La Rússia dels tsars i la revolució de 1905
La guerra russojaponesa (1905)
La revolució russa de 1917
1. La Rússia dels tsars
Al començament del segle XX l’Imperi rus era aparentment gran i poderós. S’estenia sobre un territori de gairebé 22 milions de Km2 i tenia una població d’uns 170 milions d’habitants. Però hi havia un desequilibri molt gran entre una Rússia arcaica i rural, numèricament important, i una part de l’Imperi, molt localitzada i minoritària, que s’industrialitzava ràpidament.
Una agricultura tradicional
Al llarg del segle XIX el camp rus va viure pràcticament al marge de les transformacions agrícoles que es van produir en altres estats europeus. L’aristocràcia acaparava la major part de la terra, i la pagesia va viure fins ben entrat el segle en règim de servitud feudal. Una part important dels serfs estaven sotmesos a uns forts lligams de servitud que comportaven la manca de llibertat personal i l’obligació de fer prestacions (censos en treball) i de pagar impostos en metàl·lic (obrok). A les comunitats pageses, els caps de família formaven el mir, que era l’assemblea de la comunitat rural, encarregada de distribuir periòdicament les terres de conreu, cedides pel senyor, entre els seus membres.
Les condicions de vida tan dures que havien de suportar els camperols van provocar diverses revoltes agràries que, finalment, el 1861 van forçar el tsar Alexandre II (1855-1881) a promulgar l’abolició de la servitud. Així s’establia la llibertat personal dels serfs, que cessaven d’estar lligats a la terra, i la seva igualtat civil. Les terres van ser dividides en dues parts: una part la conservava l’antic senyor i l’altra es donava en usdefruit als camperols. Aquests podien rescatar les terres que conreaven pagant una indemnització als senyors. Però el decret va decebre els camperols, que s’havien d’endeutar si volien rescatar les terres, a un preu sovint superior al real.
Amb la reforma va néixer una nova burgesia agrària, els kulaks. Paral·lelament, el pagament del rescat i la forta pressió fiscal van fer augmentar el nombre de pobres o mugics. Molts d’ells, sense terres i endeutats, se’n van haver d’anar a les ciutats a cercar una feina a les noves indústries. Uns altres van restar al camp, on havien de suportar unes condicions de vida miserables.
Una industrialització localitzada
L’abolició de la servitud havia fet augmentar la mà d’obra disponible per a la indústria, però l’agricultura encara no estava prou desenvolupada per poder aportar capital al procés d’industrialització. Així, la Rússia tsarista va haver de recórrer a les inversions estrangeres, que procedien fonamentalment de França, de la Gran Bretanya, de Bèlgica i d’Alemanya.
El resultat va ser una industrialització molt ràpida: entre el 1890 i el 1900 la producció industrial es va doblar i Rússia es va convertir en la cinquena potència industrial del món. Ara bé, la industrialització russa presentava unes particularitats ben definides. D’antuvi, la concentració geogràfica en unes zones de l’Imperi determinades: Moscou, Sant Petersburg, Ucraïna, Bakú, els Urals i Polònia. En segon lloc, el caràcter gegantí, perquè més de la meitat dels obrers treballaven en empreses de més de 500 treballadors. En tercer lloc, la dependència financera, atès que el 1914 gairebé un terç de les societats per accions eren a mans de capitals estrangers.
La industrialització va afavorir el creixement del proletariat, i cap a 1900 ja hi havia prop de 3 milions d’obrers. Encara que numèricament era poc important, el proletariat tenia una gran força social a les regions industrials com a resultat de la gran concentració empresarial. En algunes ciutats, com Sant Petersburg, els obrers representaven el 50% de la població. Les condicions laborals i salarials eren molt dures: jornades de treball de 12 hores, salaris molt baixos que disminuïen amb l’edat, un percentatge molt alt de mà d’obra infantil i femenina, habitatges miserables, etc. A més a més, la manca de drets sindicals, com el de vaga, i l’escassa legislació laboral, deixaven els obrers indefensos davant l’arbitrarietat dels amos.
