El balanç de la Primera Guerra Mundial
Les causes de la Primera Guerra Mundial
Les operacions militars de la Primera Guerra Mundial
Els 14 punts de Wilson
La Itàlia feixista
La personalitat més esperada a la conferència de pau va ser el president dels EUA, Thomas Woodrow Wilson. Orgullós de les seves iniciatives diplomàtiques i militars durant tot el conflicte, s’havia guanyat una gran popularitat. Els alemanys comptaven amb la seva voluntat conciliadora i la seva moderació per protegir-se de les exigències franceses; els britànics volien recuperar els seus interessos econòmics d’abans de la guerra i la puixança militar de França els neguitejava. Els francesos tenien els mitjans per imposar el seu intransigent punt de vista.
La conferència de pau
Inaugurada el 18 de gener de 1919 pels representants dels principals estats aliats o "associats", és a dir, Clemenceau, Lloyd George, Orlando i Wilson, la conferència aplegà tots els estats afectats per la guerra, fins i tot els que es trobaven sota domini dels imperis centrals.
Hom assignà als diplomàtics la tasca de configurar una nova Europa i promoure una Societat de Nacions, organisme internacional destinat a promulgar les normes jurídiques per protegir els països més febles. Així mateix, havien de redactar tractats per satisfer els vencedors. Per influència nord-americana, la diplomàcia secreta va donar pas a reunions espectaculars, les conclusions de les quals solien arribar ràpidament al coneixement de l’opinió pública, gràcies a una premsa que havia recuperat la llibertat. Però els fracassos també van sortir a la llum.
Aquest projecte final va ser presentat el 6 de maig de 1919 al ministre alemany d’afers estrangers, el comte Von Brockdorff-Rantzau, el qual solament va poder aconseguir unes esmenes mínimes i es va estimar més dimitir el càrrec abans de signar allò que els alemanys ja anomenaven un Diktat. Davant l’amenaça de recomençar les operacions militars, el govern provisional del Reich va acceptar les condicions el 22 de juny.
El tractat de Versalles
El tractat de Versalles es va signar a la galeria dels Miralls el 28 de juny de 1919, aniversari de l’atemptat de Sarajevo. Constava de 200 pàgines i 440 articles. Alemanya va perdre el 13% del territori i el 13% de la població, i es va prohibir que s’unís amb Àustria en un sol Estat. L’exèrcit alemany va quedar reduït a 100.000 homes, sense aviació ni alt estat major, i va haver de lliurar la seva marina de guerra, que va ser barrinada poc després a Strapa Flow. L’article 231 feia als alemanys responsables de la guerra, "desencadenada per l’agressió d’Alemanya i els seus aliats". Aleshores va aparèixer un concepte jurídic nou: el crim de guerra. Guillem II es va refugiar als Països Baixos, que es van negar a lliurar-lo.
Bèlgica i França, i també dos nous estats, Txecoslovàquia i Lituània, es van beneficiar dels canvis fronterers fets a costa d’Alemanya. Polònia va renéixer després d’un eclipsi de 124 anys i li va ser atorgat un corredor marítim que separava Prússia oriental de la resta d’Alemanya. Aquesta darrera no va cessar de denunciar aquesta clàusula, nou motiu de discòrdia.
El destí d’Alemanya
Alemanya, la primera nació en el punt de mira, va evitar el desmembrament i va conservar una gran part de la seva integritat territorial i política. Tot i això, va haver de cedir 88.000 Km2 a l’est, que van servir per reconstruir Polònia, i va perdre les seves colònies, administrades pels vencedors sota mandat de la SDN. França recuperà Alsàcia i Lorena; però com que volia establir una zona de protecció contra una nova invasió, va reclamar el Sarre, un retorn parcial a les seves fronteres de 1814, i la proclamació d’una república independent a Renània. Poincaré va donar suport a aquesta idea del mariscal Foch, però va ser vigorosament combatuda per Wilson i Lloyd George, que no volien despertar sentiments revengistes a una Alemanya inquieta per l’espectre dels bolxevics. A més, els britànics eren hostils a una possible hegemonia francesa a Europa.
