La guerra russojaponesa (1905)
L’expansió
imperialista
La
Rússia dels tsars i la revolució de 1905
La
caiguda de l’Imperi a la Xina (1912)
A
l’inici del segle XX, Rússia era un gegant amb peus de fang, un país
endarrerit que suplia la decadència de les seves estructures polítiques,
econòmiques i socials amb un creixement territorial incessant. El tsar detenia
el poder absolut; tanmateix, pel que fa a Nicolau II
això era un veritable problema. Trobava carregosos els afers d’Estat, en
desconeixia les claus i pecava d’una indecisió exasperant. Hom creu que prenia
les decisions en funció del darrer conseller de la cort amb qui havia parlat.
El comte Sergej Vitte –tan estimat pel tsar anterior, Alexandre II–
era un ministre capaç, però no podia evitar el menyspreu que sentia envers
Nicolau, que al seu torn trobava molest el polític heretat.
L’imperi dels Romanov no havia iniciat amb fermesa el camí de la modernització capitalista, i el tímid desenvolupament d’una burgesia emprenedora i una feble industrialització no aconseguien equilibrar el pes de la massa colossal de camperols immersos en la pobresa i la insatisfacció. Seguint la seva inèrcia conservadora, la Rússia tsarista cercava de justificar-se als ulls del poble mitjançant guerres victorioses. El país havia crescut contínuament en els segles anteriors; però, havent estat impedida la seva expansió cap a l’oest i el sud europeus, les seves mires des de mitjan segle XIX es fixaven a l’Orient.
La permanència d’estructures semifeudals també havia estat una característica essencial de la societat japonesa fins aleshores. Aïllada durant segles de qualsevol contacte amb l’exterior, la pressió tenaç dels Estats Units i Europa per obtenir-hi concessions comercials va portar la seva organització tradicional a una crisi irreversible. No obstant això, i a diferència de la resta dels països asiàtics, que, començant per la Xina, van haver d’agenollar-se davant l’imperialisme occidental, el Japó que va emergir d’aqueixa crisi estava decidit a resistir-s’hi.
Després d’un procés seriós de revisió, l’Imperi japonès va retenir aquells que considerava els seus màxims valors –patriotisme, lleialtat, diligència– i els va combinar amb els models polítics i la tecnologia del mateix Occident. Un executiu similar a l’alemany, una constitució inspirada en les d’Europa i els Estats Units, un codi penal de tall francès, un exèrcit basat en el prussià, una flota a imatge i semblança de la britànica... Sota el regnat de l’emperador Mutsuhito I el poder va passar a mans d’oligarques plenament involucrats en aquesta tasca. La societat japonesa va conèixer un ràpid procés de modernització, i a finals del segle XIX, el Japó ja era una potència capaç de desenvolupar un paper de primera fila a l’Àsia oriental.
La resolució japonesa es va fer palesa ben aviat, a la guerra sinojaponesa de 1894-95, derivada del xoc d’interessos entre tots dos països sobre Corea. L’estat coreà estava lligat a la Xina per vincles tributaris, i el govern de Tokio el veia com el trampolí natural per a la seva expansió al continent. La ràpida victòria japonesa sobre la Xina va sorprendre les potències occidentals, i sobretot Rússia, que no esperava trobar competència a la regió. A expenses de Pequín, Sant Petersburg s’havia annexat decennis abans l’illa de Sakhalin i un gran territori al nord del riu Amur. Ara, volia estendre la seva influència per Manxúria i l’estratègica península de Liaodong. Allà, Port Arthur garantiria a la marina imperial una sortida al mar lliure de gels durant tot l’any, una cosa que el port de Vladivostok, molt més al nord, no podia oferir.
