Del Zollverein a la gran nació alemanya
La unificació d’Alemanya
(1871)
El problema de la nacionalitat alemanya venia de lluny i tenia com a perspectiva la unificació dels antics territoris agrícoles, protestants i conservadors, amb les regions en procés d’industrialització (Rin, Westfàlia), membres tots d’una llengua i cultura comunes. El Deutscher Zollverein, fundat el 1834 com a unió duanera alemanya, malgrat l’oposició de Metternich, es va convertir en un vincle d’unió de 25 milions de persones. Un vincle d’unió, inicialment econòmic. Arran de les revolucions de 1848, era clar que la formació d’Alemanya, dirigida per Prússia, s’havia de fer trencant els lligams amb l’Imperi austríac i la pressió de la monarquia danesa. El 1850, els austríacs, mitjançant el "pacte de la humiliació" d’Olmütz, van aconseguir el restabliment de la Dieta de la Confederació Alemanya tutelada pels Habsburg, mentre Prússia, en conflicte amb Dinamarca, va cedir els ducats de Slesvig-Holstein per la pau de Berlín (1850).
La recuperació prussiana es va produir sota Guillem I, regent des de 1852 a causa de la bogeria del seu germà Frederic Guillem IV. Proclamat rei el 1862, va nomenar primer ministre Otto von Bismarck. La divisa d’aquest va ser: "Els grans problemes d’aquesta època, i la unitat alemanya n’és el primer, no es resolen amb discursos ni amb votacions, sinó a sang i ferro". A l’interior, Bismarck va reprimir els moviments liberals i democràtics, influïts, deia, "per la malaurada Revolució Francesa i distorsionadors de la veritable naturalesa del nostre nacionalisme, històric i cultural, per damunt de tot". En el pla exterior, Bismarck es va preparar per combatre Àustria i França, dos obstacles per a la unificació.
El 1864, l’exèrcit prussià va derrotar el danès i va ocupar Slesvig i Holstein, però per la pau de Viena, Àustria va assumir l’administració del segon ducat. L’any següent, els prussians el van tornar a envair, foragitant la influència austríaca. L’any 1866 va esclatar la guerra entre totes dues potències, que va finalitzar amb la decisiva victòria de Bismarck a Sadova, i la incorporació definitiva dels ducats en el projecte prussià.
Quasi simultàniament, Bismarck establia un conjunt de pactes defensius amb els estats alemanys meridionals, i el 1866 s’annexionava part dels territoris al nord del riu Main. Com a culminació d’aquest procés, el 17 d’abril de 1867 es va proclamar la Confederació Alemanya del nord (Nord Deutscher Bund), una formació estatal federal presidida per Guillem I de Prússia, amb Bismarck com a canceller i un Parlament escollit per sufragi universal.
Resolts els problemes amb Àustria, ara restava resoldre els que França presentava com a obstacle per a la unitat. el 19 de juliol de 1870, Napoleó III va declarar la guerra a la Confederació, que va acabar amb la ràpida victòria alemanya. En mig de l’eufòria nacionalista, refermada per la incorporació d’Alsàcia i Lorena, el 1871 es va proclamar el Reich alemany i Guillem I com a emperador de la nova gran nació. Alemanya havia ingressat en el nou concert de les nacions com una gran potència.
