Les causes de la Primera Guerra Mundial
Les
guerres balcàniques (1912-1913)
Davant l’eventualitat d’un conflicte a l’espai balcànic, els blocs de potències es consoliden: els estats majors fixen els detalls de cooperació militar; França proveeix amb nous crèdits a l’acceleració dels ferrocarrils estratègics russos; una convenció naval entre França i la Gran Bretanya es distribueix la tasca de les respectives flotes. Però els Balcans constitueixen sols la zona neuràlgica d’un món en blocs i amb tensions entre les grans potències. Els motius de rivalitat entre aquestes són d’índole territorial, econòmica i psicològica.
a) Rivalitats territorials
Entre França i Alemanya perdura el contenciós d’Alsàcia i Lorena. El nacionalisme francès no cessa de reclamar els territoris perduts durant la guerra francoprussiana; els alemanys hi adopten mesures de germanització que provoquen incidents amb la població. A Saverne s’enfronten els militars alemanys i la població alsaciana. La Ligue pour la défense de l’Alsace-Lorraine va mantenir encesos els sentiments francesos.
Polònia continuava dividida. A Galítsia l’administració austríaca era conciliadora; per contra a la Prússia polonesa s’havia intentat esborrar el nacionalisme polonès amb la instal·lació de colons alemanys, i a la Rússia polonesa es procurava fomentar interessos entre els polonesos per tal que s’unissin definitivament a l’Estat rus. Les forces nacionalistes poloneses, al voltant del socialista Pilsudski, s’havien refugiat a Galítsia, i reivindicaven la resurrecció de Polònia. Aquest era un altre motiu de desconfiança dels russos envers els austríacs.
A l’espai balcànic es produeixen assassinats i tortures entre les diferents ètnies i religions, especialment a Macedònia; els governs viuen en un estat d’inseguretat que els obliga a mantenir efectius armats importants. El traçat de fronteres enfrontava Albània i Grècia. El govern d’Atenes tractava de conservar l’Epir nord, la població del qual era majoritàriament de llengua grega, però una comissió de delimitació la va atorgar a Albània.
El destí de les illes turques del mar Egeu va suscitar tensions entre turcs i grecs, sota la mirada ambiciosa dels italians. Ultra això, es desperta un altre cop la qüestió dels estrets. Els alemanys armen l’exèrcit turc i en modernitzen les fortificacions; el govern rus mira amb inquietud la presència alemanya; la seva preocupació augmenta en veure la guarnició del Bòsfor en mans d’un militar alemany.
La inseguretat de les fronteres en unes zones, les reivindicacions nacionalistes en unes altres, són elements que han de ser considerats en la tensa situació internacional de l’any 1914.
b) Rivalitats econòmiques
Fins a finals del segle XIX, la supremacia industrial britànica semblava incontestable, era el proveïdor principal de les potències continentals; però des de principis de segle el ràpid desenvolupament de la indústria alemanya l’havia convertit en un competidor temible. El 1913, França adquiria tants productes alemanys com britànics; a Bèlgica les importacions alemanyes conquereixen el primer lloc, fins i tot a Anvers, feu tradicional dels britànics; els neerlandesos prefereixen decididament els productes alemanys i Rotterdam esdevé un port de sortida per al comerç alemany; a Rússia les importacions alemanyes arriben a quadruplicar les britàniques. Alemanya havia conquerit molts mercats aprofitant la seva situació geogràfica central al continent i establint una organització flexible en el seu sistema de crèdits.
Per contra, en els mercats financers, Londres i París continuaren essent els dos centres mundials de distribució de capitals. Alemanya no va poder competir en la col·locació del seu diner fora de les seves fronteres, però va saber orientar-lo vers la inversió interior. Als primers mesos de 1914 els moviments internacionals de capitals van provocar debats aspres. A Rússia, la industrialització s’havia fet amb capital francès i belga, però la presència de les finances alemanyes és cada cop més forta. Quan les fàbriques Putiloff, les més grans productores de material de guerra, que estaven sostingudes per la Creusot francesa, van van haver d’augmentar el capital, va aparèixer una oferta de la Krupp alemanya, que va ser obstaculitzada per una decisió del govern rus. Que en alguns casos les finances alemanyes orientaven la política, ho prova la posició de França als Balcans; en la crisi bosniana de 1908 França no dóna suport a Rússia perquè aleshores els estats balcànics i Turquia constitueixen un bon client per als capitals i articles ferroviaris francesos; l’any 1914 ha minvat la xifra d’inversions franceses a Turquia, per la qual cosa a França li és més fàcil el suport decidit a Rússia front a l’Imperi turc. No s’ha d’exagerar aquesta influència dels negocis en la política, que en el cas dels Balcans no es reflecteix en la documentació. Però tampoc no s’ha de menysprear i en alguns altres casos pot ésser comprovada documentalment.
c) Rivalitats
psicològiques
L’historiador francès Renouvin assenyala entre les forces profundes els estats d’ànim col·lectius, produïts per diverses circumstàncies. La política d’armaments va ser un resultat de la tensió, però a la vegada després va contribuir a agreujar-la. De 1913 a 1914, Alemanya va augmentar l’exèrcit de 621.000 homes a 820.000. Àustria-Hongria havia augmentat els efectius de 100.000 a 160.000, a la vigília de la primera guerra balcànica, i n’estudiava l’ampliació. A França, una llei va fixar el servei militar obligatori en tres anys i va elevar l’exèrcit a 750.000 homes. El 1914, Rússia disposa d’1.800.000 soldats. Eren forces excessives per a la pau.
