La independència d’Irlanda
El naixement del conflicte d’Irlanda del Nord (1968)
La revolta irlandesa (1916-1922)
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Irlanda es trobava a la vora del trencament. La votació del Home Rule que garantia un cert grau d’autonomia a Irlanda no va fer més que atiar les tensions entre els nacionalistes catòlics, que reclamaven la independència immediata per a l’illa i els unionistes protestants, que volien mantenir l’Ulster dins el Regne Unit. Malgrat aquesta situació de crisi, la majoria dels irlandesos van adoptar una actitud lleialista en el conflicte mundial. Tanmateix, els nacionalistes més radicals van refusar de col·laborar amb Anglaterra.
La insurrecció nacionalista
La insurrecció irlandesa contra l’ocupació britànica va començar el dilluns de Pasqua (el 24 d’abril) de 1916 a Dublín. Els objectius principals eren l’obtenció de la llibertat política i la proclamació d’una república d’Irlanda. L’aixecament va ser precedit de segles de descontentament, marcats per força revoltes. La nova crisi es va iniciar al setembre de 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan el govern britànic va suspendre la llei Home Rule que havia entrat en vigor feia poc. La revocació de l’autonomia irlandesa va provocar l’apogeu del Citizen Army (Exèrcit de ciutadans), una força irregular creada pel líder laborista Jim Larkin i el socialista James Connolly, i dels grups nacionalistes Irish Volunteers (Voluntaris irlandesos) i Sinn Féin (Nosaltres sols). L’aixecament va ser planejat pels caps d’aquestes organitzacions, entre les quals hi havia el representant consular sir Roger Casement, l’educador Padhraic Pearse i el poeta Thomas MacDonagh.
Les hostilitats van començar cap al migdia del 24 d’abril, quan aproximadament dos mil homes, dirigits per Pearse, es van apoderar de l’oficina de Correus de Dublín (GPO) i d’altres punts estratègics de la ciutat. Arran d’aquests primers èxits, els dirigents de la rebel·lió van proclamar la independència d’Irlanda i van anunciar l’establiment d’un govern provisional de la República irlandesa. Els patriotes irlandesos van aconseguir d’ocupar més posicions durant la nit i, al matí del 25 d’abril, controlaven una part considerable de Dublín. La contraofensiva de les forces d’ocupació britàniques va començar aquella mateixa tarda amb l’arribada de reforços. Es va declarar la llei marcial a tota Irlanda. Als carrers de Dublín hi havia lluites acarnissades en les quals les tropes britàniques, ara més nombroses, expulsaven els patriotes irlandesos de les seves posicions. L’edifici de la GPO, quarter general dels irlandesos, va ser atacat violentament al matí del 29 d’abril. Pearse es va rendir incondicionalment davant la inutilitat d’oposar resistència al constant bombardeig de l’artilleria.
Els britànics van jutjar immediatament els dirigents de la insurrecció davant un tribunal militar. Quinze d’aquests membres, entre els quals hi havia Pearse, Connolly i MacDonagh, van ser condemnats a mort i afusellats. Quatre d’ells, inclòs Eamon De Valera, van rebre sentències de mort que posteriorment els van ser condemnades per penes de cadena perpètua. Casement, declarat culpable de traïció, va ser condemnat a morir a la forca. Molts dels implicats a la rebel·lió van haver de complir llargues condemnes a la presó.
L’aixecament de Pasqua va ser el primer d’un seguit d’esdeveniments que culminarien amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda. Les baixes a les forces britàniques van ser de 440 homes i d’un nombre indeterminat en el bàndol irlandès. Entre els danys materials hi va haver la destrucció de gairebé dos-cents edificis de Dublín.
La violència de la repressió anglesa va afavorir l’adhesió de la població al Sinn Féin, partit nacionalista creat el 1902 pel periodista dublinès Arthur Griffith.
A les eleccions de 1919, els candidats del Sinn Féin van
aconseguir setanta-tres dels cent sis escons atorgats a Irlanda dins el
Parlament britànic. Entre els elegits hi havia Eamon De Valera, antic cap de la insurrecció de 1916,
Arthur Griffith i Michael Collins, el cap dels Irish Volunteers -que esdevindrien l’Irish Republican Army (IRA). Exigint la instauració d’una República irlandesa independent, que inclogués tot el territori de l’illa, els diputats del Sinn Féin, si més no els qui no eren a la presó,
van boicotar el Parlament de Westminster i es van constituir, el 21 de gener de 1919, en una Assemblea d’Irlanda (Dáil Éireann), que
va adoptar una Constitució provisional i va elegir De Valera president de la nova República irlandesa.
