La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat/seglexx/

Segle XXI
Segle XX
Segle XIX
Segle XVIII

Història de Catalunya
Altres pàgines d’història
Mapes històrics
Biografies

La Itàlia feixista (1922-1939)

La Primera Guerra Mundial
Itàlia durant la Segona Guerra Mundial

El declivi de les democràcies occidentals
Les dictadures de l'Europa central (1919-1939)
Les relacions internacionals entre 1930 i 1936
La conquesta italiana d’Etiòpia (1935-1936)
L’augment de les tensions internacionals (1937-1939)

El règim feixista de Metaxàs a Grècia

Els inicis del feixisme italià

Aquesta imatge de Mussolini gratant-se els testicles va ser censurada pel mateix Duce.

Tres han estat les causes exposades per explicar el triomf feixista a Itàlia: primera, les greus conseqüències de la guerra; segona, la feblesa dels seus sistemes polític i econòmic, i tercera, l’activitat dels grups revolucionaris d’esquerra.

El 15 de novembre de 1918 acaba la Gran Guerra per a Itàlia. Víctor Manuel III la hi havia fet entrar, sense el consentiment parlamentari, amb l’oposició d’una opinió pública no intervencionista i amb una clara manca de preparació militar. Itàlia perd al voltant de 600.000 homes i té un deute exterior de més de vint milions de lires-or. La pau constitueix una decepció per a les aspiracions italianes. Pel Pacte de Londres, el 1917, per la seva entrada a la guerra, els aliats havien promès a Itàlia Dalmàcia, Fiume (avui Rijeka, a Croàcia) i el Trentí. Llevat d’aquesta última rectificació de la frontera alpina, la resta de les promeses no són ateses.

El gran deute exterior desencadena una inflació creixent, que proletaritza la petita i mitjana burgesia, alhora que fa perdre molt poder adquisitiu dels sous de l’obrer industrial. Aquest sector és molt afectat per la reconversió necessària de la indústria desenvolupada durant la guerra, la qual cosa, unida a la desmobilització de l’exèrcit, genera un augment progressiu de la manca de treball.

L’espectre polític és configurat pels partits governamentals (liberal, moderat, radical), governants des de 1919 fins a 1922. El 1919 es crea el Partit Popular, que de la mà de Luigi Sturzo suscita l’interès d’una àmplia base de centre, i assenyala el retorn dels catòlics a la vida política. A l’esquerra es troba el Partit Socialista, abonat per la Confederació General del Treball, sindicat de classe amb més de dos milions d’afiliats el 1920.

En aquests partits, la divisió interna és comuna, i es manifesta en corrents d’opinió, personalismes i, en menor grau, per diferències ideològiques.

Durant tot l’any 1919, els grups polítics nacionalistes, antisocialistes i antiparlamentaris són unes forces absolutament minoritàries, però determinen l’evolució de la política italiana en els anys següents.

El 23 de març de 1919, en el transcurs d’una concentració promoguda per Benito Mussolini a la plaça del Sant Sepulcre de Milà, amb la participació de prop de tres-centes persones es funden els Fasci Italiani di Combattimento. El terme fascio, especialment difós en aquella època en l’àmbit polític, significa "unió de forces fortament unides".

El programa inicial dels feixistes és força radical i intenta d’aconseguir el favor dels treballadors: jornada de vuit hores, participació obrera en la direcció empresarial, política de pensions, escola laica i gratuïta, reforma fiscal, expropiació dels béns de l’Església, etc.

L’uniforme dels militants feixistes és la camisa negra i les banderes i els gallardets són del mateix color. A més de Mussolini, formen els fasci altres exintervencionistes revolucionaris, membres dels arditi, excombatents i uns quants republicans i socialistes reformistes i fins i tot alguns anarquistes.

El desenvolupament dels fasci en altres ciutats és més aviat lent. El 31 de desembre de 1919, hi havia 31 fasci amb un total de 870 socis. El fascio de Milà va resultar especialment actiu ja que el 15 d’abril, juntament amb altres grups antisocialistes, va participar en la destrucció de la seu de l’Avanti!

El 6 de juny es publica el programa polític dels fasci: una síntesi entre el nacionalisme imperialista i les reivindicacions democràtiques. Hi són ben representades les contradiccions de la petita burgesia, revolucionària enfront del gran capital i reaccionària envers els socialistes. De fet, el programa no és gaire important. Per a Mussolini, en aquesta fase política el moviment feixista té una valor sobretot instrumental: li serveix per maniobrar políticament a l’interior dels grups nacionalistes.

Inscrit al Partit Socialista ja d’ençà de l’any 1900, Mussolini va aconseguir ben aviat posicions rellevants a l’interior del partit i es va distingir per un fort anticlericalisme i per assumir una posició revolucionària i intransigent. El seu socialisme no s’havia nodrit en els escrits de Marx, sinó més aviat en els de Blanqui, Nietzsche i Schopenhauer i s’havia inspirat especialment en el sindicalisme revolucionari de Georges Sorel, teòric de l’apologia de la violència per a l’edificació del socialisme.

La personalitat política de Mussolini es caracteritza, d’una banda, per una aguda intuïció política que li permet captar nítidament la importància històrica de la crisi del règim liberal i, de l’altra, per una forta voluntat d’intervenir personalment en l’evolució d’aquesta crisi. A finals de 1912 Mussolini és cridat a Milà per dirigir el diari socialista Avanti!. Fins a 1914, és el líder de la tendència intransigent del partit, anticolonialista i oposat a tot compromís amb el govern burgès. Quan esclata la guerra, d’antuvi és neutralista, després, assedegat d’acció i d’ambició personal, és partidari d’intervenir-hi. Expulsat del Partit Socialista, el novembre de 1914 funda Il Popolo d’Italia, amb l’ajut financer dels mitjans interessats en l’entrada en guerra d’Itàlia dins el bàndol aliat. És mobilitzat fins l’agost de 1915. El 1917 és ferit i reprèn el seu lloc a Il Popolo d’Italia, on el 1918 escriu:

Nosaltres ens permetem el luxe de ser aristocràtics i democràtics, conservadors i progressistes, reaccionaris i revolucionaris, legals i il·legals segons les circumstàncies del temps, el lloc i l’ambient.

Davant de l’hostilitat dels Aliats a les pretensions d’Itàlia a la costa adriàtica, el setembre de 1919, amb un audaç cop de mà, el poeta Gabriele d’Annunzio al front dels seus arditi ocupa Fiume (en disputa entre Iugoslàvia i Itàlia). Es proclama regent de la ciutat i li atorga una constitució autoritària redactada per ell mateix, la qual abasta "Fiume i les illes de seculars tradicions venecianes". D’Annunzio multiplica les manifestacions retòriques, i Mussolini, que li assegura la seva solidaritat i el seu suport, l’enveja secretament. D’Annunzio donarà al feixisme un estil i un ritual (del qual prové el famós crit: A noi! Eia! Eia! Alalà!).

Les eleccions polítiques del 16 de desembre de 1919 adopten per primera vegada el sistema proporcional. Triomfen els partits de masses: el Partit Socialista i el Partit Popular conquereixen en conjunt més de la meitat dels diputats. Totes les altres llistes tenen una disminució de vots, començant pels liberals del govern. Els fasci di combattimento, que presenten una sola llista a Milà, són esclafats pels socialistes (170.000 vots contra 4.795) i no aconsegueixen de treure elegit ni un sol candidat.

El juny de 1920, l’ancià Giovanni Giolitti forma govern per darrera vegada. El seu ministeri durarà poc més d’un any. El 12 de novembre, Itàlia i Iugoslàvia signen el Tractat de Rapallo, que segella la conclusió definitiva de les negociacions sobre les fronteres. Itàlia aconsegueix tota la península d’Ístria, mentre Fiume és reconeguda com a ciutat-estat independent. La signatura d’aquest tractat marca la fi de l’aventura de D’Annunzio. Giolitti envia l’exèrcit a Fiume, i el 25 de desembre una nau de guerra obre foc contra el palau del govern de D’Annunzio. Al cap de pocs dies, els ocupants deixen la ciutat i molts acaben anant a parar als fasci di combattimento. La carrera política de D’Annunzio ha acabat: la seva herència política passarà al feixisme, que farà servir la seva popularitat durant els moments més difícils de la conquesta del poder, encara que, després, curull d’honors, el mantindrà curosament al marge.

L’estiu del mateix any, la patronal fa el locaut als tallers d’Alfa Romeo. El sindicat de la FIOM, com a resposta, decideix l’ocupació de les fàbriques com a resposta als intents patronals de fer el locaut i debilitar els sindicats. El moviment s’estén immediatament als tallers de Milà i als de Torí, i s’escampa per tota la regió on hi ha instal·lacions metal·lúrgiques i mecàniques.

500.000 obrers es tanquen a les fàbriques, fan anar endavant la producció i, tot i que són escassament armats, es preparen per a la defensa. Giolitti tria el camí de la mediació, mentre els industrials haurien volgut la intervenció de l’exèrcit. L’11 de setembre de 1920, els dirigents dels sindicats i del Partit Socialista es reuneixen a Milà. En el transcurs dels debats, a l’últim preval la línia dels sindicalistes reformistes, contraris a transformar l’acció reivindicativa en una revolució. Així acaba el moviment de masses que comunament s’ha anomenat el "bienni roig".

Entre la fi de l’any 1920 i l’inici de 1921 es desencadenen les esquadres d’acció dels fasci di combattimento, de primer a l’Emília i, després, a tota la plana del Po i el centre d’Itàlia. L’objectiu és la destrucció de les cambres obreres, les cooperatives i totes les organitzacions socialistes, però també les dels populars. Del finançament de les esquadres feixistes se n’encarreguen els grans propietaris agraris, com els de l’Emília, que ben decidits a imposar noves condicions als jornalers troben aliats entre els petits propietaris i els comerciants. Es constitueixen nous fasci di combattimento. La violència desfermada al camp es manifesta gràcies a la complaença i el suport de les autoritats governamentals i militars. Sovint, els membres de les esquadres són proveïts d’armes i de mitjans de transport i acaben gaudint d’una àmplia impunitat, cosa que no es pot pas dir pel que fa les accions defensives realitzades pels socialistes, els comunistes i els anarquistes.

Subvencionat pels banquers, industrials i grans propietaris, i amb el suport moral de la petita burgesia que li forneix els quadres del seu exèrcit d’aventurers, Mussolini arriba a tenir a la seva disposició oficials de la reserva pagats per l’estat i posats al seu servei pel govern de Giolitti. Així, pot organitzar, a partir de l’estiu de 1920, "expedicions punitives"; grups de Camicie Nere, transportats en camions, entren a la nit en un poble, afusellen els dirigents esquerrans davant dels seus familiars i obliguen la població a canviar de municipi. Els feixistes destrueixen primer els cercles culturals eslovens d’Ístria, després, a l’alta Itàlia, cremen les Cases del poble i les borses de treball, i fan nombrosos assassinats, sense que la policia ni la justícia hi intervinguin.

