La República de Xina (1912)
La
guerra russojaponesa (1905)
La segona guerra sinojaponesa (1937) i la guerra civil xinesa
La Xina comunista (1949)
Orígens
En els darrers decennis del segle XIX, la sensació de debilitat de la Xina imperial, agreujada per les derrotes militars enfront de les potències estrangeres, guerres de l’opi, va portar molts sectors de la petita burgesia xinesa a plantejar reformes polítiques per tal que la Xina aconseguís el desenvolupament econòmic i social que havien assolit les potències occidentals i, especialment, el Japó, país al qual força xinesos veien com a model a imitar.
El Japó va assolir un gran desenvolupament econòmic després de la restauració Meiji, i força intel·lectuals defensaven que la dinastia Qing, que governava la Xina, emprengués les reformes necessàries per avançar cap a un model de monarquia constitucional, que permetés mantenir la tradició imperial i adoptar al mateix temps un sistema polític modern, imprescindible per afrontar la revolució industrial i tecnològica en la qual Xina s’havia quedat endarrerida. Enfront d’aquests corrents, altres reformadors, més radicals, volien proclamar una república i derrocar la dinastia Qing, la qual pel seu origen manxú era vista com una dinastia estrangera.
L’ideòleg republicà més important dels darrers anys de la dinastia Qing va ser Sun Yazen, el qual l’any 1895, després d’haver fundat la Societat per a la Regeneració de la Xina (xingzhonghuì), va intentar organitzar una revolució contra la dinastia Qing a la ciutat meridional de Guangzhou. La revolta va fracassar i Sun Yazen va haver de fugir del país, en un exili que el va portar als Estats Units, el Canadà, Europa i el Japó.
|
La primera guerra sinojaponesa La primera guerra sinojaponesa es va desenvolupar durant els anys 1894 i 1895. La Xina i el Japó es disputaven el control de Corea, i aquest conflicte va arribar a simbolitzar l’afebliment de la dinastia manxú. Va palesar l’èxit de la modernització duta a terme al Japó des de la Restauració Meiji en comparació amb la de la Xina. El Japó temia l’expansió russa al nord de la Xina i Corea, i tractava d’assolir conquestes estrangeres seguint la ideologia nacionalista Meiji. La dinastia Li (Yi) de Corea tractava de preservar el seu aïllament tradicional i la relació tributària amb la Xina, la qual, al seu torn, s’esforçava per protegir el seu principal vassall. D’ençà de 1875, la Xina havia permès que el Japó reconegués Corea com a Estat independent. Després, quan la Xina va tractar de refermar la seva influència sobre el seu antic tributari, va esclatar la rivalitat amb el Japó, i l’opinió pública coreana es va dividir entre reformistes a favor de la modernització i conservadors defensors de l’aïllament. L’any 1894, va ser assassinat a Shangai un reformista coreà defensor dels japonesos, i la secta religiosa coreana tonghak va iniciar una rebel·lió. El govern coreà va demanar ajut a la Xina, i els japonesos van encoratjar la intervenció xinesa amb l’única finalitat d’enviar-hi una suposada expedició en suport dels reformistes coreans, la qual va arribar a Seül el 8 de juny, i dues setmanes més tard va prendre per la força el palau reial. L’1 d’agost de 1894 es va declarar oficialment la guerra, tot i que anteriorment a aquesta data ja havien tingut lloc combats terrestres i marítims. L’exèrcit japonès va derrotar el xinès en diverses batalles que van tenir lloc a les rodalies de Seül i Pyongyang, i el van obligar a retirar-se cap al nord. Victòries posteriors a Liaoning van obrir el camí cap a la Xina per als japonesos, i abans del 21 de novembre havien pres Port Arthur (actual Lüda). La flota del nord de la Xina va ser anorreada per l’armada japonesa a la desembocadura del riu Yalu, va perdre vuit dels seus dotze cuirassats, i va haver de retirar-se a les fortificacions de la base naval de Weihaiwei. Després va ser sorpresa per un atac terrestre japonès a la península de Liaodong, que va destruir els vaixells del port amb bombardeigs des de terra. Després de la caiguda de Weihaiwei el 2 de febrer, i amb la millora de les dures condicions hivernals, les tropes japoneses van continuar avançant cap a Dongbei Pingyan (Manxúria). La Xina va haver de demanar la pau i