El crack borsari de 1929
Del final de la Primera Guerra Mundial al crack borsari de 1929
La Gran Depressió
|
El crack de 1929 és el nom amb què es coneix la caiguda de l’índex general de la Borsa de Nova York esdevinguda l’octubre de 1929. El 1927, després d’un període de fortes inversions a l’estranger i amb una economia creixent, els financers nord-americans que operaven a Wall Street es van centrar en el mercat interior. A mesura que compraven valors nacionals augmentaven els preus de les accions i els títols dels valors nord-americans. Com més compraven, més gran era la pujada dels preus, la qual cosa atreia un gran nombre d’inversors. A mitjan 1929 nou milions de nord-americans (d’una població de 122 milions) havien invertit els seus estalvis en el mercat de valors. Molts d’aquests petits inversors havien col·locat tots els seus estalvis a la borsa, animats per assessors econòmics incompetents o malintencionats. Es van crear noves empreses amb fins especulatius i, a causa de la fe cega que es tenia en la capacitat del mercat per crear rendiments espectaculars, les seves accions augmentaren de preu amb rapidesa. Pel març de 1929 Herbert Hoover va ser nomenat president dels EUA. El seu antecessor, Calvin Coolidge afirmava que el preu de les accions encara era molt baix. Però alguns van començar a témer que, com totes les bombolles de sabó, també aquesta hauria d’explotar. El banc de la Reserva Federal nord-americana augmentà el tipus d’interès en un 1% i aconsellà els bancs que no concedissin crèdits per invertir a la borsa -consell del qual es retractà poc temps després ja que un dels directors de la Reserva tenia interessos en el mercat de valors. Amb el temps alguns professionals financers pensaren que potser fóra més rendible invertir en uns altres actius fora de la borsa, per la qual cosa van començar a vendre els seus actius borsaris. S’inicià un fort moviment de vendes. El 23 d’octubre es van vendre sis milions d’accions, a preus cada vegada més petits. L’endemà, l’anomenat "dijous negre", se’n va vendre el doble. El dilluns es van vendre nou milions d’accions; les cotitzacions borsàries havia caigut en més de 14.000 milions de dòlars en menys d’una setmana. En el "dimarts negre" es col·lapsà la Borsa; el preu de les accions de les empreses més importants, com General Electric o Woolworth, també va caure. Aquest dia es van vendre més de 16 milions d’accions, amb una pèrdua de valor superior als 10.000 milions de dòlars. El que va passar a Wall Street es va reproduir d’una forma vertiginosa a les altres borses dels EUA, des de Chicago fins a San Francisco.
|
Encara avui les explicacions de la Gran Depressió que es va iniciar el mes d’octubre del 1929 són motiu de controvèrsia. Resulta difícil establir les causes de per què va ser tan profunda i tan duradora. Per contra, tothom està d’acord en el fet que la guspira de l’esclat depressiu es troba en l’esfondrament de la Borsa de Nova York, i que a partir d’aquest fet es van encadenar tot un seguit de fenòmens que van conduir a la crisi econòmica més aguda coneguda pel sistema capitalista durant el segle XX. Crisi que d’alguna manera es troba en el fons dels esdeveniments més importants del segon terç del segle: la crisi de l’Estat liberal, l’apogeu dels feixismes i, en definitiva, la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la qual clou la crisi iniciada deu anys abans.
Així, doncs, per entendre la clau d’aquest desgavell hem de començar analitzant la situació de la Borsa de Wall Street en el període anterior al mes d’octubre de 1929.
Què és la Borsa? Com funciona?
La Borsa –així anomenada perquè l’escut de la família de banquers Van de Bursen, de Bruges, tenia tres bosses– és un mercat organitzat, ja que té un reglament i uns mitjancers que hi actuen, i abstracte, atès que les mercaderies que s’hi compren i s’hi venen no hi són presents. Què s’hi compra i s’hi ven? Bàsicament accions. I què són les accions?
Quan el capital per formar una empresa excedia les possibilitats d’una sola persona es creaven les societats o empreses on la propietat era compartida per diversos socis. Les parts de capital de valor igual -és a dir, les accions- determinaven el grau de propietat de l’empresa, segons el percentatge d’accions de cada propietari. Si l’empresa tenia guanys, es repartien en parts iguals proporcionals al nombre d’accions (dividends).
Quan un dels accionistes, pel motiu que fos, volia vendre les seves accions i recobrar els diners que havia desemborsat, per obtenir-les o bé les venia directament o bé recorria a un mercat d’accions: la Borsa. Les accions aviat van tenir un doble valor: el nominal –valor fix de l’emissió sobre el qual es fa el càlcul de repartiment dels dividends en cas que hi hagi guanys– i el real o de mercat, que pujava o baixava segons l’oferta o la demanda d’aquesta acció a la Borsa.