La violència feixista s’imposa sobre tot Itàlia. El seu ús és l’aplicació d’una lògica que no pretén de convèncer el contrari, sinó d’eliminar-lo mitjançant qualsevol mètode. Entonant himnes com Giovinezza i guiats pels arditi -amb els seus punyals al cinyell, els seus uniformes i el seu ritual de companyonia-, els camise nere empren la porra -manganello-, la torxa encesa i l’oli de ricí contra milers de víctimes, biblioteques, cercles obrers, ateneus, mútues benèfiques, etc. Com a rèplica, les represàlies de l’esquerra cada cop es tornen més febles i més distanciades.

En el període comprès entre l’1 de gener i el 7 d’abril, hom pot comptar 102 morts, entre els quals hi ha 25 feixistes, 41 socialistes, 16 estrangers i 20 membres de les forces de l’ordre. Hi ha 388 ferits. Giolitti reacciona davant les esquadres feixistes igual com ho fan la major part dels liberals i de la burgesia. Pensen que podran utilitzar el feixisme com a mitjà de repressió del moviment socialista per tal de consolidar, a continuació, el règim liberal i que, en una segona fase, reabsorbiran el feixisme a l’interior del liberalisme.

En el transcurs de l’any 1920, Mussolini elimina dels fasci els elements d’esquerra que havien portat al moviment alguns intervencionistes democràtics i n’orienta l’acció cada vegada més amb una intenció antisocialista. Durant l’ocupació de les fàbriques, quan semblava possible una revolució, havia pensat d’aliar-se amb el moviment obrer.

El gener de 1921, al Congrés de Liorna té lloc una escissió de l’extrema esquerra del Partit Socialista. Neix així el Partit Comunista, dirigit per Antonio Gramsci, Tasca i Palmiro Togliatti. El partit s’adhereix a la Tercera Internacional i propugna la "conquesta violenta del poder per part de tots els treballadors". Els seus components estan convençuts que solament una mala direcció del partit impedeix que esclati una revolució i que ja ha arribat el moment de construir un partit que estigui en condicions de preparar-la. De fet, el projecte perdrà aviat les esperances, perquè les influències dels comunistes sobre el proletariat es mantindrà molt inferior a la que tenen els socialistes i els sindicats.

El 15 de maig, tenen lloc noves eleccions polítiques, dutes a terme en un ambient de violència oberta. Giolitti crea el Bloc Nacional, unes llistes on convergeixen totes les forces antisocialistes, tret del Partit Popular. Els resultats dibuixen un país adreçat cap a la dreta; els del Bloc Nacional vencen i els feixistes aconsegueixen 35 diputats al Parlament, amb la qual cosa fracassen per segona volta en la consecució del poder per mitjans democràtics. Giolitti presenta la dimissió. El seu lloc l’ocupa Ivanoe Bonomi, el qual serà cap de la resistència antifeixista de 1942 a 1944 i arribarà a president del govern després de l’alliberament de Roma (1944-1945). L’executiu que forma no és substancialment diferent, perquè el componen liberals, populars i socialistes reformistes. Mentrestant, Mussolini, que ha esdevingut diputat, promou un pacte de pacificació amb els socialistes i la CGL. De fet, tem una reacció contra la violència de les esquadres. Li preocupa especialment la formació dels Arditi del Popolo, un grup organitzat militarment on conflueixen les diverses tendències de l’esquerra, sovint en acció contra els de camisa negra.

El 21 de juliol, una columna feixista cau sota el foc dels carrabiners: moren divuit feixistes. És la demostració del fet que la força pública està disposada a sufocar la violència de les esquadres. Aquest esdeveniment fa témer a Mussolini un canvi d’actitud del govern quant al seu moviment. D’aquí prové la seva intenció d’arribar a una treva amb els socialistes. La signatura del pacte té lloc el 3 d’agost, però el rebuig dels feixistes de l’Emília-Romanya, que refusen d’acceptar-lo el fa fracassar. La tensió amb els dirigents de les esquadres arriba fins al punt que el 18 d’agost Mussolini anuncia la seva dimissió de la comissió executiva dels feixistes. Alguns ras reaccionen establint contactes amb D’Annunzio, amb l’esperança que el poeta assumeixi la direcció del moviment. Finalment, preval l’esperit de conciliació i la dimissió de Mussolini és refusada pel Consell Nacional Feixista.

La lluita pel poder

En el congrés que té lloc a Roma entre el 7 i l’11 de novembre de 1921, el moviment feixista, una força de 2.200 militants i 300.000 inscrits, es transforma en el Partit Nacional Feixista. Ara es mostra amb tota l’evidència, l’empremta nacionalista assumida pel feixisme i la seva presentació en l’àmbit programàtic com una força de la dreta.

El febrer de 1922 es constitueix la Confederació Nacional de les Corporacions Sindicals. L’obra organitzativa del feixisme efectua un important salt qualitatiu, especialment apreciat pels propietaris agraris i els industrials. Per a Mussolini, el control dels treballadors és un factor decisiu en la lluita política i també perquè significa prendre espai i força a la influència dels socialistes. Mentrestant, el gabinet de Bonomi cau. L’hauria de substituir Giolitti, però el Partit Popular el veta. Ara és el torn de Luigi Facta, qui de tota manera està molt unit a l’estadista del Piemont.

Davant l’agreujament de la situació social, el juliol de 1922 Facta ofereix algunes carteres als feixistes. Mussolini n’exigeix les principals. El 31 de juliol, l’Aliança del Treball, que aplega les organitzacions polítiques i sindicals de l’esquerra proclama una vaga de la llibertat contra la violència feixista. Aquest vaga, definida com a legal, acaba fracassant. Els feixistes es preparen i ataquen les seus dels partits antifeixistes, de les cooperatives i de les cambres obreres. A Milà, els escombriaires nacionalistes i els feixistes boicoten la vaga. Els membres de les esquadres mantenen en funcionament els serveis de correus, trens i autobusos i amb la seva acció s’atreuen les simpaties de la classe mitjana. Els feixistes morts durant la "vaga legal" són objecte d’un funeral multitudinari.

Mentrestant, ha caigut el govern de Facta. Ara sembla possible la formació d’un executiu que tingui com a principal objectiu polític combatre la violència feixista. És un projecte que topa amb la desconfiança de molts amb les reunions amb els socialistes. D’altres tenen la preocupació que aquesta alteració pugui constituir l’avantcambra de la guerra civil. Per tot això, les gestions acaben fracassant. A la fi de juliol, novament Facta és l’encarregat de formar govern. Un cop més, s’ha ajornat la incorporació del Partit Socialista a l’executiu. És una circumstància que Mussolini vol aprofitar al màxim possible.

En una reunió del comandament general feixista, mantinguda el 16 d’octubre, Mussolini expressa la necessitat d’arribar al poder mitjançant un acte de força, signe del feixisme: la marxa de les columnes de les esquadres vers la capital. Vuit dies després té lloc a Nàpols una manifestació ingent: 40.000 Camise Nere es concentren a la ciutat. En el seu discurs, el futur Duce tranquil·litza la monarquia i l’exèrcit, però s’acomiada de la gentada enfervorida amb les paraules següents.

O ens donen el govern o els prendrem baixant a Roma. Ara, ja solament és una qüestió de dies o, potser, d’hores.

De fet, són els dirigents de les milícies els qui pensen que la marxa és l’única solució possible. Mussolini en coneix el caràcter perillós i per això decideix de no assumir la responsabilitat militar de l’operació. Un fracàs eventual no ha de recaure damunt seu sinó sobre el comandament general compost pels quadriumvire: Miquele Bianchi, Italo Balbo, Emilio De Bono i Cesare Maria de Vecchi. Amb aquesta intenció es refugia a Milà, on espera el desenvolupament dels fets. La tria del lloc és molt fàcil d’entendre: si resulta que els esdeveniments no van en la direcció convenient, des d’allà és possible d’arribar fàcilment a la frontera.

El 27 d’octubre, les esquadres feixistes inicien l’ocupació dels edificis públics i les centrals telefòniques. El mateix dia, el govern de Facta presenta la dimissió. Davant la mobilització feixista, al rei li pertoca esdevenir l’àrbitre de la situació. Les notícies que provenen de les prefectures són alarmants. El govern dimissionari convoca una reunió d’emergència i redacta una proclamació de l’estat de setge. A Roma, l’exèrcit ha ocupat els punts neuràlgics de la ciutat: 8.000 soldats es preparen per enfrontar-se a 30.000 Camises Negres poc i mal armats.

El 28 d’octubre, milers de feixistes arriben a Civitaveccia, Tívoli i Mentana. L’exèrcit els barra el pas. Per contra, a l’Itàlia central i septentrional, els Camise Nere s’apoderen de molts centres sense trobar ni la més mínima resistència. De tota manera, tots tenen l’ordre de mantenir-se a una certa distància de la capital, fent-ho compatible amb la necessitat que sigui versemblant la posada en escena de la marxa.

De fet, l’operació pseudomilitar es pot qualificar de matussera: hi ha manca de puntualitat general; els feixistes a penes disposen d’armes amb què poder fer efectiva l’ocupació dels edificis públics; els components desconeixen els fins operatius i, un cop assolits, els 30.000 feixistes (ampliats per la propaganda a 300.000) arriben exhausts.

El rei consulta els militars i aquests li aconsellen que no col·loqui l’exèrcit davant la prova d’haver de reprimir els fasci, ja que probablement bona part dels comandaments militars simpatitzen amb els feixistes. A més a més, Víctor Manuel III ha rebut veus que consideren que el quadriumvirat està preparat per posar al tron el seu cosí, el duc Manuel Filibert d’Aosta. A la matinada, el rei decideix de no signar l’estat de setge. Els camises negres han vençut fins i tot abans de baixar al camp militar.

El diumenge dia 29, arriba a Milà un telegrama per a Mussolini: el rei el convida a anar a Roma amb l’encàrrec de formar un nou govern. A les 8 del vespre, el futur Duce agafa el tren.

El 30 d’octubre, Mussolini presenta la llista dels seus ministres i concedeix a les columnes feixistes el permís d’entrar a Roma. Ara que el govern ja està format, és indispensable envoltar l’esdeveniment amb una aura d’heroisme. La Marxa, una mitjà perillós per a la conquesta del poder assumeix, per contra, un valor extraordinari per a consagrar-lo.