Aquest darrer objectiu va semblar que se n’anava en orri amb la signatura del tractat que posava fi a la guerra entre la Xina i el Japó. Toquio reconeixia la independència formal de Corea –tot reservant-se, això, sí, privilegis comercials–, però, com a recompensa per la seva victòria, arrencava a l’Imperi xinès tota la península de Liaodong. Aquest fet representava l’adéu rus al port lliure de gels. I no solament es tractava d’això. Vitte va aconseguir de fer veure al tsar el risc que representava la presència japonesa al continent: si el Japó s’instal·lava a Liaodong estava clar que no s’hi aturaria pas. Aleshores, Sant Petersburg va demanar l’ajut dels seus aliats europeus, França i Alemanya, per obligar els japonesos que renunciessin a les seves demandes sobre la península xinesa. L’Imperi japonès va haver de cedir a les pressions i es va haver d’acontentar amb Formosa (Taiwan) i les illes Pescadors, a més a més d’una indemnització notable.
El poble japonès va albergar un gran ressentiment per allò que va considerar un tracte humiliant. I aquest ressentiment es va convertir en autèntica indignació sols dos anys després, quan l’imperi del tsar va deixar al descobert les seves intencions. Rússia va imposar al govern xinès un acord pel qual obtenia la concessió de Liaodong –amb Port Arthur– durant 25 anys prorrogables. El Japó es negava a abandonar els seus plans d’expansió, de manera que, a la vista dels esdeveniments, va tenir dues coses clares: que necessitava aliats i que l’enfrontament amb Rússia era ben probable.
Les relacions diplomàtiques russojaponeses van empitjorar l’any 1900 arran de l’anomenada guerra dels bòxers en la qual l’esclat d’una revolta xenòfoba a la Xina va desencadenar la intervenció d’un contingent europeu. El Japó s’hi va unir per impedir que Rússia prengués avantatge de la situació, però els japonesos no ho van poder evitar. El focus més actiu del moviment xenòfob es trobava a Manxúria, precisament on hi havia el gruix de les forces russes. L’Imperi tsarista va aprofitar l’avinentesa per ocupar tota la regió, a la qual cosa la Gran Bretanya i el Japó van respondre amb una protesta enèrgica. Tokio va prestar a la Xina tot el suport de què va ser capaç per contribuir a la seva resistència. Cedint finalment a les pressions, els russos van decidir de signar un acord amb el govern xinès que preveia l’evacuació de les tropes de Manxúria en diverses fases.
El Japó va trobar en la Gran Bretanya el soci occidental capaç d’avalar els seus objectius front a la resta de les potències imperialistes. Tots dos estats compartien el mateix recel per l’expansió russa a l’Àsia. En el cas britànic, la seva inquietud més gran era l’interès del tsar per Afganistan, que posava en perill la seguretat de l'Índia, la joia de la Corona. L’aliança anglojaponesa signada el 1902 reconeixia les pretensions del Japó sobre Corea, però bàsicament servia a Tokio per adoptar una postura molt més ferma en la seva pugna amb Rússia.
La primera fase d’evacuació de les tropes russes de Manxúria es va dur a terme puntualment, però quan va arribar el moment d’engegar la segona fase, el 1903, Nicolau II va decidir no solament no complir-la, sinó obtenir de la Xina noves concessions a la regió. Amb el suport diplomàtic de la Gran Bretanya i els Estats Units –interessats també a mantenir el statu quo a la zona per protegir les seves pròpies concessions comercials–, el govern xinès resistia les ambicions russes. Mentrestant, Tokio intentava solucionar la crisi per la via diplomàtica abans de recórrer a les armes. Va oferir a Rússia el repartiment de zones d’influència: el Japó reconeixia la influència russa a Manxúria si l’Imperi tsarista feia el mateix amb la japonesa sobre Corea.
A Sant Petersburg, la proposta va comptar amb el favor d’alguns dels membres de la cort, com Sergei Vitte, aleshores apartat del poder pel tsar i que, conscient de les febleses de l’Imperi, sempre havia advocat per una expansió per mitjans distints dels militars. Això no obstant, Nicolau II no va accedir a l’oferta ni va proposar-hi alternatives. Confiava que, com deien alguns dels seus consellers, el Japó no aniria a la guerra. L’immobilisme es va prolongar fins que, a principis de gener de 1904, Tokio va optar per trencar les relacions diplomàtiques. Dies després, la marina japonesa atacava per sorpresa les forces russes destacades a Port Arthur.