Encara ara si una empresa té molts beneficis és lògic que se’n vulguin adquirir accions per tal de participar en els dividends: si és així l’acció puja de valor al mercat perquè molts compradors la volen obtenir. Per contra, si una empresa està en crisi i no reparteix dividends els posseïdors d’accions d’aquesta empresa les volen vendre i són pocs els qui en volen comprar. Aleshores el seu valor baixa, fins i tot de vegades per sota del valor nominal.
L’oferta i la demanda de les accions a la Borsa vénen determinades per la conjuntura econòmica general (l’optimisme i la seguretat econòmica són incentius per a la demanda, mentre que la incertesa és factor d’oferta), per la situació econòmica de l’empresa el capital de la qual és format per les accions que es venen o compren a la Borsa, i per d’altres factors de tipus psicològic o polític.
Una manera d’obtenir beneficis a la Borsa consisteix a especular sobre l’alça dels valors. Així es poden aconseguir beneficis substanciosos si es compren accions a un preu determinat i es venen al cap de poc temps, quan el valor hagi pujat. Evidentment hi ha el risc que en comptes de pujar el valor aquest disminueixi i aleshores es perdin diners. L’especulació a l’alça també es pot fer demanant crèdits a la Banca, comprar amb aquests diners accions a la Borsa, vendre-les després quan el valor hagi pujat i així retornar el capital del crèdit i els interessos i quedar-se el marge de benefici que hagi aportat l’alça. Aquesta mena de crèdits d’un dia per l’altre i a curt termini als Estats Units, abans de 1929, s’anomenaven Call Loans.
Evidentment cal assenyalar que si aquestes alces només es produeixen per la pura especulació i no corresponen als beneficis reals de les empreses, les accions de les quals es compren i venen a la Borsa, tard o d’hora han de baixar. No cal dir que emprar els capitals per especular és desviar-los d’altres inversions en el camp productiu, de beneficis més lents i minsos però tanmateix més sòlids i de més rendibilitat social. L’especulació, doncs, porta a la crisi.
El crack borsari de 1929: els fets
Des de 192 a 1929 el valor total dels títols cotitzats a la Borsa de Nova York va passar de vint-i-set mil milions a vuitanta-nou mil milions de dòlars. Aquesta alça extraordinària, paral·lela a una expansió industrial sense precedents als Estats Units, va estimular la concessió de crèdits per obtenir accions. A partir del 3 de setembre de 1929 la Borsa no va pujar més i va presentar algunes oscil·lacions de valor, però res no semblava moderar-ne l’optimisme.
De cop i volta, i sense que ningú no s’ho esperés, el dijous 24 d’octubre (el "dijous negre") es van oferir a la venda més de dotze milions d’accions amb una demanda gairebé nul·la, de tal manera que els preus dels títols van caure en picat. I tot i que el divendres i el dissabte, a causa de les compres dels Bancs per evitar una caiguda massa forta, les accions es van mantenir més estables, el dilluns 28 es van posar a la venda més de nou milions d’accions. Els Bancs, ja conscients de la pressió de la demanda, van cessar de comprar. El dimarts 29 es van posar a la venda trenta-tres milions d’accions. Les cotitzacions de les accions van baixar brutalment i ja no van aturar la seva davallada fins a l’any 1933.
Segons els índexs generals, entre setembre de 1929 i gener de 1933 trenta empreses van passar d’una mitjana de 364,9 a 62,7 dòlars per acció; els vint títols del deute de l’Estat van passar de 141,9 dòlars a 28 dòlars i vint accions de companyies de ferrocarrils, de 180 dòlars a 28,1 dòlars.
Entre el mes d’octubre de 1929 i el fons de la depressió subsegüent, que se sol situar al mes de juliol de 1933, el valor total del capital negociat a la Borsa va disminuir de 74.000 milions de dòlars. Si tenim en compte que en el darrer any la renda nacional nord-americana no arribà als 40.000 milions de dòlars, ens podrem fer una idea de la magnitud de la crisi.
El crack borsari de 1929: les causes
La caiguda de la Borsa, avui, resulta prou explicable. Tota alça borsària va seguida indefectiblement d’una baixa. Quan el valor borsari d’una acció industrial, per exemple, puja ràpidament, el dividend no pot seguir mai aquesta pujada, tot i que augmenti, perquè l’empresa vagi bé; d’això en resulta gairebé sempre una disminució de la taxa de rendiment de l’acció (relació entre el dividend que procura i el seu preu de compra).