L’arribada de les esquadres a Roma té lloc el 31 d’octubre. A la tarda donen origen a una gran concentració que assoleix el clímax a la desfilada sota les finestres del Quirinal, per tal de saludar el rei. Més enllà de l’aspecte escenogràfic, els jocs polítics ja s’han acabat: Benito Mussolini n’és el vencedor.

Igual que els governs que l’han precedit, també el primer govern que presideix Mussolini consisteix en una coalició. Juntament amb cinc ministres feixistes hi ha homes d’altres partits. Per exemple, populars i demòcrata-nacionalistes liberals independents. Mussolini manté, formalment, la vida parlamentària en tots els seus aspectes, i també la llibertat política i sindical, en un intent de conquerir l’estat "des de dins".

Els grups parlamentaris reben el nou executiu amb una certa simpatia. El 16 de novembre Mussolini presenta el seu govern a la cambra, amb un discurs intimidatori.

M’he negat a guanyar més del que és necessari. M’he imposat límits. Podia convertir aquesta sala sorda i grisa en un bivac per als meus destacaments. Podia eliminar el parlament i constituir un govern format exclusivament per feixistes. Podia fer-ho, però no he volgut, almenys en aquesta primera etapa, portar-ho a terme.

El govern de Mussolini agafa confiança amb un èxit clar: 306 volts li són favorables i 116 contraris. Les primeres mesures del govern tendeixen a accentuar el caràcter autoritari de l’estat.

La instauració de la dictadura

Entre el 1922 i el 1926 s’estableixen les premisses per a la creació d’un règim basat en el partit únic. Per mitjà d’una llei que atribueix plens poders al govern el parlament queda privat, de fet, d’algunes de les seves prerrogatives.

Apareixen noves institucions que assenyalen una alteració important del règim liberal. El 15 de desembre de 1922 hi ha una reunió dels caps feixistes. Mussolini decideix de convertir en permanent aquest òrgan col·lectiu i li dóna nom: el Gran Consell del Feixisme.

Per tal de reduir l’autonomia i l’extremisme de les esquadres i per disposar d’una força armada en contra dels opositors es dissolen les esquadres feixistes i es crea la "milícia voluntària per a la seguretat nacional".

Mentrestant, el partit feixista s’uneix amb el nacionalista. L’operació contribueix a fer fermentar una ideologia oficial basada en l’estatisme, el corporativisme i l’imperialisme.

El 23 d’abril de 1923, els membres del Partit Popular deixen el govern de Mussolini. El 13 de desembre, és aprovada una nova llei electoral d’acord amb la qual la llista de majoria relativa que obtingui un 25 % dels vots té dret a dues terceres parts dels escons.

L’abril de 1924 tenen lloc les eleccions. El Gran Consell i Mussolini sotmeten a la decisió popular una llista composta pel govern i els seus aliats. L’oposició és escassa i està debilitada per la continuïtat de la violència feixista. El resultat és majoritari: la llista obté el 64,9 % dels vots i 334 escons.

El 30 de maig de 1924 el secretari del Partit d’Unitat Socialista de Filippo Turati, Giacomo Matteotti, denuncia a la cambra el clima de violència amb què s’ha desenvolupat la campanya electoral. El 10 de juny esclata la venjança feixista. Matteotti és segrestat davant de casa seva i dos mesos després el seu cadàver apareix als voltants de Roma. L’opinió pública es commou i el govern vacil·la. Força liberals -entre ells Benedetto Croce- que fins aleshores havien donat suport al feixisme, el condemnen obertament i passen a l’oposició. La borsa cau, i alguns dels feixistes més moderats retornen, en protesta, els seus carnets del partit. El rebuig nacional i internacional davant aquest fet deixa Mussolini momentàniament aïllat i solament el suport de la monarquia i la divisió de les forces antifeixistes n’impedeixen la caiguda.

L’oposició es desuneix i fluctua. El 27 de juny de 1924, 127 diputats opositors, tret dels comunistes, abandonen les tasques parlamentàries en senyal de protesta, adopten el lema de Non mollare! ("No cedir") i s’instal·len en un auditori del Mont Aventino. Amb aquest fet -anomenat la "Secessió de l’Aventino"-, esperen obligar el rei Víctor Manuel III a deposar Mussolini, però el monarca s’hi nega. El 10 de juliol, a conseqüència de pressions vaticanes, dom Sturzo dimiteix el seu càrrec de líder del partit popular. La crisi de l’Aventino dura sis mesos, l’oposició és incapaç d’imposar un canvi i Mussolini tampoc és capaç de trobar una solució.

El 3 de gener de 1925, Mussolini compareix davant un parlament dominat pels diputats feixistes i assumeix obertament la responsabilitat de la mort de Matteotti.

Declaro aquí, en presència d’aquesta assemblea i en presència de tot el poble italià, que jo assumeixo, jo tot sol, la responsabilitat política, moral i històrica de tot el que ha passat. Si el feixisme ha estat una associació criminal, jo en sóc el cap. Quan dos elements estan enfrontats i són irreductibles, l’única solució és la força

Així, doncs, anuncia que assumirà plena responsabilitat executiva en el govern i que dissolia el parlament. Per primera vegada, la policia rep l’ordre de reprimir les organitzacions subversives de l’oposició, i en 48 hores es detenen 111 persones. Trenta sis mesos després de la Marcia su Roma ("Marxa sobre Roma"), comença la dictadura. Inicialment, els altres partits no es declaren fora de la llei, però no es permet que els diputats opositors tornin al parlament. La funció d’aquest, a partir d’ara, serà solament la d’aprovar els decrets-llei aprovats pel govern. S’estableix la censura i es tanquen les lògies maçòniques, malgrat que nombrosos maçons figuressin entre els fundadors del feixisme.

Pel que fa a la política econòmica, a la primera etapa, l’acció del govern es caracteritza per una actitud liberal. L’estatisme de Giolitti se substitueix per unes quantes noves línies directives, més llibertat d’iniciativa, menys pressió fiscal, disminució dels sous dels obrers i abolició de la llei sobre les successions i de la llei sobre la nominalitat dels títols.

En política exterior Mussolini pretén un imperialisme directe en l’expansió als Balcans, al Mediterrani i a l’Àfrica. La seva manera d’actuar no està de cops d’efecte, discursos amenaçadors i canvis sobtats. Es tracta d’augmentar el pes d’Itàlia i d’aconseguir colònies. És una política clarament oposada als acords dels tractats establerts després de la Primera Guerra Mundial.

El règim que es va determinant considera útil adoptar una simbologia i una manera de fer que s’inspiren en les glòries de l’Imperi Romà. D’aquí prové l’adopció de la salutació obligatòria i la instauració d’un nou calendari que fixa l’inici de l’era feixista en l’any 1922. El feix de lictor -símbol de Roma- es reprodueix a tot arreu, encara que el 1929 Mussolini ordena que se suprimeixi dels carros de recollida de les escombraries.

L’abril de 1925 apareix el manifest dels intel·lectuals feixistes, dirigit pel ministre d’educació, Giovanni Gentile. De la mateixa àrea filosòfica, la neoidealista, prové Benedetto Croce, que respon amb el manifest dels intel·lectuals antifeixistes. La seva oposició és purament cultural: un punt de referència per a tots els liberals i, bàsicament, tolerada per Mussolini.

Molt més perillosa es considera l’activitat del demòcrata Giovanni Amendola que actua en el terreny polític afavorint la creació de la unitat entre les forces antifeixistes liberals. Per tal d’aturar-lo no dubten a utilitzar la violència de les esquadres. Apallissat l’estiu de 1925, Amendola morirà l’any següent.

Després d’uns quants atemptats perpetrats contra Mussolini, totes les associacions acaben sota el control de la policia. La CGL és abolida i els sindicats feixistes queden reconeguts com a únics representants dels treballadors. Aquesta mateixa sort la patiran els diaris antifeixistes, els partits de l’oposició i fins i tot la maçoneria. S’introdueix el confinament policíac per als opositors i el 1930 es crea la famosa OVRA, és a dir l’Organització per a la vigilància i per a la repressió de l’antifeixisme. A Itàlia es torna a instaurar la pena de mort.

Amb les lleis excepcionals del 3 de gener de 1925, el Partit Feixista esdevé partit únic. Mussolini declara implantada la intransigència feixista i posa fora de la llei tots els partis opositors. A partir d’aquest moment el Duce inicia una política encaminada a la construcció progressiva d’un règim totalitari en el qual hi haurà finalment una identitat absoluta entre estat i partit.

Les anomenades leggi fascistissime, inspirades pel jurista nacionalista Alfredo Rocco, ministre de justícia, determinen la fi formal de l’estat liberal i són la premissa per a la dictadura de Mussolini.

L’any 1925 es funda l’Enciclopèdia Italiana Trecani, dirigida per Gentile. L’any 1932, el mateix filòsof i el Duce escriuran a l’entrada feixisme:

Per al feixista tot és en l’estat i no existeix ni té valor res humà ni espiritual fora de l’estat. En aquest sentit, el feixisme és totalitari i l’estat feixista, síntesi i unitat de tots els valors, interpreta i desenvolupa tota la vida del poble. Mai hi pot haver individus ni grups, partits polítics, associacions, sindicats, classes, fora de l’estat. Per això, el feixisme és contrari a la democràcia que iguala el poble segons la majoria i el rebaixa al nivell d’aquells que en són més. Però existeix la forma pura de la democràcia quan el poble és considerat qualitativament i no quantitativament d’acord amb la idea més forta, perquè és més moral, més coherent, més veritable, que actua damunt del poble segons la consciència i la voluntat de només uns quants i encara millor si és un de sol perquè els seus ideals tendeixen a convertir-se en la consciència i la voluntat de tothom.

Les idees guia del feixisme serveixen per a legitimar el bloc dominant i proporcionen un sentit d’identitat nacional i de cohesió social en amplis estrats de la població italiana. Aquests aspectes comporten una fortíssima tensió mobilitzadora. Allà on va el Duce grans masses el van a veure. Però en els primers temps d’un règim totalitari el consens no és purament numèric, no s’expressa pel principi de la majoria, sinó que és fonamental la creació d’un control perfecte de l’atmosfera social. Mussolini aconsegueix difondre en la societat una mena de sentit de majoria i, és per això, que molta gent accepta la proposta política que prové de dalt.

Benito Mussolini és el Duce, "l’home que no s’equivoca mai", l’incansable treballador que és al peu del canó 24 hores al dia. Ell tendeix a anar assumint diversos càrrecs ministerials. Deixant de banda rares excepcions, s’envolta de col·laboradors de nivell baix, homes que no estan en condicions de fer-li ombra ni d’esdevenir massa forts ni autònoms.