L’autocràcia tsarista
Al començament de segle, l’Imperi rus mantenia una monarquia absoluta en què el tsar estava investit d’un poder autocràtic que provenia de Déu i en què l’arbitrarietat era la norma de l’Estat. Ningú no controlava els actes del tsar, que governava per decret (ukases), i cap institució no protegia els súbdits de l’omnipotència de l’Estat. L’Estat es basava en quatre pilars:
a) La burocràcia, que era l’estructura administrativa que garantia el funcionament d’aquest Imperi tan vast. El sistema era corrupte, i els funcionaris s’havien convertit en una veritable noblesa administrativa.
b) L’exèrcit, els llocs de comandament del qual es reservaven a la noblesa, era l’instrument essencial de l’expansionisme rus sobre la resta de territoris de l’Imperi.
c) L’Església Ortodoxa, que tenia una gran influència sobre les masses analfabetes (un 80% de la població). Exercia un paper de guardiana de l’ordre i de les tradicions i el seu cap era el tsar mateix.
d) La policia (okhrana), que dirigia un sistema repressiu molt fort per poder mantenir l’ordre.
Fins l’any 1905, en temps del tsar Nicolau II, no hi va haver a Rússia cap institució representativa a escala nacional que fes de contrapès al poder absolut dels tsars. El 1846 s’havia acceptat la creació d’unes assemblees territorials, anomenades zemstva, que no eren representatives davant del poder, sinó que només tenien algunes atribucions en el terreny de l’administració local (ajut a l’agricultura, ensenyament primari, salut pública, etc.). Amb el mateix criteri, el 1870 es van crear les assemblees urbanes (dumes municipals), que eren elegides per sufragi censatari. De fet, però, tots dos organismes quedaven sota la tutela de l’administració i eren controlats per la noblesa i pels propietaris.
Les forces
d’oposició al tsarisme
Els primers corrents importants d’oposició al tsarisme es van desenvolupar al camp rus cap a la segona meitat del segle XIX. El primer moviment que cal destacar va ser el que van crear els anomenats nihilistes, un moviment de caire intel·lectual de bon començament i que més endavant va evolucionar cap al terrorisme. Però el moviment revolucionari més important de les darreres dècades del segle va ser el populisme (narodniki), que rebutjava la industrialització ingent i creia en la transformació de la societat pagesa tradicional en unes comunitats rurals noves de caire socialista. Inspirats en idees bakuninistes, van fundar l’organització Terra i Llibertat, que va concentrar els seus esforços en l’acció directa i va protagonitzar un seguit d’atemptats contra el tsar Alexandre II, que va morir el 1881 víctima d’una bomba.
Va ser durant els anys del tombant del segle que van sorgir els corrents d’oposició que van configurar la formació dels dos partits polítics que exercirien més influència en el moviment revolucionari. El primer va ser el partit socialrevolucionari (SR, anomenat també esserita), el qual, fundat el 1901, va recollir la tradició del populisme, especialment pel que fa a la defensa dels camperols com a classe revolucionària. Defensava la necessitat de destruir el tsarisme i d’instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els esserites van arribar a tenir una gran influència entre els camperols, volien l’emancipació de la pagesia i van fer accions terroristes en què van morir ministres.
