La Constitució de la República Catalana, 1928

Text íntegre de la Constitució de l’Havana
Apunts de la dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans
Catalunya sota la dictadura de Primo de Rivera

Fa setanta-cinc anys Cuba va acollir l’assemblea de l’independentisme català. En aquesta trobada es van posar les bases a fi d’organitzar la lluita per a la independència de Catalunya, i es va aprovar el text de la Constitució provisional de la República catalana. Fins i tot se’n va fer una edició -bastant generosa per a l’època- de 10.000 exemplars.

El text d’aquesta Constitució -llavors extremadament avançada- reforçava la idea que en la lluita catalana no n’hi havia prou d’exposar conceptes buits (com ara independentisme, llibertat, justícia i democràcia), sinó que, a més, calia establir les bases jurídiques per a una independència real.

Per aquests motius, hem cregut necessari recuperar la memòria històrica pel que fa a aquests esdeveniments i a les persones que van intervenir en uns fets tan importants i decisius per al moviment català d’alliberament nacional.

El context previ

L’any 1916 esclata a Irlanda l’aixecament de Pasqua. Aquesta revolta i el seu esperit van marcar més d’un català que començava a tenir ben clars els ideals separatistes. El 1918 aparegué el setmanari Estat Català. Els que el signaven ja defensaven que a cada nació li correspon un estat independent, afirmaven que Catalunya és una nació i defensaven l’acció apolítica. Aquest mateix any, Francesc Macià va proclamar: "Amb l’autonomia no n’hi ha prou. Cal que Catalunya sigui representada a la Conferència de Pau. Necessita la independència." Fins i tot en el camp sindical, Salvador Seguí afirmava: "Nosaltres, els treballadors, amb una Catalunya independent, no hi perdríem res; ans al contrari, hi guanyaríem molt."

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, molts pobles colonitzats, conscients de la seva participació en aquesta guerra, esperaven solucions. El president Wilson dels EUA encoratjava aquests desitjos d’independència, a favor del dret a l’autodeterminació. Tot aquest conjunt d’idees, juntament amb la constitució d’altres estats independents, i també amb la forta oposició del Govern espanyol a concedir més autonomia, és el que comporta que, a poc a poc, molts sectors del catalanisme es radicalitzin.

El 18 de juliol de 1922 va ser sens dubte una data clau en la nostra història: Francesc Macià i Llussà va fundar la primera organització inequívocament independentista, separatista: Estat Català. Aquesta va ser la primera organització que afirmava públicament que els catalans no hem estat mai espanyols, ni ho volem ser, i que feia crida per deslliurar Catalunya del jou estranger espanyol. El poble català va respondre a aquesta crida, i així s’inicià una etapa d’acció armada, directa, en el procés de ressorgiment i reivindicació nacionals.

L’any 1923, Daniel Cardona (sota el pseudònim de Vibrant) va presentar el llibre La Batalla, prologat per l’amic i poeta Joan Salvat-Papasseit, en el qual deixava clar que els catalans havien perdut la dignitat, que Catalunya estava descatalanitzada, que la invasió de Catalunya era un fet i que, per tant, calia situar-se en peu de guerra. Al mateix temps, es formava la Societat d’Estudis Militars (SEM) amb l’objectiu de preparar joves patriotes per lluitar per la llibertat de Catalunya. Tanmateix, l’any 1925 va ser desarticulada, i el cap, Miquel Baltà i Botta, empresonat.

A l’estat espanyol, al setembre de 1923 va tenir lloc el cop d’estat de Primo de Rivera, i al cap de pocs dies el nou govern ja va publicar un decret amb mesures i sancions contra el separatisme. La dictadura va desencadenar una dura repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. Cal recordar també que, mesos abans, Salvador Seguí (conegut com el Noi del Sucre), líder de la CNT i advocat dels obrers, ha havia estat assassinat.

L’any 1924, Francesc Macià, obligat a exiliar-se, va fundar, a París, el Comitè Separatista Català.

Poc després, el 23 d’abril (per Sant Jordi) de 1925, Estat Català va emetre l’Emprèstit Pau Claris amb l’objectiu d’obtenir diners per finançar el futur intent d’insurrecció armada, conegut com insurrecció de Prats de Molló.

El 6 de juny de 1925 la policia va evitar un atemptat contra el rei espanyol Alfons XIII. L’atemptat va ser ideat per membres de Bandera Negra, suborganització d’Estat Català, amb la intenció de fer explotar una bomba al túnel entre Garraf i Sitges (complot de Garraf). Els membres de l’escamot -Jaume Compte, Miquel Badia i Deogràcies Civit, entre altres- van ser detinguts per la policia i posteriorment empresonats, fins al 1930, quan reberen l’amnistia, després de la caiguda del dictador Primo de Rivera.

