Les dictadures de l’Europa central (1919-1939)

La Itàlia feixista
L'Alemanya nazi
Hongria en el període d’entreguerres
Polònia en el període d'entreguerres
L’estat ústaixa de Croàcia
Romania durant la Segona Guerra Mundial
Bulgària durant la Segona Guerra Mundial

L’enfonsament dels imperis centrals i de Rússia va commoure l’Europa central després de 1918. La redefinició de les fronteres, els nous repartiments ètnics i els règims autoritaris van marcar l’evolució de la regió entre 1919 i 1939.

Els Estats que van sorgir de les modificacions geogràfiques vinculades amb els tractats de pau presentaven trets comuns: amb l’excepció de la democràtica Txecoslovàquia, tots eren autoritaris, molt conservadors i corporativistes i professaven un difús antisemitisme. També manifestaven la voluntat política d’oposar-se a qualsevol corrent totalitari, tant si era feixista com nazi o comunista.

Règims i dictadors

La Petita Entesa
El 14 d’agost de 1920, Txecoslovàquia i Iugoslàvia, que temien el poder d’Hongria, van signar un pacte de cooperació. Romania, que s’havia annexionat la Transsilvània hongaresa, també es va afegir a aquesta aliança, que va rebre el nom de Petita Entesa. Preocupada per mantenir el nou ordre europeu, França va donar suport a aquesta aliança a partir de 1925, fet que va despertar l’hostilitat italiana: Mussolini va estrènyer els vincles amb Hongria el 1927. Reforçada després de l’arribada al poder de Hitler amb un pacte de no agressió amb la Unió Soviètica, la Petita Entesa va rebre un cop de mort arran del doble assassinat del rei de Iugoslàvia i de l’eficient Louis Barthou. La política exterior de França es va tornar molt fluctuant a partir d’aleshores, i Iugoslàvia es va aproximar a Itàlia, Hongria i Alemanya. A final de setembre de 1938, els acords de Munic van desmembrar Txecoslovàquia i van segellar el destí de la Petita Entesa.

El fundador del Partit socialista polonès, capdavanter d’una Legió polonesa que havia lluitat al costat d’Àustria-Hongria el 1914, el mariscal Józef Piłsudski, va ser l’artífex de la victòria contra la Rússia bolxevic el 1920 i va posar fi a la inestabilitat política crònica del seu país mitjançant el cop d’estat de maig de 1926. La crisi econòmica mundial el va abocar a endurir un règim que ja era autoritari. Piłsudski va morir el 1935: li va succeir la "dictadura dels coronels", que es va aproximar a Alemanya en detriment de França i es va preocupar per defensar les fronteres orientals. Després del fracàs del comunista Béla Kun a Hongria, l’almirall Miklós Horthy de Nagybánya va garantir la governabilitat d’un regne sense monarca entre 1920 i 1944. Amenaçat per la Petita Entesa (l’aliança de Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania), Hongria es va anar acostant a la Itàlia feixista a partir de 1927 i a l’Alemanya nazi a partir de 1936. Esperava d’aquestes potències la revisió del tractat del Trianon. Es tractava d’un joc diplomàtic molt ambigu: els avantatges territorials obtinguts farien perdre al país la identitat. "Si Alemanya hi perd, hi perdem; i si hi guanya, estem perduts", deia Pál Teleki, primer ministre des del 1939 fins al 1941.

Romania va ser víctima del poder personalista del rei Carles II, el qual va acabar essent apartat del tron pel seu pare, entre el 1930 i el 1940. El 1937, aquest darrer va posar fi al règim parlamentari i va neutralitzar alhora el temible partit extremista de la Guàrdia de Ferro. Després de la derrota francesa de juny de 1940, el rei es va haver de resignar a formar un govern defensor dels interessos d’Alemanya, que va obligar Romania a cedir la Bessaràbia a l’URSS i una part de la Transsilvània a Hongria. Desacreditat davant l’opinió pública, Carles II va haver d’abdicar definitivament a favor del seu jove fill Miquel I.

Constituït des del 1918, el regne dels serbis, croats i eslovens va prendre el nom de Iugoslàvia el 3 d’octubre de 1929. Un viu antagonisme separava els radicals serbis, partidaris d’una gran Sèrbia centralitzadora, i el Partit agrari croat, que volia preservar la personalitat ètnica de Croàcia. La inestabilitat política va dur el rei Alexandre I a decretar una "dictadura reial" per reconciliar els seus súbdits, però va ser assassinat pels ústaixes durant una visita oficial a Marsella, el 9 d’octubre de 1934. Les temptatives del regent Pau per unificar el regne no van reeixir: la creació d’una banovina croata no va fer més que exaltar les passions. Fenomen nou, aquesta divisió va afectar a partir d’aleshores serbis i croats que abans havien viscut sense conflicte a les antigues possessions austrohongareses. Tanmateix, un altre règim personalista semblant ja funcionava a Bulgària, on el rei Borís III exercia plenament el poder.

