Imperialisme i colonialisme
Els processos de descolonització a l’Àfrica (1950-1975)
Al mateix temps que es desenvolupa la segona revolució industrial, es produeix un procés d’expansió de les societats europees cap a la resta del món. Aquest fenomen té arrels demogràfiques -la revolució demogràfica crea un excedent de població que comporta fortes migracions intercontinentals-, econòmiques -la necessitat d’exportar capitals i mercaderies excedents, i de controlar les fonts de matèries primeres- i finalment, arrels polítiques i ideològiques -consideracions estratègiques entre estats i la "missió" civilitzadora d’Europa.
Aquesta expansió extraeuropea permet qualificar la conjuntura històrica del darrer terç del segle XIX i els principis del XX com l’etapa inicial de l’imperialisme o "era dels imperialismes". L’expansió colonial n’és, sens dubte, la conseqüència més important.
Malgrat que el fenomen imperialista és bàsicament europeu, a la darreria del segle XIX apareixen dues noves potències extraeuropees que participen del mateix fenomen: els Estats Units i el Japó.
El concepte d’imperialisme: les tesis marxistes
La formidable expansió de les economies europees vers l’exterior, i les conseqüències polítiques d’aquest fet -l’expansió colonial- provoquen aviat un seguit de reflexions teòriques sobre les causes i els mecanismes d’aquests fenòmens. Són pensadors marxistes, com Hilferding (El capital financer, 1919), Lenin (L’imperialisme, fase superior del capitalisme, 1917) o Bukharin (L’economia mundial i l’imperialisme, 1929), els qui reflexionen sobre la relació entre els canvis qualitatius en l’estructura del capital i l’expansió exterior. Per a tots ells, l’arrel de l’imperialisme es troba en l’hegemonia establerta pel capital financer.
La influència dels monopolis porta els estats a fer una política proteccionista, i també a l’expansionisme territorial. Tots dos elements resultaven complementaris, tant per protegir el propi mercat de la competència exterior, com per aconseguir nous mercats, evitant la sobreproducció i mantenint així la rendibilitat dels capitals.
L’anàlisi marxista considera també que no n’hi ha prou amb la necessitat de nous mercats per explicar l’expansió exterior. L’exportació de capitals per mantenir els beneficis i, consegüentment, el control polític de grans espais territorials, per tal de protegir les inversions, esdevé una altra de les causes fonamentals de l’imperialisme.
Finalment, cal considerar un altre factor explicatiu, la recerca i control de matèries primeres per tal de poder-ne rebaixar el cost i augmentar els beneficis. Per tant, les tesis marxistes centren el concepte d’imperialisme -considerat com un nou estadi del capitalisme- en les transformacions de l’estructura del capital. Així, les motivacions econòmiques permeten explicar l’aparició de l’imperialisme.
El concepte d’imperialisme: les tesis liberals
Les explicacions liberals sobre l’imperialisme es caracteritzen perquè no estableixen una relació de causalitat entre el desenvolupament del sistema capitalista i l’imperialisme. Per a aquest corrent de pensament, els factors definidors de l’imperialisme són molt diversos i en general hom utilitza aquesta expressió per referir-se exclusivament a l’expansió colonial.
Tanmateix, podem agrupar les explicacions segons el tipus de factor que consideren dominant. Per a alguns, l’element clau és l’estructura social i les seves contradiccions. Hobson (L’imperialisme, 1902) pensa que la causa de l’imperialisme rau en el repartiment desigual de la riquesa en els països desenvolupats. La feblesa del mercat interior -subconsum de les masses- comporta un excedent de capitals, sense col·locació rendible, que necessiten una sortida exterior. Per a l’historiador britànic G. Barraclough (Una introducció a la història contemporània, 1964) l¡origen de l’expansió exterior es troba en els canvis provocats per la industrialització. Les classes dominants, davant la contestació social, veuen en l’imperialisme la manera de canalitzar el malestar social que amenaça l’ordre social existent.
Des d’una perspectiva diferent, i en clara polèmica amb les tesis marxistes, Shumpeter, poc després de la guerra de 1914-1918, opina que el capitalisme no és el responsable de l’imperialisme, sinó que aquest és el producte de la supervivència d’estructures socials heretades del passat, especialment de l’època de les monarquies absolutes, extraordinàriament agressives.
Per a les explicacions polítiques de l’imperialisme, és l’enfrontament entre les grans potències europees, esperonat pels nacionalismes, la causa de l’expansió colonial a la fi del segle XIX. Per a historiadors com D.K. Fieldhouse són els esdeveniments de 1870, la unitat alemanya, que alteren l’equilibri europeu mantingut fins aleshores, els que porten a l’expansió exterior. La precarietat de l’equilibri en el centre -Europa- porta cap a la perifèria els enfrontaments. Un cop llançades a la conquesta colonial, les potències europees entrarien per raons estratègiques en una dinàmica de control de nous territoris totalment imparable. L’exaltació nacionalista hauria estimulat aquesta cursa.
Els determinants extraeuropeus
El mateix Fieldhouse i altres historiadors consideren que hi ha una visió excessivament eurocèntrica de l’imperialisme. L’expansió colonial no ha estat pas ni organitzada ni planificada, sinó que seria la resposta a les creixents dificultats que tindrien els europeus per mantenir de manera informal -sense control militar- l’hegemonia a àmplies regions del planeta. El desenvolupament a gran escala, a partir del decenni de 1880, del control directe d’àmplies regions, i en particular el gran moviment de partició i colonització d’Àfrica, s’explicarien essencialment per la contestació -rebel·lions, aixecaments, etc...- dels pobles perifèrics. En el cas africà, les causes de l’intervencionisme europeu serien les rebel·lions del Transvaal (1877) i la crisi egípcia (1879-1882).
