Amèrica Llatina en el decenni de 1920
La Revolució mexicana
Del final de la Primera Guerra Mundial al crack borsari de 1929
L’Argentina de Juan Domingo Perón (1943-1955)
La majoria dels Estats d’Amèrica central i del Carib van participar a la Primera Guerra Mundial al costat dels Aliats després de la intervenció dels Estats Units. L’Argentina, el Paraguai, Veneçuela i Xile van mantenir durant tot el conflicte una postura de neutralitat més o menys favorable cap a un o altre dels contendents. Només Brasil va triar, al desembre de 1917, el camí d’una declaració de guerra unilateral a Alemanya.
Si la implicació militar i política dels estats llatinoamericans a la guerra va ser reduïda i en alguns casos simbòlica, la seva economia en va resultar força afectada i el procés d’expansió ja començat en els decennis anteriors va resultar molt estimulat. Els estats bel·ligerants necessitaven més que mai els productes agrícoles i les matèries primeres de què Amèrica Llatina era tradicionalment exportadora, els gèneres colonials brasilers, la carn i la llana argentines, l’estany bolivià, el coure i el salnitre xilens i el petroli, del qual Veneçuela en pocs anys s’havia convertit en un dels més grans exportadors mundials. Així, durant el curs de la guerra les exportacions van tenir un increment consistent i el mateix van fer les importacions de productes acabats, sobretot des dels Estats Units. Però en el seu conjunt les balances comercials de cadascun dels Estats van resultar notòriament en actiu: entre 1914 i 1920 la de l’Argentina va enregistrar un increment del seu actiu en un 305 %, i la de Brasil en un 91 %. Així, van quedar disponibles enormes recursos i va ser estimulada la reorientació de les inversions cap al sector industrial i la construcció d’infraestructures i obres d’urbanització. Va ser en el curs del decenni de 1920 quan les ciutats llatinoamericanes van donar els seus primers passos a la senda de la seva transformació en megalòpolis, conglomerats d’edificis futuristes i de barraques, com avui les veiem; i va ser llavors quan es va donar gran impuls a la construcció de les xarxes de carreteres. Aquesta efervescència d’iniciatives va atraure un notable flux de crèdits i capitals des de l’estranger, sobretot des dels Estats Units. El Regne Unit, que abans de la guerra havia estat el més gran proveïdor de capitals, va veure així com la posició de privilegi que fins llavors havia mantingut s’erosionava gradualment. L’any 1929 la xifra total de les inversions nord-americanes als Estats d’Amèrica Llatina era encara gairebé igual a la britànica, però en els sectors tecnològicament més avançats i especialment en la indústria petroliera la relació era clarament favorable als Estats Units.
D’altra banda, es tractava d’una prosperitat fràgil, basada com estava en l’exportació de productes agrícoles i de matèries primeres i per tant caracteritzada per un alt grau de dependència de la corba de la conjuntura i dels preus en el mercat internacional. N’hi havia prou que es deterioressin perquè la balança comercial resultés danyada. Ho van experimentar els ramaders argentins i uruguaians quan, en la postguerra immediata, el mercat europeu va cessar temporalment d’absorbir les seves exportacions, i els propietaris de mines xilens, que van veure com els seus beneficis s’anaven reduint cada vegada més a causa del recurs sistemàtic per part dels Estats europeus al nitrat artificial, la producció del qual havia emprès Alemanya durant la guerra.