signar el Tractat de Shimonoseki a l’abril de 1895. Tot i que Corea va ser reconeguda com a un estat sobirà, a la pràctica va esdevenir un protectorat japonès, i la Xina va haver de cedir Taiwan, la península de Liaodong i l’arxipèlag de Pescadors al Japó "a perpetuïtat". A més a més, la Xina va haver de pagar una indemnització de guerra de dos-cents milions de taels, i obrir uns altres quatre ports per al comerç exterior. A l’anomenada "Triple Intervenció", Rússia, França i Alemanya van obligar el Japó a tornar la península de Liaodong, però la Xina va ser obligada a pagar uns altres trenta milions de taels. Aquest resultat va enfurismar els estudiants xinesos i va intensificar les pressions en favor d’una modernització més radical. Poc després, Sun Yazen va fundar el moviment revolucionari republicà que més tard es convertiria en el Guomindang. La guerra també va encoratjar posteriors intrusions japoneses en territori xinès. |
Tot i les reformes institucionals que va fer la dinastia Qing, el descontentament amb el sistema continuava creixent, i es va fer molt greu en els darrers anys del segle XIX i al primer decenni del segle XX, en què la Xina va tenir fins i tot més revessos militars. La derrota a la primera guerra sinojaponesa, que va acabar el 1895, va afectar greument la consciència xinesa. Pel Tractat de Shimonoseki la Xina va perdre la influència sobre Corea, que passava a ser protectorat japonès, i també va perdre la sobirania sobre l’illa de Taiwan, convertida en territori japonès.
Aquest descontentament creixent va fer créixer el nombre de seguidors del moviment republicà de Sun
Yazen, aleshores exiliat al Japó, que havia fundat una nova organització republicana, la Societat de l’Aliança (tóngménghuì).
La Revolució de Xinhai
La Revolució de Xinhai, que va fer caure la dinastia Qing, es va desenvolupar entre el 10 d’octubre de 1911, data en què es va produir la insurrecció coneguda com a Alçament de Wuchang, i el 12 de febrer de 1912, quan va abdicar l’últim emperador, Pu Yi.
Xinhài és el nom de l’any 1911 en el calendari agrícola xinès tradicional. La revolució es va desencadenar arran d’una explosió fortuïta a la ciutat de Hankou el 9 d’octubre d’aquell any. Hankou és una de les tres ciutats que constitueixen la triple metròpoli de Wuhan, punt estratègic al centre de la Xina. En aquesta ciutat hi havia una intensa activitat revolucionària clandestina, i també força tropes del reformat Nou Exèrcit de l’estat Qing. Aquell 9 d’octubre, un grup de revolucionaris es trobava manipulant explosius que serien utilitzats en atemptats antimonàrquics, quan una explosió inesperada va provocar diversos morts i ferits. Els intents de rescat dels ferits van posar les autoritats locals al corrent de les activitats i de les identitats de molts implicats, i aquell mateix dia es van fer diverses execucions sumàries.
No obstant això, l’exèrcit Qing a Wuhan ja estava infiltrat per força activistes republicans que, després de l’accident, temien ser descoberts. Aquests van decidir llançar-se a l’ofensiva abans d’esperar la reacció de les autoritats lleials a la cort Qing, i el 10 d’octubre es van revoltar contra el poder imperial a Wuchang, la part de Wuhan al sud del Yangzi. La rebel·lió va començar al Vuitè Batalló d’Enginyers de Wuchang i, al final del dia, tota Wuchang estava a mans dels rebels. L’endemà, 11 d’octubre, Hanyang, la tercera ciutat de Wuhan, va caure en poder dels rebels, i el 12 d’octubre ho va fer Hankou.
Així, en tot just tres dies, Wuhan estava en poder d’un exèrcit rebel al servei de la causa republicana, malgrat la falta d’organització del moviment. La data del 10 d’octubre, el "doble 10" (Shuang Shí), es va convertir en la festa nacional de la República de Xina i, encara avui, es commemora a Taiwan.
La cort Qing va reaccionar rehabilitant el poderós militar Yuan Shikai, que gaudia d’un gran prestigi a l’Exèrcit de Beiyang, l’exèrcit del nord, per organitzar l’ofensiva contra els rebels. No obstant això, el 22 d’octubre, les tropes del Nou Exèrcit a les províncies de Shanxii Hunan es van amotinar i es van unir als rebels de Wuhan. A finals d’octubre, unes altres tres províncies, Shanxi, Jiangxi i Yunnan, també s’afegien a la rebel·lió.
