La revolució russa de 1917
La guerra russojaponesa (1905)
La revolució russa de 1905
Stalin s’imposa a l’URSS (1924)
La
Guerra Freda
La
desestalinització (1953)
L’era
Breznev (1964)
El
final del comunisme a l’URSS (1991)
1. La revolució de 1917
El 1914 l’Imperi rus va entrar a la Primera Guerra Mundial al costat de França i de la Gran Bretanya. Les repetides derrotes de l’exèrcit rus a mans dels austroalemanys i el desballestament de l’economia van ser el detonant que va fer esclatar la revolució de 1917. El descontentament dels obrers i de la burgesia es va accentuar pel gener i el febrer de 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de matèries primeres i l’acomiadament de milers d’obrers.
1.1 La guerra mundial va accelerar el moviment revolucionari
La guerra va abocar una part important de la població a unes condicions de vida miserables. La major part de la indústria va passar a ser indústria de guerra, i per això les necessitats bàsiques de la població no es van poder cobrir. La manca de mà d’obra al camp, com a resultat de la lleva, va fer baixar la producció agrícola i molts camperols es van negar a lliurar les collites. Els preus es van apujar de seguida i la capacitat adquisitiva dels assalariats va minvar vertiginosament. La manca de primeres matèries va fer
tancar moltes fàbriques i va fer créixer la desocupació i els conflictes socials.
En el terreny polític, la guerra va provocar la desintegració de l’Estat tsarista. Els funcionaris estatals estaven descontents perquè la minva dels seus salaris havia estat més espectacular que la de qualsevol altre sector social. A més, la desfeta militar va fer trontollar l’autoritat i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població, que veia, espaordida, com els soldats russos morien al front (a la fi de 1916 hi havia dos milions de morts i quatre milions de mutilats). Per tot això, els complots a la cort es van sovintejar en aquests anys, sobretot aprofitant les llargues absències del tsar quan visitava el front. Els assumptes polítics van quedar a mans de la tsarina Alexandra, que feia i desfeia al seu gust sota la influència del monjo Grigorij Jefimovic Rasputin, que va ser assassinat en una conspiració nobiliària el 30 de desembre de 1916. La manca d’autoritat i el desgavell a la cort va estimular l’oposició a la Duma, on la majoria dels diputats s’uniren per criticar la incapacitat dels ministres i de la cort.
1.2 La revolució del febrer
El 23 de febrer de 1917 (9 de març segons el calendari occidental), el dràstic racionament i la manca de carbó, a causa de la negligència administrativa, va provocar vagues a la fàbrica metal·lúrgica Putilov i manifestacions a Petrograd. Les autoritats no hi van intervenir; l’endemà, 200.000 vaguistes van reclamar pa. La nit del 26 al 27 de febrer (12 de març al calendari occidental), les tropes encarregades del manteniment de l’ordre a Petrograd, formades per joves de lleva mal alimentats i sotmesos a una disciplina humiliant, quan van rebre l’ordre de disparar sobre la multitud es van amotinar i van afusellar els oficials. Al matí, van confraternitzar amb els obrers, es van apoderar de l’Arsenal i van prendre el palau d’Hivern sense trobar resistència.
Per defensar la revolució, van començar a sorgir els primers grups d’obrers armats i ben aviat van constituir la guàrdia roja, que els mesos següents va tenir un paper fonamental. Enmig de tots aquests esdeveniments van tornar a aparèixer els soviets d’obrers, de soldats i de camperols, que aviat es van estendre per tot l’Imperi. Els soviets agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que hi tenien la majoria de delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics.
A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit KD, tement un esclat revolucionari, van crear un comitè executiu provisional, dirigit pel liberal Miljukov i el socialrevolucionari Kerenskij.