Al marge d’aquestes oscil·lacions conjunturals, el decenni de 1920 va ser per a Amèrica Llatina no sols anys de relativa prosperitat econòmica, sinó també de relativa estabilitat política. En alguns Estats del subcontinent l’estabilitat va ser assegurada per formes i instruments tradicionals. Aquests podien ser els de la dictadura militar, oberta o encoberta, com a la Veneçuela del general Juan Vicente Gómez o a d’altres Estats del Carib, o els del cabdillisme més o menys populista, com és el cas del Perú d’Augusto B. Leguia i del seu moviment "Patria Nueva", o finalment podien ser els mecanismes experimentats amb què les oligarquies tradicionals solien exercir el control sobre la vida pública a esquena d’institucions democràtiques més o menys aparents; és el cas del Brasil, Bolívia i Colòmbia. A l’Argentina, la victòria de la Unión Radical a les eleccions de 1916 va marcar el principi d’un període de normalitat constitucional dominat per la figura d’Hipólito Irigoyen, mentre que a l’Uruguai el Partido Colorado, renovat a principis de segle XX per José Battle y Ordóñez, va continuar assegurant l’equilibri polític del país. Més tempestuosa va ser la trajectòria política de Xile, marcada per la figura preeminent d’Arturo Alessandri Palma, líder de la Alianza Liberal guanyadora de les eleccions presidencials de 1920. Reelegit el 1924 i posteriorment allunyat del poder i obligat a l’exili per una junta militar, el 1925 va retornar triomfalment per tornar a assumir els poders de president i convocar una Assemblea Constituent.
Un decenni de relativa estabilitat política constituïa un espai de temps suficient i representava una ocasió difícilment repetible per emprendre i desenvolupar una política de modernització del sistema i de reformes socials. Si s’observa des d’aquest punt de vista, l’escenari polític sud-americà apareix molt variat i ric en contrastos. En alguns Estats no es fa cap progrés en aqueixa direcció, en particular els d’Amèrica central i del Carib, on a una economia basada en el conreu únic corresponien règims polítics autoritaris i personalistes. Però en altres el procés de reforma és ben visible, encara que el seu ritme és més o menys ràpid i les seves realitzacions més o menys importants.
El lloc d’honor pertany a Mèxic. La constitució de 1917, sorgida de la revolució, va representar un marc de referència en què, sota les presidències d’Álvaro Obregón (1920-24) i Plutarco Elías Calles (1924-28), els contrastos socials persistents van poder trobar la seva composició. De fet, l’esmentada constitució preveia la separació de l’Estat i de l’Església, un objectiu històric dels moviments liberals i progressistes mexicans, i la introducció de mesures de legislació social que incloïen la jornada laboral de vuit hores, la institució del salari mínim garantit i el reconeixement de la personalitat jurídica dels sindicats. Finalment, en aplicació d’un article ad hoc de la Constitució que sancionava la propietat pública del sòl i del subsòl, els camperols, que havien estat alliberats de la servitud de la peonada, van conservar les terres de què s’havien apoderat durant la revolució i en van obtenir noves assignacions. Però l’article en qüestió no es va aplicar quan, el 1927, es va tractar de decidir sobre la propietat dels jaciments petrolífers. En aquesta circumstància els interessos de les grans companyies nord-americanes i dels seus associats mexicans van acabar prevalent.
A l’Argentina i l’Uruguai la introducció del sufragi universal masculí, el 1912 i el 1917 respectivament, i l’ascens consegüent al poder dels partits polítics representatius de les classes urbanes i emergents, va fer possible una dialèctica política que ja no es limitava als contrastos d’interessos i als personalismes interns de les oligarquies tradicionals i va imprimir un dinamisme més gran a la vida política. Així, a tots dos Estats es va introduir la jornada laboral de vuit hores, es va reconèixer el dret de vaga i es van promoure una sèrie de mesures dirigides a introduir un sistema de prevenció i d’assistència. S’obrien així espais, per limitats que fossin, per a l’ascens de nous subjectes polítics i en particular per al jove moviment obrer. El Partido Socialista Argentino, fundat l’any 1896, va reunir, sota la guia de J. B. Justo, un líder dotat d’una forta personalitat, un suport electoral no menyspreable, encara que circumscrit a les àrees urbanes, i el mateix cas es va esdevenir a l’Uruguai, sota la direcció d’un immigrant italià, Emilio Frugoni. Però els partits d’esquerres no tenien el suport d’una organització sindical forta. Fins a 1929, quan, després de diversos intents fallits, es va constituir la Confederación General de Trabajadores (CGT), el moviment sindical argentí va continuar dividit entre dues organitzacions rivals, la Fora, de tendència anarquista, i la UGT, socialista. A falta d’un arrelament real, el moviment no va ser capaç de controlar la onada de vagues que, també a l’Argentina, va caracteritzar la primera postguerra. L’exemple més conegut és el de la "setmana tràgica" de Buenos Aires, l’any 1919, un intent d’insurrecció reprimit de forma sagnant. Però, és clar, no va ser l’únic.