La qüestió es va enllestir amb un compromís: el Sarre va ser tornat a França, que en podria explotar el carbó en concepte de reparacions, i el seu estatut seria sotmès a un plebiscit el 1935. Renània va ser desmilitaritzada, així com una franja de 50 Km a la vora dreta del Rin. Els aliats van ocupar Duisburg, Colònia i Coblença. Finalment, els Estats Units van garantir l’ajut militar a França en el cas que fos atacada; els britànics van condicionar el seu suport a la ratificació del tractat pels EUA.
Finalment, Alemanya va ser obligada a pagar una indemnització de 20.000 milions de marcs or en concepte d’avançament per les reparacions de guerra que, el 1921, es van fixar en 132.000 milions de marcs or, 69.000 milions dels quals van ser per a França. Altres tractats acordats el 1919 i el 1920 amb les antigues potències centrals van acabar de redefinir les fronteres.
Una Europa remodelada
Víctima de la venjança de certes faccions polítiques franceses, de la incomprensió dels EUA i de les pressions d’alguns exiliats txecs com Benes o Masaryk, el vell Imperi catòlic austro-hongarès es va fragmentar ràpidament. A més d’Àustria es van crear dos estats nous, Polònia i Txecoslovàquia, però no n’hi va haver prou per omplir un buit perillós: aquelles minories multiplicades en nom de l’autodeterminació no oferien el mateix equilibri que l’Imperi dels Habsburg davant una Alemanya vençuda i humiliada, però que continuava unida i poderosa.
El tractat de Saint-Germain-en-Laye deixava Àustria reduïda a les seves possessions germàniques. El Trentino, l’Alto Àdige i Trieste van ser atribuïts a Itàlia. Els territoris balcànics van ser annexionats per Sèrbia, que va formar un "regne dels serbis, croats i eslovens" (la futura Iugoslàvia). Bohèmia-Moràvia, poblada pels txecs, va accedir a la independència. El tractat del Trianon va limitar Hongria a les zones de població magiar: va perdre Croàcia, la Voivodina i el Banat a favor de Sèrbia, i Eslovàquia es va unir a Bohèmia-Moràvia per formar Txecoslovàquia. Romania va recuperar Transilvània, poblada per hongaresos.
El tractat de Neuilly va desposseir Bulgària de la seva sortida a la mar Egea, i en va modificar la frontera occidental en benefici de Sèrbia.
La resurrecció de l’Imperi otomà
Molt debilitat ja per les intrigues russes i balcàniques al segle XIX, l’Imperi otomà va ser desmembrat pel tractat de Sèvres el 1920: va quedar reduït a la Turquia asiàtica i a Istanbul i els seus voltants; va perdre totes les seves possessions àrabs i la seva sobirania damunt Egipte i Xipre. Grècia va aconseguir Adrianòpolis i la Tràcia, i també Esmirna, a l’Àsia Menor. Aquesta capitulació va revoltar els turcs que, a la crida del general Mustafà Kemal, van celebrar una assemblea a Ankara, van rebutjar el tractat i van trencar amb el soldà. Entre 1921 i 1922 van expulsar els grecs de l’Àsia Menor en el transcurs d’una guerra ferotge i el 1923, el tractat de Lausana va tornar a la nova república turca tots el territoris atorgats als grecs tres anys abans. Turquia va recuperar fins i tot una part del Kurdistan i d’Armènia. Francesos i britànics es van repartir el Pròxim Orient trencades les promeses fetes als àrabs revoltats contra els turcs, i Palestina sota mandat britànic, es va anar poblant de jueus després de la declaració de Balfour. La regió va esdevenir un polvorí arran dels jaciments petrolífers de Mossul i d’Aràbia.
La
Societat de Nacions
La SDN, una iniciativa del president nord-americà Wilson, era una assemblea lliure d’estats sobirans, però solament acollia els països vencedors o neutrals. El seu objectiu era prevenir qualsevol tipus de conflicte i millorar les relacions entre les nacions; el seu esperit es fonamentava en la conciliació i la solidaritat, i incloïa un desarmament general. Tot agressor seria objecte de sancions. Però tot i que la SDN preconitzava les negociacions obertes entre caps d’estat no disposava de cap mitjà orgànic per fer respectar les seves decisions.
