Alemanya i la República de Weimar
El
balanç de la Primera Guerra Mundial
Del final de la Primera Guerra Mundial al crack borsari de 1929
Les dictadures d'Europa central (1919-1939)
El 9 de novembre de 1919 va ser proclamada la República a Alemanya, després que els treballadors i les tropes de l’Imperi Alemany es revoltessin contra el govern al començament d’aquest mateix any perquè aquest va negar-se a iniciar converses que posessin fi a la Primera Guerra Mundial. L’emperador Guillem II va fugir del país i es va formar un Govern Provisional del Consell dels comissaris del Poble, integrat per una coalició formada per membres del Partit Socialdemòcrata Alemany, liderats per Friedrich Ebert, i del Partit Socialdemòcrata Independent (escissió radical de l’anterior), amb el suport del Partit del Centre Catòlic. Aquest govern provisional es va encarregar de sufocar la revolució espartaquista, dirigida per Karl Liebnecht i Rosa Luxemburg, que al gener de 1919 van intentar establir a Alemanya un Estat soviètic com els bolxevics van fer a Rússia el 1917; tant Liebnecht com Luxemburg van ser assassinats, amb la qual cosa es va produir la separació definitiva entre els socialdemòcrates i els grups més radicals que formarien el Partit Comunista Alemany (KPD). La nova Assemblea Nacional Constituent es va reunir a Weimar (Turíngia) al febrer de 1919 i va redactar una Constitució segons la qual Alemanya passava a ser una república federal democràtica amb dues cambres parlamentàries, el Reichstag (cambra legislativa) i el Reichsrat (cambra de representació federal). Les mesures democràtiques de la Constitució (sufragi universal femení, representació proporcional, iniciativa legislativa popular) i altres de caràcter social (jornada laboral de vuit hores) no van estar acompanyades d’altres que haurien representat una ruptura completa amb l’Alemanya imperial: no hi va haver confiscació de les propietats dels dirigents anteriors, i els antics funcionaris imperials (oficials de l’exèrcit, agents de policia, jutges o mestres d’escola) es van mantenir en els càrrecs.
Friedrich Ebert va ser elegit president de la República. El nou règim també va haver de fer front a revoltes
des de la dreta: el 1920, l’anomenat putsch de Kapp, organitzat per oficials desafectes a la República, va ser sufocat pel govern.
Els problemes de la postguerra
La Primera Guerra Mundial havia originat nombrosos problemes econòmics, socials i polítics a Alemanya que, a més d’haver d’afrontar una elevada inflació i un gran deute nacional, estava ressentida per les dures condicions que se li van imposar en el tractat de Versalles, signat al juny de 1919, que va posar fi oficialment a la guerra. Aquest acord exigia el desarmament del país i el lliurament d’elevades indemnitzacions en concepte de reparacions de guerra als aliats. La moneda alemanya es va devaluar fins a límits insospitats (a finals de 1923 un dòlar equivalia a 4 bilions de marcs de paper), el govern es va mostrar incapaç de complir els pagaments i la població va sofrir les conseqüències de la crisi econòmica que es va produir. Al gener de 1923, forces franceses i belgues van ocupar la principal regió industrial alemanya, el Ruhr, al·legant que Alemanya no havia satisfet les reparacions previstes.
El restabliment temporal de l’ordre
Gustav Strassemann es va fer càrrec del control del govern com a cap de l’àmplia coalició formada el 13 d’agost de 1923 i va aconseguir estabilitzar la situació del país. El 1924 els aliats van facilitar a Alemanya el pagament de les indemnitzacions a través del Pla Dawes, que establia un calendari de lliuraments més realista. A l’octubre de 1925, Stresemann va firmar els Tractats de Locarno, en els quals Alemanya reconeixia les noves fronteres occidentals establertes a Versalles; els aliats van retirar les seves forces d’ocupació i un any després Alemanya va ser elegida membre de la Societat de Nacions, un organisme internacional per al manteniment de la pau mundial. Es va implantar una nova moneda, el Reichsmark, sotmesa a un control monetari més sever i es va iniciar una impressionant etapa de recuperació econòmica. No obstant això, l’economia continuava depenent dels préstecs de l’estranger i la despesa pública era excessivament alta, mentre les empreses obtenien petits marges de beneficis. El 1925, a la mort d’Ebert, Paul von Hindenburg el va substituir a la Presidència de la República.
La crisi
La depressió econòmica mundial que es va iniciar el 1929 va sumir Alemanya en una nova crisi. Al març de 1930 es va fer càrrec del govern el canceller Heinrich Brüning, amb el suport dels poders extraordinaris que tenia el president Hindenburg. Brüning va fer disminuir la despesa pública i a la conferència de Lausana (Suïssa) va signar un acord que va posar fi al pagament de les reparacions. No obstant això, la política deflacionista del canceller va ser molt impopular i l’any 1932 es va veure obligat a dimitir el càrrec. El desordre provocat pel caos econòmic va ser aprofitat pel Partit Comunista Alemany i pel Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany d’Adolf Hitler, de tendències nacionalistes i antisemites extremes. Les eleccions al Reichstag celebrades al setembre de 1930 van convertir el partit nazi en la segona força política del país, i la seva popularitat va augmentar a mesura que empitjorava la situació econòmica. Els nazis van obtenir la majoria al Reichstag en els comicis de juliol de 1932. Els polítics conservadors van persuadir Hindenburg perquè situés Hitler al front del govern, creient que podrien tenir-lo sota control en un govern de coalició. El 30 de gener de 1933, Hindenburg va nomenar canceller a Hitler. Aquest no va trigar a abolir el càrrec de president i autoproclamar-se führer (’conductor’) del Tercer Reich, i va posar fi així a la República de Weimar.
Per saber-ne més:
Espartaquisme
República de Weimar
Alemanya: la república de postguerra i l’ascens del nacionalsocialisme