El comitè de la duma i el soviet de Petrograd van començar negociacions l’1 de març; el segon va acceptar de subordinar-se al primer, sempre que respectés els seus objectius fonamentals, que eren la convocatòria d’una assemblea constituent, la proclamació de les llibertats civils i l’amnistia dels presos polítics. El 2 de març es va constituir un govern provisional encapçalat pel príncep G. E. L’vov, un demòcrata constitucional (KD), que també va ocupar el ministeri de l’interior. L’vov va enviar dos emissaris al tsar. Abandonat pels seus generals, Nicolau II va abdicar a favor del seu germà, el gran duc Miquel, que es va negar a succeir-lo enmig d’aquell caos. Aquest fet representava la caiguda dels Romanov.
L’Imperi rus s’havia convertit en una república constitucional. El nou govern es va comprometre a fer reformes de caire polític (llibertat d’opinió, de premsa, de reunió, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de 8 hores, etc.).
1.3 La dualitat de poders: govern i soviets, febrer-octubre de 1917)
Els partits burgesos, agrupats al voltant del partit KD, dominaven el govern provisional, el qual va ser presidit primerament pel liberal L’vov, i després pel socialrevolucionari Aleksandr F’odorovič Kerenskij. El nou govern es va encarregar sobretot de crear un règim parlamentari capaç de donar eficàcia i estabilitat a l’Estat. Una de les primeres decisions que va prendre va ser la de complir els compromisos exteriors i continuar la guerra tot posposant unes reformes interiors per obtenir la victòria militar. D’antuvi, el govern provisional tenia el suport dels soviets i de tots els partits polítics, fins i tot del bolxevic.
Però, dues autoritats s’oposaven entre elles. Alguns membres del govern provisional volien trencar amb el soviet de Petrograd, que exercia un control constant sobre les seves actuacions, i altres optaven per la conciliació. A finals d’abril va esclatar una crisi greu. Mentre el soviet preconitzava la idea d’una pau immediata i organitzava soviets de soldats, fet que va anul·lar l’esperit combatiu de l’exèrcit rus, Miljukov, el ministre d’Afers Estrangers, prometia als aliats que Rússia es mantindria al seu costat. El soviet de Petrograd es va alçar contra el govern amb una manifestació multitudinària d’obrers i soldats, i Miljukov va haver de dimitir el càrrec.
El retorn de
Vladimir Il’ič Lenin de l’exili va donar un tomb radical a la situació. Lenin va defensar que la revolució no es podia mantenir dins d’uns límits estrictament burgesos i que calia continuar avançant per situar els obrers al poder. A les Tesis d’abril, va defensar la necessitat de no deixar consolidar el poder burgès i de llançar-se immediatament a la revolució proletària. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional i de crear una república dels soviets. També era partidari de confiscar les terres dels grans propietaris i de repartir-les immediatament.
Lenin va veure que l’originalitat de la situació consistia en l’existència d’una dualitat de poders: un poder representat pel govern provisional, i un altre d’obrer a mans dels soviets. La força al carrer la tenien els segons, i si els soviets retiraven el suport al govern, aquest s’esfondraria i els soviets es convertirien en l’únic poder a Rússia. Convençut de la necessitat de prendre el poder, Lenin va llançar la consigna tot el poder per als soviets, que va esdevenir tot un programa d’acció revolucionària.
El soviet de Petrograd representava tots els partits revolucionaris (socialrevolucionaris, socialdemòcrates i marxistes, dividits en menxevics i bolxevics), cadascun dels quals tenia dos escons en el comitè executiu. Amb tot, el soviet, veient que estava poc preparat per dirigir el país, va delegar la responsabilitat en el govern provisional, encara que s’hi va haver de posar en contra per fer prevaler les seves decisions. Així, va contribuir a l’autonomia de Finlàndia, a fixar la jornada de treball en vuit hores, a abolir la pena de mort, a proclamar el dret de vot i a acceptar l’elegibilitat de les dones.