El discurs de Léon Bourgeois, un dels fundadors francesos de la SDN, el 30 de gener de 1920, il·lustrava perfectament el caràcter de la institució: "I siguin quins siguin els buits que encara existeixen, el pacte ha segellat entre els pobles lliures el compromís solemne de la unió de tots per a la seguretat i la independència de tots". La SDN carregava, tanmateix, amb el llast dels tractats que no podia condemnar: "El tractat de pau ha de ser executat no pas amb esperit de persecució i d’odi, sinó amb el de la justícia més estricta i impassible; Alemanya ha de sentir la impotència de qualsevol manifestació de caire subversiu."
Una
pau no reeixida
El poc èxit del tractat de Versalles, justificat pel que fa als principis, però redactat en un to humiliant per a Alemanya, no va satisfer ningú. França no en va treure més que un enfilall de bones paraules i la concessió de carbó del Sarre, una magra compensació, ben mirat, per les seves terribles pèrdues humanes i financeres. La Gran Bretanya, fidel a la seva política d’equilibri continental, es va oposar a la retallada territorial i a l’estrangulació econòmica del Reich, que considerava massa severa. Enfrontat amb la dura realitat, l’idealista Wilson, va veure, doncs, esfumat el seu somni d’una pau universal; encara pitjor, el senat dels EUA li va infligir una gran humiliació quan va refusar ratificar el tractat de Versalles i integrar el seu país a la SDN.
França va perdre, doncs, les garanties militars nord-americanes promeses, com també el suport britànic, que hi estava hàbilment subordinat. Pel que fa a Itàlia, que ja havia rebut les antigues possessions austríaques, va veure com les seves reivindicacions sobre les "terres irredemptes" (Fiume i una part de la costa dàlmata) eren molt mal rebudes per uns aliats que havien oblidat les seves promeses.
Sacsejada pels greus problemes socials que els seus polítics continuaven ignorant, Itàlia no amagava pas el seu ressentiment. L’atac a Fiume, efectuat pels partidaris del poeta Gabriele d’Annunzio el 12 de setembre de 1919, va provocar una tensió extraordinària amb Sèrbia, però omplí també d’entusiasme els italians.
L’escassa disposició dels alemanys a pagar les reparacions de guerra va entelar les seves relacions amb França. Les interminables negociacions van reduir les clàusules financeres fins al mínim, abans de suprimir-les. No obstant això, els polítics francesos de totes les tendències continuaven repetint la frase "Alemanya pagarà", amb la qual cosa pretenien acontentar una opinió pública decebuda.
Les primeres escletxes
Així, doncs, els tractats eren ben lluny d’haver resolt tots els problemes, i la SDN es va revelar impotent per superar les dificultats provocades per la guerra i per una pau que es considerava incerta.
Dos països, però, se’n van mantenir al marge: un era la Rússia dels bolxevics, exclosa d’ofici i aïllada per un "cordó sanitari", que es debatia en una guerra civil; l’altre, els EUA, creditors d’Europa i amb immenses reserves d’or, van retornar al seu aïllament tradicional, preocupats només per la seva pròpia prosperitat.
Finalment, la participació de les tropes indígenes de les colònies en la guerra, tant com l’espectacle de les pugnes europees van tenir com a conseqüència la pèrdua de prestigi de les potències colonials: els pobles colonitzats van començar a reivindicar el dret a l’autodeterminació. Però l’única resposta de França i de la Gran Bretanya va consistir a introduir unes quantes reformes més aviat tímides.
Per saber-ne més:
Los tratados de paz
Kemal Atatürk (1881-1938)
4 juin 1920 Le traité de Trianon rabaisse la Hongrie
12 novembre 1920 Traité de Rapallo entre Italie et Yougoslavie
Liens Internet sur la Première Guerre mondiale
Cartes et tableaux relatifs à la Première Guerre mondiale
1919 : La paix et le Traité de Versailles
Conséquence de la Grande Guerre : le déclin de l’Europe