L’habilitat oratòria del líder feixista impressiona molt els qui l’escolten. L’estil està una mica relacionat amb la seva anterior experiència periodística: sap ser senzill, agressiu i directe, sap vulgaritzar i simplificar les grans qüestions d’interès públic. Tot i que no té una bona opinió de les masses posseeix la capacitat de sintonitzar-hi en moments concrets. Ell mateix presum de no equivocar-se mai en la captació dels estats d’ànim de les multituds.

Mussolini es presenta com a excepcional i únic, com un antiitalià que no posseeix els típics defectes nacionals. Però, alhora, és un home del poble, capaç d’entendre’l i de valorar-lo.

El control de la població

L’any 1924 apareix la LVCE, la Unió Cinematogràfica Educativa. La funció pedagògica de la institució s’adreça sobretot a la realització de noticiaris i documentals de propaganda, tot i que ho hi manquen intents de cinema de ficció.

Els noticiaris es projecten regularment durant tot el vintenni feixista. De fet, constitueixen un instrument de propaganda perfecta, molt útil per informar una població que en el cens de l’any 1921 registra un 32,8 % d’analfabets, amb la dramàtica situació del sud on el percentatge dels qui no saben ni llegir ni escriure arriba a la vertiginosa xifra d’un 46,9 %.

El règim desitja organitzar totes les bases de la vida dels individus, començant per l’exaltació de la fecunditat. L’any 1927 es promulguen lleis que afavoreixen els naixements per mitjà de la introducció d’un impost per als solters i d’ajuts econòmics per a les famílies nombroses.

Per a la protecció de l’estirp, el Duce ha volgut crear l’Obra Nacional per a la Maternitat i la Infància i les lleis que emparen les dones i els nens en el treball.

"Balilla" era el sobrenom del noi del poble que l’any 1746, a Gènova, llençant una pedra va iniciar la rebel·lió contra els austríacs. Amb el feixisme esdevé l’emblema de l’Obra Nacional per a la Mobilització de la Joventut. Els nens de 6 a 7 anys esdevenen fills de la lloba, dels 8 als 12 són balille i després avantguardistes fins als 18. El 1929 s’institueixen els fasci juvenils formats per nois de 18 a 21 anys. És una organització que s’apuntala en els Grups Universitaris Feixistes apareguts ja l’any 1920. Per contra, les noies s’organitzen en les Joves Italianes.

Aire lliure, moviment, platja, gimnàstica, costums de vida estrictes. La propaganda del règim presenta l’educació física com un element de salut col·lectiva i l’esport com una escola de sofriment i coratge. D’altra banda, un dels aspectes particulars de la ideologia feixista és l’exaltació de la cultura física. L’amor per al cos s’uneix a un culte de la força que ja havien destacat el moviment futurista amb Filippo Tomasso Marinetti, les idees de D’Anunnzio i el nacionalisme.

Amb el pas dels anys, l’esperit col·lectiu de les activitats esportives va agafant les connotacions de l’organització militar i s defineix com la Milícia al servei de la pàtria.

El 7 de gener de 1926, Mussolini funda l’Acadèmia d’Itàlia. Aquesta institució reuneix els més grans científics i intel·lectuals nacionals. Té una funció bàsicament decorativa i és una glòria cultural per al règim.

El 7 d’abril de 1926, una dona de 62 anys, que acabava de sortir d’un sanatori mental, dispara contra el Duce, però sols li provoca una lesió al nas. En represàlia per l’atemptat, grups de militants feixistes, vestits amb camises negres, ataquen i destrueixen les seus de dos diaris opositors, situats en ple centre de Roma. El 25 de novembre del mateix any, Autco Zambori, un noi de 15 anys, dispara, a Bolònia, contra Mussolini, sense ferir-lo. Immediatament, la multitud de feixistes que envolten el Duce linxen el noi.

L’any 1931 els professors universitaris són obligats a prestar el jurament de fidelitat al feixisme. De gairebé 2.200, solament 14 es neguen a fer aquest acte de submissió. Tots els altres es comprometen, en canvi, a formar ciutadans treballadors, honrats i fidels a la pàtria i al règim.

L’11 de febrer de 1929, Mussolini signa els pactes de Laterà, que comporten l’obertura de relacions, per primer cop des del trencament de 1870, entre el Vaticà i l’estat italià. El feixisme és ara a anys-llum d’aquell anticlericalisme que l’havia distingit en les seves fases inicials. Ara el règim reconeix la religió catòlica com a única religió de l’estat. A més, Itàlia es compromet a pagar al Vaticà una indemnització a causa de la pèrdua dels territoris dels antics estats pontificis. El pacte presenta avantatges per a totes dues parts, i el papa Pius XI ho reconeix amb paraules de lloança per al Duce, definit com "l’home que la Providència ens ha fet arribar". Encara que alguns sectors de l’Església es van anar oposant a poc a poc al feixisme, el cert és que el suport del papat al règim va ser un dels seus puntals més sòlids en una societat catòlica com la italiana.

El consens respecte al govern també està destinat a augmentar. El 24 de març del mateix any, Mussolini guanya per mitjà d’unes eleccions de tipus plebiscitari: el 98,4 % dels vots són per a l’única llista presentada a la qual els ciutadans han de respondre positivament o negativament i el Gran Consell veu aprovats els noms dels 400 candidats.

A l’abril de 1931, la filla gran de Mussolini, Edda, es casa amb Galeazzo Ciano. Després de l’arribada al poder, el Duce ha viscut uns quants mesos en un hotel, després en un petit apartament, i finalment viu a la sumptuosa Vil·la Dorlonia on l’any 1928 s’ha tornat a reunir amb la seva família, composta per l’esposa, Raquelle Guidi, i els fills, Edda (1910), Vittorio (1916), Bruno (1918), Romano (1926) i Anna Maria (1929).

Galeazzo és el fill de Constanzo Ciano, ministre de comunicacions des de 1924 fins a 1934 i, després, president de la cambra. És un home que gaudeix de la plena confiança del Duce. Al seu moment, Galeazzo esdevindrà ministre d’afers estrangers del govern feixista.

L’oposició al règim feixista

Entre els qui s’oposen al Duce, molts són els intel·lectuals i els polítics que s’han vist obligats a anar a l’exili. La llista és enorme i comprèn els noms més valuosos de la cultura italiana: l’historiador Gaetano Salvemini, l’expresident del Consell Francesco Saverio Nitti, el popular Luigi Sturzo i el jove intel·lectual piemontès Piero Gobetti (fundador del moviment Revolució liberal), el 16 de febrer 1926, l’endemà de la seva arribada a París, mor apallissat pels feixistes. I també els socialistes reformistes Claudio Treves i Filippo Turati, el socialista Pietro Nenni i el comunista Palmiro Togliatti, que ha esdevingut secretari del partit després de la detenció d’Antonio Gramsci, mort a la presó el 1937.

La repressió contra els comunistes -l’única força organitzada que aconsegueix de sobreviure, per bé que en la clandestinitat- és violentíssima. El 1927, naix a França la Concentració Antifeixista, que té la propaganda com a activitat principal.

Força opositors al règim són confinats. El juny de 1928, Emilio Lussu i Nello Rosselli aconsegueixen d’evadir-se de les illes Lipari, i es traslladen a França, on creen el moviment Giustizia e Libertà.

L’11 de juliol de 1930, Giovanni Bassanesi surt de Ticino amb avió i llença centenars de milers de fulls volants sobre Milà; el 3 d’octubre, Lauro de Bosis repeteix el mateix fet sobre Roma, però s’enfonsa a la Mediterrània amb el seu aparell.

La crisi de 1929 i la nova política econòmica del règim

mentre el règim dóna indicacions de com realitzar la tasca de ser mare, les dones entren cada cop més nombrosament en el món laboral. L’any 1925 hi ha una significativa correcció de rumb econòmic amb l’elecció d’un decidit i consistent intervencionisme estatal.

Mitjançant la revaluació parcial de la lira, es pretén impedir que la inflació arrossegui els beneficis de les classes mitjanes, que representen la irrenunciable columna vertebral del consens feixista. La producció industrial augmenta d’un 60 %. Les condicions són positives però apareix la crisi de 1929, la més gran crisi econòmica que mai ha conegut el capitalisme. El 24 d’octubre és el dijous negre de Wall Street. La borsa s’ensorra i les conseqüències són desastroses en tots els països industrialitzats.

A Alemanya, la situació és especialment nefasta. La crisi determina la fi de la jove República de Weimar. Entre la fi de l’any 1929 i l’inici dels anys 30 esdevé irresistible l’ascensió del partit nacional-socialista dirigit per Adolf Hitler. L’any 1923 ja havia encapçalat un intent de cop d’estat, seguint l’exemple de la Marxa sobre Roma, però va fracassar.

Les relacions entre Hitler i Mussolini durant els anys 20 no són gaire estretes. Tot i que l’alemany admira l’home que ha sabut prendre les regnes d’Itàlia, Mussolini no sembla que presti gaire atenció al projecte hitlerià, que això no obstant s’adreça vers l’èxit.

La presa del poder per part dels nazis té lloc l’any 1933. De tota manera, això no desbloca les relacions entre els dos dirigents més importants de la dreta europea. Al contrari, entre Itàlia i Alemanya va madurant una discòrdia relacionada amb la situació d’Àustria. Els nazis desitgen annexionar-la a Alemanya. Mussolini, per contra, està amoïnat per una expansió excessiva de la potència teutònica i intenta obstaculitzar el projecte tant com pot.

Només en quatre anys es triplica el nombre d’aturats. El govern feixista reacciona davant la difícil situació concentrant les empreses i promovent una sèrie d’obres públiques.

L’any 1933 es funda l’Institut per a la Reconstrucció Industrial, que es fa càrrec del control directe dels més grans bancs italians i d’importants empreses mecàniques i siderúrgiques, d’acord amb una lògica de privatitzar els beneficis i de socialitzar les pèrdues.

El 23 d’octubre de 1932, a Torí, Mussolini fa aquest discurs davant els obrers de la FIAT.

Han passat deu anys des del dia que ens vam veure aquí per primer cop. No crec que em trobeu gaire canviat físicament, i no em trobareu canviat des del punt de vista moral. Avui dia, no sols vosaltres sinó tothom, està plenament convençut que aquest no és sinó el primer decenni, després del qual en seguiran com a mínim nou més, perquè aquesta és la nostra voluntat i tenim unes forces excel·lents. Però sobretot perquè tenim avui més que mai el consens complet de tot el poble treballador italià. Jo em preocupo cada dia, des del matí a la nit, treballant sense comptar les hores de treball. Em preocupo per donar el màxim de feina possible a tots els obrers italians. I sóc feliç, quan sé que una fàbrica, una indústria o un taller han garantit feina per a un llarg període de temps. Ningú no em pot desmentir, això és la pura veritat! Us vull demanar també que em cregueu quan us dic que, si bé a Itàlia hi ha una situació difícil, en altres llocs les dificultats són infinitament pitjors i que cap règim ni cap estat, ni a Europa ni a Amèrica, ni a enlloc del món civilitzat, faria per al poble italià el que fa el règim nascut de la revolució dels camises negres. Si la nació és forta, si la nació és pròspera. Si és respectada en el món, tothom, començant pels obrers pensa que el seu destí individual és respectat i que ells són respectats a qualsevol lloc on vagin. Però si la nació està desordenada, si és dèbil, tot això repercuteix damunt les masses treballadores.