Per contra, el moviment estudiantil va demostrar una més gran efectivitat. Es va iniciar a l’Argentina i posteriorment es va estendre a altres Estats. Els estudiants reclamaven una reforma de la universitat, dominada pels homes i els models culturals de l’oligarquia, i en diversos casos van aconseguir assolir una part dels seus objectius. D’altra banda, el seu moviment contenia implicacions polítiques evidents i, com a tal, va tenir una funció de suplència i d’estímul en el sentit d’una política de reformes.
Un paper anàleg de suplència van exercir en altres Estats els militars o, més exactament, aquells sectors i quadres de les forces armades que no toleraven l’autoritarisme de les altes jerarquies i de l’oligarquia. Van ser ells els que a Xile van fer tornar al poder a Alessandri, i així van fer possible la promulgació d’una constitució avançada basada en el model mexicà; i també van ser ells els qui, després de la dimissió d’Alessandri, van assumir, el 1927, els amplis poders que la constitució de 1925 concentrava a la figura del president i van continuar–ne l’activitat reformadora.
Entre els Estats d’Amèrica Llatina, el Brasil, amb els seus vint-i-vuit milions d’habitants, era el més poblat, però també era un dels més retardats pel que fa a l’estructura política. El dret de vot, del qual quedaven exclosos els analfabets, estava extremadament limitat i a les eleccions que es van fer entre 1920 i 1930 només el 2,7 % de la població el va exercir efectivament. No hi havia cap partit polític representatiu de les classes mitjanes urbanes, com el Radical a Argentina, el Colorado a Uruguai o l’APRA (Alianza Popular Revolucionaria Americana) al Perú. Fins a 1916 no hi va haver al Brasil cap Partit Socialista i només el 1929 es va arribar a constituir una organització sindical unitària. El recanvi del personal polític es donava, per tant, exclusivament dins de l’oligarquia dominada pels productors i els exportadors de cafè i en l’àmbit de la constitució de 1889, que limitava substancialment els poders de l’autoritat federal a favor dels de cada Estat. Com a Xile, també al Brasil l’empenta cap a la renovació va arribar dels quadres inferiors de l’exèrcit, però, a diferència de Xile, va sucumbir. Els intents d’insurrecció, promoguts el 1922 i el 1924 pels "tinents", van acabar en un fracàs. Un dels seus promotors –l’oficial del cos d’enginyers Luís Carlos Prestes, que arribarà a ser el líder del comunisme brasiler– va formar una columna i al seu cap va anar durant diversos anys a través del sertao, fins que, el 1927, va ser obligat a refugiar-se a Bolívia.
|
El dirigent guerriller Augusto César
Sandino va ser assassinat el 1934, per la Guàrdia Nacional de
Nicaragua dirigida
per Anastasio Somoza, quan havia estat cridat pel mateix president de
la República, Juan Bautista Sacasa, per negociar el final de la lluita
armada. |
Els avatars de la columna de Prestes constitueixen sens dubte una de les pàgines més fascinants de la història dels moviments revolucionaris llatinoamericans. Però també són la imatge i el testimoni de les dificultats i dels límits que aquests moviments van trobar a l’hora d’intentar sortir de les grans aglomeracions urbanes on havien nascut, i aprofundir les seves arrels entre les masses camperoles, interpretant les seves aspiracions en formes que no fossin les tradicionals de la protesta aïllada, com ho havia estat la insurrecció dels bracers de la Patagònia el 1921, o de la guerrilla camperola, com la que Augusto César Sandino conduïa a Nicaragua contra l’oligarquia local sostinguda pels ocupants nord-americans.
