La tragèdia del poble kurd
La Primera Guerra Mundial
El
genocidi armeni
Turquia, d’ençà de la caiguda de l’Imperi otomà (1923) fins al 1960
Al començament del decenni de 1970, els peixmergues del general Mustafà Barzani se saludaven o s’acomiadaven abans de entrar en acció amb la consigna: "L’any que ve, a Kirkuk!". Kirkuk era el seu gran objectiu, la capital del futur Kurdistan autònom, una cosa que no podia acceptar el govern de Bagdad perquè representava renunciar al seu principal enclavament petrolífer. No era la primera vegada que es plantejava aquest enfrontament en l’anomenada "qüestió kurda" de l’Iraq; de fet, d’ençà de la independència el 1932, tots els intents per resoldre els problemes interns del país han ensopegat en aquesta mateixa pedra. Va passar durant les revoltes del xeic Mahmud Berzenji contra els britànics en el decenni de 1920, després amb la monarquia del rei Faysal i la dictadura del general ’Abd al-Karim Kassem i, més endavant, amb els successius governs del Partit Àrab Socialista del Renaixement (Baas). Fins i tot, acabada la Guerra del Golf de 1991, les negociacions entre els kurds i Saddam Hussein van fracassar pel mateix motiu. Després del darrer conflicte, el contenciós kurd torna a ser un dels problemes més difícils de resoldre per a l’administració nord-americana.
L’origen del problema es remunta a la formació de l’Estat de l’Iraq, separat de l’Imperi otomà quan els turcs van ser derrotats a la Primera Guerra Mundial. Els territoris kurds de l’Iraq actual no formaven part, abans de la Gran Guerra, de la històrica regió àrab, integrada pels vilaiats de Bagdad i Bàssora i més coneguda aleshores amb el nom de Baixa Mesopotàmia. Per contra, el Kurdistan iraquià coincidia amb el vilaiat de Mossul, que ni tan sols estava ocupat pels britànics quan es va signar l’Armistici de Mudros el 1918.
Quan la Gran Bretanya va oferir la independència als àrabs per combatre al costat de Thomas Edward Lawrence "d’Aràbia" contra els otomans, aquest vilaiat quedava fora del projecte de Gran Aràbia del xerif de la Meca, Husayn I d’Al-Higaz, els límits de la qual eren la mar Mediterrània, Egipte, la mar Roja, Adèn, el Golf Pèrsic i, pel nord, els vilaiats de Mossul i Alep, poblats pels kurds que avui viuen a Iraq i Síria.
Terra irredempta
La realitat és que els territoris kurds del vilaiat de Mossul i els àrabs de la Baixa Mesopotàmia, representen dos països distints, separats per una "frontera" natural que delimiten les muntanyes Sinjar, el llit del riu Tigris des del nord de la ciutat de Mossul fins a la confluència amb el Petit Zab i els muntanyes Hamrin. Al nord d’aquesta línia augmenta considerablement la vegetació i l’arbratge i hi abunden els rius i brolladors; el terreny s’aixeca progressivament fins a atènyer els 3.000 metres a les muntanyes Safirs, on sovintegen la pluja i les neus a l’hivern. Aquesta zona permet els conreus de cereals i la fruita i la ramaderia.
Tot és diferent en aquest territori, per bé que la diferència més gran de totes és l’origen ètnic de la població, la llengua, els costums i tradicions, la forma de vestir i fins i tot, els vincles socials de les seves gents, determinats per l’organització clànica en aldees de muntanya. Aquestes diferències enfonsen les arrels en la Història, i es remunten al període en què l’aliança entre medes i escites (indoeuropeus) de les muntanyes va destruir l’Imperi Assiri (semita) de las planes mesopotàmiques al segle VII aC, i va comportar el sorgiment del poderós Imperi Persa.
En total, són 75.000 Km2 i entre quatre i cinc milions d’habitants –amb importants minories assíries (cristians) i turcomanes–, que representen, respectivament, el 17 % de tot el territori iraquià i el 16 % de la seva població. Del Kurdistan històric, els partits kurds fa dècades que han cessat de reivindicar la ciutat de Mossul i les comarques de Badra i Mandali –habitades per kurds feli, a la vora de la frontera iraniana a l’altura de Bagdad– però consideren irrenunciables tant la ciutat de Kirkuk com la de Kanaquín i la regió de Sinjar, situada entre Mossul i la frontera amb Síria. Sobre aquestes tres zones rau l’irredemptisme kurd i, per tant, l’estabilitat de tot el país, ja que el govern central no està disposat a lliurar-les als kurds, pel valor econòmic i estratègic que tenen. No obstant això, els partits kurds estan disposats a reprendre la guerra si aquests territoris no són inclosos en el seu projecte autonòmic.
