Del final de la Primera Guerra Mundial al crack borsari de 1929
El
balanç de la Primera Guerra Mundial
Amèrica Llatina en el decenni de 1920
El crack borsari de 1929
La gran depressió
Els efectes de la Primera Guerra Mundial, per devastadors que fossin, no van representar cap mena d’impediment crític per reconvertir les economies cap a una situació de normalitat. Així i tot, van condicionar força aspectes d’equilibri. Pel que fa a l’economia, al decenni de 1920 hi va haver dues fases molt clares: una de desajustos amb crisis puntuals fortes (1920-1924) i una altra que es va caracteritzar per una expansió constant, qualificada en el seu temps de prosperity. Tanmateix, aquesta prosperitat tenia febleses profundes que s’havien de palesar en el crack borsari de 1929.
El retorn de la normalitat: una reconversió difícil (1920-1924)
Com diu l’historiador francès Jacques Neré: |
La capacitat de producció va començar a créixer a partir de 1918 als països que havien participat activament a la guerra. Tot semblava encarrilat quan durant l’any 1921 els indicadors van tornar a mostrar una caiguda de preus, acompanyada d’una baixada de la productivitat i un augment de la desocupació. L’origen d’aquesta crisi es troba als Estats Units: a partir de l’any 1920, en què van tornar al poder els republicans, les autoritats nord-americanes van prendre mesures per retallar els crèdits a Europa per evitar l’excés de circulació fiduciària que posava en perill el dòlar a causa de la inflació. Com a conseqüència d’això els compradors potencials, mancats de crèdits, van disminuir les seves demandes i els productes es van començar a emmagatzemar sense poder ser venuts (crisi de sobreproducció). Els exportadors i productors es van adaptar a la contractació del mercat abaixant els preus, reduint la productivitat i acomiadant la mà d’obra que no es podia pagar. En augmentar la desocupació, també es va incrementar la falta de demanda.
L’any 1922 la crisi es va començar a superar un cop es van reabsorbir els estocs. I tot i que aleshores no se’n va fer gaire cas, la perspectiva actual ens va veure que aquesta situació anunciava el crack de 1929 en revelar l’existència de desequilibris profunds. De fet, en un moment en què no s’havia arribat ni de bon tros a satisfer les necessitats bàsiques de les poblacions dels països industrialitzats que havien patit la guerra, es produïa una contradicció entre la capacitat de producció i les possibilitats de donar sortida als productes.
Al costat de la crisi de 1921, i des de 1918 a 1924, cal també comptar amb l’anarquia monetària. Durant la guerra, llevat dels Estats Units, tots els països van suspendre la convertibilitat dels seus bitllets en or, alhora que eren rosegats per la inflació, únic sistema per finançar les despeses de la guerra. Tots els països estaven endeutats, bàsicament amb els Estats Units. L’excés de bitllets produït per la inflació feia fluctuar els preus a causa de l’especulació, que sempre es produeix quan els posseïdors d’una moneda qualsevol volen desempallegar-se’n, conscients de la feblesa del seu valor, canviant-la per monedes sòlides, o comprant valors considerats segurs (terres, edificis, or, quadres...).
L’estabilització financera va arribar en dues fases. De primer a la Conferència de Ginebra (1922), on es va acordar que les monedes estatals havien de recolzar-se tant en l’or com en d’altres divises convertibles, alhora que es decidia també que el canvi per or s’havia de fer en lingots. Amb aquesta darrera decisió es dificultava una mica la transacció moneda–or, perquè les persones que volguessin convertir els seus bitllets en or havien de disposar de grans sumes de diners. En un segon moment l’estabilitat monetària es va refermar amb el Pla Dawes (1924), elaborat per Charles Gates Dawes, que va regular el sistema de pagament de les reparacions de la guerra per part d’Alemanya als aliats tal com s’havia establert als diversos tractats de pau. Així, França i el Regne Unit podien retornar els crèdits que devien als Estats Units i aquests, excedentaris en la balança comercial i de pagaments, podien tornar a prestar diners a Europa.
La superació de la crisi de 1921 i el retorn a l’ordre financer el 1924 van iniciar una etapa de relativa prosperitat, sostinguda també per l’expansió de la segona Revolució Industrial.
La "prosperity" (1924-1929)
Les dades són contundents: entre 1913 i 1929 la productivitat mundial va progressar al voltant del 40 %. I resulta especialment espectacular l’augment de la producció industrial. Aquesta expansió és encara més intensa si la relacionem amb la població activa i les hores de feina (productivitat).
Aquest creixement es relaciona amb les innovacions de la segona Revolució Industrial i, en especial, amb l’ús d’altres fonts d’energia (petroli i electricitat) -que la guerra va estimular-, amb l’empenta de la indústria química (fibres artificials, colorants, adobs, productes farmacèutics, fotogràfics, etc.) i amb el desenvolupament de la indústria elèctrica (telèfon, electrodomèstics, ràdios...). Les construccions mecàniques (l’automòbil i l’aeronàutica) i el boom de la construcció van constituir les "locomotores" de l’activitat econòmica.
Al costat d’això cal comptar les innovacions en l’organització del treball. Al segle XIX Frederik Winslow Taylor ja havia estudiat els processos de treball, els havia descompost en diverses tasques, i n’havia eliminat els temps morts no productius. Però qui va dur a terme la màxima racionalització en aquest sentit va ser Henry Ford, el qual va planificar la fabricació en cadena. Aquest sistema –inspirat en el mètode emprat als escorxadors d’Amours (Chicago) consistent a col·locar els cadàvers dels porcs en una cinta transportadora que els anava presentant a cada operari– es va adaptar a la indústria de l’automòbil, i més tard a les indústries elèctrica i d’electrodomèstics. La cadena, en descompondre al màxim les tasques i imposar una cadència a tots els treballadors, permet d’elevar la productivitat de manera considerable.
