accelerar-ne la decisió i, paradoxalment, l’atemptat de l’italià Orsini contra l’emperador, al gener de 1858, va fer conèixer als francesos la causa italiana i la va fer popular.
Durant el mes de juliol, a Plombières, un poblet dels Vosgues on Napoleó prenia
les aigües, l’emperador va mantenir una entrevista secreta amb Cavour. Els dos
acordaren les línies mestres de l’alliberament italià. A cavi de la seva col·laboració,
França rebria Savoia i el comtat de Niça.
Els anys decisius
Cavour, una vegada va haver resolt l’aliança francosarda per mitjà de la firma d’un tractat al gener de 1859, a Torí, es va dedicar a multiplicar les provocacions envers Àustria per obligar-la a cometre "un acte agressiu", l’únic que podia legitimar la intervenció francesa. Després de múltiples intents, el ministre italià va aconseguir l’objectiu que s’havia proposat. El 23 d’abril de 1859, els austríacs van obligar el Piemont a deposar les armes i, en veure que l’ordre que havien donat no era obeïda, van envair-ne el territori. Immediatament, Napoleó III va declarar la guerra a Àustria.
Al maig de 1859, sense cap mena de preparació prèvia, els exèrcits francesos
van arribar a Itàlia. La primera trobada entre els bel·ligerants va tenir lloc
el dia 4 de juny a Magenta, a la Llombardia. La valentia dels francesos va permetre
de transformar la batalla en una victòria per a Napoleó III i Víctor Manuel.
El 24 de juny, es va produir un nou enfrontament a Solferino. Quan va arribar
la nit, després d’una espantosa carnisseria, una tempesta va dispersar els austríacs.
Quan les tropes es preparaven per reprendre la lluita, Napoleó III va decidir de
sobte demanar un armistici; indubtablement, l’emperador havia comprès que els
seus homes no estaven en condicions de lliurar més combats. D’altra banda, Prússia
s’havia començat a mobilitzar a la vora del Rin i va amenaçar França, que se
sentia incapaç de lluitar en dos front d’operacions alhora. Napoleó III i Francesc
Josep van signar a Villafranca di Verona els preliminars de la pau, confirmada
a Zuric al novembre de 1859. Àustria conservava el Vèneto i el rei del Piemont-Sardenya
recuperava la Llombardia.
Garibaldi i els Mil
Quan es van saber les clàusules de la pau de Zuric, la indignació va ser enorme a la península italiana, perquè es va considerar que Napoleó no havia complert la seva promesa de dur a terme la unitat de la totalitat del país. Els patriotes italians van reprendre, doncs, el combat sense l’ajuda estrangera i tots els estats d’Itàlia central es van revoltar per obtenir la unió amb el Piemont, cosa que va acceptar Napoleó III a canvi de la cessió a França de la Savoia i Niça. Aleshores, Cavour va decidir d’emprendre la conquesta del sud. Una insurrecció contra el rei Francesc II, en el regne de les Dues Sicílies, va permetre que l’aventurer Garibaldi i, els seus Camises vermelles, pels volts d’un miler de voluntaris anomenats els Mil, desembarquessin a Sicília, amb l’acord tàcit de Cavour, i s’apoderessin de Nàpols. Garibaldi, encoratjat pel triomf que havia obtingut, va intentar d’ocupar Roma i el Vèneto. D’altra banda, Cavour, tement que Garibaldi aconseguís d’emparar-se del poder, va persuadir Víctor Manuel II perquè traspassés Itàlia amb les seves tropes. El pla va triomfar. L’exèrcit sard va ocupar els Estats Pontificis i va arribar fins al regne de les Dues Sicílies. Garibaldi, per lleialtat, es va retirar davant el monarca piemontès. A l’octubre de 1860, els Estats Pontificis i el sud de la península van aprovar per mitjà d’un plebiscit la unió amb el "regne d’Itàlia".
El 18 de febrer de 1861, el primer parlament del nou estat es reuní a Torí i el 17 de març, Víctor Manuel II va ser proclamat rei d’Itàlia. Només Roma, on hi havia el papa, i el Vèneto, propietat d’Àustria, restaven exclosos de l’estat italià. El 1866, la guerra austroprussiana permeté a Itàlia, aliada de Prússia, obtenir el Vèneto, malgrat que va ser derrotada a Custozza, per mitjà del pagament de 35 milions de florins; Víctor Manuel ocupà Roma el 1870.
Per saber-ne més:
El
nacionalismo en Italia y Alemania. Unificaciones
L’Europa e l’Italia dal 1849
al 1859
Unités
allemande et italienne