Anarquistes i bolxevics, tot i que vaticinaren l’inexorable fracàs de la cohabitació de poders, van acceptar aquesta forma de procedir del soviet. Josif Stalin i Lev Kamenev, dos caps bolxevics, van integrar el soviet i van preconitzar l’entesa amb els altres partits revolucionaris. Fins i tot, els bolxevics dels soviets de províncies van proposar la unió de tots els socialdemòcrates.
Lenin, exiliat a Zuric, va criticar severament aquesta tàctica unitària. A les Cartes des de lluny va condemnar el que anomenava "defensisme revolucionari" i va fer una crida perquè el soviet prengués el poder sota la direcció dels bolxevics.
A mitjan abril de 1917 Lenin va arribar a Petrograd dins el llegendari "vagó precintat". El viatge des de Suïssa va ser facilitat pel govern alemany, convençut que Lenin seria un factor provocador de revoltes a Rússia. Immediatament, Lenin va establir la línia política revolucionària del proletariat rus. A les Tesis d’abril rebutjava la guerra imperialista i perfilava l’estratègia a seguir en una fase de transició entre el poder burgès i el proletari. En essència, les tesis propugnaven: no donar suport al govern provisional i desemmascarar-ne la política; destacar el paper dels soviets; nacionalitzar la terra i la banca; el control pels soviets de la producció de béns i el repartiment dels productes; defensar la instauració d’una república de soviets d’obrers i camperols; combatre la confusió socialdemòcrata dins el partit revolucionari (per a la qual cosa proposava la nova denominació de "comunista"); i -d’acord amb això- reconstruir la Internacional sobre una base revolucionària.
L’estiu de 1917 la situació del poble rus no havia millorat gaire: la guerra continuava causant molts problemes i la fam persistia. Pel juliol hi va haver manifestacions que es van escampar per tot l’Imperi. L’exèrcit va reprimir amb duresa els manifestants, mentre el govern acusava els bolxevics d’incitar el poble a la violència i al desordre. Així, es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic: el seu diari, Pravda, va ser tancat i Lenin va haver de tornar a l’exili. Mentrestant, tot l’Imperi es tornava a desorganitzar; al camp, els camperols ocupaven les terres i se les repartien; les minories nacionals reclamaven els seus drets; moltes fabriques s’havien declarat en vaga i els soldats del front desertaven i no obeïen els seus oficials. A més, pel mes d’agost va augmentar la inestabilitat política amb la insurrecció contrarevolucionària del general Lavr Georgievic Kornilov, que sols es va poder frenar amb la intervenció dels obrers armats i de les milícies bolxevics.
1.4 La revolució de l’octubre
Davant d’aquesta situació, els bolxevics van propugnar la insurrecció armada com l’única via possible per derrocar el govern provisional i consolidar el poder dels soviets. Per primera vegada van aconseguir que el soviet de Petrograd, presidit per Lev Trotski, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. La insurrecció va quedar definitivament fixada per al 25 d’octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perquè coincidís amb la jornada d’obertura del Segon Congrés Panrús dels Soviets, fixada per a aquella data.
L’alçament va començar la nit del 24 d’octubre a Petrograd sota el comandament d’un comitè militar revolucionari que en poques hores va controlar tota la ciutat i el Palau d’Hivern, seu del govern provisional. Tots els membres del govern, tret de Kerenskij, que va fugir, van ser detinguts. Durant les operacions no es va vessar gens de sang. Aquell mateix vespre el congrés dels soviets va destituir el govern provisional i va aprovar la formació d’un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l’òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol. En aquest consell, els bolxevics hi tenien la majoria i Lenin en va ser nomenat president.
