La revolució mexicana (1910-1919)
Amèrica Llatina en el decenni de 1920
La revolta de Chiapas (1994)
La revolució mexicana és el període de la història de Mèxic comprès entre la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz el 1910 i l’ascens al poder de la burgesia, després d’haver superat els intents de revolució social protagonitzats pels camperols dirigits per Emiliano Zapata, assassinat el 1919.
La revolució maderista (1910-1911)
La presidència de Madero (1911-1913)
La revolució constitucionalista (1913-1914)
El triomf de Carranza (1914-1919)
La revolució maderista (1910-1911)
El punt de partida del procés revolucionari van ser les declaracions que el president Porfirio Díaz va fer al periodista nord-americà Creelman el 1908, en què afirmava que el poble mexicà ja estava madur per a la democràcia i que ell no volia continuar en el poder. Al país va començar una intensa activitat política i aquest mateix any va aparèixer el llibre La sucesión residencial en 1910, escrit per Francisco Ignacio Madero, que es va convertir en el manifest polític dels grups d’oposició a la dictadura: les classes mitjanes, els camperols i els obrers, contraris a la reelecció de Díaz per a un nou mandat presidencial, però també oposats als costums aristocràtics i a l’afrancesament dominant, a la política econòmica del colonialisme capitalista i a la falta de llibertats polítiques sota el règim dictatorial. El llibre de Madero, prohibit per la dictadura de Porfirio Díaz va ser un dels detonants de la Revolució Mexicana.
A l’abril de 1910 Madero va ser designat candidat a la presidència pel Partido Nacional Antirreeleccionista, fundat un any abans amb un programa a favor del sufragi efectiu i la no reelecció, però sense clars continguts socials i econòmics. Al maig del mateix any es va produir a Morelos la insurrecció d’Emiliano Zapata al front dels camperols, que van ocupar les terres en demanda d’una reforma agrària. Díaz va ser reelegit per a un setè mandat i Madero va intentar negociar-hi per tal d’obtenir la vicepresidència de la República, però va ser empresonat pel dictador a Monterrey el 6 de juny, encara que poc després va obtenir la llibertat i va escapar a San Antonio (Texas).
El 15 d’octubre de 1910, Madero i els seus col·laboradors van acordar el Plan de San Luís, que va cridar a la insurrecció general i que va aconseguir el suport dels camperols ja que incloïa en el punt tercer algunes propostes de solució al problema agrari. El 20 de novembre es va produir la insurrecció de Francisco (Pancho) Villa i Pascual Orozco a Chihuahua, aviat secundada a Puebla, Coahuila i Durango. Al gener de 1911 els germans Flores Magón es van alçar a la Baixa Califòrnia i els germans Figueroa a Guerrero.
Tot i el fracàs de Casas Grandes, al març d’aqueix mateix any, el 10 de maig els revolucionaris van ocupar Ciudad Juárez, on es va signar el tractat pel qual s’acordava la dimissió de Díaz, que va sortir del país el 26 de maig següent, i el nomenament com a president provisional de l’antic col·laborador de la dictadura, Francisco León de la Barra, que va mantenir en el càrrecs els funcionaris i militars fidels a Díaz.
La presidència de Madero (1911-1913)
El govern va iniciar el desarmament de les forces revolucionàries, però els zapatistes s’hi van negar, exigint garanties que serien ateses les seves demandes en favor d’una solució per al problema agrari. El general Victoriano Huerta va combatre els zapatistes de l’estat de Morelos als mesos de juliol i agost de 1911, els va derrotar a Cuautla i els va obligar a refugiar-se a les muntanyes de Puebla. Això no obstant, a les eleccions presidencials va resultar elegit Madero, que va prendre possessió del càrrec el 6 de novembre de 1911, però no va aconseguir un acord amb Zapata ni amb altres líders agraris a causa de la seva falta de sensibilitat per a resoldre els problemes socials plantejats pels camperols.
El 25 de novembre, Emiliano Zapata va proclamar el Plan de Ayala, en el qual es proposava el repartiment de terres i la continuació de la lluita revolucionària. Orozco, després de ser nomenat pels agraristes cap suprem de la revolució, es va revoltar a Chihuahua al març de 1912, i al mateix temps els generals Bernardo Reyes i Félix Díaz s’alçaven a Nuevo León i Veracruz, respectivament. L’exèrcit federal, al comandament de Prudencio Robles i Victoriano Huerta, va reprimir amb duresa els alçaments, establí camps de concentració, cremà pobles i executà nombrosos camperols. Al febrer de 1913, a la ciutat de Mèxic va tenir lloc al febrer de 1913 l’anomenada Decena Trágica, enfrontament entre els insurrectes i les tropes del general Huerta, que va causar al voltant de 2.000 morts i 6.000 ferits. Amb la insòlita mediació de l’ambaixador nord-americà, Henry Lane Wilson, el general Huerta va arribar a un acord amb el general Díaz, va destituir Madero i es va autoproclamar president el 19 de febrer de 1913. Quatre dies després el president Madero i el vicepresident Pino Suárez van ser assassinats per ordres de Huerta.