Malgrat la caràcter inesperat de l’atac japonès i de la posterior declaració de guerra, Nicolau II no es va pas alarmar. El Japó era un país minúscul, amb menys d’un terç de la població russa i amb unes forces que, encara que s’haguessin modernitzat, havien iniciat la seva carrera militar amb una primitiva katana entre les mans. El tsar es va dedicar a paladejar la seva flamant popularitat que per altra banda semblava llençar terra sobre les encara desorganitzades mostres de descontentament social.
No obstant això, els avantatges de l’Imperi rus eren més aparents que reals. A Manxúria, els efectius russos eren inferiors. Els reforços únicament hi podien arribar pel ferrocarril transsiberià, que encara no estava preparat per transportar grans quantitats d’homes i subministraments. Si resultava necessari prestar assistència a la flota de Port Arthur, a penes es podria comptar amb la de Vladivostok, impedida pels gels, ni amb la de la mar Negra, que per convenció internacional tenia prohibit de travessar l’estret del Bòsfor, mentre que la del Bàltic hauria de vorejar Àfrica abans d’arribar a la zona en conflicte. Malgrat tot, a Sant Petersburg, com a gairebé tota Europa, hi havia la convicció que Rússia en sortiria vencedora.
Front a l’atac de la flota japonesa dirigida per l’almirall Heihachiro Togo, el famós vicealmirall rus Makarov, al comandament a Port Arthur, va apostar per una estratègia ofensiva que arrabassés als japonesos el domini del mar Groc. Els seus objectius es van truncar quan, en tornar a port, després d’una incursió, la seva nau va topar amb una mina. Hi van morir Makarov i gairebé tota la tripulació del vaixell. A partir d’aleshores, els japonesos van tenir el control absolut del mar.
Davant d’aquest contratemps inesperat, el tsar va posar el contraalmirall Rozhestvenski al cap de la flota del Bàltic, la qual hauria de preparar-se per emprendre una travessia de diversos mesos fins a Port Arthur. Rozhestvenski, un oficial competent i sever, tan respectat com temut pels seus homes, hi va accedir amb una petició. Si més no, ell era conscient que Port Arthur cauria abans que hi arribés, i va sol·licitar el reforç de la flota –bàsicament un munt de ferralla– amb la compra a l’Argentina i Xile de set creuers de fabricació recent. La seva sol·licitud va ser acceptada, però no es va arribar a complir.
Mentrestant, un exèrcit japonès travessava el riu Yalu, i passava de Corea a Manxúria, i poc després un segon contingent desembarcava a la península de Liaodong. Port Arthur estava envoltat. En qüestió de setmanes, les forces japoneses entraven al port veí de Dairen, que havien evacuat els russos. Els intents del general Kuropatkin, comandant de les tropes russes a Manxúria, de trencar el setge de Port Arthur no van reeixir i, després d’una contraofensiva japonesa, els russos, es van veure, a més a més, obligats a retirar-se al nord, cap a Shenyang (ciutat que aleshores s’anomenava Mukden). El destí de Port Arthur estava segellat.
Al
gener de 1905, després d’un setge de cinc mesos, Port Arthur va caure.
Rozhestvenski no s’havia equivocat. Les seves naus, que havien partit de
Rússia a finals de l’any anterior, encara es trobaven a Madagascar. El
desastre va causar una gran impressió en tot l’Imperi i va esperonar
l’activisme de l’oposició, que demanava reformes socials i llibertats
polítiques. Poques setmanes després de la caiguda de Port Arthur, una multitud
pacífica aplegada davant el palau d’Hivern en demanda de millores era
dispersada a trets per la guàrdia del tsar. L’episodi, que va passar a la
història com el Diumenge Sagnant,
es va cobrar més de cent morts i dos mil ferits.
Tanmateix, la pèrdua de Port Arthur no havia decidit la guerra. Malgrat les pèrdues territorials, el gruix de l’exèrcit rus continuava intacte. Les tropes del tsar i les del Mikado es van enfrontar a la batalla de Shenyang i, aquesta vegada sí, els japonesos van infligir greus danys a l’exèrcit rus.
