L’apartheid a Sud-àfrica (1948-1978)
Els processos de descolonització a l’Àfrica
Reforma i final de l’apartheid a Sud-àfrica (1978-1999)
Els factors que van contribuir a fer de Sud-àfrica un cas singular dintre l’evolució política dels estats africans van ser uns quants. En primer lloc, era l’única possessió britànica a l’Àfrica que tenia la condició de domini i, per tant, gaudia d’una virtual independència dins la Commonwealth. La raó d’aquest privilegi es trobava en l’existència d’una nombrosa comunitat blanca formada pels descendents dels pobladors holandesos instal·lats des dels segle XVII (bòers) i els nous colons britànics. La negativa d’aquesta minoria a acceptar la decisió de la metròpoli de considerar que la descolonització havia de comportar la cessió del poder a la majoria negra va provocar el trencament entre tots dos països i l’abandonament de Sud-àfrica de la Commonwealth el 1961.
El partit nacionalista negre, el Congrés Nacional Africà (ANC), es va fundar el 1912, una data ben primerenca, però no es va poder convertir en un moviment de masses fins en el decenni de 1960 com a conseqüència de la dura persecució policial de què va ser objecte. La matança de 69 manifestants per la policia a Shaperville el 1961 va marcar el començament d’una nova etapa caracteritzada pels enfrontaments violents i va posar l’opinió pública internacional en contra del règim sud-africà.
El terme apartheid, que literalment significa "desenvolupament per separat", va ser utilitzar per primer cop el 1948 pel qui més tard va ser primer ministre de Sud-àfrica, Hendrik Frensch Verwoerd, un dels més destacats representants del nacionalisme afrikaner. La posada en pràctica de l ’apartheid significa que la minoria blanca, que éra el deu per cent de la població total del país, era l’única que posseïa la plenitud de drets civils, mentre els asiàtics i, encara més, els negres, estaven sotmesos a una legislació especial que fins i tot els impedia de transitar o residir en bona part del territori sud-africà. Aquesta política de segregacionisme racial condemnava la població negra a viure en zones agrícoles pobres en recursos i assegurava el control de la riquesa mineral, energètica i agrícola a la minoria blanca.
Les condemnes i l’aïllament internacional no van fer variar substancialment el règim sud-africà en quaranta anys. Amb el decenni de 1990, el president Frederik Willem de Klerk va començar amb molta prudència a fer els primers passos per a l’establiment d’un règim realment democràtic i va alliberar el líder històric de la resistència negra Nelson Rolihlahia Mandela. La col·laboració entre tots dos va culminar amb l’esborrany d’una nova constitució que eliminava l’apartheid el novembre de 1993.
La qüestió de Namíbia
El 1920, la Societat de Nacions va concedir a Sud-àfrica el mandat sobre Namíbia, antiga colònia alemanya, fins que un cop acabada la Segona Guerra Mundial, l’ONU va revocar aquella decisió. Sud-àfrica, però, no solament es va negar a tornar el seu mandat, sinó que va incorporar el territori com a cinquena província de l’Estat i va aplicar-li el règim d’apartheid. El Tribunal Internacional de la Haia va condemnar l’annexió i es va declarar a favor de la independència reclamada per l’organització guerrillera SWAPO.
Finalment, l’any 1989 les autoritats sud-africanes van arribar a un acord amb el SWAPO per a l’alto el foc a canvi de la convocatòria d’unes eleccions plurals, democràtiques i lliures i l’execució de la resolució 435 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El 1990, es va aprovar la constitució, i el líder del SWAPO, Sam Nujoma, després de més de trenta anys d’exili i lluita ininterrompuda va accedir a la presidència del país, el qual va ser admès com a nou membre de les Nacions Unides el març de 1990.
La creació de l’apartheid
La discriminació contra els no-blancs va ser un tret inherent a la societat sud-africana des del primer moment. Una de les clàusules de la South African Act de 1910 explicitava que la legislació per a la població negra de les províncies havia de romandre inalterable i posat cas que es canviés, hauria de fer-se amb els dos terços dels vots parlamentaris. A la Colònia del Cap la població mestissa i solament uns pocs negres africans podien votar, la qual cosa era un dret de què no gaudien les altres províncies. El líder indi Gandhi, abans de la Primera Guerra Mundial, i durant un període de 21 anys, va encapçalar una lluita per aconseguir els drets civils dels residents indis (que havien estat portats pels britànics el 1860 per treballar a les plantacions de sucre de Natal). Tot i algunes concessions per part del govern (com la supressió d’alguns impostos exclusius), la població índia va continuar conservant el rang de segona classe després de la guerra.