Sinjar està habitat per yezidites –kurds de religió zoroastriana– i el seu territori "tanca" la principal ruta comercial a Europa per Turquia, té importants reserves petrolíferes i una important producció de cereals, per la qual cosa és considerat el graner d’Iraq. Kanaquín controla la ruta estratègica i comercial que, des d’Istanbul, comunica Anatòlia amb l’Iran a través de Mesopotàmia; finalment, Kirkuk representa la primera font de reserves de cru del país.
L’espurna de la revolta
Les clàusules de l’Armistici de Mudros de 1918 van col·locar les autoritats turques en una posició claudicant que els va obligar a renunciar, en el tractat de Sèvres de 1920, a uns territoris que consideraven intrínsecament units a l’Imperi otomà. Aquest tractat, a més, reconeixia en el Títol 111, referit al Kurdistan, el dret a l’autodeterminació del poble kurd, de la mateixa manera que es feia amb els armenis i els àrabs.
La vinculació del vilaiat de Mossul als territoris àrabs lliurats al rei Faisal pels britànics va provocar la primera revolta del xeic Mahmud Berzenji i les maniobres de Turquia per tal d’alçar en armes altres tribus kurdes de la regió. Per tal d’aplacar les protestes dels kurds i avortar les maniobres de Turquia, el nou regne d’Iraq i la Gran Bretanya van prometre –declaració oficial a la Societat de Nacions, el 24 de desembre de 1922– als habitants del vilaiat de Mossul autonomia política i un govern propi, amb la possibilitat de decidir "per ells mateixos" el tipus de relació que tindrien tant amb Bagdad com amb Londres.
Mahmud Berzenji, que també era un important cap religiós de l’ordre dels kaderis –musulmans sufís heterodoxos– va aprofitar aquesta oportunitat històrica per proclamar-se hokemdar (gobernador) i després rei del Kurdistan, va dissenyar una bandera –verda amb un cercle roig i una mitja lluna blanca al centre–, un escut –dos punyals corbs amb empunyadura en forma de T–, va nomenar un govern i va crear un exèrcit que tenia forces de cavalleria i metralladores pesades. Londres, que inicialment va tolerar l’autogovern encara que va avisar que Kirkuk quedava fora de la jurisdicció d’aquest, va acabar anorreant la temptativa independentista, i va utilitzar l’aviació i forces expedicionàries integrades per sikhs i gurkes vingudes des de l’Índia.
El paper d’Ataturk
La situació internacional va canviar radicalment en triomfar a Turquia la revolució nacional de Mustafà Kemal –que més tard seria conegut com Atatürk ("Pare dels Turcs")– que va expulsar els aliats d’Àsia Menor, va derrotar els grecs i va aconseguir l’anul·lació del tractat de Sèvres al mateix temps que forçava el de Lausana, que no feia cap esment a la independència kurda i durant les negociacions del qual Turquia va fer palesos els seus drets sobre el vilaiat de Mossul. Ismet Inönü, primer ministre, mà dreta d’Ataturk i cap de la delegació turca, va defensar aquests drets bo i argumentant el clar predomini ètnic no àrab –kurds, turcs i assiris– del territori que Londres volia integrar en el nou regne d’Iraq.
Com que no hi va haver acord, el tractat de Lausana (article 3) va deixar la delimitació de les fronteres entre l’Iraq i Turquia a les mans d’una comissió, que va elaborar el seu informe just quan al sud-est de Turquia esclatava una gegantina insurrecció kurda dirigida pel xeic Said, igualment per reclamar l’autonomia promesa al Tractat de Sèvres. El temor a assumir un greu problema intern va portar el govern d’Ataturk a acceptar, de mala gana, la decisió presa per la Societat de Nacions el 16 de desembre de 1925, que fixava l’actual frontera entre Turquia i Iraq i adjudicava el vilaiat de Mossul al nou regne haiximita, al qual Londres va concedir primerament una Constitució (1924) i la independència vuit anys després.