El congrés també va adoptar les primeres mesures revolucionàries. Primerament va establir el decret sobre la pau segons el qual es proposava a tots els pobles i governs bel·ligerants que s’establissin negociacions immediates per a una pau justa i democràtica. Una delegació soviètica va iniciar negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk, el resultat de les quals va ser un tractat de pau que va comportar unes pèrdues territorials molt importants per al nou Estat soviètic. En segon lloc, es va signar el decret sobre la terra, pel qual es confiscaven les propietats de la corona, de la noblesa i de l’Església i es lliuraven als soviets perquè les repartissin entre els camperols. En tercer lloc, un decret sobre les nacionalitats reconeixia als diversos pobles de l’Imperi rus el dret a l’autodeterminació. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de cinc treballadors i la nacionalització de la banca.
2. La guerra civil (1917-1921)
Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver de fer cara a obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Lenin i els seus col·laboradors es van haver d’enfrontar amb l’animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi al bolxevisme amb la intervenció militar, amb l’oposició dels grups tsaristes i antibolxevics i amb una situació econòmica força caòtica.
2.1 La guerra civil i la intervenció estrangera
El comunisme de guerra és el terme aplicat a la política
econòmica i social de la República Socialista Soviètica Federada de
Rússia (nucli essencial d’allò que hauria d’ésser la Unió de
Repúbliques Socialistes Soviètiques), en vigor des de la primavera de
1918 fins al març de 1921. Algunes de les mesures del comunisme de
guerra, instituït durant la Guerra Civil Russa (1918-1921) pel govern
del dirigent bolxevic Lenin, eren fruit de la ideologia comunista i
tenien com a objectiu el desenvolupament de l’economia socialista
d’Estat, que el règim considerava com el primer pas vers el comunisme.
Unes altres eren respostes pragmàtiques als greus problemes econòmics,
especialment a la greu crisi econòmica i la necessitat d’equipar
l’Exèrcit Roig durant la Guerra Civil. Moltes d’aquestes polítiques
incloïen elements tant ideològics com econòmics, i els historiadors
han debatut sobre la importància relativa de cadascun d’ells en el
marc de la política econòmica comunista de l’època. El terme comunisme
de guerra va ser encunyat per Lenin al març de 1921 per a referir-se
als criteris econòmics aplicats durant la Guerra Civil. |
Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic ben aviat va ser contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. Kerenskij va llançar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la guàrdia roja. La Duma municipal de Petrograd (dominada pels socialistes) va fer una crida a la població perquè resistís l’embat bolxevic, mentre els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga. Ràpidament, i amb l’objectiu de derrocar el govern soviètic, es van organitzar partides de cosacs i d’antics militars tsaristes que van formar l’anomenat exèrcit blanc. Aleshores, va començar una guerra civil que va durar fins l’any 1921.
Les forces contrarevolucionàries van créixer en nombre quan, acabada la guerra mundial, les potències vencedores van decidir d’intervenir contra la Rússia revolucionària. Aquesta va haver d’enfrontar-se a un blocatge internacional i a la invasió de tropes franceses, britàniques, poloneses, americanes i japoneses. Pel març de 1918 els soviètics sols controlaven una part de territori al voltant de Petrograd i de Moscou, que va esdevenir la capital.
Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitzés l’exèrcit roig, format inicialment per voluntaris, i molt aviat van començar a obtenir les primeres victòries. Una disciplina ferma, una gran capacitat per mobilitzar les tropes i l’adopció de mesures revolucionàries que van fer que els camperols es posessin al seu costat, van donar el triomf als bolxevics. Però, la victòria de l’exèrcit roig es va deure sobretot a les divergències entre els generals de l’exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d’una victòria ràpida.
2.2 El comunisme de guerra
Com a resultat del conflicte, la producció va minvar i el proveïment no estava assegurat. El col·lapse econòmic va obligar el govern a prendre mesures extraordinàries, ("comunisme de guerra"). Així, davant del boicot dels capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial es va reemplaçar per les expropiacions generalitzades. Al final de 1920 una gran part de la producció industrial i del comerç urbà havien estat socialitzats, i el paper dels diners per a les relacions econòmiques es va restringir i l’intercanvi en espècie va passar a primer terme.