El mèrit de Henry Ford va consistir –a més de planificar en cadena la seva fàbrica– a elevar els sous gairebé el doble del que era usual i a reduir la jornada laboral. Els resultats van ser emblemàtics: dos-cents mil automòbils el 1913, cinc-cents mil el 1915, un milió el 1919, dos milions el 1923 i més de cinc milions el 1929. L’increment de la productivitat li va permetre d’abaixar els preus: el model T va passar de costar 1.950 dòlars a valer-ne només 290. Una part de la classe obrera accedia així a un nivell de consum que permetia augmentar la demanda. Per abaixar el cost de la producció la fabricació en cadena va representar també la reducció dels tipus d’oferta d’un mateix objecte: es va iniciar així l’època de l’estandardització.
Aquesta prosperitat general –viscuda principalment als Estats Units i a ritmes més diversos a Europa– va provocar, al seu torn, l’accentuació d’una sèrie de fenòmens econòmics de gran transcendència: la concentració d’empreses d’una mateixa branca (la Ford Motor Company i la General Motors Corporation dominaven la producció d’automòbils als Estats Units) o la concentració d’empreses amb grups financers (trusts). Per tal d’evitar la competitivitat i dominar els preus, també es van accentuar els càrtels entre diverses empreses del mateix ram. El més conegut va ser el del petroli, fundat l’any 1928.
La producció en massa i el creixement sostingut també van generar fenòmens avui inserits en la nostra conducta habitual i que van néixer en aquests temps de la primera postguerra: la publicitat per estimular el consum i la generalització del crèdit per accedir a l’obtenció d’objectes massa cars per poder-los pagar de cop.
Aquesta prosperitat en els inicis de la productivitat en massa va contribuir a crear la il·lusió, especialment als Estats Units, que s’havia entrat en una nova època daurada que mai no s’acabaria. Van ser uns temps d’optimisme vital. Per a tots? No hi havia senyals que revelessin la fragilitat d’aquesta onada?
Els desequilibris en el creixement
No tots els països industrialitzats van créixer igualment: l’URSS, pel seu cantó, aïllada de la resta del món, intentava construir un sistema econòmic distint; el Regne Unit, entestat a mantenir la lliura en la paritat or i per tant a un preu molt alt, no va conèixer la prosperitat a causa de la contracció de les exportacions; el Japó també va tenir dificultats serioses per exportar al final del decenni de 1920. En canvi, els Estats Units, Alemanya i França van experimentar un creixement més elevat.
D’altra banda, L’agricultura no va poder mantenir la tendència a l’alça dels preus que es va originar en acabar la guerra. La demanda dels Estats que havien constituït el teatre d’operacions de la guerra va animar els països nous (els Estats Units, el Canadà, l’Argentina i Austràlia) a augmentar la producció. Tan bon punt els països devastats per la guerra van posar un cert ordre a la seva producció agrària es va desencadenar una crisi de sobreproducció que va fer caure els preus. Els propietaris pagesos que s’havien endeutat per millorar, ampliar o mecanitzar les seves finques no van poder tornar els préstecs i van fer fallida, i va disminuir també així el nombre de llocs de treball dels assalariats al camp.
Al costat d’això també va fallar l’equilibri monetari. Per mantenir una fase d’expansió de l’economia cal tenir una moneda estable i assentada sòlidament en acords internacionals. Si no s’esdevé així resulta difícil calcular i planificar els preus, els beneficis, els costos del treball, el pagament de les matèries primeres i de l’energia i el retorn dels crèdits. Una moneda estable que dóna seguretat sobre els marges de benefici funciona com un estímul a la productivitat, mentre que la presència de fluctuacions en el valor de les monedes constitueix un factor de contracció.
D’altra banda, el sistema financer internacional va fiar als excedents monetaris dels Estats Units la resolució dels dèficits europeus: per mitjà de crèdits dels nord-americans l’Alemanya de Weimar va poder desenvolupar el seu sistema productiu i pagar els deutes de guerra que, a mesura que anaven arribant als Estats europeus guanyadors, els permetien, al seu torn, retornar els préstecs i els interessos dels crèdits nord-americans concedits durant la contesa bèl·lica. Si fallava l’arribada del capital dels Estats Units, tot el circuit podia quedar col·lapsat i l’aparell productiu, amb serioses dificultats.
Finalment, el progrés de la productivitat no va córrer paral·lelament al de la demanda interior (consum o inversió) o exterior (exportacions). De fet, els assalariats no van recollir els beneficis de la productivitat que van contribuir a crear i, així, sense una massa de mitjans de pagament per estirar el mercat interior, el perill d’una sobreproducció d’oferta respecte de l’absorció del mercat planava com una amenaça al manteniment dels preus i, per tant, dels guanys. Hom calcula que abans de 1929 el 60 % dels nordamericans guanyaven menys de 2.000 dòlars anuals, nivell considerat com a mínim. En el camp de la inversió el 1925 semblava que ja s’havia tocat sostre. La major part dels capitals que ja no obtenien tants avantatges de la indústria s’adreçaven a la Borsa, on els beneficis es produïen de manera més substanciosa i ràpida, tot i que es tractava d’una onada causada bàsicament per l’especulació.
Per saber-ne més:
Els Estats Units, cap a l’hegemonia mundial
Taylorisme
Fordisme
Trust
Càrtel
Organització científica del treball
Prosperitat
Inflació
Liberalisme econòmic
La Borsa
