Les guerres dels Balcans (1912-1913)
La
situació als Balcans a finals del segle XIX
Les
nacions sense estat: la regió dels Balcans
Els conflictes balcànics a partir de 1875
La primera guerra dels Balcans (octubre de 1912 - maig de 1913)
|
El
conflicte bèl·lic entre l’Imperi otomà i Itàlia va començar el 28 de
setembre de 1911 i va acabar el 18 d’octubre de 1912. Al setembre de
1911, Itàlia va enviar un exèrcit per ocupar la ciutat nord-africana
de Trípoli (a l’actual Líbia). Al novembre d’aquell any va promulgar
un decret d’annexió de la regió de Tripolitània (fins aleshores sota
vilaiat otomà) aprovat pel Parlament italià el 23 de febrer de 1912.
La població de Trípoli va oposar resistència a les tropes italianes i
l’Imperi otomà va enviar-hi tropes per combatre els invasors. |
La revolució dels Joves Turcs (1908-1909), que va destronar el soldà Abdülhamit II, unida la victòria italiana en la guerra italoturca (1911-1912), que va fer augmentar la debilitat de l’Imperi otomà, van fornir als Estats balcànics una ocasió per venjar-se dels turcs, els seus antics opressors. Al març de 1912, Sèrbia va establir un tractat d’aliança amb Bulgària, el qual va ésser ampliat, poc de temps després, a Grècia i Montenegro. La tensió va créixer ràpidament a la península dels Balcans durant l’estiu de 1912, especialment després del 14 d’agost, data en la qual Bulgària va enviar una petició al govern del soldà Mehmet V en la qual demanava l’autonomia de Macedònia, aleshores sota dominació otomana. Els Estats balcànics van començar a mobilitzar les tropes el 30 de setembre. Vuit dies més tard, Montenegro va declarar la guerra a l’Imperi otomà. El 18 d’octubre, els aliats balcànics van entrar en guerra en suport de la causa montenegrina, un fet que va desfermar la primera guerra dels Balcans.
Durant els dos mesos que van seguir, l’aliança
balcànica va aconseguir un seguit de victòries decisives sobre els turcs, i
els van forçar a abandonar Albània, Macedònia i gairebé totes les seves
possessions al sud-est d’Europa. A finals de novembre, els turcs van
sol·licitar un armistici, l’acord del qual va ser signat el 3 de desembre per
tots els aliats
balcànics, tret de Grècia, que va prosseguir les operacions militars contra els turcs.
A mitjan mes de desembre, els representats de les faccions enfrontades es van
reunir amb les principals potències europees a Londres per intentar de resoldre la qüestió dels Balcans. Els turcs van
rebutjar les condicions de pau que van reclamar els Estats balcànics, de
manera que la conferència
va acabar en un fracàs el 6 de gener de 1913. El 23 de gener, un grup de
nacionalistes radicals va prendre el poder a l’Imperi otomà mitjançant un cop
d’Estat. En
menys de set dies, els combats es van reprendre.
En els enfrontaments que van seguir,
Grècia es va emparar de Ioannina (a la regió de l’Epir, avui al nord-oest de Grècia) i Bulgària
va conquerir Andrinople (actualment la ciutat turca d’Edirne). Els otomans van
signar un armistici amb Bulgària,
Grècia i Sèrbia el 19 d’abril de 1913, i pocs dies després amb Montenegro.
El 20 de maig es va celebrar a Londres una nova
conferència de pau, arbitrada novament per les grans potències europees. En el
Tractat de Londres –fruit de la reunió que va finalitzar el 30 de maig–
s’estipulava que els turcs havien de cedir l’illa de Creta a Grècia i
abandonar tots els territoris d’Europa que quedaven a l’oest d’una línia
imaginària traçada des del port de Mídia, a la mar Negra, fins a Enos, una
ciutat de la costa de la mar Egea (totes dues a l’actual Turquia). Albània,
que havia estat sota sobirania turca es va convertir en un principat musulmà
independent. Les negociacions referents a les qüestions frontereres i a
l’estatus de les illes de la mar Egea es van encomanar a una comissió
internacional.
La segona guerra dels Balcans (1913)
La segona guerra balcànica va ser provocada per la incapacitat dels vencedors de la primera per a entendre’s sobre el repartiment dels territoris conquerits. De fet, el tractat de Londres va suscitar vives tensions entre els Estats balcànics, particularment entre Sèrbia i Bulgària. Bulgària, que havia aportat la contribució més important a la primera guerra balcànica, es va negar a reconèixer la reivindicació sèrbia sobre la possessió de determinats territoris de Macedònia que es trobaven sota control búlgar. Per la seva banda, els serbis estaven descontents perquè no havien obtingut cap territori a la costa adriàtica.
El
primer de juny de 1913, Grècia i Sèrbia van trencar l’aliança que tenien amb Bulgària, fet que va precipitar l’esclat de la segona guerra dels Balcans.
Bulgària, que sospitava que Sèrbia i Grècia preparaven un repartiment de
Macedònia a costa seva, va iniciar les hostilitats el 29 de juny. Aquest dia,
un general búlgar, que no actuava sota les ordres del seu govern, va atacar les posicions
defensives sèrbies. Encara que el govern búlgar va negar qualsevol
responsabilitat en l’ofensiva, el 8 de juliol Sèrbia i Grècia van declarar la guerra a Bulgària.
Dues setmanes després, Montenegro, Romania, i l’Imperi otomà
els van imitar. El 30 de juliol, els búlgars incapaços de fer cara a una coalició tan
important van sol·licitar un armistici que els va ser concedit. El 10 d’agost
es va signar un tractat de pau a
Bucarest, pel qual Bulgària va perdre una part considerable del
seu territori. La Dobrudja septentrional va ser cedida a Romania. A més a més,
Bulgària va haver de renunciar a Macedònia, que va ser repartida entre Sèrbia
i Grècia, i va cedir Andrinople i una part de Tràcia a Turquia.
Les guerres dels Balcans van influenciar profundament el desenvolupament
posterior de la història europea. No van fer sinó accentuar les rivalitats
balcàniques i revifar el nacionalisme serbi. El desmantellament de l’Imperi
otomà d’Europa i el de Bulgària van crear així vives tensions en tot el
sud-est europeu. Bulgària i Turquia no van acceptar la derrota. Rússia va
sortir decebuda de no haver obtingut, en el curs de les negociacions, el
control dels estrets. Els acords de pau van crear una Sèrbia forta i
ambiciosa, la qual, constreta a acceptar, l’any 1909, l’annexió de
Bòsnia-Herzegovina per part d’Àustria, somiava d’unificar tots els eslaus del sud.
Aquest fet va tenir per conseqüència de fer néixer un sentiment de por antiserbi a les veïnes Àustria i Hongria les quals, des d’aleshores, van
esperar l’esclat d’una nova crisi per tal de poder esclafar Sèrbia.
L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria-Este, a Sarajevo, el 28 de juny
de 1914, va fornir a Àustria-Hongria un pretext per envair Sèrbia, fet que va
desfermar, a causa del joc complex de les aliances europees, la
Primera Guerra Mundial.
Grècia
durant el període d’entreguerres