Al mateix temps, es van nacionalitzar la banca, el comerç interior i exterior, els transports i les empreses de més de 10 treballadors. A més, les condicions de treball del proletariat es van fer molt dures ("qui no treballa no menja") i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van dur a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals van ser restringits i es va prohibir el dret de vaga.
L’agricultura es va posar al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles, i quan ho feien era a uns preus exorbitants. Aleshores va començar la requisa forçosa de les collites, l’establiment de preus màxims i l’impost en espècie. Molts propietaris benestants van intentar d’esquivar les requises i introduir els seus productes al mercat negre.
2.3 Consolidació del poder bolxevic
La guerra civil i el boicot internacional a la Rússia soviètica van marcar l’orientació política i econòmica del nou Estat. Així, es va afavorir la centralització del poder a mans dels bolxevics, tot eliminant altres opcions polítiques. Els bolxevics representaven la força més organitzada i més capaç per conduir la guerra, i el conflicte no deixava cap més alternativa: o s’estava amb els bolxevics o s’estava amb els blancs. Davant d’aquesta disjuntiva, qualsevol oposició política va ser titllada de contrarevolucionària i, per tant, va ser perseguida i eliminada.
El govern provisional sorgit de la revolució del febrer de 1917 havia fixat el 12 de novembre com a data d’eleccions per a l’assemblea constituent, i un dels primers actes del Consell de Comissaris del Poble, que va pujar al poder després de la revolució d’octubre, va ser ratificar la convocatòria. Però els resultats electorals van fer canviar la posició dels bolxevics: dels 707 membres electes de l’assemblea, els socialrevolucionaris van obtenir 410 diputats; els bolxevics, 175; el partit KD, l7; els menxevics, 16, i altres grups polítics menys importants, 86. Els bolxevics sabien que mai no podrien aplicar la seva política si depenien d’una assemblea que no controlaven, i per això, quan, el 5 de gener de 1918, es va reunir l’assemblea, els bolxevics van sotmetre a votació una resolució que fixava que l’assemblea se subordinés al poder dels soviets i que es va comprometre a donar suport a les seves decisions i a ratificar-les. La proposició es va rebutjar per majoria i, davant d’aquesta situació, els bolxevics no van permetre que l’assemblea es tornés a reunir.
Amb la dissolució del parlament, s’iniciava la construcció d’un nou tipus d’Estat, la dictadura del proletariat, que segons Lenin havia de representar una àmplia democràcia per a la majoria de la població: el proletariat i els camperols. En contrapartida, el nou Estat esdevindria una dictadura per a les velles classes opressores (burgesia i aristocràcia).
La guerra civil va accelerar el procés centralitzador i els bolxevics van limitar l’activitat de qualsevol partit que s’oposés a la seva actuació. La policia política que s’havia format el 1917 (txeca), va eliminar l’oposició dels anarquistes i dels socialrevolucionaris, i també la dels menxevics. A partir de 1922 l’existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d’aquests partits sovint eren detinguts, la premsa dels partits no podia sortir i els actes públics eren prohibits. L’autonomia dels soviets cada vegada era més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força.
El partit bolxevic (anomenat comunista des de 1918) es va anar convertint en l’única institució determinant de la vida política, i progressivament Estat i Partit anaven quedant més identificats. Les veus que, entre els mateixos bolxevics, es van alçar contra aquesta situació (Alexandra Kollontai, l’Oposició Obrera) van ser eliminades o neutralitzades.