Mentre la rebel·lió avançava, els alts comandaments de l’exèrcit van exigir a la cort que acceptés una sèrie de reclamacions, les "dotze reclamacions", per reduir el poder de l’emperador i establir un sistema parlamentari. Entre aquestes reclamacions hi havia el nomenament d’un nou govern encapçalat per un primer ministre. La debilitada cort manxú, conscient que el poder se li escapava de les mans, va acceptar totes les reclamacions, i Yuan Shikai va ser nomenat primer ministre de l’Imperi Qing.
Les reformes representaven un intent d’establir una monarquia constitucional a la Xina que pogués acontentar els conservadors i els sectors reformistes. Tot i aquest intent, la revolució continuava el seu avanç imparable, amb un gran suport popular. El 3 de novembre, la província de Jiangsu se sumava a la rebel·lió republicana. Sichuan, el 22 de novembre i Shandong, el 12 de desembre, s’unien a la llista de províncies rebels. A la capital de Jiangsu, Nanjing, encara es mantenien tropes lleials al govern imperial, que van ser derrotades al començament de desembre.
Al desembre de 1911, Sun Yazen tornava de l’exili, després d’haver passat per Europa on va demanar suport per a la causa republicana. El 30 de desembre, a Nanjing, es va proclamar la República de Xina, que va començar oficialment l’1 de gener de 1912.
L’any 1912 es va convertir en l’any 1 de la república a la Xina, que va adoptar el model occidental d’anys solars amb setmanes de set dies en lloc del sistema tradicional xinès d’anys lunars amb setmanes de deu dies. Sun Yazen va passar a ser el primer president de la República de Xina.
No obstant això, Sun Yazen era conscient de la debilitat militar de la nova república. La major part de l’exèrcit era lleial al poder imperial de Pequín, i Yuan Shikai mantenia el seu poder i influència sobre l’Exèrcit de Beiyang, assentat al nord de la Xina. Sun Yazen va haver de negociar amb ell, i li va oferir el càrrec de president de la república. Yuan Shikai, pressionat per nombrosos sectors de l’exèrcit, favorables a reconèixer el nou ordre republicà, va acceptar, i el 12 de febrer de 1912 va forçar l’abdicació del nen emperador Pu Yi.
La República sota Yuan Shikai
Sun Yazen va cedir la presidència a Yuan Shikai de manera temporal. La constitució provisional promulgada al març de 1912 va estipular la formació d’un sistema parlamentari i la celebració d’eleccions parlamentàries i presidencials en el termini de deu mesos.
Per tal de participar a les eleccions parlamentàries, la Societat de l’Aliança de Sun Yazen es va convertir en un partit polític amb el nom de Partit Nacional Popular, Guomindang. Sun Yazen va delegar les tasques d’organització del partit en el seu col·laborador Song Jiaoren, que llavors tenia trenta anys.
A les eleccions parlamentàries de 1913, on tenien dret a vot uns quaranta milions de xinesos, homes més grans de vint-i-un anys i amb un cert nivell d’educació i de riquesa, el Guomindang va aconseguir uns resultats excel·lents, amb 269 dels 596 escons de la cambra baixa, i 123 dels 274 escons del Senat per als seus candidats.
D’acord amb la constitució provisional, Yuan Shikai havia de dimitir el càrrec per convocar les eleccions presidencials, i el Guomindang volia fer fora Yuan. Tanmateix, aquest no estava disposat a deixar el poder. Al mes de març, Song Jiaoren va ser assassinat a Xangai, poc abans de marxar a Pequín per ocupar el seu escó al parlament. Les tropes lleials a Yuan Shikai van combatre contra faccions de l’exèrcit lleials al Guomindang i, finalment, les van derrotar. Aleshores, Yuan va obligar el parlament a nomenar-lo president per cinc anys, i després d’això va dissoldre el Guomindang i en va expulsar els membres del parlament. A finals de novembre, Sun Yazen marxava a un nou exili al Japó.
Al gener de 1914, Yuan Shikai va dissoldre el parlament i el va reemplaçar per una assemblea de 66 membres, que va elaborar una constitució que li atorgava tot el poder.