Pel que fa a l’intent d’acció armada alliberadora de Prats de Molló del novembre de 1926, organitzat per Francesc Macià i militants d’Estat Català, la finalitat era dur a terme un alçament independentista, que havia de començar al Vallespir per anar baixant fins a arribar a Barcelona. Malauradament, l’intent no va fructificar, la policia francesa va detenir-ne els escamots -els membres dels quals van ser jutjats posteriorment a París- quan pretenien envair la Garrotxa. Aquest fet, tanmateix, dóna gran volada a les seves idees. En el judici de París, Macià ja argumentava: "Espanya és la nostra enemiga. Volem entrar com a estat independent en el concert dels pobles lliures."

Obligat altre cop a exiliar-se, Francesc Macià va recórrer els centres catalans d’Amèrica del Centre i de Sud-amèrica en cerca de suport per a la causa. Va ser precisament a Llatinoamèrica on va fundar el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i on es va redactar i aprovar la Constitució d’una futura República catalana.

L’assemblea constituent del separatisme català

Aquesta assemblea, duta a terme del 30 de setembre al 2 d’octubre de 1928 a l’Havana, va ser una convenció política que volia assemblar-se, en certa manera, a la Convención de Guaimaro -d’on va sortir la primera Constitució cubana. Va ser proposada per Josep Conangla i Fontanilles a Francesc Macià el setembre de 1927, i la va organitzar el Club Separatista Català número 1 de l’Havana mitjançant una comissió formada per Claudi Mimó, Josep Murillo, Josep Conangla i Josep Carner Ribalta.

S’hi debateren dues ponències resultants d’una enquesta de 26 qüestions sobre la reorganització de l’independentisme català (a càrrec de Carner i Ribalta), i algunes altres a partir d’un qüestionari, amb 36 punts, respecte a un text constitucional per a Catalunya (a cura de Conangla).

L’assemblea -presidida per Francesc Macià, amb Claudi Mimó com a president d’honor, Josep Murillo i Josep López Franc com a vicepresidents, Joaquim Muntal i Ventura Gassol com a adjunts, Josep Conangla i Josep Carner i Ribalta com a ponents, Josep Pineda i Fargas com a secretari, i Lluís Font i Lleonard Ribot com a vicesecretaris– va aprovar l’articulat de la Constitució provisional de la República catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Hi van participar 25 delegats acreditats i la sessió de cloenda va ser publicada per als nombrosos catalans no assembleistes que hi assistiren.

La Constitució

El text aprovat constava de 36 títols, dividits en 302 articles, tots redactats per Conangla i Fontanilles. Aquest text constitucional defineix la República catalana com a "tècnico-democràtica-representativa". S’hi proclama, entre altres coses, el català com a idioma oficial; s’hi revitalitzen les comarques; s’hi estableix la igualtat jurídica home-dona; que l’ensenyament sigui de caràcter obligatori i gratuït, i la separació entre Església i estat. Cal destacar també que aboleix la pena de mort i la censura.

El 16 d’agost de 1928, Francesc Macià ja rebia de mans de catalans residents a Cuba el text aprovat de la Constitució provisional de la República catalana. El dictamen, com ja s’ha dit anteriorment, i del qual s’editaren 10.000 exemplars, arribava a la conclusió que exposar conceptes buits (com ara independentisme, llibertat, justícia i democràcia) no era suficient, sinó que calia, a més, establir les bases jurídiques per a una independència real.

L’acte per donar a conèixer el text de la Constitució, doncs, es va dur a terme en l’assemblea constituent del separatisme català, comentada unes línies més amunt. Tots els reunits s’identificaren amb la ideologia de l’organització d’Estat Català, reconegueren la direcció de Macià i es fixaven només un objectiu: la independència de la nostra nació.

El redactor del text de la Constitució, Conangla i Fontanilles, deixava palesa d’aquesta manera la seva opinió: "Mentre a Catalunya alguns intel·lectuals i pseudopatriotes s’entretenien amb malabarismes literaris i a cultivar filosofies estantisses, aquí es cuidava d’obrir el plebiscit preparatori de l’assemblea del separatisme català i d’elaborar la Constitució provisional de la futura República catalana."

El compromís dels catalans d’Amèrica en aquests moments era ferm, i passava per molts nivells, des d’oferir les seves llars fins a preparar l’assemblea de l’Havana. També elaboraren la Constitució i donaven ajut econòmic de tot tipus a la lluita per la independència de Catalunya.

Es calcula que Francesc Macià va arribar a rebre més de 900.000 francs de l’època per muntar l’estructura de la futura República catalana.

La importància d’aquets fets tan decisius per al moviment català d’alliberament nacional -i tenint en compte que aquest període ha estat poc estudiat- han de ser recordats i dignificats en la història del nostre país. Fa 75 anys, independentistes catalans eren a Cuba per discutir i aprovar com seria la futura Catalunya lliure. Si ells ho tenien clar, com és que bona part del nostre poble ho ha oblidat?

Per Oriol Falguera
Comissió 75è Aniversari de la
Constitució de l’Havana