La nova Constitució iraquiana s’oblidava igualment de l’autonomia i del govern kurds per a remetre’s a unes futures lleis especials (articles 109, 110 i 111) que reglamentarien les formes de govern municipal i provincial. El tractat britanicoiraquià de 1930 que preparava la declaració d’independència d’aqueix regne, ni tan sols esmentava el poble kurd i es referia a aquesta regió com "Nord de l’Iraq". La resposta no es va fer esperar. Les protestes de personalitats kurdes i les manifestacions dels carrers van iniciar una revolta al front de la qual va tornar a posar-se el xeic Mahmud Berzenji.
El 6 de setembre d’aqueix any, l’acabat de crear exèrcit iraquià va dissoldre a trets una manifestació multitudinària a Al-Sulaymaniya i va provocar deu morts: la Royal Air Force va bombardejar aquesta ciutat i altres feus rebels, utilitzant bombes incendiàries per primera vegada contra la població kurda. D’aleshores ençà, les insurreccions kurdes no han cessat, i han reclamat sempre aquells territoris inclosos dins el vilaiat de Mossul. Mahmud Berzenji va ser rellevat per Mustafà Barzani als anys 1943 i 1944. Després de donar suport a la fundació de la frustrada República de Mahabad (Iran, 1946-1947) i de retornar del seu exili soviètic, el 1958, va desencadenar la Guerra d’Alliberament Nacional (1961-1975), de la qual sorgirien els dos principals moviments polítics que arriben als nostres dies: el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), liderat pel seu fill Massud Barzani, i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), de Khalal Talabani.
Els peixmergues –literalment: els qui caminen enfront de la mort–, amb l’ajuda del xa de Pèrsia, van aconseguir controlar la part més gran del territori kurd durant la "guerra d’alliberament" dirigida per Mustafà Barzani; l’exèrcit iraquià, poc preparat per a la guerra de guerrilles, patia una derrota rere una altra, fins i tot en batalles que duraven setmanes senceres i en les quals participaven milers de soldats, com la del muntanya Hendrin (maig-juny de 1966), en què les forces iraquianes van tenir centenars de morts i van abandonar una bateria completa d’artilleria de muntanya, quatre morters pesats, sis metralladores, cents de fusells i munició de tots els calibres.
Apareix Saddam Hussein
Aquest fracàs militar dels primers governs del Baas van ser determinants en l’ascens de Saddam Hussein al poder, ja que per a la tendència baasista liderada per Saddam Hussein i els "tikriti", la resolució del problema kurd era fonamental si es volia aconseguir l’objectiu de crear la gran Nació Àrab; per a això calia, primerament, crear un Iraq fort i dotar-lo de l’exèrcit més modern i poderós de la regió, i, en segon lloc, arribar a un acord amb Mustafà Barzani. Va ser Saddam Hussein el qui va portar personalment les negociacions amb Barzani i, de nou, el principal obstacle per a un acord va ser la delimitació del futur territori autònom. Finalment es va acordar, l’11 de març de 1970, que el govern autònom administraria una regió que unificaria els districtes amb majoria kurda, per a la qual cosa s’havia d’elaborar un nou cens. Inicialment es va començar a aplicar l’autonomia a les províncies de Dahok, Arbil i Kirkuk, mentre la inclusió de les zones sensibles –Sinjar, Kirkuk i Kanaquín– havia de ser resolta amb el nou cens a la mà.
Les negociacions van prosseguir fins a la proclamació oficial de l’autonomia quatre anys després, l’11 de març de 1974. La vigília, tan sols restava per superar el principal escull: Kirkuk. El govern de Bagdad es negava a fer un nou cens sobre la ciutat i va proposar un govern mixt, kurdoarab, de la província de Kirkuk, però que depengués del govern central. L’endemà, els representants kurds van realitzar tres contraofertes, una de les quals preveia un "estatut especial" per a aquest centre petrolífer, però el Baas va proclamar unilateralment l’"estatut de autonomia", que va ser rebutjat per Mustafà Barzani. Els combats es van reprendre en tots els fronts.
L’activa resistència kurda va ser trencada pels anomenats "acords d’Alger", patrocinats pel secretari d’Estat nord-americà, Henry Alfred Kissinger, entre Saddam Hussein i el xa Muhammad Reza Pahlavi, ja que l’Iran es comprometia a aturar l’ajut a les forces kurdes a canvi del marge dret de l’estuari Shatt al-Arab, a través del qual desemboquen al Golf Pèrsic els rius Tigris i Eufrates. Sense refugis a l’Iran, sense fonts de proveïment i encalçada per tot el potencial militar iraquià, la resistència kurda es va desplomar.