Yuan Shikai, convertit en dictador de la Xina, va llançar una ambiciosa campanya de reformes per modernitzar l’economia del país. Aquestes reformes abastaven força àmbits, com ara el sistema judicial, l’educació, la moneda o el sistema penitenciari. La pressió de les potències occidentals sobre la Xina va minvar a causa de l’inici de la Primera Guerra Mundial a Europa, la qual cosa va donar un respir al règim xinès en la sempre espinosa política internacional.
Tot i això, les ambicions japoneses sobre el territori xinès es van començar a notar en aqueixa època. Els japonesos, com a aliats del Regne Unit, estaven tècnicament en guerra amb Alemanya, i van aprofitar la situació per atacar les concessions alemanyes a la província de Shandong. Al gener de 1915, el Japó va fer públiques una sèrie de reivindicacions, conegudes com les "Vint-i-una Reclamacions", que exigien a la Xina la concessió de tot tipus de privilegis comercials al Japó. L’agressivitat japonesa va provocar nombroses manifestacions a la Xina, però atès l’estat precari de les arques de l’Estat, necessitades injeccions de capital estranger, Yuan Shikai va haver de cedir a gran part de les pretensions japoneses.
L’estil de govern de Yuan Shikai va evolucionar cap a models cada vegada més autoritaris, imitant en molts aspectes la manera de governar dels emperadors Qing, i adoptant fins i tot els rituals religiosos d’aquells. El 1915, apel·lant a un suposat desig popular, Yuan va fer que una Assemblea representativa nombrada per ell mateix votés a favor de la restauració imperial amb 1.993 vots a favor i cap en contra. L’1 de gener de 1916, Yuan pujava al tron com a nou emperador xinès. Va adoptar el nom de Hongxian ("Abundància constitucional") com a divisa del seu regnat.
La restauració monàrquica va ser força mal rebuda fins i tot per alguns dels col·laboradors més propers de Yuan Shikai. Els líders militars de diverses províncies es van negar a reconèixer el nou emperador, i les protestes se succeïen arreu del país. Conscient de la seva impopularitat, Yuan va abolir la monarquia al març d’aqueix mateix any, menys de tres mesos després de la seva pujada al tron, i va renunciar al poder. Humiliat i abandonat pels seus seguidors, va morir el 6 de juny de 1916, malalt d’urèmia.
Després del fracàs de la restauració imperial de Yuan Shikai, es va restaurar la república sota la presidència de Li Yuanhong. Al juny de 1917, el general conservador Zhang Xun va fer un cop militar amb l’objectiu de restaurar la dinastia Qing. L’últim emperador manxú, el nen d’onze anys Pu Yi, que havia continuat vivint amb el seu seguici a la Ciutat Prohibida, es va convertir novament en emperador de la Xina. Tanmateix, aquesta restauració no va ser acceptada per la immensa major part de l’exèrcit, i tot just un mes després, Zhang Xun va ser derrotat a Pequín per l’exèrcit lleial a la República, que va tornar a deposar Pu Yi. Aleshores, la Xina no tenia un poder central reconegut i el país es trobava dividit, en mans de caps militars, els anomenats "senyors de la guerra" (zhun fa), que controlaven diverses zones del país.
Els Senyors de la Guerra
Després del desastre dels intents de restauració imperial a Pequín, la Xina va entrar en una fase de fragmentació, en la qual el govern nominal de la República a Pequín, encara que reconegut com a legítim per les potències estrangeres, tot just controlava una petita zona del nord del país. Els "senyors de la guerra", caps militars que exercien el poder a diverses regions, eren els qui tenien el poder efectiu i controlaven l’administració i la recaptació d’impostos a les zones sota el seu control.
La debilitat del Govern de Pequín es va agreujar al final de la Primera Guerra Mundial a causa de les cessions econòmiques i territorials fetes al Japó, el qual s’assegurava el control de les antigues concessions alemanyes a la costa de Shandong. Aquests privilegis atorgats al Japó van ser una sorpresa per a la major part dels xinesos, fins i tot del govern, que ignoraven els acords que el govern de Duan Qirui, al poder fins a l’octubre de 1918, havia acordat amb els japonesos. En contra d’allò que esperava l’opinió pública xinesa, que veia en la derrota alemanya a la Gran Guerra l’oportunitat de posar fi a les injustes cessions de drets comercials als alemanys, el tractat de Versalles simplement va confirmar el traspàs dels drets alemanys al Japó. Aquests fets van provocar un gran descontentament al país, amb protestes multitudinàries a Pequín el 4 de maig de 1919.