Jo desitjo, col·laboradors de la FIAT, que entreu en el partit per conèixer de prop com és la vida, l’ànima i el veritable sentiment del Partit Feixista. Cal que la vostra participació en la vida sindical sigui plena, oberta, freqüent, i que sigueu els primers a vigilar pels vostres interessos. I cada cop que els vostres interessos siguin legítims, el primer que en reconeixerà la raó serà el qui us adreça aquestes paraules.

La consolidació del règim

En la Itàlia que intenta penosament de cicatritzar les ferides causades per la crisi econòmica mundial, el feixisme celebra el desè aniversari de la Marxa sobre Roma, una festa important que se celebra amb la solemnitat que demana l’ocasió.

L’estiu de 1933, Italo Balbo, ministre d’aeronàutica, surt d’Orvetello amb 22 hidroavions i arriba a Chicago. Els pilots són oficials, i sota l’uniforme blau porten la camisa negra. Per a la gran colònia italiana als Estats Units, l’esdeveniment és un fet excepcional i representa un considerable motiu d’orgull nacional. Ha estat la travessa més veloç de l’Atlàntic, en 4 dies i mig s’han enllaçat Europa i els Estats Units.

La fama i la popularitat de Balbo, un dels quadriumvirs de la Marxa sobre Roma, augmenta considerablement, fins al punt que ell mateix es proposa a Mussolini com a substitut de Pietro Badoglio en el càrrec de cap de l’estat major de l’exèrcit. La resposta del Duce és negativa, perquè hi ha el risc d’un descontentament de l’exèrcit i no el vol pas córrer.

El concepte de família patriarcal, microcosmos de jerarquia i autoritat es poden projectar fàcilment en la intenció expansionista del règim. La Batalla del Gra pretén intensificar la producció de cereals amb estímuls i ajuts per tal d’aconseguir un més gran rendiment productiu per hectàrea i, efectivament, la producció de gra augmenta considerablement, però també perquè s’han ocupat terres que abans es dedicaven a cultius especialitzats i a la ramaderia. Però, és sobretot en el sanejament on es manifesta el compromís del règim. L’època més intensa s’esdevé en el període comprès entre el 1931 i el 1934, quan se sanegen els aiguamolls de la Pontina, al Lacio, i es funda la ciutat de Littoria. En el discurs d’inauguració d’aquesta ciutat, el 18 de desembre de 1932 el Duce afirma:

Avui és un gran dia per a la revolució dels camises negres. Un dia feliç per al camp de la Pontina i un dia gloriós en la història de la nació. Allò que s’ha intentat inútilment durant 25 segles, avui ho estem portant a terme en l’autèntica realitat. És doncs, el moment de ser orgullosos? No, estem sols una mica commoguts, i aquells que han viscut les grans, les tràgiques jornades de la guerra victoriosa, en passar davant dels noms que recorden Grappa, Corso, Isonzo i Piave senten que en el cor se’ls amunteguen vells records i grans nostàlgies. Nosaltres, avui, amb la inauguració oficial del nou ajuntament de Littoria considerem realitzada la primera etapa del nostre camí. Quan els 10.000 habitants actuals s’ajuntin amb els 40 o 50.000 que farem viure en el que van ser els aiguamolls de la Pontina, aleshores podrem llançar a la nació el bàndol de la victòria definitiva.

No seríem feixistes si no preciséssim des d’ara mateix, amb l’exactitud que tenim per costum, amb l’energia freda i implacable del nostre temperament, quines seran les etapes futures. Per tant, el 28 d’octubre de 1933 s’inauguraran 981 colònies més i el 21 d’abril de 1934 s’inaugurarà el nou poble de Sabaudia. Us demano que us anoteu aquestes dates. El 28 d’octubre de 1935 s’inaugurarà el tercer poble de la Pontina i en aquella època, en aquella data, nosaltres probablement haurem arribat a la meta i haurem realitzat tot el nostre pla de treball. [...] Estic segur que els colons que hi ha aquí, estaran contents de treballar perquè tenen en perspectiva d’aquí a 10, 15 o 20 anys, la propietat definitiva de la seva terra. De tota manera, dic a aquests camperols, que són semblants a la meva manera de ser, que no s’han de desanimar a causa de les dificultats que potser trobaran. Han de mirar aquesta torre, que és un símbol del poder feixista. Han de mirar-la en tot moment, perquè si convergeixen en aquesta torre, sempre trobaran una ajuda, un consell i la justícia.

Entre el 1921 i el 1936 el govern elabora plans urbanístics que no es plantegen l’objectiu de la contenció de l’expansió urbana. Només rarament es fa referència a programes de descentralització o de ruralització. Els nombrosos plans de regulació realitzats d’acord amb forts interessos privats preveuen, generalment, una forta expansió perifèrica que s’estén com taca d’oli amb una elevada densitat d’utilització del sòl. Són molt escassos els espais de serveis i els destinats a zones verdes o esportives.

La població urbana té un augment total de més de dos milions de persones. Al capdavant hi ha Roma, que s’apunta un increment d’un 74 %, després segueixen Milà, amb un 36 %, Torí, amb un 25 %, Gènova i Venècia, amb un 17% i Florència, amb un 14 %. La situació que s’observa al sud és diferent: Palerm i Nàpols es mantenen gairebé estacionàries, mentre Catània disminueix clarament.

El 28 d’octubre de 1932 s’inaugura a Roma la Via di Triomfi. Davant del rei i d’un públic amb condecoracions al valor, Mussolini torna a repetir la seva intenció programàtica: la Itàlia feixista ha de tendir a la primacia sobre la terra, sobre la mar, en el cel, en la matèria i en l’esperit.

El 1934 es presenta una ocasió important per al règim: l’organització del campionat del món de futbol. Naturalment es considera necessària la victòria final com a premi a tants d’esforços dedicats a allò que representa un interès nacional: l’esport.

Per tal que res no pugui distreure la necessària concentració, els jugadors es veuen obligats a un llarg retir d’entrenament, una pràctica que aleshores no estava gens estesa.

S’ha de vèncer en nom del Duce i Starace, el secretari del Partit Feixista i president del CODI s’encarrega de prohibir el joc del pòquer perquè el considera portador de virus estrangers. Itàlia aconsegueix el títol en la victòria final contra Txecoslovàquia. L’èxit de públic està garantit i els beneficis són d’uns tres milions i mig.

Entre els campions del món sols n’hi ha dos d’inscrits al Partit Feixista. En la recepció posterior a la victòria els jugadors volen demanar al Duce un premi fantàstic, un abonament de tren permanent. Però un d’entre ells, Gerardo Monsello, amic personal dels fills de Mussolini, no hi està d’acord perquè considera que és una pretensió massa elevada. Per tant, s’han d’acontentar amb una fotografia del Duce que ni tan sols està signada.

El setembre de 1934, Mussolini viatja a la ciutat de Pulla. Els seus discursos són el testimoni de la força d’un règim que gaudeix d’un consens segur i que se sent, a més, empès cap a unes fites decisives en la història.

Des dels nostres trenta segles d’història, podem parlar amb un menyspreu absolut d’algunes doctrines de més enllà dels Alps, de gent que ignoraven l’escriptura amb què transmetre el document de la seva vida en un moment en què a Roma hi havia Cèsar i el seu fill August.Feia falta, era necessària com una fatalitat històrica, la revolució dels camises negres, perquè els dos antics termes "nord" i "sud" quedessin reduïts a una simple significació geogràfica.Amb els fasci, amb les banderes, amb els gallardets i damunt les flames, els feixistes de les ciutats que s’emmirallen al mar han de gravar amb lletres enormes que viure no és necessari però que ho és navegar.En una Itàlia tota sanejada, conreada, regada i disciplinada, és a dir feixista, encara hi ha feina i pa per a deu milions d’homes.

Itàlia per tenir autoritat, ha de mostrar-se a l’inici de la segona meitat d’aquest segle amb una població de 50 milions d’habitants.

L’imperialisme feixista

El 1935, l’Alemanya de Hitler comença a posar en crisi l’ordre internacional sorgit del tractat de Versalles i això decideix Mussolini a portar a la pràctica el seu imperialisme exterior, fins aleshores purament retòric. L’objectiu inicial de l’expansionisme feixista és Etiòpia i la guerra de conquesta d’aquest país obté el 1935-36 un amplíssim consens nacional, afavorit pel caràcter victoriós de l’empresa. Cal recordar que els italians havien estat vençuts i humiliats pels etíops a Àdua el 1896 i que feia 40 anys que esperaven la revenja. Tanmateix, la política africana d’Itàlia topa amb els interessos de França i de la Gran Bretanya, la qual cosa empeny Mussolini cap als braços del III Reich. Ara bé, l’aliança entre Roma i Berlín precipita el Duce a una absurda competència amb Hitler per la direcció del feixisme europeu, competència que accentua la megalomania de Mussolini i el caràcter aventurer de la seva política exterior. Aquest és el context on s’ha de situar la intervenció de Roma en la guerra d’Espanya. Mogut per raons estratègiques, d’hegemonia mediterrània, però sobretot per motius de prestigi, gairebé de vanitat, el Duce proveirà el general Francisco Franco de centenars d’avions, de 70.000 soldats pretesament voluntaris i d’un gran suport diplomàtic i propagandístic. L’afany per imitar l’agressivitat exterior del III Reich portarà Itàlia, encara, a noves conquestes. Si Hitler ha ocupat Txecoslovàquia, l’abril de 1939 Mussolini annexiona Albània. Però el mimetisme nazi repercuteix també sobre la política interna. A partir de 1936 s’agreuja el totalitarisme i el 1938 es promulguen les primeres lleis antisemites. Aquest enduriment del règim feixista comença a obrir un divorci entre ell i la massa de la població: els catòlics, els sectors monàrquics, les classes neutres tradicionalment apolítiques quan el setembre de 1939 esclata la Segona Guerra Mundial. Mussolini, prudent, resta a l’expectativa, i proclama una momentània no-bel·ligerància. A aquelles alçades, tanmateix, el feixisme ja ha fracassat. Durant quinze anys, la seva actuació havia coincidit amb les aspiracions de la classe dirigent italiana. Després de la guerra d’Etiòpia els camins han començat a divergir.