El segon va ser el partit obrer socialdemòcrata rus, de tendència marxista i afiliat a la Segona Internacional, fundat el 1898 per Georgij Valentinovič Plekhanov. Entre els seus membres destacava Vladimir Il’ič Lenin, el qual va adoptar el marxisme a les condicions especifiques de Rússia i va ser el gran artífex de la revolució de 1917. El 1903 van sorgir dues tendències dins el POSDR (menxevics, dirigits per L. Martov, i bolxevics, dirigits per Lenin), que el 1912 van menar a l’escissió definitiva. Totes dues tendències acceptaven l’esquema marxista de la revolució que preveia la necessitat de fer caure l’ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l’ordre burgès per part del proletariat. Les discrepàncies van venir, a l’hora d’analitzar el paper de la burgesia a la revolució i el caràcter que havia de tenir el partit:
a) Els menxevics feien una separació molt clara entre la revolució burgesa i la revolució socialista; creien que a Rússia encara calia fer la revolució burgesa i que l’havia de dirigir la burgesia, reservant al proletariat un lloc secundari. Per contra, els bolxevics creien que la burgesia russa era incapaç de fer una revolució pròpia i defensaven que el proletariat havia de dirigir la revolució.
b) Els menxevics defensaven un partit de masses, amb diverses tendències, segons el model socialdemòcrata europeu. Però, els bolxevics concebien el partit com una organització de combat, dotada d’una gran disciplina i capaç d’enfrontar-se al tsarisme. En definitiva, un partit d’avantguarda de la classe obrera, integrat per revolucionaris convençuts i preparat per dirigir la revolució.
El corrent liberal i democràtic es va formar més lentament i sempre va ser més dèbil perquè la burgesia russa era escassa. Els sectors liberals es es van desenvolupar dins els zemstva quan alguns grups van començar a defensar l’establiment d’un règim constitucional. El 1905 es va fundar el Partit Constitucionalista Demòcrata (Kadet), partidari de lluitar dins el marc legal per aconseguir una democràcia parlamentaria i refusava qualsevol acció revolucionària.
2. La revolució de 1905
Al llarg dels primers anys del segle XX a Rússia hi va haver una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de la seva economia. A remolc d’una crisi de sobreproducció, la demanda va minvar i les inversions estrangeres es van retreure. Les condicions de vida es van fer més dures, tant al camp, on un parell de males collites va fer empitjorar la situació, com a la ciutat. El resultat va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l’Imperi. En aquesta conjuntura de crisi, l’Estat rus es va veure implicat en una guerra amb el Japó, el seu gran rival a Àsia. Els japonesos eren hostils a l’expansionisme rus a Manxúria i van atacar la base naval russa de Port Arthur.
A la darreria de 1904 i començament de 1905, mentre les derrotes dels exèrcits russos a mans dels japonesos minvaven la confiança popular en el règim tsarista, l’èxit de la vaga dels treballadors del petroli a Bakú (reducció de la jornada a 9 hores, etc.) enfortia el moviment obrer i l’encoratjava a noves accions reivindicatives. A començament de gener de 1905 es va declarar una vaga a la fàbrica metal·lúrgica Putilov de Sant Petersburg, que ràpidament es va estendre per tota la ciutat. El diumenge 22 de gener de 1905 (9 de gener segons el calendari julià), una gran manifestació pacífica d’obrers, menestrals i estudiants de Sant Petersburg, encapçalada pel pope ucrainès Georgij Apollonovic Gapon —probablement un agent provocador— es van dirigir al palau d’Hivern per presentar un memorial al tsar en què es demanaven millores en les condicions de vida, llibertats democràtiques i la convocatòria d’una assemblea constituent. El seguici, que arborava icones i cantava Deu salvi el tsar, va ser interceptat per la guàrdia cosaca, que va obrir foc, i el resultat va ser de mil morts i de dos mil ferits ("Diumenge roig" o "sagnant").
Tot seguit, sovint espontàniament van esclatar vagues a nombrosos centres industrials, que de vegades esdevingueren autèntics moviments revolucionaris; es produïren revoltes camperoles a Geòrgia i a la conca del Volga, un petit sector de l’exèrcit es va insurgir (rebel·lió del cuirassat Pot’omkin, juny-juliol de 1905) i es van assajar noves formes d’organització i direcció, com els soviets. Els soviets eren assemblees de delegats de les fàbriques i de les organitzacions obreres i van constituir les úniques institucions democràtiques espontànies del país. Enmig d’una població gairebé analfabeta, els mètodes expeditius que feien servir (votació a mà alçada, assemblees públiques, elecció directa dels òrgans superiors, dret de remoció, etc.) van fer arribar la política a les masses, de manera que aquestes la poguessin entendre perfectament. Els primers soviets van sorgir a Sant Petersburg i a Moscou, i es van estendre ràpidament pels centres industrials més importants de Rússia. Per la seva banda, els delegats liberals dels zemstva també van aprofitar el descontentament general per reclamar el sufragi universal.