Les protestes del 4 de maig de 1919 van donar nom a l’anomenat Moviment del Quatre de Maig, nom amb què es coneixen les noves tendències de pensament polític i d’expressió literària que van florir en aquests anys. Entre els pensadors més destacats del moviment es trobava Chen Duxiu, professor de la Universitat de Pequín que va fundar la revista Nova Joventut, en la qual es van publicar alguns dels articles més influents sobre el pensament xinès en aquests anys de canvi. Chen Duxiu, ensems amb el seu estret col·laborador Li Dazhao, va ser el responsable principal de la fundació del Partit Comunista Xinès (PCX), fundat formalment a Xangai al juliol de 1921 amb el suport financer de la Unió Soviètica a través de la Komintern.
Un altre dels pensadors més destacats d’aquesta etapa va ser el professor de filosofia de la Universitat de Pequín Hu Shih, autor d’un article publicat a Nova Joventut en què va advocar per reformar la llengua escrita xinesa per utilitzar formes basades en la llengua vernacla i no, com es feia fins llavors, en la llengua clàssica, totalment diferent del llenguatge parlat comú. El moviment de reforma de la llengua escrita va rebre el suport d’escriptors com Lu Xun, que van adoptar l’estil vernacle i formes narratives d’origen occidental a les seves obres.
En el plànol polític, a més de la fundació del PCX, amb Chen Duxiu com a secretari general, l’etapa de caos posterior a la pèrdua de poder de Yuan Shikai va permetre la tornada de Sun Yazen. Aquest es va establir a la ciutat meridional de Guangzhou gràcies al suport de Chen Yongming, el senyor de la guerra que controlava Guangdong i Guangxi.
A Guangzhou, Sun Yazen va fundar l’Acadèmia Militar de Whampoa, on es va formar un exèrcit amb la idea d’assolir el control de tota la Xina sota la direcció del Guomindang.
El Guomindang i l’Expedició del Nord
L’any 1916, Sun Yazen va desenvolupar el Guomindang com un partit constituït entorn de la seva figura per vincles de lleialtat personal. Després d’establir-se a Guangzhou i aconseguir formar un govern que aspirava a unificar la Xina, Sun Yazen va recórrer a l’ajuda militar i econòmica de la Komintern, que veia en el moviment revolucionari del Guomindang, tot i que no era comunista, la capacitat de llançar una revolució d’estil soviètic. Per això, i malgrat les reticències de Chen Duxiu, la Komintern, representada a la Xina pel seu agent Borodín (pseudònim de Mikhaïl Gruzenberg), va instar a l’encara molt feble Partit Comunista Xinès a col·laborar amb el Guomindang.
Com resultat d’aquesta col·laboració, a l’Acadèmia Militar de Whampoa van conviure membres del Guomindang lleials a Sun Yazen amb membres del PCX, com Zhou Enlai, acabat d’arribar de França, que va ocupar el càrrec de director del departament polític. No obstant això, el primer comandant de l’Acadèmia era Chiang Kai-shek, un jove natural de la província d’Anhui, i molt proper a Sun Yazen, que més endavant es va caracteritzar per un anticomunisme fervent. Precisament, aquesta rivalitat entre els lleials a l’ala nacionalista del Guomindang i els comunistes, que intentaven atraure adeptes entre els militants del Guomindang, va alimentar la tensió que va desembocar anys després en un conflicte obert.
A l’octubre de 1924, un cop d’estat a Pequín va arrabassar el control de la capital al poderós senyor de la guerra Wu Peifu, enemic acèrrim tant del Guomindang de Sun Yazen com dels comunistes de Chen Duxiu. Després del cop d’estat, la capital va passar a control del rival de Wu Zhang Zuolin, el senyor de la guerra que dominava Manxúria, i amb qui Sun Yazen confiava de poder arribar a un acord. Duan Qirui es va convertir en nou president provisional de la República a Pequín, i va decidir convocar una conferència per a la reunificació nacional, a la qual va invitar Sun Yazen, en la seva qualitat de president del govern revolucionari instal·lat a Guangzhou. En el viatge al nord, Sun Yazen va passar per Xangai i, abans d’anar a Pequín, es va dirigir al Japó, on va caure greument malalt. De tornada a la Xina es va instal·lar a Pequín, on va rebre atenció mèdica. En ser operat al gener de 1925, li va ser descobert un càncer de fetge terminal.