Per bé que inferiors en nombre (270.000 japonesos contra 330.000 russos) i en material, els japonesos van obligar els russos a abandonar Shenyang i a replegar-se vers el nord. Els russos van perdre 90.000 homes, els japonesos 50.000. La batalla de Shenyang va posar fi a la guerra terrestre, però per al Japó encara restava l’amenaça de la potència naval russa.
|
La batalla de Tsushima va ser l’episodi decisiu de la guerra. Rozhestvenski tenia planejat l’enfrontament, però alguns dels seus vaixells van maniobrar malament i van arribar tard a la formació. Togo va aprofitar l’error, i l’arma mortífera japonesa, la shimosa inclosa als obusos, va acabar de fer la resta, incendiant tots els vaixells en què va fer blanc. El vaixell insígnia rus, el Suvorov, es va enfonsar. Rozhestvenski, molt mal ferit, va ordenar comunicar a l’almirall Nebogatov que li transferia el comandament i que havia d’anar cap a Vladivostok. Després es va desmaiar. La nau de Nebogatov no va interpretar bé els senyals, sols que havia de dirigir-se a Vladivostok. Atacada la seva unitat per Togo, Nebogatov es va rendir. Poc després, la nau a la qual es va traslladar Rozhestvenski, que delirava, va decidir rendir-se per salvar la vida del contraalmirall, una cosa que aquest no hauria tolerat si s’hagués mantingut conscient. Gairebé tota la flota russa es trobava al fons del mar o capturada pels japonesos. Després de la Conferència de Portsmouth es van alliberar els presoners. El tsar va expulsar Nebogatov de l’exèrcit i va eximir Rozhestvenski de qualsevol culpabilitat. |
Encara quedava Rozhestvenski, la darrera esperança del tsar. Per contra, al contraalmirall no li’n quedava cap. Amb els mitjans de què disposava, estava convençut que navegava cap al desastre. Desateses les seves opinions pel que feia al cas, es resignava a perdre la vida en combat, encara que estava disposat a convertir-se en un enemic difícil de batre. A mitjan de maig, deixava enrere les costes d’Indoxina. Les seves ordres eren unir-se amb la flota de Vladivostok, que ja estava lliure de gels. Es va decidir per la ruta menys dolenta, encara que sabia que era la més directa cap a l’armada japonesa: a través del golf de Corea. A finals de mes, Togo i Rozhestvenski, tots dos homes de gran perícia militar, es van enfrontar a l’estret de Tsushima. Va ser un duel a l’alçada de les seves aptituds, però el contraalmirall tornava a tenir raó. La flota del Bàltic no estava en condicions. Va ser completament destrossada i el seu comandant va ser capturat.
La derrota a Tsushima i els aires de rebel·lió interna van convèncer el
tsar de la necessitat de negociar la pau, per a la qual cosa va rehabilitar el
comte Vitte. El Japó, tot i el triomf, tenia la mateixa pressa, perquè
l’esforç bèl·lic havia deixat el país exhaust. Tots dos contendents van
acceptar la mediació del president nord-americà
Theodore Roosevelt, i a
l’agost es va inaugurar la Conferència de Portsmouth (New Hampshire). El Japó
va aconseguir la península de Liaodong, el territori de Guangdong i la part
meridional de Sakhalin, el protectorat sobre Corea i l’evacuació de Manxúria
per part de l’exèrcit rus. De fet, menys d’allò que s’esperava. Així i tot, el
prestigi japonès va créixer com l’escuma a la resta d’Àsia, que no va preveure
el domini, tant o més ferotge que l’occidental, que la nova potència imposaria
sobre bona part del continent en els anys següents. Per a la Rússia
autocràtica va representar un pas més cap a la tomba. L’esclat de la
Revolució de 1905, esclafada a finals d’any, va
ser el preàmbul de la que, l’any 1917, enderrocaria Nicolau II.