D’aleshores ençà, especialment des que Saddam Hussein va assumir la presidència de l’Iraq, el juliol de 1979, va començar una política d’arabització forçada de les zones disputades –Sinjar, Kirkuk i Kanaquín– i també d’altres incloses inicialment en l’estatut d’autonomia. La campanya de neteja ètnica va afectar molt especialment la provincià i ciutat de Kirkuk. Un estudi avalat per la Comissió de Drets Humans de la Cambra dels Lords britànica, indica que la població kurda de Kirkuk s’ha reduït d’un 66 a un 40 % durant el segle XX.
Les mesures municipals per fer minvar el predomini kurd d’aquesta ciutat consistien, fonamentalment, a col·locar traves administratives que obligaven moltes famílies a emigrar: construcció de nous barris àrabs, destrucció paral·lela dels vells barris kurds –inclosa l’antiga ciutadella–, obertura de grans avingudes a les zones poblades per kurds, rebuig de permisos per reformar les cases, prohibició d’adquirir nous habitatges, foment de matrimonis mixts, acomiadament de treballadors kurds de la indústria petrolífera, de l’administració i dels centres educatius... però la més "popular" va ser l’anomenada "Campanya dels Deu Mil Dinars", que consistia a oferir aquesta quantitat de diners, ultra casa i feina, a aquells matrimonis àrabs procedents de l’Iraq que decidissin instal·lar-se en aquesta ciutat.
Guerra química
Molt més dura va ser la repressió del nou moviment guerriller, que va reprendre la lluita aprofitant la guerra entre l’Iraq i l’Iran. L’exèrcit iraquià es va dedicar, especialment a partir de 1988, a destruir sistemàticament pobles i ciutats kurdes, va provocar desplaçaments en massa de la població i va bombardejar amb armes químiques las zones més conflictives. Segons els estudis fets d’acord amb la documentació localitzada després de la guerra del Golf de 1991, l’anomenada Ofensiva Anfal va destruir més de 4.000 localitats, entre les quals n’hi havia d’importants com Kala Diza (70.000 habitants). Un altre estudi, de la Facultat de Medicina de Liverpool, conclou que durant aquesta ofensiva almenys 200 pobles van ser atacats amb bombes químiques i que, aproximadament, el 10 % de la població kurda de l’Iraq va estar exposada, d’una o una altra forma, als agents químics. Les autoritats kurdes asseguren que el nombre dels seus morts i desapareguts s’acosta als 180.000.
Quan va acabar la guerra del Golf de 1991, el genocidi kurd a l’Iraq es trobava a la seva fase final i la creació de les zones d’exclusió aèria va permetre que els kurds recuperessin el control del seu territori i iniciessin una experiència d’autogovern que va esdevenir allò més semblant a un Estat independent. La forma en què ha acabat la passada guerra de l’Iraq, no sols encoratja les esperances kurdes de legalitzar aquesta "independència" en un futur Estat federal, sinó també de reclamar els territoris fins ara negats pel govern central: Sinjar, Kanaquín i, sobretot, Kirkuk, habitada actualment per kurds, turcomans, àrabs i cristians assiris.
Les principals forces kurdes que han col·laborat amb els EUA a la darrera guerra del Golf proposen de resoldre definitivament aquest problema, instaurant un model federal semblant al de Bèlgica, en què dues entitats federades –kurds i àrabs– convisquin a Kirkuk sota un estatut especial, encara que situat dins de l’autonomia. La solució és força difícil, sobretot, perquè primerament cal resoldre el problema de milers de famílies kurdes que van ser expulsades de la ciutat i que ara volen tornar a les seves llars, moltes de les quals ara són ocupades per àrabs.
A més a més, els grups turcomans de Kirkuk, que reben el suport del govern d’Ankara, s’oposen a aquesta mena de solució i volen que Kirkuk sigui declarada capital d’una entitat autònoma turca, fet que no accepten els partits kurds, que estan disposats a reprendre les armes per aquest motiu, fet que col·locaria l’Iraq novament a la vora de la guerra civil. Encara que s’hagi nomenat un consell municipal de caràcter provisional, els nous administradors de l’Iraq tenen un gran repte a Kirkuk, ja que si aconsegueixen resoldre aquest contenciós històric, garantirien, si més no, l’estabilitat i coexistència d’àrabs xiïtes, sunnites, kurds, turcomans i cristians assiris al nord del país.
Per saber-ne més:
Cartographie: Les Kurdes, un peuple divisé
