Catalunya sota la dictadura del general Primo de Rivera
Apunts de la dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans
La Constitució de l’Havana (1928)
La matinada del 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, va protagonitzar un cop
d’estat que, tècnicament, va adoptar la forma tradicional del militarisme espanyol del segle XIX coneguda amb el nom de pronunciamiento. El general tenia la connivència d’Alfonso XIII
d’Espanya perquè la causa immediata del cop tenia força relació, d’una banda, amb el desastre militar que les tropes espanyoles havien patit el 1921 a Annual, al Marroc
-on un gran nombre de joves catalans serví de carn de canó-, i de l’altra, amb les investigacions de la premsa i el parlament espanyol sobre les responsabilitats que el monarca podia tenir en la derrota.
La nit del 12 de setembre de 1923, Primo de Rivera havia reunit a capitania general tots els caps militars de la guarnició de Barcelona, els quals havien concentrat tota
l’oficialitat a les casernes. No es va produir una sortida en massa de l’exèrcit al carrer; només alguns edificis públics com ara Telègrafs i Telèfons van ser ocupats per
l’exèrcit, mentre Primo de Rivera feia públic el manifest "Al país y al ejército españoles", en què
s’explicaven els motius i propòsits inicials del cop.
No tot l’exèrcit espanyol va reaccionar unànimement de manera favorable al cop, però la manca de reacció del govern de Madrid,
l’acció decidida d’Alfonso XIII d’Espanya en favor dels generals colpistes, i també el suport de bona part dels sectors econòmics i fins i tot polítics, fonamentalment catalans, en favor
d’un canvi per molt quimèric que fos, van ser decisius per garantir l’èxit de
l’acció.
Primo de Rivera havia mantingut des que era a Barcelona contactes amb homes de la Lliga Regionalista i amb representants dels sectors econòmics més influents, dels quals
s’entreveia la garantia d’un ordre públic que sotmetria les classes treballadores, prometia un nou proteccionisme industrial i permetia esperar una posició favorable a la potenciació del regionalisme. El règim va tenir
l’adhesió de les classes conservadores catalanes; hi van col·laborar les Cambres de Comerç i Navegació, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el Foment del Treball Nacional... organitzacions de la burgesia catalana; però ni totes aquestes organitzacions eren la Lliga ni tot el catalanisme quedava reduït a la Lliga. El desengany va ser notori menys pel que fa a
l’ordre públic. El dia 15, Primo de Rivera va nomenar un Directori militar, va confirmar
l’estat de guerra ja proclamat i va suspendre les garanties constitucionals, per la qual cosa posà ja de manifest des del primer moment quina havia de ser
l’orientació del nou règim.
Els dos eixos bàsics de la política del Directori van ser la militarització de totes les estructures estatals i
l’obsessió per la unitat de l’Estat espanyol. A cop de decret es va posar fi a totes les institucions parlamentàries i es van imposar per la mateixa via sancions
molt dures contra els infractors. La política econòmica defraudà també qualsevol esperança que
s’hi hagués pogut posar; va ser una política de grans inversions públiques que no va originar creixement econòmic, sinó que, contràriament va agreujar la secular crisi de la hisenda, va multiplicar el deute públic i va provocar una brusca davallada de la cotització de la moneda espanyola.
La Dictadura restablí l’ordre públic, dissolgué la CNT i afavorí el Sindicat Lliure, mentre la UGT era tolerada.
El general Primo de Rivera mostrà immediatament la cara catalanòfoba. En un primer moment va permetre que la Mancomunitat de Catalunya continués existint, però la dictadura va treballar a fons contra el nacionalisme català republicà, cada cop més radicalitzat i en alça, prohibint partits, associacions i institucions catalanes. La Mancomunitat va anar morint lentament després de la destitució del govern presidit per Josep Puig i Cadafalch, ja que el Directori militar hi va imposar un nou consell permanent presidit per Alfons Sala i Argemí fins que va ser suprimida
l’any 1924.
Des de la capitania general de Catalunya es va desfermar una persecució contra les associacions obreres, la llengua
-que quedà apartada de la vida oficial- i els símbols catalans. Accions anticatalanes, com ara la
prohibició de la bandera catalana i de cançons patriòtiques com Els
Segadors o La Santa Espina, el tancament de l’Orfeó Català i del camp del Futbol Club
Barcelona -arran que el públic va escridassar la Marcha Real-,
la persecució contra l’Església, titllada de separatista pel fet de recomanar la predicació en català, o la clausura de tot allò que tingués un to catalanista, van intensificar
l’oposició de l’opinió pública catalana contra el règim espanyol. Tot plegat impulsà un creixement espectacular de la consciència nacional entre totes les capes de la població. Una prova
n’és la creació d’un gran nombre de revistes catalanes com ara El Mirador,
L’Amic de les Arts, i de diaris com La Nau,
L’Opinió, El
Matí.
El catalanisme es va convertir en un moviment de masses molt fragmentat, però representatiu de tot un poble; la seva representació va passar de la Lliga, tocada per la Dictadura i cada cop més
dretana, als grups nacionalistes i republicans.
El Principat de Catalunya va esdevenir aviat un dels focus més actius i unànimes d’oposició a la dictadura espanyola, ambient que va afavorir el creixement de la força i la popularitat del nacionalisme republicà, el qual va tenir en Estat Català (1922) i el seu líder, Francesc Macià i Llussà, els lluitadors més compromesos.
Al País Valencià la Dictadura va ser inflexible en la persecució del valencianisme polític i també en
l’ús públic de la llengua catalana. Paral·lelament a la repressió política, el règim espanyol va suprimir importants iniciatives culturals
valencianistes. El règim espanyol va prohibir revistes com El Crit de la
Muntanya, o Pàtria Nova i va limitar les actuacions de la societat
cultural Lo Rat Penat.
L’únic servei de la Dictadura a la cultura catalana -més que res a causa de la incompetència i l’estupidesa dels seus agents- va ser la prohibició dels disbaratats cursos de llengua valenciana que impartia Lluís Fullana i Mira (contrari a la unitat de la llengua i declarat antifabrista) a l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, els quals van ser titllats de "separatistes".
A partir de l’any 1926, el règim va entrar en decadència, i es va fer palès que el dictador estava pràcticament sol en el poder. Les forces de l’oposició es van reactivar fins a arribar, per l’agost de 1930, a formar un front únic, el pacte de Sant Sebastià, que aplegava republicans, nacionalistes bascos, catalans i gallecs, socialistes i fins i tot anarquistes.
Alarmat, Alfonso XIII va forçar la dimissió del dictador (gener de 1930), però el govern del general Berenguer no va aconseguir la reconciliació política amb l’oposició. Finalment, a les eleccions municipals, el 12 d’abril de 1931, les candidatures republicanes van aconseguir un triomf aclaparador a Catalunya. El rei va abdicar i el 14 d’abril, Francesc Macià proclamava la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat de Catalunya.
