Les nacions sense estat: la regió dels Balcans
El naixement de Romania
Els conflictes balcànics a partir de 1875
La situació dels Balcans a finals del segle XIX
Condicionada pels interessos dels grans imperis rus, austríac i turc, la regió dels Balcans era, des de feia molt de temps, una zona de conflicte permanent. Entre d’altres qüestions, al principi de la segona meitat del segle XIX, l’avanç rus cap a Constantinoble i la seva arribada a mar oberta era un fet que topava amb els interessos dels Habsburg vers Salònica i la desembocadura del Danubi. D’altra banda, Moscou instrumentalitzà el paneslavisme per atreure’s les ètnies eslaves de la regió, fet que també obstaculitzava els interessos de Viena. L’accés dels pobles balcànics a la condició d’estats era dificultat per aquelles realitats i pel conflicte latent de l’Imperi turc. Aprofitant l’ensorrament otomà, Grècia i Sèrbia recobraren la independència el 1830. Els principats romanesos de Valàquia i Moldàvia s’alliberaren del domini turc el 1856.
Per la conferència de Londres de 1871, després de la victòria de Prússia sobre França, Bismarck va accedir a la petició russa de tenir lliure accés als estrets del sud-est d’Europa, com a sortida al mar. En aquest marc d’ofensiva contra la influència turca en la regió, el 1875-76 va esclatar la guerra entre Sèrbia i Turquia. Les agressions de la minoria turca a Bulgària van ser el pretext que originà una declaració de guerra dels serbis i els montenegrins, l’1 de juliol de 1876. Quan la derrota d’aquests era evident, la intervenció russa impulsà un armistici a Turquia, que afavoria els perdedors.
L’any següent, Turquia va trencar el pacte i Moscou li declarà la guerra, aliant-se amb Sèrbia, Montenegro i Romania. El 31 de gener de 1878, l’exèrcit del tsar era a la rodalia d’Istanbul. per la pau de Sant Esteve (març de 1878), va néixer un gran estat búlgar a costa de Turquia. Tant Àustria com la Gran Bretanya se sensibilitzaren pel que consideraven una expansió de la influència russa, i Bismarck va haver de fer de mitjancer, el juny-juliol de 1878, al congrés de Berlín. Segons els acords d’aquesta conferència, Romania, Sèrbia i Montenegro accedien a la independència; Bulgària es convertia en un principat autònom, però tributari de Rússia, i perdia Macedònia que passava a integrar-se a Turquia, així com la Rumèlia oriental, convertida en una regió autònoma administrativament sota influència austríaca i russa. Bessaràbia i una part d’Armènia s’integraven a Rússia, i Àustria assumia el dret d’administrar Bòsnia i Herzegovina. Per la seva banda, la Gran Bretanya va obtenir el domini de l’illa de Xipre.
Rússia no quedà satisfeta amb aquestes solucions, després d’haver guanyat la guerra als turcs, i considerà que el nou mapa europeu-oriental construït a Berlín afavoria l’Imperi austríac. El primer assalt del problema balcànic s’havia consumat, però no trigaria gaire a obrir-se una nova sèrie de conflictes.
