Els conflictes balcànics a partir de 1875

Les nacions sense estat: la regió dels Balcans
El naixement de Romania
La situació dels Balcans a finals del segle XIX

La dominació turca a l’espai balcànic és cada vegada més precària. Els problemes que planteja l’anacronisme de l’Imperi són especialment greus a Bulgària i Bòsnia.

Bulgària és dividida en dues zones; al nord dels Balcans la influència russa és més gran; al sud una insurrecció eventual és més difícil perquè la presència militar turca és més efectiva, les comunicacions amb el cor de l’Imperi són més fàcils, i perquè és una regió d’una gran complicació ètnica, on viuen turcs, grecs, serbis i albanesos. La població sent rancúnia envers els turcs, en els quals veuen tan solament uns recaptadors d’impostos. El 1864, l’establiment de les colònies circassianes, camperols turcs que fugiren de Rússia, representa un nou greuge per als búlgars. Però el desig d’independència és frenat per la prosperitat econòmica de molts camperols i per una burgesia que tem la guerra i s’estima més esperar la desintegració turca, al mateix temps que desconfia dels russos.

A Bòsnia una minoria de musulmans, els begs, terratinents ferotgement conservadors, que amb els seus dependents constitueix un terç de la població, oprimeix de manera extrema els camperols cristians. Al voltant de 1850, Mahmud II havia destruït l’autoritat feudal dels begs, però en els nous consells sempre hi havia majoria de musulmans. La mala collita de l’any 1874 provoca les primeres rebel·lions camperoles antiturques. En el cas de Bòsnia complicava el quadre polític la pressió austríaca, orientada a aconseguir el domini de la regió com a suport per a la seva estreta faixa dàlmata i lloc de pas inevitable del ferrocarril que enllaçaria Viena i Constantinoble amb un ramal a Salònica.

Les dues potències, la tensió entre les quals als Balcans el 1914 condueix a la Primera Guerra Mundial, ja es troben presents en dues zones al 1875, Rússia a Bulgària, Àustria a Bòsnia.

La insurrecció contra els turcs la inicien, en un any de fam, 1875, Bòsnia i Herzegovina a l’agost. Davant la repressió salvatge, dos estats ja separats de l’Imperi, Sèrbia i Montenegro, declaren la guerra als turcs, mentre els búlgars s’aixequen (1876). Les potències titubegen davant el nou conflicte balcànic. A Rússia discuteixen els qui volen anar a la guerra tots sols (Ignatief) i els qui consideren indispensable, després de l’experiència de la guerra de Crimea, el suport d’altres potències (Gortxakof); a la Gran Bretanya els liberals amb Gladstone són partidaris de la intervenció, els conservadors amb Disraeli no; a Àustria-Hongria voldrien limitar-se a salvaguardar el trànsit per la ruta de Salònica. Finalment, després d’obtenir promeses de neutralitat d’Àustria i la Gran Bretanya, els russos avancen sols (1877), travessen Romania, són aturats alguns mesos a Plevna i arriben fins a la plana d’Adrianòpolis. Aquest avanç rus fins a la ruta de Constantinoble desbordava la pretensió inicial de suport als insurrectes. La Gran Bretanya i Àustria s’alarmen, l’austríac Andrassy formula una protesta, els britànics envien l’esquadra als estrets. Turquia i Rússia signen la suspensió de les hostilitats.

El tractat de Sant Esteve (març de 1878) consagrava la preponderància russa:

Annexió per Rússia de les ciutats de Kars, Bayazid i Batum a la part asiàtica de l’Imperi turc, i de la regió de la Dobrudja a l’europea.
Augments territorials de Sèrbia i Montenegro.
Independència de Romania, els principats de la qual ja eren autònoms.
Constitució de la Gran Bulgària, que s’estendria des del Danubi a la mar Egea i enclouria la Rumèlia i gran part de Macedònia.

Londres i Viena no poden acceptar aquest arranjament rus de la qüestió d’Orient; Viena tem que la imminent autonomia de Bòsnia-Herzegovina li tancarà el camí dels Balcans cap al sud. La Gran Bretanya crida els reservistes.

El Congrés de Berlín (juliol de 1878) redueix les annexions russes i les de Sèrbia i Montenegro, es divideix la Gran Bulgària en dos principats (Bulgària i Rumèlia), es produeixen alguns intercanvis territorials (Romania cedeix a Rússia la Bessaràbia meridional en canvi de la Dobrudja), i s’encarrega a Àustria l’administració de Bòsnia-Herzegovina. La Gran Bretanya ha impedit una vegada més, al Congrés de Berlín, l’esfondrament de l’Imperi turc; Rússia ha assolit avantatges, però menors que en el tractat de Sant Esteve; Àustria és la gran vencedora, ja que s’obre un passadís de penetració als Balcans sense que hagi pres cap iniciativa bèl·lica.