Per tal que l’opinió pública i els parlamentaris acceptin l’augment de les càrregues militars, els estats majors es veuen obligats a insistir en el perill de la guerra. La premsa es fa ressò del risc i escampa invocacions patriòtiques, especialment a Alemanya, on les associacions germanistes glorifiquen la idea de la guerra: "L’hora solemne d’ajustar els comptes s’acosta." A França i la Gran Bretanya l’opinió pública va reflectir actituds més pacifistes. A Itàlia se sentia més inquietud pels problemes interiors. Però l’actitud passiva de les masses obligava els governs a insistir en el perill internacional.
La crisi de juliol de 1914
La tensió internacional màxima es pot observar, mitjançant els documents, a finals de 1913. L’estat major alemany, que estima que posseeix superioritat militar, se sent temptat d’aprofitar-la. Però en els primers mesos de 1914 es multipliquen les crides pacifistes, el 12 de juny l’ambaixador francès a Berlín informa que no hi ha cap perill bèl·lic contra França. Res no fa presagiar que un esdeveniment dramàtic, l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria-Este, hereu d’Àustria-Hongria, per un estudiant bosnià a Sarajevo, el 28 de juny, faria posar en ebullició tots els elements de tensió i desembocaria en un conflicte europeu. La reacció de les potències en aquest episodi luctuós és determinada fonamentalment pels problemes dels deu darrers anys.
El govern austro-hongarès va veure en l’atemptat una prova del perill que el nacionalisme serbi representava per a l’Imperi i va tractar d’anorrear-lo. Però la pressió sobre Sèrbia, a la qual s’acusa de "complicitat indirecta" en el magnicidi, implicava la probabilitat de la guerra amb Rússia i davant aquesta eventualitat calia el suport alemany, que va ser promès pel govern de Berlín. La gestió del suport alemany explica que l’ultimàtum de Viena -va demanar que la policia austríaca participés en la investigació del magnicidi- es retardi tres setmanes. Després que Sèrbia rebutgés l’ultimàtum austríac, el govern imperial li declara la guerra. Tres dies abans, Rússia havia avisat que no romandria amb les mans plegades. El 29 de juliol, els austríacs donen el pas gravíssim del bombardeig de Belgrad, el govern de Moscou estableix una mobilització parcial i França i la Gran Bretanya avisen que no seran neutrals. En aquelles hores decisives hom intueix que la guerra entre Àustria i Sèrbia derivarà en una guerra austrorussa, i aquesta ofereix clares perspectives d’ampliar-se a un enfrontament de blocs.
La jornada del dia 30 és decisiva. A mitja tarda, sense coneixement de França, Rússia mobilitza les tropes i Alemanya avisa que no tolerarà "la continuació de les mesures militars russes"; en cinc dies més, tots els exèrcits es trobaran en situació de guerra. Els fets se succeeixen com una seqüència fatal; l’1 d’agost Guillem II declara la guerra a Rússia, el 2 pressiona Bèlgica perquè suspengui el seu estatut de neutralitat i concedeixi pas als exèrcits alemanys, i el 3 declara la guerra a França; el 4 les tropes alemanyes inicien l’operació "França" amb la invasió de Bèlgica, fet que provoca la declaració de guerra de la Gran Bretanya.
En aquesta tràgica situació, quin va ser l’esdeveniment decisiu? És indubtable que els alemanys van iniciar les operacions militars, però és molt més difícil determinar el grau de responsabilitat que van poder tenir en la marxa dels esdeveniments la decisió austríaca d’anar a la guerra contra Sèrbia, o l’abast del suport alemany als primers dies de juliol, o la imprudència de la mobilització russa. Potser, Moscou va entendre que la guerra ja era inevitable i que la mobilització i transport del seu nombrós exèrcit seria més lenta que les de l’alemany. Els polítics sentenciaran la responsabilitat de la guerra a Versalles, però el debat entre els historiadors ha estat molt més durador.
Les
operacions militars de la Primera Guerra Mundial
Per saber-ne més
La Grande Guerre
Liens Internet sur la Première Guerre mondiale
Cartes et tableaux relatifs à la Première Guerre mondiale
Causes de la Première Guerre mondiale
1914-1918: Première Guerre mondiale
La Primera Guerra Mundial
Las relaciones internacionales: 1870-1914
La Primera Guerra Mundial