La partició de l’illa
La rèplica britànica va ser immediata, i unitats formades amb excombatents de 1914 i lleialistes protestants
van rebre l’encàrrec de "pacificar" el país. Els Black and Tans
van fer regnar un veritable terror, al qual va respondre l’acció
ferma de l’IRA, que va organitzar atemptats contra les forces britàniques presents a l’illa. Al desembre de 1920, sota la pressió de l’opinió internacional, i especialment dels Estats Units, el Parlament britànic
va promulgar la Llei del Govern d’Irlanda (Government of Ireland Act): l’illa
va ser dividida en dues parts dotades d’una gran autonomia. Però la partició no respectava ni els límits provincials ni la distribució territorial confessional: tres dels nou comtats de l’Ulster
van ser assignats a les tres províncies que formaven l’Irlanda del Sud, i entre els sis comtats que integraven la Irlanda del Nord, dos comtats
eren de majoria catòlica.
La majoria protestant d’Irlanda del Nord va acceptar el Home Rule limitat, que
reclamava des de 1912, i va elegir el seu propi Parlament al maig de 1921. Per contra, la partició
va ser rebutjada per la minoria catòlica del Nord i per la majoria del Sud, on noves eleccions no
van fer més que reforçar la posició del Sinn Féin. Els electes d’aquest moviment patriòtic
van boicotar les noves institucions imposades pels britànics i es van
constituir en un segon Dáil.
Una treva va posar fi a l’acció armada de l’IRA el 10 de juliol de 1921. Les negociacions entre els representants del Dáil i el Primer ministre britànic,
David Lloyd George, van conduir a la signatura d’un tractat el 6 de desembre de 1921. Els termes d’aquest acord
establien que els vint-i-sis comtats de Saorstát Éireann
esdevenien, sota el nom d’Estat Lliure d’Irlanda (Irish Free State), un domini de la Commonwealth. Així l’autonomia
es va estendre a l'àmbit militar i duaner, encara que els diputats irlandesos havien de prestar jurament de fidelitat a la Corona britànica.
Aquest jurament, i els límits imposats a la sobirania de l’Estat Lliure,
van provocar la divisió dels nacionalistes. El 15 de gener de 1922, el tractat
va ser ratificat pel Dáil, després de violents debats, per 64 vots contra 57. De Valera, absent de les negociacions i contrari al tractat,
va presentar la dimissió del càrrec de president: va ser
reemplaçat pel fundador del Sinn Féin, Arthur Griffith. Michael Collins
va ser nomenat president del govern provisional.
L’Estat Lliure d’Irlanda (1922-1937)
Les lluites internes
Dirigit per De Valera, el grup dissident del Sinn Féin, conegut com els republicans,
va exigir la represa de la lluita contra els anglesos i va començar una campanya contra el govern provisional
irlandès que va originar una veritable guerra civil. Els republicans, que es
negaven a reconèixer l’autoritat del nou Dáil, van proclamar un govern propi i
van intensificar els atacs contra l’Estat Lliure d’Irlanda, van
provocar centenars de baixes en tots dos bàndols, entre les quals la del mateix Michael Collins, assassinat a l’agost de 1922.
Paral·lelament, el Dáil, presidit per William Thomas Cosgrave,
va redactar una Constitució que instituïa un poder legislatiu de dues cambres. Adoptada l’11 d’octubre de 1922,
va entrar en vigor el 6 de desembre, després de la ratificació del Parlament britànic. El govern oficial de l’Estat Lliure d’Irlanda
va ser instituït tot seguit, Cosgrave va assumir el càrrec de president del Consell executiu.
A l’abril de 1923, els republicans van aturar les accions armades, prou aviat per poder participar a les eleccions nacionals.
A les eleccions del mes d’agost, cap dels dos partits en lliça no va
aconseguir la majoria.
Tanmateix, Cosgrave va restar al poder i De Valera, al cap dels republicans,
va fer el boicot al Dáil. Cosgrave va posar en peu un govern viable que
va intentar d’obtenir de la Gran Bretanya una rectificació de les fronteres entre les dues
parts d’Irlanda, amb l’objectiu de recuperar els dos comtats catòlics del Nord. Finalment, la frontera existent
va ser confirmada al desembre de 1925, en canvi de magres contrapartides financeres per a l’Irlanda del Sud.
