El genocidi armeni (1920)
La Primera Guerra Mundial
La tragèdia del poble kurd
Turquia, d’ençà de la caiguda de l’Imperi otomà (1923) fins al 1960
A finals de 1880 hi havia aproximadament 2.500.000 armenis que vivien sota l’Imperi otomà. Després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d’armenis a Turquia tot just passava de 100.000. La diferència es trobava en el gran nombre d’armenis que van ser massacrats o forçats a emigrar a altres països en el període de 1894 a 1921.
La tensió va començar quan els armenis de les províncies orientals de l’Imperi, animats per Rússia, van reclamar l’autogovern. Els nacionalistes armenis es van dividir en diversos grups polítics, i finalment en dos partits revolucionaris. El primer partit, creat el 1887, es va anomenar Henchak ("La Campana"). El segon, anomenat Dashnaktzutiun ("Unió") es va establir el 1890.
Durant aquest temps, el soldà otomà Abdulhamid II promovia sentiments nacionalistes entre els turcs i la xenofòbia envers els armenis entre els veïns kurds. La persecució que en va resultar, juntament amb un increment dels impostos, va donar als armenis dues raons sòlides per a la revolta. El 1894, a Sasum es van aixecar i van rebutjar pagar els impostos demanats. La revolta va fracassar i com a represàlia les tropes kurdes van cremar viles armènies i hi van assassinar milers de persones. Dos anys després, els armenis van tornar a revoltar-se contra l’autocràcia turca. Esperant que les potències europees paressin atenció en la seva causa, van prendre el Banc Otomà a Istambul. Però grups de turcs musulmans, organitzats per tropes del govern, van ofegar en sang l’esforç i van matar més de 50.000 armenis.
La persecució dels armenis va continuar durant la Primera Guerra Mundial. Els qui van ajudar voluntàriament l’exèrcit rus contra els turcs es van veure forçats a emigrar quan el govern turc va ordenar la deportació de tots els armenis a Síria i Palestina. Fins i tot els armenis que combatien amb l’exèrcit otomà també van ser deportats. Tots aquests deportats van ser enquadrats en batallons de treball, on es trobaven subjectes al mateix horror de tots els armenis –la mort prematura. De vegades, el mètode d’execució era lent i dolorós, com la mort per gana o els abusos físics. En altres, el mètode era ràpid i brutal, com ara el metrallament. Els turcs no en van deixar cap de viu.
El 24 d’abril de 1915, 254 intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les províncies d’Ayash i Chankiri, on la majoria van ser posteriorment assassinats. Aleshores els armenis gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els seus defensors tant militars com socials.
El govern otomà –que creia que els armenis volien trair l’Imperi a favor de Rússia– el maig de 1915 va ordenar l’expulsió de tos els armenis d’Àsia Menor i Armènia. L’operació va estar acompanyada de saqueigs, tortures i matances. A mesura que s’evacuaven les viles, sovint els homes eren afusellats immediatament, i les dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al sud, on, si sobrevivien a les violacions, eren internades en camps de concentració. En aquells camps, el més terrible de quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Síria, els armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies despietats. Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats als camps de concentració. A Trebisonda, per exemple, se’ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats per la borda al Mar Negre.
El genocidi armeni encara es continuava executant el 1921, quan els kemalistes van ser acusats d’abusar i matar de fam els presoners armenis. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament 1.500.000 armenis van morir en un període de 28 anys. Aquesta xifra no inclou el mig milió o més que es van veure constrets a deixar les seves llars i marxar a l’estranger.
Després de la revolució bolxevic de 1917 l’Armènia russa va entrar a formar part de la Transcaucàsia. Quan l’URSS va signar la pau de Brest-Litovsk (març de 1918), pacte segons el qual tornava Kars, Ardahan i Batumi a Turquia, la Transcaucàsia s’hi va oposar i va trencar poc temps després els llaços amb l’URSS (22 d’abril de 1918). Aleshores es va proclamar la república democràtica federativa independent que comprenia els estats de Geòrgia, Armènia i l’Azerbaidjan. Aviat, però, la federació es va dissoldre a causa d’incompatibilitats entre els tres estats. El 30 de maig de 1918 el consell nacional armeni va proclamar la completa independència del seu país i va traslladar la capital de Tbilisi a Erevan. El tractat de Batumi amb Turquia va fixar les fronteres armènies a Erevan, Sevan, Edzmiatsin i Alexandropol, i va estimular el reconeixement del tractat de Brest-Litovsk. Finalment, el tractat de Sèvres entre els aliats i Turquia (agost de 1920) va reconèixer oficialment la independència d’Armènia i va sotmetre la fixació de les fronteres a l’arbitratge del president dels EUA, Wilson. Els turcs partidaris de Mustafà Kemal, després d’envair Armènia, la van obligar a renunciar al tractat de Sèvres. El 2 de desembre de 1920, després que l’exèrcit rus ocupés la Transcaucàsia, un acord armeniorus va establir un govern transitori comunista, pel qual Armènia passava a formar part de la República Socialista Federativa Soviètica de la Transcaucàsia, que comprenia el territori armeni de l’antic Imperi rus, Geòrgia i l’Azerbaidjan. La seva existència va ser reconeguda definitivament pel tractat russoturc de 1921, que donà Kars i Ardahan a Turquia, mentre Batumi retornava a l’URSS.
El primer de novembre de 1914, després que Alemanya ho hagués sol·licitat des de l’agost, l’Imperi otomà va entrar a la Primera Guerra Mundial del costat de les potències centrals. Aleshores es van obrir força fronts, l’un sobre la frontera caucasiana amb Rússia. Al gener de 1915, el tercer exèrcit otomà va ser anorreat a Sarikamish (Transcaucàsia).