Els negres sud-africans van tenir una categoria fins i tot inferior. Els negres de les ciutats vivien en zones marginals i no tenien dret de vot. No hi havia sindicats per a ells i no podien accedir a les feines administratives o tècniques. És més, el Partit Nacional va acusar el primer ministre Smuts de permetre que els blancs es barregessin amb els negres. A les eleccions de 1948, el Partit Nacional encapçalat per Daniel-François Malan va aconseguir una victòria relativa i va començar a aplicar el seu dur concepte d’eerbaare apartheid (segregació honorable), dissenyat per a separar les races tant en l’àmbit econòmic com polític, geogràfic i social. Les vagues i protestes per la consecució dels drets polítics dels no-blancs, derivades de la Segona Guerra Mundial -inspirades en part pel moviment de descolonització sorgit a l’Àsia i l’Àfrica-, van animar les forces racistes a prendre les mesures oportunes que aturessin qualsevol nova oposició al règim. La posició del govern es va enfortir quan el Partit Nacional es va fusionar amb el Partit Afrikàner el 1954. Malan, que aleshores tenia un gran suport parlamentari, va introduir força lleis dissenyades per tal de relegar els no-blancs a un rang inferior.
El 1950 es va aprovar una severa llei anticomunista (que relacionava el comunisme amb els canvis polítics, econòmics i socials generats per mitjans gens convencionals), i que considerava el matrimoni mixt entre blancs i negres com un delicte, a més a més d’establir una educació distinta per als negres. Més dràstica, encara, va ser la Group Areas Act de 1950 que establir que certes àrees es reservaven a cadascun dels quatre grups racials principals: els europeus (blancs), els bantús (negres), els mestissos i els asiàtics. Aquestes lleis i el concepte de bantustan (nova divisió administrativa) que denegava als negres el dret de viure a les ciutats sense un permís especial, van ser les bases de l’apartheid. Tots els negres van ser assignats a zones determinades i a més a més havien de dur salconduits quan entraven a les zones de blancs que tenien vetades. L’objectiu era crear bantustans per a negres. En resposta a aquestes polítiques tan severes, l’ANC va decidir adoptar una postura de força a través de la desobediència massiva de la població civil en l’anomenat "moviment de desafiament". Aleshores va aparèixer Nelson Mandela com a líder d’aquest moviment.
El 1951, la Separate Representation of Voters Act va ser aprovada per majoria simple. Aquesta lleia pretenia eliminar dels registres els noms dels votants de color de la província del Cap i renunciar a una política que havia estat en vigor des de 1852. Tanmateix, aquest projecte de llei va ser declarat anticonstitucional pel Tribunal Suprem el març de 1952, perquè havia estat aprovat per menys de dos terços de la majoria necessària per esmenar les lleis electorals. La legislació que donava poder al Parlament per desautoritzar el Tribunal Suprem va ser aprovada al maig, però també va ser declarada anticonstitucional.
Malan es va retirar el novembre de 1954 i va ser succeït per un altre dirigent del Partit Nacional, Johannes C. Strijdom, el qual va eliminar ràpidament els entrebancs legals per assentar encara més l’apartheid. Per assegurar el suport al seu programa, es van crear uns altres sis tribunals suprems que atenien les qüestions de caràcter constitucional, lles que va aprovar el Parlament el maig de 1955; el control del Partit Nacional sobre el Senat va ser efectiu un cop que en van augmentar els membres de 77 a 89, a les eleccions de novembre. La Separate Representation of Voters Act va ser aprovada un altre cop el 1956, moment en què va entrar en vigor. La població de color del Cap va ser privada del dret a vot i el poder del Tribunal Constitucional va ser molt limitat.
Conflicte amb les Nacions Unides
La Unió Sud-africana va tenir el rebuig de les Nacions Unides quan va intentar establir la seva autoritat a l’Àfrica del Sud-oest després de la Segona Guerra Mundial. Una comissió especial de l’ONU va sol·licitar la investigació sobre discriminació racial a Sud-àfrica al primer ministre Malan, però no va ser escoltada en diverses ocasions. El 1955, més de 2.000 ciutadans de diverses ètnies i races es van unir per redactar la Carta de Llibertat. Aquest document, que proclamava una Sud-àfrica no racista, unificada i democràtica, va ser adoptar per l’ANC com la seva declaració bàsica.
L’Assemblea General de l’ONU va adoptar una resolució el febrer de 1957 per la qual les Nacions Unides s’encarregaven de l’administració de l’Àfrica del sud-oest. A l’octubre va sancionar la creació d’un comitè que va negociar amb la Unió sobre la situació d’aquest territori. Després de la visita de diversos membres de l’ONU el maig de 1962 (la primera que permetia Sud-àfrica), la comissió investigadora va sol·licitar accions per part de les Nacions Unides per garantir els drets polítics dels residents a la zona.