La revolució constitucionalista (1913-1914)
El govern de Huerta no va ser reconegut pel governador de Coahuila, Venustiano Carranza, qui el 26 de març de 1913 va proclamar el Plan de Guadalupe, bandera de la revolució constitucionalista, pel qual es declarava continuador de l’obra de Madero i formava l’exèrcit constitucionalista, al qual no van trigar a unir-se el coronel Álvaro Obregón a Sonora, i Pancho Villa al nord, mentre Zapata tornava a dominar la situació al sud i est del país.
L’oposició a Huerta a la capital es va dur a terme mitjançant la Casa de l’Obrer Mundial, de tendència anarquista i defensora de les classes obreres urbanes, però propera als plantejaments agraris del moviment zapatista, al qual van dotar d’una ideologia més definida, i del lema "Terra i Llibertat", que els allunyava tant de Huerta com de Carranza. Les tropes constitucionalistes, formades per camperols i gent del poble, van derrotar l’exèrcit federal per tot el territori mexicà: Villa va ocupar Chihuahua i Durango amb la Divisió del Nord; Obregón va vèncer a Sonora, Sinaloa i Jalisco amb el cos d’exèrcit del nord-oest; i els Estats Units, que van prendre partit pels opositors a Huerta, va fer desembarcar la seva infanteria de marina a Veracruz el 21 d’abril de 1914.
Després del triomf constitucionalista a Zacatecas el 24 de juny d’aquest mateix any i l’ocupació de Querétaro, Guanajuato i Guadalajara, Huerta va presentar la dimissió del càrrec el 15 de juliol següent i va sortir del país. Al Tractat de Teoloyucan es va acordar la dissolució de l’exèrcit federal i l’entrada dels constitucionalistes a la capital, que va tenir lloc el 15 d’agost de 1914.
El triomf de Carranza (1914-1919)
Ben aviat van sorgir diferències entre els revolucionaris, dividits en tres grups: els villistes, que oferien un programa polític i social poc definit; els zapatistes, que mantenien els principis formulats al Plan de Ayala; i els carrancistes, vinculats a la burgesia i desitjosos de preservar els beneficis obtinguts pels generals, empresaris i advocats addictes a Carranza. A la Convenció d’Aguascalientes, al novembre de 1914, es va acordar el cessament de Carranza com a cap de l’exèrcit constitucionalista i de Villa com a comandant de la Divisió del Nord, així com el nomenament d’Eulalio Gutiérrez com a president provisional. Carranza es va traslladar a Veracruz, Gutiérrez va portar el govern a San Luis Potosí i la ciutat de Mèxic va quedar en poder de Villa i Zapata, la col·laboració inicial dels quals va acabar un mes més tard amb la sortida d’ambdós de la capital i la represa de les hostilitats.
Amb els decrets de finals de 1914 i la Llei Agrària de gener de 1915, Carranza va guanyar per a la seva causa amplis sectors de la població. Al mateix temps, els exèrcits carrancistes al comandament del general Obregón van ocupar Puebla el 4 de gener de 1915 i van derrotar Pancho Villa a Celaya, Guanajuato, León i Aguascalientes, entre abril i juliol del mateix any, per la qual cosa Estats Units va reconèixer el govern de Carranza al mes d’octubre. Villa va iniciar al nord una guerra de guerrilles i va tractar de crear conflictes internacionals amb els Estats Units, els quals, el 1916, van enviar tropes per perseguir-lo, encara que aquestes no van aconseguir capturar-lo. Al sud, Zapata va fer repartiments de terres a Morelos i va decretar algunes mesures legals per tal d’intentar consolidar les reformes agràries i les conquestes socials aconseguides, però els zapatistes també van ser derrotats per les tropes constitucionalistes al comandament de Pablo González i obligats, entre juliol i setembre de 1915, a replegar-se a les muntanyes.
Al setembre de 1916, Carranza va convocar un Congrés Constituent a Querétaro, on es va elaborar la Constitució de 1917, que consolidava algunes de les reformes econòmiques i socials defensades per la revolució, en especial la propietat de la terra, la regulació de l’economia o la protecció dels treballadors. A les eleccions posteriors, Carranza va ser elegit president de la República i va prendre possessió del càrrec el 10 de maig de 1917. Zapata va mantenir la insurrecció al sud fins que, víctima d’una traïció preparada per Pablo González, va caure en una emboscada a la hisenda de San Juan Chinameca, on el 10 d’abril de 1919 va ser assassinat.
El 21 de maig de 1920, Venustiano Carranza va ser assassinat a Talxcalantongo, després de veure’s obligat a evacuar la capital de la República per les forces de Plutarco Elías Calles, Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta
Per saber-ne més:
La Revolució Mexicana
Le Mexique, de l’indépendance à la victoire des libéraux
Le Mexique, de Benito Juárez à Porfirio Diaz
México, de 1928 a 1924
La Revolución Mexicana