La mort inesperada de Sun Yazen, el 12 de març de 1925 a Pequín, va deixar escapçat el Guomindang, i va desfermar una lluita pel poder entre Wang Jingwei i Chiang Kai-shek. Malgrat aquesta crisi de lideratge, la brutalitat de molts dels senyors de la guerra, unida al descontentament xinès amb la presència estrangera, va fer créixer el suport popular del moviment revolucionari liderat pel Guomindang. El descontentament amb les concessions a les potències estrangeres va assolir un moment especialment greu el 30 de maig de 1925, quan soldats xinesos i sikhs del destacament britànic a Xangai van obrir foc contra treballadors que es manifestaven al carrer, i en van matar onze. Aquest incident va originar nombroses protestes a la Xina i va augmentar el prestigi del Guomindang, que era vist com l’únic moviment capaç de reunificar el país.
Mentrestant, la tensió entre els nacionalistes del Guomindang i els comunistes creixia. El 20 de març de 1926, es va produir l’incident del Zhongshan, quan un vaixell de guerra comandat per un militar comunista va aparèixer enfront de l’illa de Whampoa. Chiang Kai-shek va interpretar aquest fet com un intent d’atacar-lo, per la qual cosa va arrestar el capità del vaixell i altres comunistes i va posar Guangzhou sota estat d’emergència. L’home de la Komintern, Borodín, va intentar mantenir la fràgil aliança entre els comunistes i Chiang Kai-shek que, cada vegada més enfortit com a nou líder del Guomindang, va decidir llançar l’ofensiva militar per reunificar la Xina sota el govern revolucionari.
Aquesta ofensiva militar, coneguda com l’Expedició del Nord, es va llançar oficialment l’1 de juliol de 1926. Les tropes de Chiang Kai-shek van avançar cap al nord i l’11 de juliol ja havien pres la ciutat de Changsha. Avançant pel corredor ferroviari entre Guangzhou i el nord, l’exèrcit revolucionari es va enfrontar a una dura batalla pel control de Wuhan. Els militars que controlaven aquesta ciutat, lleials a Wu Peifu, van oposar una forta resistència, però finalment el 10 d’octubre de 1926, en el quinzè aniversari de l’Alçament de Wuchang, la triple metròpoli va caure a mans de les forces de Chiang Kai-shek.
Al desembre de 1926, una altra línia de tropes de l’exèrcit revolucionari s’apoderava de tota la costa de Guangdong i Fujian, i també de la província de Jiangxi. Gràcies a acords amb els senyors de la guerra de Guangxi i Guizhou, el territori sota el poder de l’aliança del Guomindang i el Partit Comunista ja abastava tot el sud-est del país.
El govern del Guomindang es va traslladar de Guangzhou a Wuhan i preveia la possibilitat real d’unificar el país. Alguns senyors de la guerra, com Feng Yuxiang, que controlava Shaanxi, es van unir al Guomindang, mentre Wu Peifu va intentar mantenir el seu poder a Henan, i Zhang Zuolin, que controlava Pequín, Tianjin i Manxúria, va atacar els seguidors comunistes al nord, i va arribar a atacar l’ambaixada soviètica a Pequín i va fer executar diversos membres del Partit Comunista, entre ells Li Dazhao.
Fins a principis de 1927, Chiang Kai-shek havia acceptat l’aliança amb els comunistes, perquè necessitava el suport militar i econòmic de la Unió Soviètica. La situació va canviar a la primavera de 1927 quan les tropes de Chiang van ocupar Nanjing i Xangai. Aleshores, Chiang Kai-shek va trencar amb el Partit Comunista i amb els dirigents del Guomindang partidaris d’aliar-s’hi. Entre el 12 i el 13 de març, grups paramilitars units a soldats del Guomindang van matar desenes de líders sindicals i simpatitzants comunistes que es van manifestar a Xangai. El 18 d’abril de 1927, Chiang Kai-shek va establir un govern a Nanjing, la ciutat que Sun
Yazen havia designat com a capital de la nova Xina. Així, Chiang va esdevenir líder del Guomindang mentre un govern rival romania a Wuhan, on els comunistes, desconcertats per la traïció de Chiang, es debatien en una crisi interna que va posar fi al lideratge de Chen Duxiu.