Així, si comprem una acció el valor nominal de la qual és de 100 €, que a la Borsa val 150 € i que ofereix un dividend anual del 10 %, és a dir 10 € per acció (perquè el dividend es calcula sobre el valor nominal), el rendiment real és del 6,6 %, ja que la quantitat invertida és de 150 €. Si l’acció en el mercat de la Borsa augmenta a 200 € s’obté més benefici venent l’acció, amb un guany de 50 €, que no esperant el dividend de final d’any, que serà de 6’6 €. Si l’acció continua pujant, el dividend disminueix de rendibilitat respecte de la inversió feta en comprar l’acció i l’única possibilitat de fer negoci consisteix a vendre més endavant a l’alça.
Per això, quan es busca una renda en les inversions i no un guany del capital generat per la productivitat industrial o agrícola, arriba un moment en què es deixa de comprar i tothom ven. El límit de la puja arrossega a la venda del valor tots els inversors que hi han especulat.
El crack borsari de 1929 va ser degut, per damunt de tot, a la inflació o abús del crèdit. A partir de 1925 als Estats Units ja s’observa als indicadors econòmics una aturada del creixement de la producció i una lleugera caiguda dels preus. És a partir d’aquesta data que es pot observar una reorientació de les inversions del capital envers activitats que resultaven més rendibles. Avui, el primer senyal se sol situar en l’especulació de la compra i venda de terrenys a Florida. A partir de 1926 aquests capitals van anar a parar a la Borsa. El caràcter especulatiu de la inversió resulta clar si observem que es prefereixen les compres d’accions en Serveis Públics (sectors no directament productius i, per tant, font de revendes a curt termini) que en valors industrials.
La compra d’accions es va veure estimulada per l’existència de crèdits a la vista (Call Loans). Les taxes d’interès d’aquests crèdits van créixer a mesura que n’augmentava la demanda. Al final només podien resultar rendibles –és a dir, retornar l’interès i el capital– si se n’obtenia un benefici alt i ràpid per mitjà de la compra d’accions a la Borsa i revendre-les, al cap de poc temps, aprofitant-ne l’alça. Els anys 1928 i 1929 l’interès arribà a ser del 9 al 10 %. Fins i tot els capitals immobilitzats d’empreses importants es van dedicar a operacions de crèdit, que resultaven més rendibles que no pas la inversió industrial. Els capitals desviats així de la inversió productiva van contribuir a separar la rendibilitat real de l’economia respecte de la puja de la Borsa.
No és estrany, doncs, que arribés un moment en el qual les realitzacions de beneficis produïssin una allau de vendes i la baixa dels índexs borsaris atragués tots els corredors i intermediaris de Borsa a posar també a la venda les seves accions a fi d’evitar una pèrdua que els impedís de retornar els crèdits amb els quals les havien adquirides.
Quan la Borsa cau a causa del pànic que es produeix quan es posa fi a l’especulació, els corredors i intermediaris de Borsa no poden retornar els crèdits, i els bancs tenen problemes de liquiditat. Aleshores aquests restringeixen el crèdit a tothom, i fins i tot crèdits concedits a qui sigui –empresa, particular, especulador o pagès–, de tal manera que poden arribar a quedar al descobert i fer fallida, sense poder pagar ni tan sols els seus comptecorrentistes o empreses que hi tenen dipositat el seu capital.
Hom sol esmentar com a causa de la crisi de 1929, al costat de la inflació del crèdit; una crisi de sobreproducció. Aquest aspecte no rep la unanimitat dels historiadors. Sembla, però, que la sobreproducció és present als Estats Units des de 1925 i que, en general, es pot ben dir que el conjunt de béns en aquesta data hi superava les possibilitats d’absorció del mercat interior. I això a causa d’una repartició desigual de la renda. En el sector agrari l’acumulació d’estocs resulta d’una evidència innegable: el blat s’havia doblat l’any 1929 respecte de 1927 i una cosa de semblant s’esdevenia també amb el cotó i el sucre.
Sembla, doncs, que d’una manera indirecta l’especulació borsària i l’orientació de capitals envers la Borsa es van donar en un moment en què la reconstrucció de les economies europees, l’avenç industrial d’algunes colònies de l’Imperi britànic, l’increment de la productivitat de les economies dependents en el món agrari –monocultiu– i l’expansió industrial nord-americana van situar la producció per sobre dels nivells socials d’absorció de l’època. Potser aquesta situació no va produir directament el crack borsari, però certament va contribuir al fet que la depressió econòmica subsegüent n’accelerés la davallada.
La crise financière de 1929
La Borsa