Vers la segona meitat dels anys 30, el règim feixista aconsegueix el màxim consens possible. Això no sols s’esdevé a Itàlia. A tot el món, l’opinió pública reconeix que l’acció política del Duce acompleix una funció. Això passa perquè el feixisme respon perfectament a la demanda d’autoritarisme que hi ha fins i tot en una societat democràtica com és la nord-americana. A més, és una alternativa concreta al model comunista de l’amenaçadora Unió Soviètica. D’altra banda, Mussolini, més enllà dels aspectes exteriors és considerat un home de pau. En una entrevista de l’any 1933 afirma:

A la massa, li agraden els homes forts. Considero que la massa no és sinó un ramat d’ovelles mentre no està organitzada. Tot depèn d’això. Cal dominar la massa com un artista.

Mentrestant, a Alemanya, el juliol de 1932 el partit de Hitler obté la principal representació parlamentària. La conquesta del poder per part dels nazis ocasiona immediatament uns efectes devastadors. Hitler vol uns noves eleccions i fa cremar el Reichtag, la seu del parlament. La culpa es farà recaure damunt els comunistes.

El 23 de març de 1933, el parlament alemany aprova la "llei per eliminar la misèria del poble i el Reich", que autoritza Adolf Hitler a governar per un període de 4 anys sense sotmetre’s a control parlamentari. La llei que posa fi a la República de Weimar és aprovada per majoria simple, amb l’oposició enèrgica del grup socialdemòcrata.

El 21 de juny, Hitler prohibeix el Partit Socialdemòcrata Alemany i prohibeix la seva presència al Reichtag, les Dietes dels estats i els consells municipals, acusat d’alta traïció. El NSDAP esdevé el partit únic alemany, i llança la consigna "un poble, un Reich, un Führer". Els länder són privats de la seva autonomia, els sindicats són dissolts i tota l’oposició ha deixat d’existir. Tan sols l’exèrcit i l’església conserven encara un cert marge d’independència.

El tractat de Versalles es converteix en paper mullat. La política hitleriana segueix el camí de la revenja. L’exèrcit alemany es reconstitueix i el Sarre, una petita regió fronterera entre França i Alemanya, és annexionat mitjançant un plebiscit. El 90 % de la població es manifesta contrària a l’autonomia que s’havia establert anteriorment.

La política exterior italiana s’ha anat enfrontant amb motius de tensió cada cop més forts. El 25 de juliol de 1934 una banda de nazis austríacs assalten el palau de la cancelleria a Viena i maten el canceller Engelbert Dollfuss, però el putsch no reïx perquè Mussolini mobilitza les tropes italianes i les situa a la frontera del Brenner per tal d’evitar que Alemanya envaeixi Àustria.

A l’Àfrica, també hi ha una situació molt crítica. El novembre de 1934 té lloc l’incident fronterer al post de Walwal (on els italians s’han establert cent quilòmetres endins del territori etíop). El 5 de desembre, un intercanvi de trets entre bandes etíops i tropes italianes augmenta la tensió entre ambdós països. Mussolini té així l’ocasió d’accelerar la política d’expansió colonial. L’objectiu és la conquesta d’Etiòpia.

França ha deixat el pas lliure. El darrer país africà independent pot caure sota la influència italiana. Etiòpia, també anomenada Abissínia, és governada en aquells anys pel negus Haile Selassie. Les relacions amb Itàlia són tempestuoses des de la guerra colonial portada a terme per Crispi el 1894 i que es va resoldre amb la terrible desfeta d’Àdua (1-3-1896) en què les tropes etíops de Menelik van anihilar les italianes del general Baratieri. La tensió ha augmentat fins al punt que el 23 de febrer de 1934, el primer contingent de soldats italians es dirigeix ver l’Àfrica oriental.

L’amenaça de sancions que formula la Societat de Nacions no serveix de res. L’organisme, una mena d’ONU de l’època, havia nascut el 28 d’abril de 1919, l’endemà de la fi de la Primera Guerra Mundial, però estava limitat per l’absència dels Estats Units. La seva finalitat principal era resoldre els conflictes internacionals per mitjà d’un treball de mediació. No hi havia, però, cap acció dissuasiva que pogués servir per a resoldre l’enfrontament entre Itàlia i Etiòpia.

L’agost de 1935, l’exèrcit italià fa maniobres militars a Bolzano. Són un assaig general de l’exèrcit italià. Hi assisteixen Mussolini i el rei, el qual passa revista a les tropes. El 29 d’agost, el Duce arenga les tropes:

Camarades oficials, sots-oficials, caporals, soldats i camises negres, des d’allà on és, el rei m’ha encarregat que us expressi la seva gran satisfacció per les proves de resistència física, per la vostra disciplina i pel vostre comportament. A l’elogi del rei, del qual heu d’estar particularment orgullosos, desitjo afegir-hi el meu com a ministre de les Forces Armades. A més, vull ampliar aquest elogi a les divisions que han maniobrat al Friül, a la Llombardia, al Sannio i a la resta de les províncies d’Itàlia. Amb aquesta gran parada s’acaben les maniobres de l’any XIII. En altres temps, un cop acabades, haurien vingut els permisos. Aquest any, això no passarà. Al mes de setembre, 200.000 homes més seran cridats als vostres rengs per fer arribar els efectius de l’exèrcit al nivell previst d’un milió d’homes. El món ha de saber, un cop més, que mentre es parlarà de sancions d’una manera absurda i provocadora, nosaltres no renunciarem ni a un sol soldat, ni a un sol mariner, ni a un sol aviador, sinó que portarem a la màxima potència possible totes les forces armades de la nació. Camarades oficials, sots-oficials, caporals, soldats i camises negres, les proves que heu demostrat aquests dies, però sobretot l’altíssima moral que us anima, em donen la certesa que si demà la pàtria us cridava per assumir deures difícils, vosaltres ho faríeu amb entusiasme, amb coratge i amb una decisió resolta fins a la fi.

Camarades oficials, sots-oficials, caporals, soldats i camises negres, saludem el rei!

La dictadura de Mussolini està parcialment mitigada per la presència de Víctor Manuel III. Els dos homes es respecten. El rei valora en el Duce el desinterès, la intuïció i la precisió en els afers burocràtics. I a l’inrevés, el cap de govern aprecia el sentit comú i l’escassa impressionabilitat del monarca. El compromís és obligat i gaudeix dels favors d’una part de la classe dirigent.

El 28 de setembre de 1935 el negus mobilitza l’exèrcit. Quatre dies després, Mussolini anuncia la guerra amb Etiòpia.

Camises negres de la revolució, homes i dones de tot Itàlia, italians escampats pel món més enllà de les muntanyes i més enllà dels oceans, escolteu-me. És a punt d sonar una hora solemne en la història de la pàtria. Vint milions d’italians es troben en aquest moment reunits a les places de tot Itàlia; és la manifestació més gegantina que recorda la història del gènere humà. Vint milions, però el seu cor, una sola voluntat, una única determinació. No és sols un exèrcit que marxa vers els seus objectius, sinó que són quaranta-quatre milions d’italians que avancen amb aquest exèrcit, tots junts, perquè s’intenta cometre un contra seu la més negra de les injustícies: la de prendre’ls una part del seu lloc al sol. Oh, Etiòpia, hem tingut paciència quaranta anys, però ja n’hi ha prou!

El 3 d’octubre, les tropes dirigides pel general Emilio De Bono inicien la invasió d’Etiòpia partint de les bases de Somàlia i d’Eritrea. L’exèrcit italià és format per 10 divisions (5 de les quals són de camises negres i importants cossos de tropes indígenes reclutats especialment a Eritrea) i té el suport de 10 agrupacions blindades i 11 esquadrilles d’aviació. Un exèrcit modern de 400.000 homes ben armats s’enfronta a l’exèrcit etíop, d’estructura quasi feudal -amb un armament vetust i de tall quasi medieval-, aplegat al voltant de la guàrdia de 4.000 homes del Nègus.

Per a Itàlia, la guerra és una ocasió de desenvolupament econòmic. En l’aspecte polític la juguesca és elevada: la creació de l’Imperi significaria adquirir un prestigi que es podria utilitzar en l’àmbit internacional. A més, la concreció efectiva del mite de la Roma imperial implica un reforçament ideològic ben considerable.

L’opinió pública internacional acull negativament la guerra d’Etiòpia. Les reaccions més vives es donen a Anglaterra, on l’acció italiana és considerada una amenaça explícita per a les seves pròpies posicions. Dino Grandi, un dels quadriumvirs de la Marxa sobre Roma, i ambaixador a Londres (1932-39) prevé Mussolini d’una probable reacció hostil dels britànics davant la seva proposta de conquerir Etiòpia.

El 9 d’octubre, l’assemblea de la Societat de Nacions vota gairebé unànimement l’aplicació de sancions contra Itàlia. Les mesures consisteixen bàsicament en l’embargament d’armes i munició, la prohibició de qualsevol préstec o crèdit i també la d’importar mercaderies italianes i d’exportar a Itàlia productes que siguin necessaris per a la producció bèl·lica.

El 7 de desembre, Mussolini respon amb un discurs a la cambra:

No hi ha cap setge que ens pugui sotmetre, ni cap coalició, per més nombrosa que sigui, que es pugui fer la il·lusió de desviar-nos dels nostres objectius. I les nostres propostes quant a aquest assumpte les vam fer conèixer al govern francès, però en lloc de converses concretes han arribat les sancions contra un agressor que els pobles indígenes esperaven des de feia temps i als quals ha portat els primers elements de la civilització. Les nostres sancions en sentit contrari són, per tant, no solament inevitables, ja que no podem importar si ens és prohibit exportar, sinó també lògiques i absolutament morals, de legítima defensa. Això no obstant, fóra poc generós per part nostra de no reconèixer que àmplies capes del poble francès i la quasi totalitat dels soldats s’han manifestat en contra del sistema de sancions i de la seva aplicació. Ara el pas que s’anuncia per al dia 12 és l’embargament del petroli, cosa que pot perjudicar el desenvolupament de la situació. La pena capital per asfíxia econòmica decretada per la humanitària gent de Ginebra no va ser mai imposada abans de 1935, ni tampoc serà experimentada probablement mai més. Per tant, sols ara l’apliquen a Itàlia perquè és pobra en primeres matèries. Vull ratificar de manera més clara que la fi d’aquesta crisi no pot ser cap altra que el reconeixement dels nostres drets en la salvaguarda dels nostres interessos africans. Mentrestant, l’acció continua. Itàlia és a l’Àfrica, on allò que més procura és mantenir la unitat en la voluntat i en la fe de la revolució, que donaran a la pàtria la merescuda i definitiva victòria.

Les sancions desencadenen una nova onada propagandística per part del règim, com ara la Jornada de la Fe, en què totes les dones italianes lliuren a l’estat el seu anell de matrimoni. Així s’aconsegueixen uns ingressos de més de 500 milions de lires.

El govern emprèn una política autàrquica, tot i que sap que és impossible d’aconseguir una autonomia econòmica total.

El conflicte italoetíop no està equilibrat, perquè hi ha massa diferència entre els dos exèrcits. Itàlia no estalvia bombardeigs aeris en massa ni la utilització de gasos asfixiants, prohibits per la Societat de Nacions. Les operacions de guerra també s’acceleren gràcies a la crueltat extrema del mariscal Pietro Badoglio, el nou cap de l’exèrcit, que ha substituït De Bono al gener de 1936. L’abril de 1936, la guerra s’acaba amb la victoriosa batalla del llac Ashangui.

Mentrestant, Hitler ha clavat un altre cop duríssim al tractat de Versalles. El 7 de març de 1936, les tropes nazis entren a Renània, una regió que s’hauria d’haver mantingut desmilitaritzada.

El 5 de maig de 1936, tres dies després de la fugida del Nègus, Badoglio entra a Addis-Abeba; el 7 i el 8, Graziani entra a Harar. El 9 de maig, Mussolini anuncia el naixement de l’Imperi.

El mariscal Badoglio ha telegrafiat: avui dia 5 de maig, a les 4 de la tarda, estant al capdavant de les seves tropes victorioses: "He entrat a Addis Abeba. Etiòpia és italiana". Avui és un gran dia per a la revolució dels camises negres i el poble italià -que ha resistit, que no s’ha sotmès davant el setge i l’hostilitat social- mereix plenament com a únic protagonista viure aquesta gran hora.

Un gran esdeveniment s’ha acomplit. Itàlia ja té finalment el seu Imperi, l’Imperi feixista, que posseeix les garanties indestructibles de la voluntat i la potència del lictor romà, perquè aquesta és la meta ver la qual durant catorze anys s’han projectat les energies tumultuoses i disciplinades dels joves, l’ardida generació italiana. Els territoris i la gent que pertanyien a l’Imperi d’Etiòpia es troben sota la sobirania total i completa del regne d’Itàlia. El títol d’emperador, l’assumeix per a ell i per als seus descendents, el rei d’Itàlia.

Ha nascut la colònia italiana de l’Àfrica oriental, que s’estén des d’Eritrea fins a Somàlia. Mentre el Nègus troba refugi a Anglaterra, Etiòpia no es desarma. El vicerei (ras Imru), amb un grup de joves instruïts, els Lleons negres, mantenen la guerrilla a l’Oest. Els italians troben armes al cèlebre monestir de Debra Libanos i assassinen tres-cents cinquanta monjos com a represàlia.

El febrer de 1937, dos joves llancen granades sobre el mariscal Graziani. Se’n segueix tres dies de terror: milers de persones són assassinades i, en particular, la jove elit, capturada amb el ras Imru, que és deportat a Itàlia, cosa que fa exacerbar la resistència etíop.

Aleshores Itàlia assaja altres mitjans. Graziani és reemplaçat pel duc d’Aosta, que emprèn grans obres públiques i fa venir d’Itàlia masses ingents d’aturats i camperols per colonitzar Etiòpia.

La intervenció italiana a la guerra d’Espanya

A Espanya, les eleccions del 16 de febrer de 1936, les han guanyat les forces d’esquerra aplegades en el Front Popular. L’elecció estratègica del VII Congrés de la Internacional Comunista es mostra vencedora. Stalin vol la unitat de totes les forces d’esquerra per tal de lluitar contra el feixisme. Republicans burgesos, nacionalistes no espanyols de les nacions perifèriques, socialistes, comunistes, trotskistes i àdhuc els anarquistes, nombrosos a Espanya, renuncien a la seva autonomia i assoleixen plegats un important èxit electoral.

A l’interior de l’aliança, els partits demòcrata burgesos són els que obtenen un nombre més gran d’escons. En conseqüència, naix el govern d’Azaña, un executiu dominat per l’esquerra moderada. Això no obstant, el país està esquinçat, dividit irremeiablement en dos blocs contraposats. A la dreta, el 1933 havia nascut la Falange Española de José Antonio Primo de Rivera, partit finançat pel feixisme italià i amb un ideari basat en antiliberalisme, antimarxisme, nacionalisme espanyol i totalitarisme, i que està disposat a assaltar i destruir violentament l’estat de dret.

Els mesos posteriors a les eleccions de febrer són marcats per una llarga sèrie d’homicidis i venjances. El 17 d’abril, el govern espanyol declara fora de la llei els feixistes. El 13 de juliol, José Calvo Sotelo, l’home més destacat de la dreta al parlament espanyol, és abatut a trets. El 17 de juliol, tropes mores i de la legió estrangera al Marroc i tropes regulars d’altres llocs d’Espanya, dirigides pels generals Sanjurjo, Mola i Franco, es rebel·len contra la República. Comença la guerra d’Espanya.

El 19 de juliol, el govern espanyol reparteix armes al poble per tal de reprimir la revolta. A més, demana ajut al govern francès, presidit per Léon Blum, que també prové d’un Front Popular. Els feixistes demanen ajut a Itàlia i a Alemanya.

Mussolini no respon amb gaire entusiasme, però tem l’aliança entre Espanya i França. La intervenció es fa necessària quan els alemanys baixen al camp de batalla. Itàlia no pot restar enrere mirant-s’ho, perquè la Mediterrània és una zona que interessa estratègicament.

Això no obstant, els primers ajuts es poden considerar una operació comercial. Els 12 avions italians que van al Marroc amb la intenció de transportar rebels al continent els han pagat els insurrectes. Els han costat un milió de lliures esterlines, i cal ressenyar que 3 d’aquests aparells acabaran al mar abans d’arribar a la seva destinació.

Les grans potències europees intueixen el caràcter perillós de la situació a Espanya. Arran d’una proposta del govern francès, decideixen de no intervenir-hi. Així i tot, Alemanya i Itàlia proveiran d’armes els rebels i els forniran d’un nombre considerable de voluntaris. Per contra, la Unió Soviètica dóna suport militarment a la República Espanyola. A les seves files hi combaten antifeixistes de tot el món, aplegats en les Brigades Internacionals.

A Itàlia, el to de la propaganda del règim tindrà com més va més característiques ideològiques i insistirà especialment en l’amenaça comunista. Al setembre es forma el nou govern espanyol, que presideix el cap del PSOE, Largo Caballero. Francisco Franco és nomenat Generalísimo i l’1 d’octubre és proclamat Cap de l’Estat.

Mentrestant, el nou ministre d’Afers Estrangers italià és Galeazzo Ciano, considerat el delfí del Duce. Amb ell, les relacions entre Alemanya i Itàlia milloren. El 22 d’octubre de 1936, tots dos països signen un acord, que després ha passat a la història amb el nom d’Eix Roma-Berlín. Preveu la col·laboració entre els dos governs pel que fa a la qüestió austríaca, la lluita contra el comunisme, el suport als generals rebels d’Espanya i la manera de vigilar els països danubians.

De la importància de la guerra d’Espanya en dóna testimoni el discurs de l’antifeixista italià Carlo Rosselli a la ràdio de Barcelona el 13 de setembre de 1936:

Germans, companys italians, escolteu-me. No us cregueu les mentides de la premsa feixista, que descriu els revolucionaris espanyols com unes hordes de bojos sanguinaris en la vigília de la desfeta. La Revolució triomfa a Espanya, penetra cada dia més a l’interior de la vida del poble, canviant institucions i redreçant injustícies seculars. A l’altra riba de la Mediterrània neix un món nou. És la insurrecció antifeixista que s’inicia a l’occident. Des d’Espanya arribarà a Europa i fins i tot a Itàlia, tan propera a Espanya per la llengua, la tradició, el clima, els costums i els tirans. Arribarà perquè la història no s’atura. El progrés continua. Les dictadures són parèntesis en la vida dels pobles, quasi com un assot per obligar-los després d’un període d’inèrcia i abandó a tornar a dirigir el propi destí.

El 17 de novembre de 1936, les tropes del govern franquista, reconegut ben de pressa per l’italià, inicien el setge de Madrid, que durarà 28 mesos. La ciutat és travessada per trinxeres que s’han excavat per tal de defensar-la. El govern popular es veu obligat a traslladar-se a València. Una animadora de la resistència és la militant comunista Dolores Ibárruri, més coneguda amb el sobrenom de la Pasionaria. Un altre dirigent important és l’anarquista Buenaventura Durruti, mort durant els combats.

L’11 de desembre, l’enviat de la República Espanyola a la SDN, Álvarez del Bayo, demana la condemna d’Itàlia i d’Alemanya, que el 19 de novembre havien reconegut el govern de Franco.

A la fi de desembre, arriben a Espanya els primers batallons de les milícies feixistes. Mussolini creu que és la manera d’arribar a una resolució ràpida del conflicte. No serà així, ans al contrari.

El març de 1937, els italians pateixen una humiliant derrota a Guadalajara lluitant contra les Brigades Internacionals, a les files de les quals militen molts compatriotes antifeixistes. El Duce aleshores decideix comprometre’s més en la guerra.

De tota manera, les seves relacions amb Franco no són pas precisament idíl·liques. El Generalísimo evita utilitzar plenament les milícies feixistes perquè no vol arribar a la victòria amb l’ajuda decisiva d’Itàlia i Alemanya. El 26 d’abril, bombarders alemanys de la Legió Còndor arrasen Gernika (seu del govern d’Euskadi); el 2 de novembre faran una carnisseria a Lleida.

El govern republicà és esquinçat per les diferències entre els comunistes i els anarquistes, que esclaten a Barcelona el maig de 1937 quan la policia política organitzada per Stalin reprimeix durament els llibertaris. L’efecte és desastrós. Francisco Largo Caballero cau i és substituït per Juan Negrín. El 19 de juny les tropes de Franco ocupen Bilbao.

El 9 de juny de 1937, a Normandia, els Briscards (terroristes de la dreta francesa) assassinen els germans Carlo i Nello Rosselli. Els qui han donat l’ordre del doble crim s’han de cercar a Itàlia, en el servei d’informació militar que manté un estret contacte amb el comte Ciano.

Cap a la Segona Guerra Mundial

Entre el 25 i el 29 de setembre de 1937, Mussolini visita Alemanya i torna així el viatge que Hitler va fer a Itàlia el 1934. Amb Hitler assisteix a unes maniobres de l’exèrcit alemany i vista la fàbrica d’armament Krupp a Hessen.