La República sota Chiang Kai-shek
L’establiment del nou govern del Guomindang a Nanjing va dividir el partit entre la facció esquerrana, establerta a Wuhan i favorable a col·laborar amb els comunistes, i la facció lleial a Chiang, que, instal·lat a Nanjing, s’oposava a qualsevol tipus de col·laboració amb els comunistes. A més a més, les tropes de Chiang, en el seu intent de continuar la conquesta del nord, van ser derrotades a la ciutat estratègica de Xuzhou. Aquest fet va portar Chiang Kai-shek a renunciar els seus càrrecs a l’agost de 1927. No obstant això, la retirada de Chiang va ser temporal, ja que el seu prestigi personal i la seva capacitat de recaptar fons el convertien en una figura indispensable per al govern del Guomindang a Nanjing, ja reconegut per la facció de Wuhan. Al gener de 1928, Chiang Kai-shek era nomenat comandant en cap i s’integrava novament en el Comitè Executiu Central del Guomindang.
El 4 de juny de 1928, un atemptat a Mukden, actual Shenyang, va matar Zhang Zuolin, el darrer senyor de la guerra important que, amb suport japonès, intentava mantenir la seva base de poder a Manxúria. El successor, el seu fill Zhang Xueliang, va reconèixer finalment la sobirania del govern de Nanjing.
D’aquesta manera, les parts centrals i orientals de Xina s’unificaven sota el poder de la República de Xina amb capital a Nanjing. Sols les zones escassament poblades de l’oest i el nord romanien sota control de dirigents locals. En els anys següents, el govern republicà va intentar consolidar el poder i promoure el creixement econòmic i la modernització que necessitava la Xina.
Tot i el debilitament del PCX, perseguit pel nou règim republicà de Nanjing, alguns militants van aconseguir establir un embrió de sistema comunista a diversos indrets de la Xina rural. Una de les regions més importants sota control comunista va ser l’anomenat "Soviet de Jiangxi", a la província d’aqueix nom al sud de la Xina, on Mao Zedong –membre del Partit Comunista que havia estat àmpliament criticat pels dirigents del partit– hi va establir un sistema comunista. De la ciutat de Ruijin estant, Mao va dirigir el Soviet de Jiangxi amb una ideologia marxista-leninista que anteposava el paper dels camperols a la revolució al de les classes urbanes. A Ruijin, s’hi van emetre segells de la República Soviètica de Xina, l’estat comunista ambicionat per Mao.
El soviet de Jiangxi va existir durant diversos anys fins que el 16 d’octubre de 1934, davant la prevista invasió de les tropes de la República, els comunistes van haver de fugir. Perseguits per l’exèrcit de Chiang Kai-shek, els dirigents del Partit Comunista van començar l’anomenada Llarga Marxa, el periple per la Xina interior que va portar els lleials al Partit Comunista a fugir des de Jiangxi i altres zones sota el seu control fins a la província de Shanxi al nord.
Durant la Llarga Marxa, Mao, després d’una reunió històrica a la ciutat de Zunyi, província de Guizhou, va accedir al poder dins el partit, marginant Wang Ming, el líder que tenia el suport de la Unió Soviètica. La Llarga Marxa va acabar el 20 d’octubre de 1935, quan gairebé una desena part dels homes que van sortir de Ruijin amb Mao van arribar a la zona de Shanxi controlada per la guerrilla comunista al nord.
Aparentment, la persecució del Guomindang havia aconseguit arraconar el Partit Comunista, però el govern de Nanjing s’enfrontava a una altra amenaça fins i tot més perillosa que els insurgents comunistes: l’avanç dels japonesos.
Des dels tractats de Shimonoseki i Versalles, el Japó va augmentar les zones d’influència sobre territoris anteriorment xinesos, i va establir tropes a Manxúria i Shandong per defensar els seus interessos. A partir de l’Incident de Mukden, el 18 de setembre de 1931, quan es van produir unes explosions a la línia fèrria a l’entrada d’aqueixa ciutat (actual Shenyang), els japonesos van augmentar la seva pressió sobre la Xina i van establir un estat titella a Manxúria: el Manxukuo. Per això, en un intent de donar una façana de legitimitat a aquest estat, van oferir a Pu Yi, l’últim emperador xinès, restablir el seu tron a Manxúria com a emperador d’un nou Imperi Qing. Pu Yi va acceptar l’oferta japonesa i es va desplaçar des de Tianjin per pujar al tron a la ciutat manxú de Changchun, reanomenada Xinjing ("nova capital").
Per saber-ne més:
