La unificació d’Alemanya (1871)
Del Zollverein a la gran
nació alemanya
La unificació d’Itàlia (1870)
El 1815, després del congrés de Viena, Alemanya era un grapat d’estats dominats
per les potències austríaca i prussiana. El 1871, després de la victòria sobre
els exèrcits francesos, es va convertir en la primera potència militar i industrial
d’Europa.
A Versalles, al palau del rei francès que, al segle XVII, havia dominat Europa, els reis i els prínceps alemanys van celebrar l’any 1871 el naixement del II Reich d’Alemanya i van oferir la corona imperial al rei de Prússia, vencedor de Napoleó III. Després de dues guerres de curta durada (quatre mesos el 1866 i sis el 1870) Prússia va derrotar Àustria i França i va aconseguir de fer realitat el somni més antic dels alemanys: assolir la unitat nacional.
La influència austríaca
Cal remuntar-se a l’època del primer Imperi napoleònic per comprendre els mecanismes que convertiren Prússia, per damunt d’Àustria,
en el país que federaria els estats alemanys. La creació de la Confederació
del Rhin, el 1806, portada a terme per Napoleó, havia reduït el considerable
nombre de les entitats territorials heretades del Sacre Imperi. De la mateixa
manera, havia encaminat els estats alemanys pel camí de la reforma per mitjà
de la introducció del codi civil i del codi penal. En confirmar aquests canvis,
el congrés de Viena de 1815 havia ratificat un equilibri nou. Els estats alemanys s’havien reagrupat en una Confederació germànica de 39 principats
i ciutats, presidida per l’emperador d’Àustria i que tenia la seu a Frankfurt
del Main. D’aquesta manera, sota la tutela del canceller austríac Metternich,
el director d’orquestra de la Santa Aliança,
semblava com si els estats alemanys estiguessin sotmesos a l’autoritat de l’Imperi
austríac. El problema no era la unitat alemanya, sinó el manteniment de la federació.
Tot i amb això, alguns estats ja havien mostrat clarament la seva disconformitat
amb aquell statu quo. En el si de les associacions nacionalistes d’estudiants,
es va originar un moviment patriòtic en el qual es barrejaven el somni de construir
una nació amb les reivindicacions democràtiques i liberals. Aquestes opcions
polítiques del naixement del nacionalisme alemany no havien fet res més que
augmentar encara més les distàncies entre la Confederació i Àustria, representada
per la figura autoritària i conservadora de Metternich.
El poder prussià
A partir d’aleshores, l’altre pol de l’espai germanòfon, Prússia, l’estat més important de la Confederació germànica, s’havia anat convertint en l’esperança dels nacionalistes alemanys. El congrés de 1815 havia fet de Prússia un regne dividit entre Renània i els seus territoris orientals tradicionals. Així, doncs, aquest estat es va veure en la necessitat urgent de crear un espai econòmic unificat al nord d’Alemanya i, per això, havia posat en marxa una unió duanera amb els veïns més pròxims. Aquesta unió, Zollverein, havia anat prenent forma progressivament per mitjà d’una sèrie d’acords. Aquesta política havia estat contrarestada durant un temps pels estats del sud, que es van intentar organitzar al voltant dels regnes de Baden i de Baviera, tot i que no van impedir que Prússia es va convertirs en el principal pol econòmic de la Confederació.
Els somnis romàntics dels nacionalistes alemanys van despertar de nou l’any 1848. Malgrat tot, els revolucionaris,
que havien derrocat trons i promulgat algunes constitucions, havien estat escombrats.
Com que el rei de Prússia havia sol·licitat l’ajuda d’Àustria per conservar
el tron, havia hagut de renunciar a la unificació del nord d’Alemanya al voltant
seu. Però Prússia va reaccionar ràpidament, i el 1853 va impedir l’entrada d’Àustria
en el Zollverein amb la intenció d’assumir novament el paper que hi
havia tingut i concretar el somni de la unitat política.
Bismarck i Alemanya
A mitjan segle XIX havia acabat la primera fase del moviment històric que duria a la unitat alemanya gràcies a la victòria provisional de l’Imperi austríac. Prússia, que fins aleshores havia fet servir l’economia com una arma, va decidir passar a les pressions militars i per dur a terme la seva política ofensiva calia que s’armés. Amb tot, el 1862, les eleccions van ser guanyades pel sector liberal i democràtic que, un cop obtinguda la majoria a la cambra, es va negar a aprovar el pressupost militar. Per resoldre la crisi, Guillem I, el nou sobirà prussià, va fer cridar Otto von Bismarck, el seu ambaixador a París, i el nomenà canceller al setembre.
Bismarck va instaurar al país una veritable dictadura i, convençut que Alemanya no era més que un apèndix de Prússia, es va dedicar a engrandir l’estat prussià. El canceller considerava que tots els mitjans eren útils per aconseguir els seus propòsits, i per aquesta raó es va aliar successivament amb els reaccionaris, els liberals i fins i tot amb els socialistes. Com que era un diplomàtic molt hàbil, va sortir vencedor de tres conflictes successius i va aconseguir que tots els estats d’Alemanya s’agrupessin al seu voltant.
Bismarck es va aliar amb Àustria el 1865 per vèncer Dinamarca. El 1866, després
d’haver obtingut la neutralitat d’Europa, va derrotar els exèrcits austríacs
a Sadova. Aleshores, un cop aïllada Àustria, es va crear la Confederació del
Nord d’Alemanya. Només faltava ja incorporar-hi els estats del sud. Bismarck
ho va aconseguir quan els va fer participar en la guerra contra la França de
Napoleó III.
El II Reich
Després de l’arribada de Bismarck al poder, França havia permès que Prússia s’estengués cap a l’oest. En nom de l’emancipació dels pobles, Napoleó III havia abandonat Àustria a la seva sort, però ara observava amb un cert neguit la unificació d’Alemanya. El poder prussià semblava que no tenia límits. A més a més, hi havia molts trons europeus ocupats per prínceps alemanys. En aquest context, la candidatura d’un príncep Hohenzollern al tron d’Espanya, vacant després de la revolució de 1868, era una provocació evident. França va demanar garanties, però es va quedar aïllada. Això va fer que Bismarck comprengués que tenia els mitjans al seu abast per vèncer el poderós veí, conqueir les terres germanòfones d’Alsàcia i Lorena, i tallar definitivament els vincles que hi havia entre França i els estats del sud d’Alemanya. L’ambaixador francès no va rebre, doncs, la moderada resposta redactada per Guillem I, sinó un text deformat expressament per Bismarck, text que constituïa una injúria per a França. Aquest text, l’anomenat "Telegrama d’Ems", va provocar la reacció immediata de Napoleó III que, sense mesurar-ne el risc, va declarar la guerra a Prússia. En poques setmanes, l’Imperi francès va ser vençut i Guillem I va ser coronat emperador del II Reich alemany.
Així, al voltant de Prússia, separada definitivament d’Àustria, els estats alemanys es van fondre en un Imperi que ja era en camí de convertir-se en la primera potència europea.
Per saber-ne més:
El
nacionalismo en Italia y Alemania. Unificaciones
Bismarck
Unités
allemande et italienne