Les conseqüències de l’imperialisme: l’expansió colonial
Malgrat que diversos estats europeus tenien colònies des del segle XVI, és a partir del decenni de 1870 quan s’inicia el gran moviment d’expansió europea que donarà lloc al repartiment d’Àfrica i a la constitució dels imperis colonials contemporanis.
La primera onada expansiva va afectar fonamentalment la Gran Bretanya i França. La Gran Bretanya va actuar en dos fronts, les fronteres de l’Índia (protectorat del Balutxistan, 1879, i l’expansió birmana, 1885) i Egipte (1882), per tal de reforçar el seu control sobre la ruta de l’Índia (canal de Suez). França es va esforçar per consolidar les seves possessions al nord d’Àfrica (protectorat sobre Tunísia, 1881) i a Indoxina (protectorats sobre Annam i Tonquin, 1883).
La segona onada afecta els principals estats europeus que actuen en el continent africà. La colonització africana s’origina, generalment, en les campanyes d’exploració, les empreses missioneres i l’acció directa de companyies privades. La Conferència de Berlín (1884-1885), convocada per Bismarck, defineix l’interès dels governs europeus per la colonització. Malgrat que a l’origen la Conferència sols cercava un consens sobre l’actuació de Leopold II de Bèlgica a la regió del Congo, que respectés els interessos comercials dels altres estats, ben aviat va definir les condicions necessàries per a l’ocupació del territori africà. Retrospectivament, la Conferència apareix com el punt de partida del repartiment d’Àfrica.
A principis del segle XX, tret d’Etiòpia i de Libèria, el conjunt del territori africà es trobava sota domini europeu. França controlava gran part del Magrib, l’Àfrica occidental i Madagascar, com també part de l’Àfrica equatorial. Les possessions britàniques s’articulaven al voltant de l’eix el Caire-el Cap, amb el control d’Egipte, el Sudan, Uganda, Kenya, Rhodèsia i Sud-àfrica. Altres colònies britàniques disperes a l’Àfrica occidental eren Nigèria, Ghana, Sierra Leone i Gàmbia. Alemanya tenia colònies a l’Àfrica oriental (Tanganyika), sud-occidental (Namíbia), al Camerun i al Togo. Bèlgica posseïa per herència de Leopold II, un ampli territori al centre de l’Àfrica (Congo), i Portugal mantenia les seves colònies d’Angola, Moçambic i Guinea. Finalment, Itàlia ocupava Líbia, Eritrea i Somàlia.
Les conseqüències de l’imperialisme: les lluites interimperialistes
Els repartiments colonials van agreujar la ja tradicional rivalitat entre les grans potències. Es van produir crisis polítiques que van portar Europa a la vora de la guerra, com les de Fashoda (Sudan, 1898) -entre França i la Gran Bretanya-, o les del Marroc entre França i Alemanya el 1905 i el 1911. També hi va haver conflictes bèl·lics, plantejats fonamentalment pels nous imperialismes extraeuropeus (guerra de les Antilles entre els Estats Units i l’Estat espanyol el 1898, o la guerra russojaponesa de 1905 pel control de Manxúria). Sens dubte, la gran guerra de 1914-1918 també participarà d’aquestes rivalitats.
Les justificacions de l’imperialisme
Per a les poblacions europees, la conquesta es justifica per si mateixa. La subjecció dels pobles d’ultramar, que es tenen per "salvatges" o inferiors, és considerada com a normal. Les classes dirigents difonen el missatge de desigualtat racial. Les teories de Darwin s’empren en aquest sentit. Els anglesos hi afegeixen el messianisme religiós, "la raça imperial" predestinada per Déu a conquerir el món. La civilització europea, jutjada per tothom com a superior, ha d’estendre’s entre els indígenes, aquest és el deure del colonitzador.
El nacionalisme hi juga un paper fonamental. La conquesta reforça el prestigi i la puixança de la metròpoli, al mateix temps que el sentiment nacional reforça la cohesió social davant del nacionalisme veí, considerat enemic.
Socialment, les conquestes ajuden a superar també la conflictivitat social des del moment que permeten traslladar a les colònies una part important de l’explotació que patien els obrers europeus.
L’impacte per als colonitzats
El domini europeu comportarà la destrucció de les estructures socioeconòmiques, polítiques i ideològiques dels colonitzats. La penetració de les relacions capitalistes de producció destruirà les seves economies i el teixit social que sustentaven, imposant-ne de noves, caracteritzades per la dependència respecte a la metròpoli. Igualment, la imposició lingüística i religiosa ajudarà a destruir les arrels tradicionals i en canvi implantarà els valors i les formes de pensar dels colonitzadors.
Per saber-ne més:
Justifications
de la colonisationIdéologies
de l’impérialismeAdversaires
de l’impérialisme en EuropeL’impérialisme
vu par les Non-EuropéensLe
partage de l’AfriqueLes
tensions colonialesimperialismo y colonialismoLa colonización de AsiaLa colonización de
ÁfricaResultados del colonialismoEl
imperialismo