Havent fracassat en la qüestió fronterera, l’Estat Lliure d’Irlanda, admès a la Societat de Nacions al setembre de 1923,
va obtenir per contra, com també el Canadà i la Unió sud-africana, una evolució sensible del seu estatut
dins la Commonwealth. El 1924, el govern irlandès va crear un precedent
en enviar un ambaixador a Washington. Des de 1926, els països membres de
la Commonwealth van rebre quasi-independència. L’estatut de Westminster, el 1931,
va alliberar Irlanda de la tutela jurídica del Parlament britànic.
De Valera i els republicans van finalitzar el boicot després de les eleccions d’agost de 1927, i van entrar al Dáil després d’haver creat el partit Fiana Fáil (soldats del destí).
El retorn al poder de De Valera
Al febrer de 1932, el partit d’Eamon de Valera, el Fianna Fáil,
va guanyar les eleccions. Situat al cap del Consell executiu, De Valera va posar en obra una política de separació total. Al maig de 1933,
va abolir per decret el jurament de fidelitat al rei d’Anglaterra. De Valera
va suspendre tot seguit el pagament d’anualitats de compra que, segons els britànics, els
eren legalment degudes i va emprendre una política proteccionista, destinada a permetre el desenvolupament d’una indústria nacional.
Se’n va seguir una guerra duanera prolongada, el cost de la qual va ser molt
feixuc per a l’Estat Lliure ja que l’economia irlandesa era molt dependent del mercat britànic.
En el mateix temps, les institucions van continuar evolucionant. El 1936, el Fianna Fáil, en col·laboració amb altres grups del Dáil,
va aconseguir fer adoptar una llei que aboleix el Seanad, (Senat) contrari a la política de De Valera. El Dáil
va funcionar aleshores com un Parlament unicameral fins al terme del mandat dels seus membres. Aprofitant l’abdicació d’Eduard VIII d’Anglaterra, De Valera
va fer votar, el 1936, una llei que retirava de la Constitució qualsevol
referència a la monarquia anglesa. El mateix any, el govern va prohibir l’IRA després que militants d’aquesta organització haguessin fet una sèrie d’atemptats a l’Estat Lliure d’Irlanda per fer pressió a favor de la unitat de l’illa.
L’Eire (1937-1948)
Al juliol de 1937, les eleccions al Dáil es van fer al mateix temps que un referèndum constitucional. El nou text proposat a l’aprovació dels electors portava la marca de De Valera:
el trencament amb la Gran Bretanya ha ratificat la voluntat d’unitat afirmada
a l’article 2. Simbòlicament, l’Estat Lliure d’Irlanda va esdevenir l’"Estat democràtic, independent i sobirà" de l’Eire,
i va reprendre el nom gaèlic donat abans a l’assemblea de l’illa. La nova Constitució
va atorgar un estatut especial a l’Església catòlica.
Els electors van aprovar el text constitucional amb una feble majoria, però
van donar suport al Fianna Fáil. El 1939, l’escriptor i patriota irlandès
Douglas Hyde -un protestant- va ser elegit primer president de l’Eire i De Valera, primer ministre.
Malgrat les pressions de Franklin D. Roosevelt i de Winston Churchill, l’Eire
es va mantenir neutral durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, força irlandesos
es van unir a les forces aliades i van treballar a les indústries de guerra britàniques.
La crisi econòmica de la postguerra que va provocar un període de ràpida inflació
va arrossegar, al febrer de 1948, la desfeta electoral del Fianna Fáil, en profit d’una coalició de sis partits dirigida pel Fine Gael (Partit unit irlandès).
John Aloysius Costello, nomenat primer ministre, va intentar redreçar l’economia nacional amb una política de baixada dels preus i dels impostos, i d’intensificació de les relacions comercials amb la Gran Bretanya. Al novembre de 1948, Costello
va encoratjar el Dáil a rompre els darrers llaços que
unien el país a la Commonwealth. Al desembre, els representants irlandesos
van adoptar la Republic of Ireland Bill (llei sobre la República d’Irlanda).
El 18 d’abril de 1949, dilluns de Pasqua (en el trentè aniversari de l’Aixecament de Pasqua), l’Eire es va convertir en la República d’Irlanda, formalment lliure d’aliances amb la Corona britànica i la Commonwealth of Nations. Al maig, el Parlament britànic va confirmar l’estatus d’Irlanda del Nord com a part del Regne Unit. La República d’Irlanda va ingressar a l’ONU el 14 de desembre de 1955, però no va acceptar la integració a l’OTAN.
Per saber-ne més:
Irlanda: historia de una opresión