A Berlín, les paraules de Mussolini al Camp de Maig comprometen de cara al futur les relacions entre Itàlia i Alemanya, tot explicant clarament la solidaritat proclamada com a necessària que han de compartir tots dos pobles.

Cap a la fi de l’any 1937, Itàlia s’adhereix al Pacte Anti-Komintern, establert l’any anterior entre Alemanya i el Japó. El pacte reforça en l’aspecte ideològic els tres estats que l’han signat. El ciment anticomunista uneix diverses estratègies i terrenys d’acció. El Japó, des de 1931 està amb guerra amb la Xina com a conseqüència de la seva voluntat expansionista d’arribar a abastar tot el continent asiàtic. El conflicte ha portat el país nipó a retirar-se de la S.D.N. l’any 1933. És un gest polític imitat també per Itàlia l’11 de desembre de 1937.

L’any 1938, comença amb l’Anschluss l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya. Tot i que el govern italià ho havia obstaculitzat, finalment Mussolini s’ha de rendir perquè el fet és inevitable. El canceller austríac Kurt Edler von Schuschnigg és obligat per Adolf Hitler a nomenar Arthur Seyss-Inquart, cap dels nazis austríacs, com a ministre de l’Interior. La situació fa que el canceller convoqui un plebiscit sobre la qüestió següent: "Sou a favor d’una Àustria lliure i alemanya, independent i social, cristiana i unida?" (9 de març). La votació hauria d’haver tingut lloc al cap de 5 dies. Dos dies després, Hitler envia tres ultimàtums a Schuschnigg, i a la tarda del mateix dia 11, les tropes alemanyes entren al país sense disparar ni un tret. El 14 de març, el mateix Hitler fa la seva entrada triomfal a Viena. Schuschnigg és empresonat i es desferma una ferotge persecució sobre els enemics del nazisme. En aquestes condicions hom organitza un plebiscit que sanciona l’Anschluss amb el 99,73 % dels vots a Àustria i el 99 % a Alemanya. A la papereta de votació hi deia: "Esteu d’acord amb la reunificació d’Àustria amb el Reich alemany? Aproveu la llista única presentada pel nostre Führer, Adolf Hitler?".

Àustria és reduïda a província alemanya amb el nom carolingi d’Ostmark i contribuirà intensament (300.000 morts militars i civils) a l’esforç bèl·lic de la Segona Guerra Mundial.

Hitler fa un viatge a Itàlia i visita Roma, Nàpols i Florència. Acompanyat del rei Víctor Manuel III assisteix a una manifestació naval a Nàpols. L’oficialitat intenta amagar una discòrdia cada vegada més profunda entre el rei i Mussolini, causa d’algunes situacions incòmodes durant la visita del Führer. De fet, el monarca s’ha vist ofès en la seva dignitat a causa del vot de la Camera dei Fasci e delle Corporazioni i el del Senat (març de 1938), que ha assignat a ell i al Duce, igualant-los, per tant, el títol de primers mariscals de l’Imperi.

El 6 de maig de 1938, Mussolini i Hitler parlen des del balcó de la plaça Venècia:

La Itàlia feixista sols coneix una sola llei ètica en l’amistat, la que vaig recordar al poble alemany al Camp de Maig. A aquesta llei ha obeït, obeeix i obeirà la col·laboració entre l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Les premisses i els objectius d’aquesta col·laboració, consagrada en l’Eix Roma-Berlín, nosaltres les hem refermades constantment i obertament. Alemanya i Itàlia han deixat enrere seu les utopies a què Europa havia confiat cegament el seu destí per cercar entre elles i amb els altres un règim de convivència internacional que pugui instaurar equitativament per a tothom garanties més efectives de justícia, de confiança i de pau. A això sols es pot afegir que els drets més elementals d cada poble a viure, a treballar i a defensar-se jo els he reconegut sincerament, i que l’equilibri polític ha de correspondre a la realitat de les forces històriques que el constitueixen i el determinen.

És la meva ferma voluntat i també el meu testament polític per al poble alemany, que es consideri intangible per sempre la frontera dels Alps. Estic segur que, per a Roma i per a Alemanya, en resultarà un avenir gloriós i pròsper. Duce! Així com vós i el vostre poble us heu mantingut fidels a l’amistat amb Alemanya, el meu poble i jo demostrarem la mateixa amistat a Itàlia, en hores difícils.

Entre el 26 de juliol i el 28 de novembre de 1938, una gran ofensiva dels republicans espanyols a l’Ebre es transforma en una desfeta. Els franquistes reconquereixen les posicions inicials i s preparen per a l’assalt final a Catalunya, on s’ha instal·lat el govern popular.

Mentrestant, a Europa, la situació és cada cop més crítica. Alemanya adreça les seves pretensions expansionistes vers Txecoslovàquia, amb el pretext dels tres milions d’alemanys establerts a la regió dels Sudets. El perill d’un conflicte que s’estengui com una taca d’oli és ben concret perquè Txecoslovàquia ha establert una aliança amb França.

El 29 de setembre de 1938 té lloc la Conferència de Munic, amb la presència de Hitler, Mussolini, l’anglès Arthur Neville Chamberlain i el francès Édouard Daladier. Guanyen els dos primers. Hitler obté el permís per ocupar els Sudets, cosa que farà a l’octubre, mentre Mussolini augmenta el prestigi d’estadista fins al punt de salvar la pau mitjançant la seva tasca de mediació.

El 9 de novembre de 1938 té lloc a Alemanya la Nit dels vidres trencats. Els nazis destrueixen sinagogues, botigues i cases dels jueus.

També a Itàlia s’ha reforçat l’antisemitisme. El juliol de 1938, el feixisme ha publicat un Manifest de defensa de la Raça, el qual exalta la puresa del tipus físic italià, immutable després de mil anys, i que cal preservar de la contaminació. Es crea el Consell Superior per a la Demografia i la Raça. A l’agost, el règim comença a perseguir els jueus. Un seguit de decrets tanca el país als jueus estrangers i ordena l’exili per a tots els qui s’hi havien instal·lat després de l’1 de gener 1919. Tot i les protestes de Pius XI, es prohibeixen els matrimonis mixtos, els jueus són exclosos de l’exèrcit, del partit, de l’administració i de la universitat. Una gran part es va expatriar.

Mussolini considera que la introducció del racisme en el règim és indispensable per a la construcció de l’home-nou feixista. Així i tot, Italo Balbo -un dels ras feixistes més enèrgics i quadriumvir de la Marxa sobre Roma-, decebut per l’acostament de Mussolini a Hitler, parla en defensa dels jueus.

Cap a la fi de desembre de 1938, els franquistes desencadenen l’atac decisiu contra Barcelona. Un documental italià presenta així el combat:

Són els darrers dies de Barba-roja. Desesperades crides fratricides inflamen sinistrament les parets de la ciutat incitant la població a una absurda resistència, mentre als carrers destrossats s’aixequen noves barricades. La vida ciutadana, ja trasbalsada pel caos bolxevic, ha de patir noves contradiccions. Tot el que encara queda que conserva una aparença de normalitat se sacrifica en un intent de la intenció criminal del qual la primera víctima és la població innocent. El terror, la misèria i les dificultats han aclaparat aquesta dona i aquests nens que obeeixen maquinalment ordres que no entenen. En un altre lloc, la famosa "Pasionaria" riu i en el govern roig celebren una festa amb música. Mentrestant, els tallers i les fàbriques romanen obstinadament tancats. Prop de les portes tancades descansa l’espera sense esperança d’aquells als quals es va prometre un paradís i se’ls va donar sols la ruïna. Aquesta gent, que la fam empeny al carrer, s’amunteguen davant les escasses botigues de queviures; però hi ha molt poques provisions i ben aviat s’abaixa la persiana davant la decebuda esperança dels qui n’han quedat exclosos. És dur per als adults, és dur per als vells, per als quals encara pot servir d’alguna ajuda la resignació; però en els més petits sols parla l’instint, que demana violentament allò que també avui li és negat. Predominen el descoratjament i la desolació. El poc que hi ha, quan n’hi ha, és divideix compassivament amb els qui més necessitat en tenen.

L’aviació italiana, que bombardeja criminalment la capital de Catalunya, proporciona un ajut decisiu a Franco. Després d’una resistència de 34 dies, la ciutat és ocupada per l’exèrcit espanyol.

La caiguda de Barcelona determina la fi de l’experiment republicà a Espanya. El 27 de febrer, França i la Gran Bretanya reconeixen el govern presidit per Franco. El 28 de març, el vencedor entra a Madrid al capdavant de les seves tropes. Amb ell desfilen també les milícies italianes que l’han ajudat durant la guerra.

Mentrestant, el 15 de març de 1939, Hitler aprofita els enfrontaments entre els txecs i els eslovacs. Les tropes alemanyes ocupen Praga i s’annexionen Bohèmia i Moràvia. La reacció britànica no es fa esperar: el manteniment de la independència de Polònia és el límit que Alemanya no pot ultrapassar si no vol que hi hagi una guerra.

Mussolini decideix oferir a Itàlia la seva part de glòria. El 7 d’abril, les tropes italianes desembarquen en terra albanesa. Sis dies després ja s’ha acabat el joc. El Gran Consell del Feixisme decideix l’annexió d’Albània i la unió de la seva corona amb la d’Itàlia en la persona de Víctor Manuel III.

El 22 de maig, Joachim von Ribbentrop i Galeazzo Ciano signen a Berlín el Pacte d’Acer. Mussolini es decideix a establir una aliança militar amb Alemanya en virtut de les seguretats que se li ofereixen; però no per escrit: el tracte és que no es parlarà de guerra abans de tres anys.

També hi ha altres factors que influeixen en la decisió del Duce: la violenta campanya de premsa desencadenada pels francesos contra Itàlia, els acords que el Regne Unit ha establert amb Turquia i Grècia, i la seva convicció, completament il·lusòria, que el pacte li permetrà dominar Hitler.

Per al Führer, els beneficis de l’aliança són diversos: Itàlia és així un enemic menys, una frontera segura més. D’altra banda, França i la Gran Bretanya hauran de fer servir una part dels seus exèrcits per enfrontar-se amb els italians.

A l’estiu la situació s’agreuja. Alemanya apunta cap a Polònia. La diplomàcia britànica intenta refer l’aliança entre les forces unides durant la Primera Guerra Mundial. Les negociacions van molt lentes.

El 23 d’agost, Stalin assumeix la decisió d’establir amb Alemanya un pacte de no-agressió amb una durada de 10 anys. Ja convençut que el conflicte és inevitable, el dirigent soviètic considera necessari actuar de manera que pugui mantenir-ne a part el seu país.

Per saber-ne més:

Recull de recursos sobre l’expansió dels feixismes