2.4 L’expansió revolucionària i la formació de la III Internacional
El 2 de març de 1919, Lenin, el cap del govern soviètic organitza una nova Internacional, amb l’objectiu d’ajudar els revolucionaris europeus tot agrupant-los en una organització comuna destinada a reemplaçar la II Internacional. Malgrat el feble nombre de delegats i sobretot l’absència de representants de les grans organitzacions socialistes d’Europa occidental, que es malfiaven del bolxevisme i eren hostils a la dictadura del proletariat, la Conferència decideix de constituir-se en III Internacional, anomenada Internacional Comunista o Komintern. El congrés fundador escull com a president Grigorij Zinov’ev, l’un dels lloctinents de Lenin, i nomena un comitè executiu per assegurar la continuïtat entre els congressos successius. El segon congrés (1920) adopta vint-i-una condicions d’entrada per als partits nacionals, que reflecteixen la importància que Lenin atribueix a l’obediència incondicional. Aquestes vint-i-una condicions draconianes d’adhesió engendren l’escissió dels partits socialistes. A l’època de la mort de Lenin el 1924, la marea revolucionària ha reculat a Europa i els somnis d’una revolució socialista mundial han començat a fer lloc a les idees estretament nacionalistes del successor de Lenin, Josif Stalin. Per a Stalin, el Komintern no constitueix sinó un mitjà de protegir el seu poder absolut a l’interior i d’augmentar la influència soviètica a l’estranger. Els canvis radicals d’orientació i aparentment inexplicables de la política del Komintern, particularment pel que fa a la cooperació política amb partits no comunistes, són dictats per les intrigues domèstiques de Stalin i les seves estratègies de política estrangera. Per tranquil·litzar els seus aliats britànics i americans durant la Segona Guerra Mundial, Stalin no vacil·la gens a dissoldre el Komintern (maig de 1943). |
Tots els bolxevics creien unànimement que calia una revolució mundial per salvaguardar la revolució russa. El capitalisme era un sistema internacional i el socialisme no podia triomfar en un sol Estat. A més, els principis de l’internacionalisme proletari comportaven necessàriament el desig que tots els pobles fessin la seva revolució. Juntament amb aquest principi de revolució mundial també calia crear un partit revolucionari mundial, és a dir, una Internacional. Com que per als bolxevics la Segona Internacional havia fracassat i era incapaç de conduir les masses de treballadors a l’emancipació, calia constituir una Internacional Comunista.
L’exemple de la Revolució Russa i les condicions miserables que patia el proletariat de molts països europeus al final de la guerra mundial van fer que a molts països esclatessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien tombar l’ordre burgès. Les més importants van ser la dels espartaquistes alemanys (Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (Bela Kun). Totes dues van fracassar i van ser sufocades, sobretot la primera, amb una repressió molt cruenta. Tot i això, els soviètics encara confiaven en la possibilitat de l’expansió revolucionària, i pel gener de 1919 Lenin i el seu partit van convocar una conferència internacional de partits comunistes, que es va obrir el 3 de març. Tret del partit comunista alemany, cap partit occidental no hi va enviar representants.
La formació de la Tercera Internacional (Komintern) va revifar les dissensions internes dels partits socialistes, força debilitats per la guerra. La qüestió era decidir si s’havien d’adherir al Komintern o a la Segona Internacional socialista, reconstituïda el febrer de 1919. La Internacional Comunista va promulgar 21 condicions per integrar-se a la nova Internacional. Aquestes condicions plantejaven l’obligació de depurar del partit els elements reformistes, anarquistes o petitburgesos, el suport a la revolució russa i la reforma dels partits sota els principis d’organització i de disciplina bolxevics. L’acceptació o no d’aquestes condicions a molts països va provocar la divisió dels partits socialistes entre una majoria que va continuar acceptant els principis socialdemòcrates i una minoria que va escindir-se del partit per constituir grups comunistes. Entre el 1920 i el 1923 gairebé a tot arreu es van formar partits comunistes molt lligats a les orientacions de Moscou.
Per saber-ne més:
Recull
de recursos sobre la Revolució Soviètica
Webquestcat sobre la Revolució Russa
La guerra civil russa (1918-1922)
La Revolució Russa
Chronologie de l’année 1917
Mythes et réalités de l’illusion soviétique
1917: Révolutions russes de fevrier et octobre
1847-1918: Le nationalisme ukrainien
URSS après 1917 (années 20 et 30)