L’únic intent de superar aquesta limitació històrica es deu al treball de dos intel·lectuals peruans, Víctor Raúl Haya de la Torre i José Carlos Mariátegui, un dels intel·lectuals marxistes llatinoamericans més influents del segle XX. El programa de l’APRA (Alianza Popular Revolucionaria Americana) presentava elements consistents de novetat respecte d’aquells dels partits socialistes i comunistes que actuaven al continent. A l’igual que aquests últims, l’APRA també contraposava al panamericanisme de la Unió Panamericana, controlada per Estats Units i tràmit de la seva influència al continent, una concepció panamericana pròpia i nova. Partint d’aquest pressupòsit l’organització reivindicava, entre altres coses, la internacionalització del canal de Panamà. Però no es tractava de realitzar només la unitat política patrocinada per Bolívar, sinó també, i sobretot, d’una unitat entre les ètnies i de donar veu comuna a tots els pobles i les ètnies –blancs, negres, mestissos, indis– que vivien sobre el sòl d’Amèrica Llatina o, millor dit -segons l’expressió d’Haya de la Torre-, d’Ameríndia. Amb aquest fi i a diferència dels partits d’esquerres que actuaven a l’America Llatina, l’APRA defensava la formació d’un ampli front revolucionari del qual formessin part no sols els obrers, sinó també els camperols i la classe mitjana. Això no seria possible sinó sobre la base d’un programa de renovació social radical. Per tant, Haya de la Torre es pronunciava sense reserves per la nacionalització de les terres i de les indústries.
|
Els objectius inicials de l’APRA (Alianza
Popular Revolucionaria Americana), fundada a Mèxic el 1924 per
Haya de la Torre eren la unitat política
d’Amèrica Llatina, la lluita contra l’imperialisme dels EUA, la
nacionalització de terres i indústries, la internacionalització del
Canal de Panamà i la solidaritat amb els pobles oprimits d’arreu del
món. Tot i que en els seus inicis va pretendre estendre’s a altres
Estats sud-americans, el seu àmbit d’actuació es va veure reduït al
Perú. L’APRA va guanyar les eleccions de 1931, però les van anul·lar
els militars i l’APRA va ser declarada fora de la llei. A partir de
1939 va moderar el programa i va tornar a la legalitat, llevat del
parèntesi de la dictadura de Manuel Arturo Odría (1948-1956). La Junta militar va fer
seves algunes propostes apristes, com ara la nacionalització de certs
sectors de l’economia, tot i que passats uns anys el general Juan Velasco Alvarado (1968-1975) va tornar a il·legalitzar el partit. |
José Carlos Mariátegui, qui, quan Haya de la Torre va ser obligat a abandonar la direcció de la Universitat Popular de Llima es va convertir en el seu successor, estava d’acord amb el programa aprista i s’hi reconeixia. Però del viatge que havia fet per Europa i de l’estada a Itàlia, on havia estat testimoni de les lluites polítiques i socials de la postguerra i de l’ascens del feixisme, va tornar amb la convicció que "no hi ha salvació per a Indoamérica sense la ciència i el pensament occidental" i, en particular, sense aquell marxisme a la defensa del qual havia dedicat un dels seus escrits. Així, es va anar allunyant gradualment d’aquella que ell considerava una ideologia massa interclassista i en 1928 va fundar un Partit Socialista que després de la seva mort (1930) es va transformar en Partit Comunista. Tanmateix, de moment, ni les idees d’Haya de la Torre ni les de Mariátegui trobaven ressò fora de restringits cercles intel·lectuals. Els mateixos comunistes, que el 1929 es van reunir a Montevideo per al seu primer congrés continental, van rebutjar les tesis sobre la qüestió agrària presentades per Mariátegui i tampoc no van estalviar crítiques a Sandino. En tots els seus components, el moviment obrer i socialista sud-americà, molts dels dirigents del qual eren immigrants europeus, continuava vinculat a la imitació dels models europeus, ja fos el socialista de la Segona Internacional o el marxista-leninista de la Tercera Internacional. El buit que deixaven serà omplert en el curs del decenni de 1930 pels diversos moviments "populistes" que, en formes distintes, prendran cos i avançaran en molts Estats d’Amèrica Llatina.