La creació de la duma
La imminència d’una vaga general va forçar el tsar a prometre reformes i anunciar la convocatòria d’una duma; l’oposició, amb reticències, ho va acceptar, llevat dels bolxevics, que van donar suport a les insurreccions dels mariners de Kronstadt i de l’esquadra del mar Negre, durament reprimides (novembre 1905 - gener 1906).
Davant del perill d’una guerra civil, el 17 d’octubre, Nicolau II va signar un manifest imperial que anunciava el reconeixement de les llibertats ciutadanes (de consciència, de paraula, d’associació i de reunió), la convocatòria d’una futura assemblea legislativa (duma) i l’organització d’eleccions. El "Manifest d’Octubre" va dividir l’oposició. mentre els revolucionaris rebutjaven qualsevol mena de compromís amb el tsar, els liberals radicals, reagrupats en el nou Partit KD, no s’hi van pronunciar. Solament els moderats i la Unió del poble rus, partit d’extrema dreta, van donar un suport incondicional a la nova política tsarista.
Les eleccions legislatives van beneficiar sobretot el partit KD, que en va resultar vencedor, mentre la dreta tan sols va obtenir el 10 per cent dels sufragis. Amb tot, la victòria va servir ben poc als liberals. La primera duma, en confrontació constant amb el conservadorisme del govern, va ser dissolta el juliol de 1906. La següent era més radical (els socialrevolucionaris van obtenir 37 escons i els socialdemòcrates, 66), però també estava molt dividida. També va ser dissolta, el 3 de juny de 1907. El govern va aprofitar l’avinentesa per anul·lar la representativitat política i les prerrogatives de la duma.
Però aquestes reformes eren aparents. El sufragi era corporatiu i indirecte per impedir una victòria de l’oposició. El sistema era constitucional, però no parlamentari, perquè els ministres no eren responsables davant la Duma i el tsar tenia la iniciativa legislativa.
Les reformes de
Stolypin
|
|
P’otr Arkad’evič Stolypin, primer ministre de Nicolau II a partir de 1906, creia que l’únic mitjà per aturar la revolució era fomentar el creixement econòmic del país. Stolypin va centrar l’atenció en la qüestió agrària, motiu de fortes controvèrsies en les primeres dumes i font de preocupació permanent del poder a partir dels nombrosos aixecaments de la pagesia el 1906. La innovació més important del primer ministre va consistir a suprimir gairebé completament l’antic sistema de comuna pagesa, en benefici de l’explotació privada. Com que va crear una nova classe de petits propietaris, Stolypin va contribuir al desenvolupament del món rural i va satisfer parcialment les aspiracions de la pagesia russa. Per tal de fomentar la independència econòmica de Rússia, Stolypin va afavorir la formació de capitals russos, va impulsar el creixement de les exportacions i va estimular una producció cada cop més competitiva. Els anys 1907-1911, període de reacció, tot i que també de creixement i d’augment de la riquesa, es van caracteritzar pel replegament del moviment revolucionari i per l’aparició d’un nou nacionalisme fonamentat en la imatge d’una autocràcia il·lustrada. Aquesta va ser l’edat d’or de Nicolau II, però l’assassinat de Stolypin, el 5 de setembre de 1911, va fer fracassar la darrera temptativa de renovació conservadora de l’Imperi.
Per saber-ne més:
1905: Russie avant 1917
1847-1918: Le nationalisme ukrainien