Frustrats per aquesta desfeta, els dirigents del partit Unió i Progrés –coneguts a Europa com els Joves Turcs– van decidir d’aprofitar l’oportunitat de la guerra per resoldre definitivament la Qüestiò armènia per mitjà de l’exterminació dels armenis, la qual d’ençà del congrés de Berlín de 1878, era un dels punts més espinosos de la Qüestió d’Orient. Ultra això, animats per una ideologia nacionalista panturca, veien en els armenis un gran obstacle per a la unificació ètnica a Anatòlia i a la seva expansió en els països de llengua turca d’Àsia central. El mòbil essencial d’aquest crim és allò que avui s’anomena una "neteja ètnica".
El febrer de 1915, el comitè central del patit i ministres del gabinet de guerra, Tallat i Enver en particular, van posar a punt en secret un pla de destrucció que va ser executat en els mesos següents. Es va presentar oficialment com una evacuació de la població armènia –que el govern acusava de col·laborar amb l’enemic rus– lluny del front. De fet, la deportació no era més que la màscara que cobria una operació d’anorreament de tots els armenis de l’Imperi.
La primera mesura va ser el desarmament dels soldats armenis enrolats dins l’exèrcit turc. Aquests van ser enviats a fer treballs de conservació de camins o de transport i, en el curs de l’any 1915, van ser eliminats per petits grups. Després, els Joves Turcs, a la recerca de proves d’un complot armeni, van procedir a fer perquisicions i detencions que van colpir en primer lloc els notables de Constantinoble, arrestats el 24 i 25 d’abril.
La destrucció de les poblacions armènies es va fer en dues fases successives: de maig a juliol de 1915 en les set províncies –vilaiats– orientals d’Anatòlia: Erzeroum, Van, Bitlis, Diarbékir, Kharpout, Sivas, Trebisonda, on vivien prop d’un milió d’armenis, que eren més o menys a prop del front bèl·lic; després a la fi de 1915, a les altres províncies de l’Imperi allunyades del front —cosa que treu tota versemblança a l’acusació de col·laboració amb l’enemic. A les províncies orientals, l’operació es va desenvolupar arreu de la mateixa manera. Les seqüències es van desenvolupar sistemàticament a les viles i ciutats: perquisicions a les cases de notables civils i religiosos; detenció d’aquests notables; tortures per fer-los confessar un pretès complot d’ocultació d’armes; deportació i execució dels presoners prop de la vila; publicació d’un avís de deportació; separació dels homes, els quals, lligats per petit grups, eren executats als voltants de la vila; evacuació de la totalitat de la població armènia repartida en combois de dones, d’infants i de persones grans que abandonaven la vila a intervals regulars, a peu, amb un magre bagatge; segrest dins el comboi de dones i d’infants que eren conduïts a llars musulmanes; delmació regular dels combois pels gendarmes encarregats d’escortar-los, bandes kurdes o milicians reclutats per a aquest fi. Solament alguns milers de persones van sobreviure a aquesta deportació. A les viles, sense testimonis, tots els armenis van ser assassinats, tret d’algunes dones o infants segrestats. Als vilaiats de Bitlis i de Diarbékir, gairebé tots els armenis van ser assassinats in situ.
A la resta de l’Imperi, el programa va prendre les formes d’una deportació, conduïda per ferrocarril sobre una part del recorregut, i de vegades les famílies restaven unides. Els combois de deportats convergien vers Alep, a Síria, o una Direcció General de la Instal·lació de Tribus i Deportats els repartia segons dos eixos: al sud, vers Síria, el Líban i Palestina –una part en sobreviurà; a l’est, al llarg de l’Èufrates, on van ser improvisats camps de concentració. A poc a poc, els deportats van ser empesos vers Deir-es-Zor. Allà, al juliol de 1916, van ser enviats als deserts de Mesopotàmia on van ser assassinats per petits grups o hi van morir de set. Els darrers grups de deportats al llarg de la via fèrria de Bagdad, a Ras-ul-Aïn, a Intilli també van ser anorreats al juliol de 1916.
Solament va sobreviure un terç dels armenis: els que habitaven a Constantinoble i Esmirna, els del vilaiat de Van, salvats per l’avanç de l’exèrcit rus i prop de 100.000 deportats dels camps del sud.
Aquest genocidi és conegut d’ençà de maig de 1915 pels informes de diplomàtics neutrals i de testimonis pertanyents a nombroses missions, escoles i hospitals presents a l’Imperi otomà. La premsa de l’època, especialment als Estats Units i el Canada, es va fer ressò de la indignació aixecada per aquestes revelacions.
Després de la guerra, d’ençà de la signatura del tractat de Lausana, el 24 de juliol de 1923 –tractat que va anul·lar les disposicions del tractat de Sèvres del 10 d’agost de 1920– i la creació de la República turca, el mateix any, el govern turc va negar les matances d’armenis.
Després de 1965, comunitats armènies han formulat demandes de reconeixement del genocidi efectuat pels turcs. Però es topen amb la negació dels governs turcs, avui estructurada en un negacionisme d’Estat tant vigilant com absurd, cosa que constreny els armenis a adreçar-se a instàncies polítiques internacionals per a fer establir la veritat.
El 29 de gener de 2001, França, sota la forma d’una llei declarativa, va reconèixer públicament el genocidi armeni de 1915.
Per saber-ne més:
El
genocidi armeni
La renaissance de la nation arménienne
Le temps de l’Armenie soviétique
www.armenian-genocide.org
www.genocide.am
www.genocide1915.info
www.armenweb.org/negationnisme
Comment l’Empire ottoman fût dépecé