El juny de 1964, el Consell de Seguretat de l’ONU va condemnar l’apartheid i va ordenar d’estudiar l’establiment de sancions contra el país. L’Assemblea General de l’ONU va votar el 1966 la finalització del mandat sud-africà sobre Àfrica del sud-oest, aleshores anomenada Namíbia, i l’establiment d’un consell que va assumirs responsabilitats sobre el territori. Sud-àfrica va rebutjar totes les accions de l’ONU i va procedir a integrar el territori en el seu sistema econòmic propi. El juny de 1971, el Tribunal Superior de Justícia va dictaminar que la presència de Sud-àfrica a Namíbia era il·legal. Aleshores, la situació va començar a ser crítica quan les guerrilles de la South West Africa People’s Organization (SWAPO), van començar a traspassar la frontera des d’Angola per atacar objectius militars a Namíbia. Sud-àfrica hi va respondre atacant Angola i donant suport als rebels angolesos d’UNITA que van lluitar contra el govern marxista d’Angola, el qual rebia el suport directe de tropes cubanes. La guerra es va prolongar al llarg del decenni de 1980, fins que la pressió política i econòmica internacional va obligar Sud-àfrica a prendre una actitud més conciliadora. Els EUA van promoure converses per la pau el desembre de 1988, que van concloure el 1990 amb la independència de Namíbia.
La consolidació de l’apartheid
Strijdom va morir poc després de les eleccions de 1958, en les quals el Partit Nacional van incrementar els escons de 94 a 103. Va ser substituït per Hendrik Verwoerd, un altre partidari inflexible de la segregació racial. L’oposició negra a aquest moviment, encara que no violenta, va produir força incidents i moltes morts, especialment a la matança de Shaperville el març de 1960 que va acabar amb 60 morts i nombrosos ferits. Després d’aquests esdeveniments, el govern va declarar l’estat d’emergència. Milers de negres van ser arrestats i els seus partits polítics -l’ANC i l’acabat d’organitzar Congrés Panafricanista (PAC)- van ser prohibits.
El 5 d’octubre de 1960, un referèndum va decidir que la Unió Sud-africana es va convertirs en República. A les eleccions generals del 18 d’octubre, el Partit Nacional de Verwoerd va mantenir el poder. El 31 de maig de 1961 el país es convertia oficialment en la República de Sud-àfrica i aprovava la separació de la Commonwealth.
El 1962, el govern va determinar de mantenir la segregació i es va aprovar l’anomenada Llei de Sabotatge, que il·legalitzava la majoria de les organitzacions opositores. L’ANC i el PAC van decidir d’organitzar grups de resistència armada al règim. El 1964, Mandela va ser acusat de sabotatge i traïció, fet pel qual va ser sentenciat a cadena perpètua. Les eleccions de març de 1966 van augmentar la majoria del Partit Nacional, però al setembre Verwoerd va ser assassinat. El seu successor, Balthazar Johannes Vorster va continuar la política de l’apartheid.
Com a part de la seva estratègia per dividir la majoria negra, el govern va determinar, durant el decenni de 1960, establir l’autogovern de deu bantustans o territoris de nadius negres: Bophuthatswana, Ciskei, Gazankulu, Kangwane, Kwandebele, Kwazulu, Lebowa, Qwaqwa, Transkei i Venda; encara que van rebre l’apel·latiu d’autogoverns, aquests territoris van ser de fet completament dependents del govern sud-africà. Tanmateix, sols el 13% de la terra es va assignar als bantustans, que no podien sustentar el 75% de la població de tot el país. Així, una gran part de la població negra va continuar vivint en "zones per a blancs". A més a més, la immensa majoria de la població negra que vivia als bantustans es va traslladar a les zones de blancs sols per raons de feina. Aquesta política governamental va culminar amb la concessió de la "independència" de Transkei, Bophuthatswana, Ciskei i Venda entre 1976 y 1981. No obstant això, la comunitat internacional no va reconèixer aquests territoris "independents". El més poblat de tots els bantustans va ser Kwazulu, i el seu cap Gatsha Mangosotu Buthelezi, va optar per treballar dins de l’estructura de l’apartheid, presidient un territori "autogovernat". A través del Partit de la Llibertat Inkatha, format el 1975, Buthelezi va aconseguir de promoure el nacionalisme zulu.
El 1975 -data en què es van crear governs revolucionaris a les antigues colònies portugueses d’Angola i Moçambic- després de proclamar la independència- els EUA van començar a pressionar Sud-àfrica perquè canviés la seva política. Vorster es va comprometre a reduir el seu suport al règim de minoria blanca de Rhodèsia, però la política d’apartheid no es va alterar. El juny de 1976, la policia va carregar contra 10.000 estudiants a Soweto (prop de Johannesburg), que protestaven per la imposició de l’afrikaans a més a més de l’anglès com a assignatura obligatòria a les escoles, i va provocar noves morts entre els manifestants. Tot i que les protestes van ser ignorades, les protestes van desfermar reivindicacions més serioses entre la població negra, i Soweto va ser objecte de disturbis, incendis i morts que més tard es va escampar a altres zones de població de color. El 1977, encara continuava la repressió de la policia, i al setembre Stephen Biko, fundador del Moviment de Consciència Negra, va morir a conseqüència de les tortures policials.
