Turquia, des del final de l’Imperi otomà (1923) fins l’any 1960
Les
guerres dels Balcans
La Primera Guerra Mundial
Els Joves Turcs
Grècia
durant el període d’entreguerres
El genocidi armeni
La tragèdia del Kurdistan
El final de l’Imperi otomà
L’any 1908 va esclatar la Revolució del Joves Turcs, un grup d’intel·lectuals i de liberals que rebutjava veure com el seu país queia en el despotisme. El 1909, el soldà Abdülhamit II va ser enderrocat, i Mehmet V (1909-1918) va ser designat el seu successor. Tanmateix, a partir d’aquesta data, els soldans otomans van regnar sense governar.
Els Joves Turcs van governar amb mota incoherència. Els primers anys d’aquesta nova era (1908-1818) van ser els més democràtics de tota la història otomana. Es van restablir la Constitució i el Parlament, i es van formar partits en vista d’eleccions. El més fort d’entre ells era el Partit de la Unió i del Progrés. Les reformes, que van arribar a tots els camps de la societat, van conèixer l’apogeu amb la laïcització de les escoles i dels tribunals musulmans i la introducció dels drets de la dona. Tot i això, els Joves Turcs van abandonar ràpidament el seu programa liberal per un nacionalisme radical panturquista. Mentre a l’exterior les humiliacions s’acumulaven (independència de Bulgària, pèrdua de Bòsnia, de la Tripolitània, de Macedònia i d’Albània), en el camp interior s’accentuava la política autoritària del poder, sobretot el 1913 sota el triumvirat Enver, Tal’at, Djamal.
L’any 1914, Turquia va entrar en guerra contra Bulgària al costat de la Triple Aliança en la segona guerra dels Balcans. Els efectes destructors de les invasions estrangeres es van agreujar per revoltes internes, per la fam i les malalties. Al voltant de 6 milions de persones, és a dir un quart de la població, van morir i l’economia va ser totalment devastada.
La desfeta va revelar una altra catàstrofe: el govern turc es trobava sota l’autoritat de poders d’ocupació aliats dirigits pels britànics. A l’agost de 1920, Turquia va ser constreta a signar el tractat de Sèvres que consagrava el desmembrament i després el repartiment de l’Imperi otomà. Turquia va perdre totes les seves possessions europees, tret de la regió de Constantinoble i totes les províncies del Pròxim Orient. La regió d’Esmirna es va cedir a Grècia.
L’exèrcit grec va prendre Izmir (1922) i va envair el sud-oest de la península d’Anatòlia. però després de les matances perpetrades sobre les poblacions turques, els Aliats van decidir de retirar el suport als grecs. En reacció contra l’acord de pau proposat i contra la invasió grega, el moviment nacionalista turc va emergir a Anatòlia sota la direcció de Mustafà Kemal Atatürk ("Pare dels turcs"). Durant la guerra d’independència turca (1918-1923), Atatürk, va aconseguir de resistir les exigències dels Aliats, va expulsar les forces d’ocupació gregues, britàniques, franceses i italianes i va imposar un acord concretat pel tractat de Lausana (1923). Per aquest nou tractat, les regions turques de la Tràcia i de l’Anatòlia orientals van ser autoritzades a formar el seu propi Estat. Es va proclamar una República turca i el govern del soldà d’Istanbul va cessar d’existir (1923).
La República turca
Dirigida per Atatürk durant quinze anys, la República turca es va bastir sobre sis principis bàsics inscrits en el text de la Constitució: republicanisme (basat en el principi de la sobirania del poble); nacionalisme turc (que posa com a explicació les glòries passades de Turquia i la necessitat que el poble turc construeixi el seu propi Estat segons principis moderns i sense intervenció estrangera); populisme (idea segons la qual el poble governa mitjançant la intermediació de la Gran Assemblea Nacional, on totes les classes socials són representades); laïcitat (que imposa una separació completa entre l’autoritat religiosa musulmana i l’Estat); estatisme (que implica una intervenció estatal en certs sectors de l’economia i un control més flexible sobre els altres per garantir un creixement econòmic ràpid), i finalment revolucionarisme (que imposa que tots aquests canvis siguin aplicats immediatament per tal que la societat turca es pugui desenvolupar al més aviat possible).
Els anys de govern d’Atatürk van ser una època de progrés econòmic i de desenvolupament general considerables. Per contra, Kemal va reprimir severament les revoltes kurdes. En política estrangera va menar una acció pacífica. Així, Turquia va teixir lligams amb els seus antics territoris dels Balcans però, insistint sobre la laïcitat, va evitar d’establir aliances amb els veïns musulmans.
Atatürk va ser reemplaçat en la presidència per un dels seus col·laboradors més propers, Ismet Inönü, el qual en va prosseguir la política interior. Com que tenia a la memòria la terrible experiència de la Primera Guerra Mundial, Inönü va declarar la neutralitat de Turquia durant pràcticament tota la Segona Guerra Mundial. No va ser fins al febrer de 1945 que Turquia va declarar la guerra a l’Alemanya nazi i al Japó. Després de la guerra, la Unió Soviètica va intentar fer entrar Turquia dins la seva esfera d’influència, i va exigir de prendre el control de les províncies de l’Est i els districtes. En refusar la ingerència soviètica, Turquia va obtenir el suport del president dels Estats Units, Truman, el qual li va proposar esdevenir membre d’una aliança militar i econòmica molt estreta.
L’any 1952, Turquia va entrar a l’OTAN. A la mateixa època, Inönü va democratitzar el règim i va autoritzar la formació de partits d’oposició. Això va conduir, el 1950, al triomf del Partit Demòcrata, que preconitzava un impuls de l’empresa privada i individual. Conduït pel president Celâl Bayar, pel primer ministre Adnan Menderes i pel ministre dels Afers Estrangers Fuat Köprülü, el Partit Demòcrata va controlar el govern durant deu anys (1950-1960). El poder va esdevenir dictatorial i es va encoratjar el retorn a l’Islam. Paral·lelament, l’economia turca va conèixer un creixement ràpid gràcies al nou liberalisme econòmic i gràcies a l’ajut estranger, principalment el dels Estats Units. No obstant això, el fort creixement econòmic i la mala gestió van comportar ràpidament tensions econòmiques i socials. El malcontentament polític, expressat pel Partit Republicà del Poble, va créixer i el Partit Demòcrata el va començar a reprimir.
L’any 1960, en un context de crisi financera, un cop d’Estat militar va fer caure el govern. Menderes i alguns dels seus associats, acusats de corrupció, van ser penjats el 1961. Aquest mateix any va entrar en vigor una nova Constitució fonamentada sobre principis econòmics i socials moderns, que contenia clàusules que prohibien el tipus de repressió que els membres del Partit Demòcrata havien utilitzat en el passat.