Temptatives extremistes

Si bé els partits comunistes, molt minoritaris, es trobaven emmordassats, a tot Europa van començar a sorgir moviments de tipus feixista o nazi, i, alhora que anaven guanyant popularitat, eren frenats –si no combatuts– pels règims establerts. A Polònia, la Falanga preconitzava cap al 1935 la implantació d’un estat totalitari i un antisemitisme ferotge. Però, igual que el Partit obrer nacionalsocialista, la Falanga va ser marginada pel poder, amb l’actiu anticomunisme del qual jua n’hi havia prou per induir l’opinió pública a mobilitzar-se.

A Hongria van aparèixer el 1922 alguns grups feixistes anticapitalistes i antisemites que reclamaven la revisió dels tractats que havien posat fi a la primera guerra mundial. Cap al 1930 al país hi havia ben bé un centenar de moviments favorables a les tesis nacionalistes. El primer ministre Gyula Gömbös, en el poder entre 1932 i 1936, va permetre que aquests s’expandissin, però no va dubtar pas a dissoldre les seccions d’assalt del partit obrer i agrari nacionalsocialista hongarès, que enarboraven un emblema amb la creu gammada.

Els moviments armats

La Ustaša
Moviment nacionalista croat armat –fundat el 1929 per l'advocat Ante Pavelić, antic diputat de Zagreb– que va copiar el seus mètodes de la societat secreta de la Mà Negra i dels comitadjis macedonis anteriors a la guerra. La Ustaša (del croat ustaš, "rebel") es va oposar a la política pansèrbia de Belgrad. Les maniobres de Pavelić el van obligar a exiliar-se el 1929. Llavors, amb el discret suport d’Hongria i Itàlia, va organitzar diversos atemptats, el més espectacular dels quals, dut a terme a Marsella el 9 d’octubre de 1934, va costar la vida al rei Alexandre I de Iugoslàvia i al ministre francès d’Afers estrangers Louis Barthou. L’aproximació de Mussolini al regent Pau va provocar una retirada del suport italià a la Ustaša. Tanmateix, aquesta va aconseguir fer realitat els seus propòsits durant l’ocupació alemanya: el 1941 es va crear un estat croat satèl·lit sota la dictadura de Pavelić. Els ústaixes es van convertir en uns eficients i sanguinaris ajudants de la policia nazi i van perseguir els serbis, sobretot els homes de Tito.

Polònia i Hongria van aconseguir salvar-se del terrorisme, fenomen del qual no es van deslliurar ni Romania ni Iugoslàvia. Fundada pel romanès Corneliu Zelea Codreanu, la Legió de l’Arcàngel Miquel, mística, reaccionària i antisemita, no s’aturava pas davant el crim. Per ampliar-ne la base, Codreanu va crear la Guàrdia de Ferro, però va acabar enfrontant-se fins amb el rei, el 1928, i va ser detingut i executat. Els seus partidaris van aconseguir reconstituir el moviment durant l’ocupació alemanya a partir de l’octubre de 1940. Amb tot, la Guàrdia de Ferro va ser dissolta el gener de 1941, pels seus excessos sanguinaris. Iugoslàvia, per la seva banda, es va haver d’enfrontar amb dos grups terroristes: la Ustaša croata d’Ante Pavelić –que rebia suport econòmic italià i hongarès– i, des del 1935, el Zbor serbi, d’inspiració nacionalsocialista. Tots dos van servir de base a la policia nazi durant l’ocupació alemanya.

Una situació delicada

Els països de l’Europa central, sotmesos a règims autoritaris, es van deslliurar, tanmateix, de les mobilitzacions de masses, d’una ideologia sectària i del domini d’un partit únic –trets característics del totalitarisme–, a diferència d’Alemanya, Itàlia o la Unió Soviètica. A part d’això, aquelles "dictadures inacabades" van posar bastons a les rodes a l’avenç dels moviments extremistes. Però l’herència de la primera guerra mundial i els estralls de la recessió van alliberar les forces nacionalistes contingudes fins aleshores. Alemanya va aprofitar la crisi mundial per controlar l’economia de l’Europa central, zona que va començar a ocupar a partir de 1940, amb l’ajut dels simpatitzants del règim nazi.